dilluns, 28 d’abril del 2014

A.C.J. -----TRETZE (divuitè)

         Els carrers més propers són tallats per la intervenció de la brigada municipal de recollida orgànica problemàtica. Uns urbans han fitat un vial de serveis, per on està obligat a circular el zem que du a la Diana, no sense aturar-se en nombrosos controls de la brigada, en els quals ensenya la seua credencial, sense treure el seu codi. Els agents la saluden correcció fent-la continuar. Altres vehicles són detinguts i regirats durant un temps prudencial. És la manera de fer fe la brigada, recelosa en extrem quan entra en acció.
--Què ha pogut passar?-- Demana al motorista en plena marxa.
--Coses de dalt, una denúncia, o una empresa que s’ha saltat la normativa. Farem més via sortint per la porta de Presbiteris.--
Aquesta porta és situada a la banda oest de la Zona. El zem l’ha deixada davant d’un maquis, és l’hora de dinar, entra. Escull el plat passant per les cassoles i s’asseu. Una de les dones li portarà de seguida, mentrestant, una altra dona se li apropa per veure si vol que li faci la manicura, li diu que no.
Menja, reflexiona: avui no pot anar a dormir a la residència, després s’assabentarà a quin hotel li han fet la reserva. Aquesta tarda pot redactar l’informe, el cas del Supun no ha aportat gran cosa, és una simple fugida de servei, que ni tan sols es pot penalitzar. Ell va fer la seua feina, que després no regressés... a hores d’ara no ha establert cap vinculació, la mort de l’encausat liquida el cas. No ho haguera dit mai. Resta encara una part fosca, aquell paio de la universitat, el tal Quiles, va dir que investigaria pel seu compte, però ella cautelosa no li va donar el seu codi, seria positiu, més que res per completar l’informe, saber perquè va canviar de feina, de pintor va anar a parar a la gran zona industrial. Hauria d’anar a la perruqueria, demà tindrà el dia lliure per fer compres abans de tornar a Achón. L’arròs és massa espès i el pollastre ressec. Decideix trucar al Quiles.
Ell li suggereix una adreça, una cafeteria, no sóc gaire de cafès, li contesta.-- Pot prendre el que més li plagui.-- El Quiles se n'ha alegrat de què el truqués, es veu que té novetats, ha esbrinat alguna cosa entre els seus veïns i col·legues. Haurà d'anar més tard a la perruqueria.
Ja l’espera acomodat en una de les taules interiors. L’establiment disposa de variades sales, curiosament en unes hi ha molta gent en canvi d'altres, gairebé són lliures. A la que roman el Quiles, les taules són petites, un sofà semicircular les acordona sota una particular il·luminació. Algunes parelles comparteixen disperses en ella. Sens dubte és la més recollida de totes les que ha vist, en la seua travessa guiada per la recepcionista.
--Fa goig, avui du els cabells solts.-- Comenta el Quiles a mena de benvinguda.
--Me’ls haig d’arreglar un dia d’aquests.--
--Li queden molt bé, els rinxols clars fan que tingui un aspecte desimbolt i fresc, trenquen la sobrietat que obliga la seua disciplina. Ja ha demanat, oi?--
--Sí.--
--Doncs si em permet, sabent el preciós que és el seu temps, aniré per feina: aquell treballador va estar pintant en altres apartaments del meu bloc, i a continuació va passar a un edifici veí, que actualment ja està completament remodelat, però, i aquí bé el punt d’interès, ell no va concloure la feina. Mentre pintaven en un pis d’una companya meua, ella se’n recorda perfectament (és una dona ja gran, molt meticulosa amb tot el seu), va retenir durant molts dies els pintors a casa, té molt de doblers desat i no sap en què gastar-lo, a més a més no s’ha casat mai, i la casa amb el seu confort representen la seua màxima preocupació. Doncs resulta, que el Supun va ser acomiadat abans que finalitzessin les feines al seu pis. Evidentment ella, amoïnada, li va sobtar desagradablement que un dia faltes un pintor, ja n'estava ben tipa de veure’ls rondar per casa, i la falta d’un alentiria encara més la feina, llavors es va queixar i el mateix dia ja va aparèixer un substitut. Les raons que li van donar, varen ser que es va discutir amb l’encarregat de l’obra, i l’encarregat va dir al seu cap que si no l’aviava, plegava ell. Sembla que era qüestió de caràcters, com als matrimonis, vés a saber. Cert és què el mateix encarregat, davant les protestes de la meua companya, es va desfogà explicant-li que fins i tot el va amenaçar amb què no treballaria més a la ciutat, ell va replicar que de feina mai li faltaria. No sé qui?, algun negrer, li havia ofert alguna cosa, no allí on jo li vaig dir, sinó al gran polígon. I això és tot, a partit d’aquí no conec res més de l’home que cerca. Potser vostè ja ha progressat més des de la nostra primera cita.
-- No pas massa. Diríem que la seua vida, a partir d’aquí va anar decaient fins a deixar d’existir.--
--Sí que ho sento, era amic seu, no?--
--Sí.-- Ella esdevé en una pausa, potser fins aquest moment no ho havia vist així.-- Feia mesos que no ens veiem. També era un company de l’ajuntament, un bon company, aquest matí m’han confirmat la seua mort.--