Li agradaria dormir acariciat per l’emmirallat verd,
calentet sota les mantes, però no hi està habituat. Hagués
pogut encendre el foc, al meu país el primer que es lleva encén el
foc.
Te, formatge untat amb pa torrat, s’ha fotut per
esmorzar. S’ha cordat les botes hi ha fet via, camina airós,
accelerant el pas per escalfar el cos. Els pantalons li cauen amples,
quan se’l ha vist camina una vegada se’l reconeix per tota la
vida: les cames li van unes dècimes de segon en avanç del tronc, el
coll rectifica la posició de la testa perpendicular al terra, ja que
sinó caminaria amb la mirada elevada en excés, a pesar d’això no
mostra un aspecte desgalgat, la compensació de defectes dóna un
conjunt prou aconseguit, amb un toc de no sé què, que és el que
realment el personalitza. Res d’extraordinari, tothom és diferent
en ell mateix, tampoc la gent perd el temps fixant-se, tan con estan
les coses; l’equidistància proverbial que diuen els entesos, o és
proverbial quiescència, ara no estic segur del tot.
Hores d’ara el Supun ja camina pel camí ral, si
continua amb aquest pas, arribarà al primer poble abans que els nens
comencin a escola, més farà si trenca per una de les temptadores
dreceres que s’exhibeixen aquí i allà. Sols ha calgut dir-ho: les
dreceres són una mica arriscades sinó les coneixes, de seguida els
arbres es mengen el senderó, quan no, les falses traces fetes per la
gent que s’ha perdut abans que tu, et menen a l’enclotada d’una
barrancada closa o a una llisera penjada. És difícil perdre’s del
tot, però no costa gens encigalar-te i acabar consumit per la
possessiva abraçada de la vegetació lacerant, sinó pregunteu-li a
qualsevol infeliç que s’hagi immers en un tram de bosc
enteranyinat de lliga-colls. Molts es pensen que guanyen temps
tallant pel recte, en comptes de continuar per l’assenyat camí
ral, tradicionalment trepitjat pels incomptables peus d'ancestrals
generacions. El Supun ha començat prenen una drecera clara, després
s’ha anat animant fins que s’ha complicat la partida per una
fondalada dominada pels roures, regentada per uns teixos enormes i
opulents, que l’han ensenyat una carbonera abandonada, on s'ha
apercebut d'unes petjades recents. Les rastreja, primer alegrement,
després amb cautela, no sigui que és tracti d’uns malfactors,
perquè la seguida agafa la direcció del camí ral, se’n va pel
marge oposat, a més a més les empremtes cada cop són més difícils
de veure... però ja sent, no massa lluny, l’enrenou d'unes
persones, encara ocultes per les branques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada