A. C. J. -----QUATRE (tercer)

--Hombre Bailarin!, venga que ya estamos todos a punto.

--¿Ya? No veo al Heredia.

--Ese, por algun karaoke debe parar, si lo sabré yo.

--Però si ahora aún se ve.

--Y a él que más le da, al gallo le ha cogido el gusto y de allí no le sacas. Tampoco a mi me ha dado tiempo de avisarle, además cuando sale de trabajar se va directo sin parsar por casa ni nada y como los del barrio los tiene ya todos muy vistos, vete a saber donde ha ido a lucir el gorgorito. Tengo entendido que hasta toma lecciones de canto.

--Pues es una baja importante, lo necesitamos de central colocador. Y el Luis?

--¿El “Socarrà”?, otra pieza!, ese seguro que està con él. Ahora ese pájaro de cantar nada, el va por las pibitas, para controlar, ya sabes.-- El Galerilla s’apropa a l’Ernest prenen-li l’avantbraç mentre es corda les botes.--Mira Bailarin yo creo que todos los tios somos unos vendidos y pensamos con la verga, però el Luis es que es demasiado, él mira con la verga.

L’Ernest se’n riu, però se’l veu inquiet.--Pues lo tenemos bien, si tambien nos falla el central de contención. Ellos con el Feo y el Rubio que son dos locomotoras lanzadas atacando, nos van a arrasar por todas bandas.

-- No hombre, no lo demos todo por perdido, antes de la lucha. Hay que jugar adelante, y sobre todo sin perder balones. Yo me pongo de media punta y cierro en el centro, pongo a los Perillas delante y dejo al Correcaminos que corra por las bandas.

--Bueno, yo me quedo en la defensa con los demas intentando parar el tren.

--Hombre sois cinco para cubrir espacios, ellos ya sabes, balón que pillen, balón que va al hueco para que corran las dos máquinas. Escucha: nosotros nos vamos a morir arriba.

--Nunca hay que dejarles atacar, entoces te entran desde atrás y te rompen la defensa como una pasta de hojaldre y allí hasta el arquero te machaca.

--Vamos Bailarin, ahora lo comentamos y a por ellos, Que va a passar! ¿Quienes son las figuras?, los sabios de la táctica, los monstruos de la pelota, los amos de la cancha de Okalsum! --El Galera fa un crit a la resta de l’equip que ja està escalfant prop de la porteria.--Atención chicos todos aquí a mi lado en corro, el corro de la patata brava muchachos.

--Oye al Perillas Largo lo quieres tu delante, o si no colocamos al Cejas Zurdo que la toca más suave.

L’estat d’ànim que ara viu l’Ernest, així com preocupat per què el Rubio i el Feo no li desfacin la seua defensa, li prové d’una tarda, una tarda com qualsevol altra. Potser si no fos per aquella tarda la preocupació actual seria pel temps que fa que no veu a un amic o per una senyoreta que l’ignora o perquè les plantes del seu celobert pateixen una estranya afecció. Inclús més tristes i tot: l’augment de l’impost de contribució havent passat a ser un treballador de classe C, la ferotge desertització de la serralada litoral després l’abandonament de la població o simplement les gilipollades del senyor Delegat. Però no, aquella tarda després de plegar caminava pels terrenys poliesportius del parc d’Okalsum, anava a jugar al frontó amb el qui trobés per allí disponible. Portava la paleta i unes pilotes, doncs sempre acabaven embarcant alguna i no la podien recuperar. Caminava, no sabem pensant en què o amb qui, mentre una pilota li venia rebotada des d’un campet, uns joves feien un atac a gol. Instintivament l’aturà d‘espigó i la baixà seca, passant-la a un dels nois que se li va atansar corren. Aquest, l’elevà agafant-la amb les dos mans, i allí palplantat se’l va mirà directament tot demanant-li: --Per què no vols jugar amb nosaltres?-- Ell no s’ho pensà gens ni mica, arraconant la bossa del frontó va entrar al terreny de joc d’una sola porteria. Se’n havia donat compte de seguida, però l’acte irreflexiu de participar en el joc ja estava consumat. No jugaven malament. No parlaven gaire, sols els crits de teua, passa-me-la, i així. Havien construït una de les primeres cases receptores ben a prop del parc, però pel moment no se’ls veia massa fora del seu lloc de treball, ni n’havia pensat tampoc! Quines distraccions podrien tenir? En aprovar-se la Llei de Salvaguarda de la Nova Classe Treballadora, s’evitaven els possibles abusos físics, i se’ls concedia un temps de lleure, conjuntament del necessari descans. Era un intent de conservar-los unes dècimes de dignitat, respectant les opinions que manifestaven què encara eren humans, i la Junta no volien pas ferir la susceptibilitat de les diferents corrents de pensament, cercant invariablement un bàlsam mitigador de fregaments i butllofes. Així i tot algunes ètnies van aconseguir vetar la reutilització dels seus difunts, al·legant respecte a les peculiaritats culturals que els exigia unes celebracions funeràries complexes, ritus ancestrals en diferents lapsus de temps amb complicades manipulacions del cadàver, etc, etc. La decisió de la implantació de la N.C.T. era unilateral als organigrames estatals. En algunes circumscripcions d’ultramar, la seua implantació va ser desautoritzada per refutar ràncies festivitats profundament arrelades en la població local.

Doncs el futbol els torna boixos, hi juguen al mínim moment que disposen i amb total fruïció, els importa un pet que a la primera lesió seran retirats definitivament. L’Ernest va començar a jugar amb ells, aviat farà setze mesos. La competició s’iniciaria a les poques setmanes d’estructurar una lligueta entre els set equips formats. Va ser la primera de les competicions, després van vindre les lliguetes del matí, del migdia, la de mitja tarda, qüestió de disponibilitats de jugadors i horaris, la seua era la del vespre. Ja se’n estaven fen plans de confrontacions entre els guanyadors de les diferents lligues i celebrar una gran final. També ho va comentar amb els col·legues i tres més s’hi van apuntar. De moment els equips mixts eren molt pocs, les persones normals eren rebeques a compartir la seua vida, més de lo indispensable, amb la reutilitzada nova classe obrera. Ells eren potser més lliures en aquest aspecte, posseïen una qualificació social que s’apropava als qualificatius de penjats poca-soltes, atansant-se, segons algunes veus més crítiques al d’inútils protegits pel Refugi de Tutelatge, pràcticament la darrera de les categories, on hi cabia totes les roïndats fetes persona (malalts insurables, malendreçats pertinaços, malbaratadors inadaptats, abandonats familiars, mestres mesquins, preliminars permanents, desautoritzats graduals i altres). Sé que l’Ernest mai ha tocat un cèntim de la seua Retribució Estatal Natalícia, el Galera algun cop la utilitzada, però molt pocs, abans prefereix demanar diners a un amic, reservant-se el dret per un futur més fosc; la seua mare es fa gran, ell sempre té present l’espassa de Damocles que els metges li van penjar de jove, a més a més a ella per edat no li corresponia la retribució i les compensacions que va rebre la seua generació, serví per pagar els mobles del pis. La gran part de la població se’n hi anava acostumant, afegint sense més la R.E.N. als seus ingressos, el que facilitava un major consum, juntament en una sensació de ben estar permanent. Només els desconfiats, els avars o els gregaris desqualificats la veien com un premi insegur, o una fal·làcia substitutòria que algun dia podria desaparèixer. L’esforç de les Juntes Estatals per apujar la remuneració fins abastar el límit digne necessari per a tots els ciutadans, havia aconseguit la credibilitat, Recolzada per l’Estabilitat, (el lema de la campanya d’un fabricant de roba, subjectat a manera de síndrome de Makondo per fanals i fanalets). D’altre part l’Heredia no té problemes, la família gaudeix d’una respectable salut econòmica. Del Lluís no tinc tantes referències, quan va amb l’Heredia no paga dos rals, amb tot conserva una feina especialista per la que deu de rebre, els dies que es decideix anar a treballar, uns bons honoraris. En fi, que per gran part de les mirades, la seua recent activitat esportiva confirmava el seu estatus social. Un costum que subsistia de forma sui-generis, malgrat de les dècades passades darrera de la supressió de les castes i per tant dels seus privilegis.

Primer el sobtà que no tinguessin noms propis, se’ls coneixia per adjectius, distingint una característica física o una qualitat. No lis quedava memòria, únicament obeïen. Les càpsules que els activaven funcional-ment cada dia, no engegaven cap engranatge en el cervell, inclús les primeres unitats tenien problemes en concebre un temps futur; evidentment es va solucionar amb rapidesa pels greus inconvenients que ocasionaven a la seua labor. En canvi se’ls fa difícil distingir entre un passat recent i un de més antic. Les actituds les tenen molt limitades, per exemple són incapaços de seguir una trama en la que no estiguin involucrats o de mostrar qualsevol tipus d’afició fora del futbol o de sentir una amistat, un odi o un desig. Es reconeixen entre ells i també als humans que els manen o juguen amb ells, sense diferenciar entre uns i altres. Són els subalterns ideals, sempre atens a les indicacions, malgrat les petites deficiències: un concepte com el d’immediat, no el tenen plenament assumit. Tampoc resulten excessivament cordials, ni sociables, ni ambiciosos, ni gentils, i així n’hi han d’altres que ara no venen al cas.

Els equips rivals es reforçaven igualment amb alguns mortals de renom, com l’equip de Jean Jacques. Ell prové d’una ètnia centreafricana habituada a viure en seques serralades de la que ha heretat unes cames finament musculades. D’una estatura mitjana, com tots els seus, té uns ulls amagats sota una ampla front, ajustats al seu rictus seriós. Parla amb un sincopant èmfasi. Entre el seu clan familiar enraonen un patoies molt més condimentat que el francès en el qual habitualment s’expressa. Jean Jacques és jovenot i tot amb això porta el pes familiar, una situació irregular a la seua cultura, on un home pot prendre les dones que li convé per sustentar la família. Son pare mateix, no va regressar mai d’Àfrica, una vegada que hi va anar per buscar una altra dona. Els seus germanets i sa mare, cosidora, depenen en bon grau dels serveis que ofereix als visitants de la ciutat, que recluta desorientats per les andanes de les principals estacions metropolitanes. Ell no és pas el cap de la seua empresa, però amb el seu ímpetu i la seua visió... sap el que vol el client realment i la manera d’oferir-ho, desbancarà al bonàs del seu cap o es manegarà el seu propi negoci.

Als petits de casa seua els coneix tothom, l’Ernest al poc d’arribar se’ls va trobar tot passejant pels extrems del darrer bloc, conegut també com la Zeta, i no és per la forma, més aviat oblonga. Limitat per una pista que s’endinsa en les plantacions agrícoles, la natura conserva un espai per créixer rebel a vora de les espones, a ran de les sèquies i les clamors, allí va penetrar, sense saber-ho, en el seu camp de jocs i trobada. Els nens el van seguir com fan amb totes les persones que els hi xoquen. Li van arribar d’una corredissa i el germà petit d'en Jean Jacques “Le Petit Malade” va patir un atac de tos i mocs provocat per la seua afecció asmàtica. Trigà uns deu minuts en refer-se, llavors al veure que ja no estossegava, encara que els lacrimals li continuaven desguassant per la carona, li preguntà: Ça va bien?. “Le Petit” se’l mirà esbalaït amb els seus enormes ulls oberts emparats sota la destacada front. El germà més gran cap del grup va prendre la paraula. Amb una mirada ivoriosa d’observador de fatalitats, li explicà que era massa aviat per a què li contestes, perquè la seua ànima no havia arribat pas. És com si l’asma afectés més greument al seu cos espiritual, ressagada o potser fugitiva a la prèvia d’un atac. Leoló parla xiuxiuejant, entonant suaument les frases, incitant l’atenció i la intenció de l’escolta. Sempre parla així, sigui per contar una història, o per transmetre qualsevol altra cosa, però lo seu és contar. A vegades s’afegeix al grup dels més grans del carrer, per assabentar-se d’assumptes interessants per després relatar-los, i ha de suportar les burles dels grans quan és fot pel mig i el senten parlar d’aquesta forma.

Aquell dia entre les absències asmàtiques del “Petit Malade”, no ens hem d’estranyar pas massa tampoc, és molt comú entre els que creuen què sempre és massa tard per determinar-se, o que el millor ja ha passat, o que ja està tot fet. Aquell dia entre totes les narracions del Leoló, va referir els afers dels policies del Condomini. Els agents utilitzaven les pistes agràries secundaries per arranjar la seua economia. Els policies havien esdevingut una classe treballadora estancada. Depenien del Centre de Seguretat de la Junta, que beneficiava les tasques dels tecnòcrates en els seus mòduls de control, eludint la feina activa, quasi innecessària dintre del seu programa de total seguretat. Llavors als polis se’ls obria un nou camp potencialment suculent, si s’espavilaven una mica amb el subministrament del A.C.J.. Tan sols interferint determinades partides sobreres, concedides sota la seua vigilància a les cases receptores, a raó de les baixes produïdes i retardant unes hores les notificacions del personal encarregat de la infermeria distributiva, recaptarien una més que considerable quantitat de capsuletes, lliures de control, per fer córrer a benefici propi. Els polis eren molt recelosos, no volien cap tipus de problema i ja havien fet desaparèixer a més d’un client inoportú i algun que altre vigilant de llengua fluixa. El A.C.J. ja corria pels locals de diversió nocturna. Per la Junta era un petit assumpte desdenyable, els seus experts pronosticaven que tal com havia sorgit, desapareixeria. A més el fàrmac, és un subproducte fruit d’una costosíssima investigació científica en l’estudi d’activar danyats sistemes nerviosos humans. La simptomatologia de tractament sobre un cos viu no està totalment estudiada. Aquesta via és una interessant, tant com fàcil, inspecció dels efectes causats, per altra banda ben diferents, entre els consumidors habituals. Del que són conscients: és que és quasi bé innocu a curt termini. La majoria de gent a l’endemà està tan panxa, a part dels mals rotllos que hagi pogut agafar algun desgraciat, perquè li pugés malament. Per lo qual tenen clar que la il·legalitat actual l’afavoreix, devers altres estupefaents de curs legal més perniciosos. Sempre quedaran els autèntics devots que mantindran les produccions, garantint l’harmonia econòmica.

Leoló ho va saber fer millor que jo, sense enredar-se tan: -- Veus allà baix, a l’inici dels turons, al final del garbuix de pistes. “Les Flics”, saben uns punts claus, ells els respecten a manera de codi, un codi secret que canvien cada dia per no ser descoberts. Circulen al tard, una mica abans que el sol s’oculti per allà, per l’oest. Ells actuen com si manegessin per fer un reconeixement rutinari, ans al contrari: s’aturen uns instants per tot seguit girar en rodó i prendre una nova direcció, enllaçant després, el més ràpid que les rodes giren, amb les carreteres de l’exterior. Quan tomba la nit, els traficants, que els han observat des dels seus amagatalls, baixen dels turons. Vesteixen ulleres negres, ulleres infraroges. Recullen els paquets i se’n van per on ningú els pot veure. Però hi ha capvespres en què la “voiture des flics” es comporta estranyament, fa unes maniobres falses, a cops trencant a la dreta per tomba a la vora d’una plantació de mongetes o zigzaguejant sense esme pels camps llaurats, ressortint més tard pel mateix lloc que han entrat, a tota pastilla i amb les llargues ficades. No obstant nosaltres sabem que aquests, són dels seus viatges els més perillosos, més encertat inclús seria dir més macabres. Ja que segons es diu, així obren per desfer-se tant de clients mal pagadors, com també de policies honestos que han descobert el seu tripijoc i es neguen a formar part de la seua societat ordinària. Els cossos els reparteixen esbocinats entre solcs i terrossos, ”mais” no ho llencen tot, es guarden un “souvenir”. Perquè sabeu una cosa: el que més els hi agrada als “flics” és amenaçar als compradors passerells, amb l’exhibició d’unes quantes falanges talladetes, col·locades meticulosament dintre d’una caixeta plena de gas conservant, que sempre porten amagada en un departament del vehicle. També és sabuda la competència entre les parelles per posseir les millors puntes i les ungles més cuidades.-- Ell no gesticula al parlar, com a molt belluga pausadament el coll de dreta a esquerra. El seu estil no és dels que reforça la interpretació amb canvis de to, és més la veu quasi quieta, sense escales situa la història. Si et perds un detall no torna enrere, obligant l’atenció, identificant-te amb el conte. El so que surt de la seua gola sempre va dedicat a tu. Els cabells rulls culminen les clares faccions, mantenint-se impertorbables durant la narració.

L’equip del Jean Jacques és molt dolent, no aconsegueix guanyar cap partit. Van tenir la mala sort, de què els seus tres millors jugadors es lesionessin a l’inici de la competició i fossin definitivament retirats. El conjunt del Galerilla i l’Ernest és molt més competitiu. Avui han pogut aguantar la primera part, contra una de les esquadres més potents, fins i tot han estat a punt de marcar un parell de camins, però la precipitació els ha traït. A la represa el Rubio i els seus col·legues han sortit en tromba, fonen el seu esquema com un formatge fresc al sol del migdia. I els gols han caigut l’un darrer de l’altre fins a cinc. El Galerilla s’ha emprenyat com una mona, carregant contra els que no hi eren: els puntals de la defensa, però ha tranquil·litzat als jugadors perquè no més és un partit perdut i encara ho tenen molt bé per a classificar-se.