dilluns, 24 de juny del 2013

A.C.J. -----NOU (desè)

Els horaris mutaven, els treballadors menjaven a deshora les sobres que quedaven dels "fiambres" i pastissos, que les dones cuinaven a la nit per la gent que vindria a donar el condol l’endemà. El dol durava tants dies... venien veïns de tot arreu, s’hi atansava qualsevol persona que per allí passava, uns repetien o portaven als seus coneguts, altres anaven a afartar-se, la qüestió era complimentar a la família adequadament. S’hi van acumular tants: --L'acompanyo en el sentiment--, que no hi cabrien dins de la serra.
Els masovers foren segrestats lentament per la mort. S’establí en el recinte com ama i senyora, ordenant aquí i allà els actes dels seus hostatges, que en el passant dels dies van esdevindre una munió d’ànimes ensopides i incomunicades, incapaces de distingir la fisonomia dels visitants; tampoc dominaven que cara ficar-los. Evitant-se un mal tràngol, s’amagaven recloent-se, no en la seua feina, perquè ni ganes havia de treballar, es cobrien amb una manta i pelaven l’estona, exhaurides les ampolles de vi dolç i els cigarrets de xocolata. Les dones perdien pes i color. Esgotades es van oblidar de queixar-se, la malaltia les preparava el jaç, el maquillatge no ocultava les ulleres, les procurava una màscara lúgubre, una decrepita careta mortuòria.
Ni al sisè dia van arribar a immutar-se, reprenent-se l’empenta dels visitants, afavorit per l’inici del cap de setmana. Escandalitzant-se (cacofonies vers l’infinit) amb veu baixa, que és quan més greu sap, de la tardança dels funcionaris: que facin el que vulguin, que s’emportin a la pobra criatura si volen, però que deixin descansar a la família, si us plau! No hi havia llàgrimes, no hi havia fe, ningú es feia creus de l’accident, el difunt no es visitava. Obligats, els homes es van tornar a mudar, escampats seien esgotats cap cots per les escales. No s’hi cabia. El diumenge la mort ja és va fer amb les visites, que romanien hores i hores... i quan sortien se l’enduien amb ells per dies i dies. Dos treballadors van plegar el dilluns a primera hora. Se’n anaren deixant al patró plantat amb la impotència de substituir-los d’immediat. El Supun, que havia finalitzat el contracte i que continuava a la granja quasi com a favor personal a l’amo, no es va veure en cor per a marxar, patint com els altres la decadència física i moral en tota la seua expansió, perdent la plaça de netejador de camins en la brigada de la que des de feia anys formava part, en una de les valls de la serra, una feina anual segura que mai més va tornar a recuperar.