Sembla que se li ha menjat la llengua el gat, però no,
tan sols passa per un mal tràngol. Decideix ficar-se sota la pinya
d’una dutxa de colors, “El Xorro Mandalay”. En aquest, els
congregats amb la persistent voluntat de rebre la tintura sobre la
pell, han d’esperar que el seu únic broc quedi desocupat. Així és
formen uns cercles de persones que riuen i s’ho passen en gran,
mentre els hi toca el torn. La gracia està en les pallassades i
divertides ocurrències que fa el personatge sota el doll de l’aigua
multicolor, i finalment descobrir el color predominant combinat amb
la melanina de la pell del banyista, que després s’afegirà a la
colla del seu mateix color, corejat per tots els seus nous companys.
A ell, el cap negre i el cos groc, el fa cercar als seues semblants,
llàstima que no més n’hagi un d’igual, i no poden competir amb
la cridòria de les masses quadriculades que són a punt d’agafar a
l’equip carmesí. De vegades és més fàcil confraternitzar entre
perdedors, que no pas entre guanyadors. La gent que està acostumada
a guanyar ho veu com lo més natural del món, i amb festejos de
joia, saltirons i frases fetes, mai acaben de confraternitzar amb els
altres guanyadors amb prou calat. En canvi dos paios, al bell
mig de tan astorat calidoscopi tropical, amb les testes embetumades i
els cossos com dos llimones, no tenen més remei que apariar-se per
sargir els cassigalls de la derrota. Al cap de poc temps es fan unes
confidències que segurament mai es farien uns guanyadors qualsevol:
El perdedor pintat de groc i negre amb les cames més
dobles: --És que des d’un temps ençà em fa l’afecte; no sé si
a tu et passa el mateix, suposo que no, no per què l’atzar ens
hagi triat una combinació de colors idèntics, entre les mils
possibles, i que pertanyem a la mateixa generació, m’equivoco?
El perdedor pintat de negre i groc amb el coll més
llarg: --Any amunt, any avall...
El permetedor de peus més grans: --És clar home,
nosaltres vam néixer seguin les series mitològiques del canal
públic, quan s’acabava la pel·lícula d’aventures del dissabte
per la tarda, i començava el partit de rugbi, llavors a l’escola
encara ens feien estudiar les vides dels escriptors i dels poetes, i
aprendre els teoremes de memòria...
El perdedís de mans més fortes: --Sí, els últims que
van veure els vells barris aixecats.
El perdedor que sua més: --Però els primers que van
cobrar per no fer res. -- Aquí ve una pausa que els derrotats es
prenen per soltar unes quantes riallades inconnexes, que
inevitablement conclouen en un sospir contingut.
El perdedor... de braços més peluts: --Tot això està
molt bé, però vull tornar a l’inici de la nostra "platica",
jo no sé com et dius, ni de què fas, i la veritat m’importa un
rave, no t'ho preguis malament, només és una forma de parlar, jo
sóc així, a vegades me s'ha dde deixar entendre. El que jo et volia dir al
començament, el que ara et dic... tots dos som homes, no?-- Pregunta
retòrica de la que no s’espera resposta.—Doncs ja està, és lo
que em passa amb les dones... com et va a tu amb les dones?—Pregunta
a la que no dona opció de resposta.—“Com si com ça”, com a
tots, no?—Menys opció de resposta encara.—Tu saps, jo no sóc
dels que es casen.
El perceptor sense afaitar: --Jo crec que tampoc--.
El perdedor panxut: --I els nanos m’encanten!, vaig
estudiar una especialitat i la vaig fotre vent per dedicar-me a
cuidar nens, com a pare de lloguer. Sí, diuen que és molt fotut, molt dur i
tot el que vulguis, però dona unes satisfaccions que ni t’explico
tu. A més els homes podem tenir fills fins quasi bé l'espitgem, i
tan com pugen les paietes d’avui en dia... jo no renuncio a res, qui
et diu que un dia no fota un cop de cap i pum, dóna continuïtat al
meu llinatge. Escolta que això és més fàcil del que sembla, va
d’un dia per l’altre, quan menys t’ho esperes ja tens la prole
muntada i el que abans et semblava blanc ara et sembla negre i a
l’inrevés. Però el meu problema no és aquest no, el que em
passa... estic per anar a buscar ajuda i tot, el que passa és que no
ho veig clar, no ho sé, si conto el meu problema a un desembussador
de cervells potser ho arreglarà amb alguna droga i vinga que passi
un altre, i jo el que no vull és viure enganyat, a nosaltres ens van
ensenyar a agafar els trencacolls pel pit i a carregar sobre les
espatlles les nostres debilitats i les nostres culpes.—Aturant-se
uns segons per a reconsiderar tot l’embrollat que ha deixat anar
per afrontar la qüestió amb claredat. Al perdedor de peus com a
barques se li està endurin la pintura sobre la pell.
El perdonavides que se li escapen els mocs: --A la gent
no li parlis de ponderació i criteri, la gent va buscant el camí
més fàcil.—
El perdurable amb arracades a les orelles: --Què
pateixes al·lèrgia?, et raja el nas i tens els ulls inflats i
plorosos.—
El perdedor d’esquena més ampla: --No res, potser una
mica, una planta que deu d’estar polititzant, i amb la mica de vent
que s’ha girat...—
El perdonador de pell més dobla: --Ai!, la primavera és
fotuda, jo fa anys vaig anar a un especialista i adéu mucositats, ja
et passaré l’adreça si vols, és car, però paga la pena.—
El perdedor amb cicatrius als genolls: -- Estaria bé,
perquè amb l’edat noi, la cosa sembla que va a més.--
El perdulari d’ulls verds: --Ai l’edat!, tots els
mals s’accentuen amb l’edat. Abans de joves et feia mal aquí i
no li foties ni cas, sabies que al cap d’uns dies se’t passaria i
no te’n recordaries mai més. Ara un dia et fa mal la punta del dit gros i ja
pots corre al metge, que no sigui un avís d’una cosa pitjor. Amb
l’edat també ens tornem hipocondríacs de mena, és com jo, des de
fa uns mesos veig a totes les dones iguals. Mira que és el tipus de
dona que m’ha tornat boig tota la vida, el que més m’ha agradat
sempre, fa no res era veure-les i ja trempava, automàtic tu, doncs ara ni fu
ni fa, totes les veig clòniques tu, no distingeixo les unes de les
altres. I penso: estaré fart d’aquest tipus de femella o és que
m’agrada massa i l’autosuggestió em crea un macro-embotellament
mental? La veritat que fart, el que es diu fart, no hi puc estar,
veritablement són les que menys haig tastat.--
El perseverant d’esguard més fatigat: --Enrotllat amb
una i a veure que passa—
El peremptori de pèl en pit: --Crec que sí, superaré
la meua apatia i tornaré a ser el caçador que era, perquè jo haig
estat un dels grans més grans, un autèntic depredador.--
El peresós de dents més blanques: --És clar que sí,
home!--
El pertinaç amb els punys premuts: --I si a la fi i a
la cap la cosa no funciona, voldrà dir que m’ha canviat el
metabolisme i que ja no em plau el que abans em plaia, llavors
potser hauré d’explorar nous territoris.—
El perseguidor de cabells foscos: --El món és gran, no
cal encegar-se, cada persona és una sorpresa immensa, tan dones com
homes.—
El pervertidor amb un anell a la mà dreta, mentre li fa
blanc un raig a pressió d’aigua clara, escopit des de la boca d’un
cap de cabra com si fos una llama emprenyada: --Uhaaaaaa...!!--
El Galerilla i la seua “troupe”, avançada la
jornada piloten mànegues més dòcils, i no s’han pogut estar de
netejar a un parell de paios negri-grocs, més per una acció
humanitària que per altra cosa. Ara!, tots dos han rodolat per terra
una estona, no podia ser menys després d’un tret a boca de canó.
Però la temptació els hi ha estat fatal, han descobert la guàrdia
en plena guerra de mànegues i una de les rivals els ha tombat abans
que la podessin esquivar. Aquesta, amb la plaça més esclarida, és
un de les darreres bretolades de la jornada.
Els adults van desfilant, menjant maduixes, pelant
mangos; els primers de l’estació, prolegòmens d’incandescents
enrenous. El sol amagant-se refresca en excés la temperatura. És
l’hora de seure’s amb minúscules cadiretes i encetar tertúlies
a la rotllana de l’escalfor d’una tassa de te acompanyat amb
alguna pasteta dolça. Reposaran una horeta abans d’encaminar-se a
plaça posterior del Degollado (el teatre del barri) per gaudir de
l’espectacle de la dansa a càrrec de la companyia estable, que
representarà un extracte de les principals novetats de la temporada,
juntament amb números clàssics quasi obligats per la devoció del
públic.
Els amants se citen d’amagat, i els gamberros es
reclouen als topants cercant on la llum del capvespre encén la
sensibilitat: una noia amb una guitarra i un senyor amb un pianet de
joguet interpreten en duet la meravellosa “Aguas de Março”, ha
molts se'ls hi cauen les llàgrimes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada