A la tarda canvia el vent, puja la sensació de calor i
eixuga l’atmosfera. Un arbre tombat sobre el senderó l'obliga a fer
laboriosos retombs. En aquests menesters perd més temps que el
vell, gràcies a la seua persistència a triar sempre la pitjor de
les opcions. De totes maneres el senderó segueix una línia prou
evident, sense apartar-se mai dels límits que marquen el seguit de
feixes que el menen. L’home sembla enjogassat en el seu caminar per
un paratge feréstec i tumultuós, que en canvi l’asserena. Ella
marxa com a contrafeta, amb les barres premudes, i maleint al cel
qualsevol petit desordre. Sua, i les branques més rebels tenen la
insana intenció d’atacar-la, les pedres li torcen els turmells, la
motxilla se li clava a les espatlles. Quan tot d’una l’engorjat,
que a la fi a la cap l’acull, s'obra. Les cingleres de l’esquerra
es retiren, uns roures magnífics vencen per tot arreu a la
resta de la vegetació, el camí s'esfuma com si no conegués un
lloc tan fora de lloc com aquest. Es desespera, tant com si
l'haguessin enganyada, però després de reflexionar un parell
d'instants, continua caminat com si res, més o menys seguint la
mateixa direcció a la mateixa alçada. Cosa gens fàcil, al poc
arriba a un amuntegament de blocs d’on parteix un tàlveg sec, més
avall creixen uns xops molt alts i finalment la ribera conclou
derramant-se sobre el riu aparatosament. Pensa en un desgavell, segur
que una fatal esllavissada ho ha reomplert tot de blocs descomunals i
terra arrossegada. No es vol posar nerviosa. Cal actuar
sistemàticament, resseguint la contrada per tal de trobar la
continuació del senderó, que per algun lloc ha de parar. No vol ni
pensar en l’altre cantó del riu, que com reflex també se
suavitza enganyosament. Per fi remenant pel flanc superior distingeix
el rastre d’un antic corriol, es pensa salvada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada