dilluns, 21 d’octubre del 2013

A.C.J. -----ONZE (tretzè, 3-tercer)








                                                             3
         El secretari llegeix la suma, el muntant a pagar per la família condemnada. Hi ha gent que no ho ha sentit bé i des del fons reclama estentori-ament que ho repeteixi. Ho fa. Els assembleistes parlen entre ells, primer amb veu queda, després amb l’enrenou format, més fort. Sembla que la quantitat és gaire bé ridícula, i no n’hi haurà suficient pels projectes presentats. Fa uns anys que es fa bossa per arreglar l’embarcador, per convertir-lo en un espai de lleure en què la canalla pugui gaudir una mica dels esports nàutics. Hi ha el projecte, relegat des de no se sap quan, de reformar el teatre, i el de construir dos passarel·les sobre el llac, per a què no els calgui als pagesos donar tant de tom per anar a les seues terres.
L’alcalde Filippo pren la paraula, aclarint que la xifra resultant després d’extraure la mitja és totalment correcta. Els assembleistes més exaltats exigeixen que es repeteixin els càlculs davant de tothom. El secretari es mira l’alcalde, li fa un gest afirmatiu amb el cap, llavors estén una pantalla i explica pas a pas les operacions que va efectuant, la suma final és la mateixa. N’hi ha un que s’aixeca per queixar-se per quin cap de Déu, es comença a contar des de més de cinc-cents anys enrere, i no dels darrers tres anys i dos mesos que és el que consta a la condemna. El secretari impressiona la sentència per la pantalla, on es llegeix clarament que la mitja es prendrà a partir de la primera entrada en arxiu de la família Peristell. Llavors bona part de l’assemblea es fica les mans cap, mentre uns quants expressen a crit pelat que el jutge és un vell caduc incompetent, ho traspassen també al secretari, segons ells s’hagués d’haver donat compte de la misèria de multa resultant, i ho hagués de fer saber al jutge. No els hi costa gaire saltar les seues crítiques a l’alcalde, mal refiant-se de la seua actitud i bona fe, amenaçant-lo en què ho pagarà car a les eleccions vinents (?). En la discussió entren també els partidaris dels familiars imputats, acusant als que tant criden de mals veïns i botiflers, donant suport a l’alcalde i al seu equip, és més qualificant-los d’homes exemplars, caritatius, nobles, magnànims amb la desgràcia dels seus conciutadans. Els opositors es parteixen en diverses branques: uns, simplement comencen a desfilar, uns altres somriuen irònicament, tractant als partidaris de la sentència de beneits, també hi ha els que van directament a l’insult, com això no és permès els dos guardians de servei, entren en acció obligant a aquests elements a abandonar la sala.
Al cap de poca estona únicament romanen a l’interior del recinte, menys d'una quarta part de l’aforament inicial: els partidaris de la sentència, els altres s'abraonen al carrer. El sacerdot, que s’ho ha estat mirant tot des de darrere de l’escenari, surt al carrer intentant pacificar els ànims, perorant al mig dels principals dissidents: --No veieu que això no pot ser, escolteu-me, torneu a entrar que parlant la gent s’entén, d’un judici no pot sorgir mai un conflicte.—L’home es troba en la terrible diatriba de ficar pau en la discussió de l’assemblea, a la qual no pertany, o de deixar fer, esperant que la cosa s’acabi de qualsevol manera, com més aviat millor. Finalment apercebent-se la de gravetat de la situació, comprèn que el pitjor que pot passar pels seus interessos seria una bipartició social del poble. Els expulsats accepten la mediació del capellà i a poc a poc, més calmats, regressen a l’assemblea.
Una vegada de nou tothom ocupant el seu seient, el capellà puja a l’escenari procurant amb senzilles paraules entenedores, arribar a un acord convenient per les parts; pel moment encara ningú no s’ha aixecat increpant-li què cony fa ell allí dalt parlant als assembleistes. S’enrotlla de sargir entre tots una solució. A ell per exemple, se li ha acudit que la família Peristell, de reconeguda solvència, podria oferir una donació per un dels projectes del consistori, res, com agraïment a l’ajuntament per les seues gestions, una donació oberta, a la que es podria afegir totes les famílies de l’assemblea que ho creguessin convenient, inclús de forma totalment anònima, si així ho desitgessin; però això només és una proposta, si algú vol esmentar la seua ho pot dir igualment.
         Un llarg silenci travessa la sala fins a topar-se amb un dels que estaven al carrer: --A mi em sembla bé, sempre que els Peristell facin honor de la seua condició, tant com d’imputats, com de ciutadans opulents.--
         El silenci va corren als seients de primera fila on són els Peristell, la seua portaveu, una senyora ja molt gran, es fica d’en peus: --Als Peristell ens agrada caminar amb el cap ben alt. Tots sabeu que no corrent temps fàcils per a ningú, però em sento malament i trista pensant davant de la situació en què hem posat a la Comunitat, i més després de presenciar atònita, l’aldarull de fa una estona. Suposo que per preservar les nostres creences hem fet trontollar la pau comunal, en ser descoberta una falta que ha transcendit fora de les nostres contrades. També sabem que altres ho han fet millor o almenys han tingut més sort o més profit, però oblidem això ara, us vull dir que farem un esforç, estem d’acord a sufragar el cost dels materials que siguin menester per la construcció d’una passarel·la que ens connecti amb la riba esquerra del nostre llac. A més a més d’aquesta manera també provarem la nostra bona fe, perquè com sabeu tots, la nostra família no té cap propietat en aquell costat de la ribera. --La senyora es torna a seure donant l’esquena a la resta d’assembleistes. 
        El capellà s’acosta a la posició de l’alcalde dient-li sense que el senti ningú més: --Ara et toca a tu, ho tens fet.--

Derribos Arias-"A flúor"