dimarts, 1 de novembre del 2011

A.C.J. -----QUATRE (segon)

L’Ernest realitza el darrer servei de la jornada. Camina per l’àmbit dels Cultes empenyen la caixa asèptica vers la Infermeria, res poca feina. Avui és de torn la senyora Clara, meticulosa, estricta, a punt de jubilar-se i no gaire amiga de l’Ernest, ella el veu com un empleat més al seu servei. Aviat farà i podrà anar-se’n a canviar. La infermera li despatxa els residus, traient-se’l de sobre ràpidament, li entrega també una nota en mà del Dispensari (la porta del costat), reclamant la seua presència abans de plegar. El Dispensari rep molta més clientela que la trista infermeria, relegada a petites cures d’insignificants accidents domèstics i poca cosa més. Per començar el local és molt més gran i lluminós. A l’obrí la doble porta s’accedeix a una sumptuosa estança hexagonal molt popular entre els veïns. Una senyoreta dirigeix tot allò amablement, de tant en tant, s’interessa per una de les persones presents, invitant-la a entrar per una de les tres portes blanques del fons: --El doctor Fructuós l’espera a la consulta senyor Julian--. El senyor Julian d’aparença atlètica es disculpa dels seus contertulians, saluda amb un eficaç somriure a la senyoreta i obra la porta del mig. L’Ernest acaba d’arribar i la primera acció és entregar la nota a la senyoreta, ella es trau les ulleres tot dient-li:-- Un minutet no més, i desapareix per una altra porta blanca de la dreta. Les parets, decorades en gruixudes traçades fredes, afavoreixen la imatge penjada d’un niu de verdes branquetes amb tres ous i dos pollets encara sense plomes, desemparats, implorant l’escalfor promesa, amb els becs totalment oberts, cridant sense veu, estirant els seus nous colls, instants abans que la vida els abandoni, com s’ha mare, espantada per un perill inexistent. La senyoreta seu tot ficant-se les ulleres, ha obert l’únic calaix de la seua taula i s’ha posat a escriure unes frases en una targeteta blanca, l’adjunta a un full imprès i se la dóna. L‘Ernest la llegeix, i no ho entén. De seguida li aclareix que va dirigida al seu cap, el Delegat General de Manteniment. Ell pregunta, com responsable directe d’escombraries afectat per qualsevol possible problema. Ella se’l mira uns segons, decidint-se després a parlar-li del problema suscitat per l'incessant augment de deixalles orgàniques del Dispensari, al no poden ser evacuades pels tubs. El servei de neteja no se’n vol fer càrrec al·legant no pertànyer a les seues competències. Això és tot? li respon, no cal dir més, cada vespre les replegarà sense falta, no cal la intervenció del Delegat que no més és un inútil aferrat dia rere dia al seu despatx, jugant al cisqet, parlant de les seues glories al primer pobre paio que s’acosta pel seu domini, o de les seues angunies als viatjants que van a presentar-li les novetats del mercat. La senyoreta, dubtosa ha de citar a una nova persona. Finalment queden d’acord i l’Ernest s’acomiada amb un fins demà, segur i cavallerós. És curiós, el mateix problema va sorgir a la piscina, però allí van seguir la normativa i l’assumpte resta perdut pel despatx del Delegat, es podria arribar ara i aclarir-ho ràpidament com ha fet al Dispensari. No deixa de sobtar que en un lloc dedicat exclusivament al tractament de les anomalies de la personalitat, es generin un tipus d’engrunes no previstes pels enginyers.
La recepcionista de les piscines no en té n’idea, això ho sabrà l’encarregat, és dintre; si vol anar a parlar amb ell haurà de passar pel vestuari i per la dutxa. A la piscina olímpica estan fen curset, l’Ernest amb un banyador negre s’atansa a la piscina fen una ullada pels voltants, una monitora amb el banyador blau dóna unes indicacions als nedadors tot caminant. Arribant a prop d’ell, se’l mira entre sorpresa i parada; sol és el segon en el que es troben les mirades, després ella torna als seus alumnes i ell busca a l’encarregat. Aquest és un home xerraire que no para de moure’s d’aquí cap allà amb la panxa amagada sota un polo blanc. Va explicant que no sap el que fer amb els amuntegaments de cabells que s’enreden als filtres, recalca que s’hi troba de tot, inclosos banyadors, ves a saber que fan dintre del jakuzzi. L’Ernest suggereix una revisió de banyadors abans d’entrar al vestuari, l’encarregat afegeix que no estaria gens malament, a més a més no són mai reclamats; ja en té una bona col·lecció: peces de dalt, de baix, bermudes (això que són prohibits). Sols caldria una persona que fes llevar la tovallola o el barnús, segons el cas, i obligar a qui no el dugués a esperar-se a la sala de depuració fins que aparegués. L’emplaçament de les piscinetes de bombolles, entaforades a l’extrem del recinte afavoreix una certa intimitat. La monitora du els cabells rossos recollits, continuant amb les instruccions pels costats de l’olímpica. Al quartet de l’encarregat els dos homes prenen unes birres mentre esperen què la impressora extragui el formulari corresponen. El paio no para de xerrar: no entén com les coses funcionen amb el bord del Delegat al front. L’Ernest rèplica reposadament, que tothom sap el que s’ha de fer i ho fa. Deu ser això i potser és millor així, imagina’t que un dia s’aixequés amb ganes de fotre el nas per tot arreu, i se li acudeix de començar a fer canvis ara aquí, ara allà; balbuceja prenen el darrer glop de cervesa. En marxar, dos monitores parlen un moment entre elles, semblen divertides, una es veu forta d’entrenar al gimnàs, la rossa mostra una cintureta i unes espatlletes divines.
La bellesa femenina i el seu efecte en els sentits, millor dit amb trasbalsament que provoca en l’home i la seua obligació vers la conservació de l’espècie. Obligat a un estat permanent de disponibilitat reproductora; amb el total desconeixement de la seua evolució ovular, es respon a uns invisibles reclams de la dona, com uns impulsos psíquics, que activen unes reaccions químiques incontrolables durant tot el llarg període de la fertilitat masculina. Amb els anys comences a estudiar-te, com si fossis una altra persona, ficant-te al costat, intentant separar-te del teu sistema sexual. Anotant els casos en què les reaccions es produeixen. Destriant el màxim d’elements: situacions favorables, tipus físic de les femelles, diferents percepcions, segons siguin les vies d’entrada. Aquestes foren especialment dificultoses ja que ràpidament esdevé una confusió entre les unes i les altres. Exemple: la vista, uns cabells llargs caient per l’esquena a menys d’un metre de distància en una tessitura habitual a la vida quotidiana, com esperant entrar al metro. L’olfacte, la proximitat et permet ensumar la seua olor obrin com si res uns confins íntimament reservats. El tacte, la pell es mou tibant-se, primer pel coll i les clavícules, repujant els llavis, encenen les papil·les gustatives, el gust. La ment s’agita revolucionada fen corre a l’hora la imaginació, els records, les idees, els pensaments més fonamentals i els més elevats. Els nervis s’apiloten en el nus de la boca de l’estómac dificultant els moviments motrius i l’enraonament d’una incipient conversa, alterada per la musicalitat que irrompre a l’oïda. La intuïció, l’imperceptible sensació de què les portes estan mig obertes i sols hi fa falta una petita empenta per obrir-les del tot.
És veritat, la vessant catalogadora d’uns determinats models sembla més senzilla. Al final, passats un llarg tems d’observació, son quatre o com a molt cinc tipus bàsics els que es van repetint amb les naturals variacions. Es col·loquen a manera de capes sedimentaries verticals, de gruixos variables, aquests a la vegada tenen una fluctuació inesperada que ve determinada per les experiències acumulades en el decurs de la vida. Continuant amb el símil geològic, afirmaria que aquests estrats aparentment senzills i ben definits, són proclius a patir tot tipus de trencaments, encavalcaments, falles i fins i tot espectaculars plegaments dignes de foto de llibre de text, però afortunadament, per més convulsa que hagi estat tal orogènia, no té, perquè modificar ni afectar a futurs designis, sempre i quan la persona els mantingui acuradament dipositats. I crec en aquestes alçades d’observació, poder assegurar la importància fonamental de les primeres impressions en un estat de innocència, és a dir a la primera infància. Els senyals resten indelebles registrades en el subconscient, ocupant grans porcions de l’espai disponible i per a moltes persones serà dificilíssim canviar-los pels nous impulsos, el que els faria infeliços de per vida. Per arribar a esbrinar els senyals primigenis cal una seria introspecció en la memòria; quasi sempre la subtilitat amb que fàcilment s’impregna una ànima en blanc no deixa suficient constància en el record, sent necessari excavar a l’hora que estimular quan es tenen ben detectades les impressions més punyents. Alguns casos contraris, com de contracop, són més fàcils de solucionar, i no cal que arribin al punt de traumatitzar. A mi mateix, per exemple, se’m fa molt difícil d’apreciar la bellesa en uns ulls femenins, sols, perquè de molt jovenet vaig veure la Giulietta Massina a L’Strada. Una vegada topats amb la cota màxima, la resta es dilueix en un ampli mar de color verd. Però com cada regla exigeix la seua imperativa excepció: hi ha dones que fora de tota teoria, qualificació o estètica et rebenten sexualment en un instant i te les follaries immediatament fins restar esparracat. En tot cas en aquestes situacions la proximitat física és imprescindible per endegar tal furor, que d’igual manera s’extingirà quan aquesta proximitat no existeixi.
Sovint et preocupes quan un tipus enquadrat com altament perillós, un bon dia et deixa inalterable i la seua admiració no traspassa els límits merament estètics. O a l’inrevés, una morfologia anteriorment desdenyada, pren sobtadament una força inesperada, però te’n adones de seguida que és no més una il·lusió, com les de la “Maison des Cent Portes” del parc d’atraccions Cingles de la Rocamora. La Maison no ha estat mai superada, ni per les grans atraccions que s’han obert ara a la “Cantonada Fantàstica” entre la travessera Curtys Maisfield i el Sun Ra Bulevard. Allí han tirat pel camí de l’aparatós, de la monstruositat més aviat, et sents massa petit a la Cantonada. La Milia em va aconsellar un parell d’atraccions, segons ella increïbles, prevenint-me que no perdés el temps entretenint-me entre les futileses des macros muntatges per iaios i criatures. Una és com un tub sense fi, quan hi entres perds la noció dels temps i quasi abandones el teu cos físic, però una desacceleració et talla just abans que arrenquis a volar i després surts per on has entrat. L’altra és una evolució més de la típica atracció antigravitacional, hi ha un efecte de caiguda al buit quan de cop torna la gravetat que està molt bé. Però com la Maison res, ara de vegades penso que podria tornar-hi, no tinc que esperar com de petit a aconseguir la plata suficient. Llavors entre la colla del carrer fèiem un seguiment per controlar les millors portes. Clar, quan tu entraves disposaves de deu segons per elegir una porta entre cent i tenia que estar lliure. Quan començàvem a controlar quins eren els números que valien més la pena, canviaven la seqüència i torna de nou amb les reunions de diumenge al matí al parc de l’Oest per compartir les experiències i bescanviar la informació. Havia moltes portes xorres, però quan obries una de les bones era fabulós. A mi ja em deien l’homenet de fang, no més per què vaig ensopegar una sèrie de tardes seguides amb la consagrada porta dels homes de fang i sense voler-ho, per mi que estava repetida. Res, en entrar-hi et converties en un boterut home de fang i passaves l’estona amb ells. Tenies el cap com una bossa lligada per una goma de pollastre. Fins que un d’ells saltava infal·liblement amb allò de ”Eh xicots, per què no anem a la sauna!”, i tots es ficaven la mar de contents, ja podies fer les mil i una per intentar fer-los canviar d’idea que no hi havia manera, els hi encantava anar a la sauna. Una vegada allí en seiem tots en una espècie d’escalinata i ens desfèiem. Unes de les portes més anhelades eren les de conducció de tot tipus d’aparells, la situació anava de persecucions, et perseguien o erets el perseguidor, també queies en una emboscada, recollies gent amb problemes... També les aventures per la selva, obrin pas amb el matxet, atacat per innumerables insectes, amb el cos ple de fastigoses sangoneres. A mi a la que en aquells temps ja em feia fruir com un salvatge era la dels músics. Jo era un autèntic expert, et tenies de moure amb l’habilitat d’un virtuós. Et col·locaven com en el centre d’un vast territori a cel obert, delimitat per una espessa vegetació que servia com per separar els diferents recintes ocupats pels músics i els espectadors. Depenia de la primera opció triada el teu destí final. La sort em confià d’entrada al mig d’un concert de Bob Marley i sempre repetia. Després apartant les plantes et trobaves amb el Manu Dibango descarregant el Soul Massakosa, des d’aquí vaig comprovar l’existència de dos possibilitats més. Per una, accedies a un capvespre inoblidable amb l’art Ensemble Of Chicago, el Lester Bowie amb la seua bata blanca i tots els altres pintats de dalt a baix, i l’altra era una festa ardent, suosa, amb el Carlinllos Brow. Inclús una vegada històrica, de molta fortuna vaig continuar i vaig acabar amb el Doctor Jhon. Sorties d’allí botant. Tornava caminant cap a casa per a què se’m passes l’excitació.
Les cançons que m’agradaven més de petit eren la del lleó adormit, la de la “fiesta en la quebrada” i la de “seran de La Havana seran de Santiago, son de la Loma y cantan en llano”, ah i la de “L’mportant c’est la rose” també. Al Vito el van tancar per la seua addicció a una de les portes. Ell va arribar al suborn per entrar cada cop a la mateixa, vivia obsessionat per esbrinar les ultimes circumstancies de la porta dels Valsos. Jo hi vaig caure un parell de voltes, era una translació constant, acabaves perdent-te, jo no feia com ell i em deixava porta. El Vito sí, era un mestre, un investigador que va perdre la xaveta parlant amb persones que havien estat ell en el passat, mentre obria i obria les portes de l’habitació blanca. Malgrat que la seua família va denunciar l’atracció, no van aconseguir res. Havia parlat amb tanta gent que, sent donat d’alta i retornar al barri, pràcticament ni parlava. Els seus pares es van queixar al sanatori, aquell ja no era el seu fill. El cap de metges els tranquil·litzà, era cosa d’unes setmanes com a molt, el rabassut Vito tenia totes les constants estabilitzades, i havia vençut l’ansietat. Un matí, recordo, el vaig veure caminant pel parc de l’Oest amb la seua motxilleta blava, continuava anant-hi sovint però la motxilleta em va estranyar. Jo estava esperant per entrar en un partidet, ell passava per sota dels grans oms sense detenir-se, que era el que solia fer. S’asseia contra un tronc i esperava, bé tots dèiem que pensava, però ell ens assegurava que s’hi estava. Les galtes se li havien desinflat i poca papada li quedava. Entre tots li adjudicàvem un carisma especial, sobretot veient-lo freqüentment acompanyat per noies més grans. Estic segur que aquell matí d’estiu ell va anar al parc per acomiadar-se, a la seua manera. Després arribava algú amb noticies: deien què l’havien vist treballant en una cantera, o de què el van veure en un país del nord uns amics dels seus pares en un viatge de vacances... Ell va seguir el seu camí, nosaltres ja havíem participat de la seua vida. Recent passats uns dies de la seua desaparició, la família aconseguí l’autorització per activar la copia del seu cervell guardada al sanatori. Els resultats eren dotze sobre vint, de què s’havia pres la vida. De la resta quatre eren per una recaiguda aguda i la resta per insensateses que ni me’n recordo, sí! una era 0,25 a què hagués caigut en un avenc. Jo no tenia cap dubte de la supervivència del Vito, sol em descoratjava la seua indefensió davant la plaga de “carasapos”. En aquell temps ja els anomenaven així, em tenien molt amoïnat. Els hi vaig agafar por des de què em van estomacar a la fira d’un barri, res important, ells eren quatre i jo em vaig quedar sol i no em vaig atreví a respondre. Em va fer més ràbia la meua covardia que el mal que em van arribar fer. Endemés el cervell del Vito ja s’allunyava molt de la miserable copia que havien consultat, ell no fa el que tothom s’espera, posseeix la qualitat de tira enrere, el que també el converteix en un bàrbar en la jurisdicció.
Ara la "Maison" està desfasada, amb els nous mètodes la gent s’ho munta a casa, no cal dependre de la sort, a més a més manipulen al seu gust els jocs i els sistemes. I amb això, de tots els que m’han ensenyat, no haig trobat res tan poderosament captivador, la majoria es limiten a refer les vides dels protagonistes, no més buides que les reals, d’aquestes se’n amaguen sota clau. La gent continua omplin els teatres i cinemes o viatjant, per visitar les grans àrees d’atraccions famoses i cada vegada se’n obren més de parcs de recreació artificial.