Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (13)

             El Damiano a l'ajuntament: no l'han deixat entrar, espera fora com tothom. S'ensuma una resolució imminent. Han portat a la principal testimoni a comissaria, esperen treure-li alguna cosa abans que el desenllaç els sigui desfavorable i es quedin sense cas.

La noia puja les escales acompanyada per un policia de paisà, el comissari l'espera a la sala d'interrogatoris, junt amb el seu interrogador més eficient. Entra la noia i la fan seure. Li omplen un got d'aigua, li fiquen al seu abast. No les té totes, no es vol mostra nerviosa ni insegura, però no sap per on li entraran; ella sap que no ha fet res dolent.

No resta gaire temps, cal anar directes al nucli dur de les qüestions:

--La seua recent amistat amb la víctima, té alguna cosa a veure amb l'inculpat, també amic seu? --Ella no se l'esperava, l'han desarmada a la primera, es preguntava quina importància pot tenir la seua persona en la investigació? Dubta per uns segons, no s'atreveix a dir tota la veritat, com podia pensar ella que tot acabés d'aquella manera.

--No és una pregunta prou clara, potser? El que a nosaltres ens fa ballar el cap és la raresa d'aquesta triple relació, única entre totes les persones interrogades. Si ens ho podria esclarir una mica, li estaríem força agraïts. --Aquest cop ha preguntat l'interrogador especialista.

--Ens coneixem tots, som del mateix poble, també de la feina.

--Escolti senyoreta ja han passat els temps de les obvietats. Sigui més concreta, li demano.

--El Ramiro és client de tota la vida de la ferreteria on treballo.

--I?, continuï si us plau, anem bé.

--Un dia en anar a pagar es va deixar oblidada la bitlletera damunt del taulell de la ferreteria, jo la vaig arreplegar i més tard li vaig tornar.

--Molt bé, una cartera sempre és un objecte temptador, a qui se li podia resistir donar-li un cop d'ull, és una cosa del més normal, no?

--Sí, jo només la vaig obrir una mica abans de tornar-li, no per res, no li vaig agafar ni un ral, no.

--En canvi, potser hi va trobar alguna cosa d'interessant dintre la cartera?

La noia es mira als dos homes: --Estava plena de fotos d'ella.

--De qui, de la víctima?

--Sí, n'hi havia quatre o cinc.

--Fotos compromeses?

--No.

--Així doncs, podríem dir que eren fotografies normals.

--Sí, retrats més que res.

--Llavors la relació de l'acusat amb la víctima ja venia de lluny?

--No, ella no ho sabia.

--No era ella qui li havia donat les fotos?

--No, ella no en sabia res, no en sabia res fins que li vaig dir jo. Jo també vaig pensar com vostè, però després vaig descobrir que no.

--Com ho va descobrir?

--No ho sé, suposo que parlant un dia al consolat, tinc una amiga que hi treballa, li vaig preguntar pel Ramiro, però allí no el coneixia ningú.

--I a ella no li va estranyar que un home que no coneixia portés fotos seues a la cartera?

--És clar que sí, per això em va demanar que li donés tota la informació possible.

--I li va donar?

--Vaig fer el que vaig poder, de la pèrdua de la bitlletera ja feia un temps, i el Ramiro és una persona molt tancada, crec que va ser ella la que va prendre la iniciativa.

--I li va comentar alguna cosa.

--No gaire, un dia em va dir com si tal cosa, que el Ramiro estava boig per ella, que li tenia devoció i que si no fos per mi, no ho hagués sabut mai, ja que ni tan sols el coneixia.

--Així doncs, s'ho va agrair?

--Bé, crec que sí, o no, no em va parlar més del tema. Vull dir que a partir de llavors ja no em va comentar res més. No en sé res més, a part del que sap tothom, jo ja no els puc dir res més de nou.

--Sap almenys si entre ambdues persones es va obrir una relació sentimental.

--Sí i no, jo ho suposava, però llavors el Ramiro ja tenia núvia i vaig sentir que es volia casar. Tampoc hi reparava massa.

--Però vostè freqüentava la casa de la senyora viceconsolessa.

--Sols hi vaig estar dos cops: un dia me la va ensenyar, i una altra tarda em va convidar a prendre el te i unes pastes. --Silenci, és com si s'hagués exhaurit el temps.

La conviden a marxar: --Se'n pot tornar a casa. --Quan és fora els dos homenots es miren, no malgasten paraules, ha sortit una pobra criatura. Tots dos saben que la seua declaració és totalment irrellevant. No hi ha res a fer, els estrangers acabaran emportant-se a l'acusat, sort en tindran de què no desvetllin alguna cosa que a ells se'ls hi ha escapat i que no surti algú esquitxat. S'estan jugant el lloc de treball, el pa dels seus fills i en són conscients.

The Kinks - "This Time Tomorrow"