dimecres, 15 de desembre del 2010

Novè


                       Enfurismat, l’engorjat del Passet de l’Ós canalitzava totes les aigües. L’abisme rugia encara a la vertical de l’estiu. Avançant pel camí picat a la pedra, ben arrambats a la roca, les cintes buscaven el seu lloc a les espatlles entre les tocadures de la vigília. El cel gris, retallat sobre les parets bessones, els preservava del fred dels darrers dies. Ancorats, els arbres furgaven i s’estiraven. No era un trajecte massa llarg, inclús la part final planera, però molt perillosa al estar indefensa a les allaus.
                        El xicot insistia una i altra vegada, en la importància d’arribar al poble aquella mateixa nit. En una d’aquestes el pastor, mentalment ofuscat per la fatiga, va ser incapaç de reprimir la cara més esquerpa del seu caràcter, convocant tots els mals esperits que en aquell moment li venien al cap. La reacció de la resta de companys, creà una discussió alterada de frases altisonants, desencadenes en difícil enteniment. D’habitual, la senyora trementinàira presenta un semblant seriós, fregant la severitat, però en el tracte personal varia ostensiblement l’expressió, es transfigura: se li suavitzen els plecs de la cara, les curvatures de les celles, la comissura dels llavis... i tant sols inicià unes paraules amb algú, la sensació que desprèn és la de calor, afecte, comprensió... Ella va ser la que ficà una mica de pau al camí del bosc. Una vegada tranquil·litzada la situació, va demanar-li al noi que raonés la necessitat de fer nit al poble, de totes totes, aquella mateixa jornada, ja que ella era de l’opinió de quedar-se on bonament lis caigués la
nit, estan segura que ja trescant per un senderó tan principal, alguna borda trobarien què els hi fes la utilitat. –No, --va dir ell-- una vegada dintre la Fageda dels Fermats no hi ha borda, ni cabana en condicions. A la Fageda val més no voltar-hi de nit, pots patir encontres desagradables.--
                      La Fageda ocupava les desnivellades pendents que encerclaven el poble, poc abans dels conreus, les quadres i les pallisses. La seua amplia disposició, confonia per la similitud dels paratges. Calia una experta inspecció per no despistar-se i acabar perdent la xaveta, o si més no, desorientar-se una estona. En realitat la Fageda, ja des de temps arcaics era un lloc molt apreciat com amagatall, o millor diria per desconnectar-se o allunyar-se. Hi havia racons per a tots els gusts: per confabular, per festejar, per agitar-se, per conspirar, per penjar-se, per encisar, per oblidar... Lo dels Fermats venia de la tradició local de lligar al tronc d’un faig a un pobre paio, després d’haver-lo fet menjar, normalment sense que se’n adonés, un plat condimentat amb un determinat tipus de bolet al·lucinogen molt corrent a la Vall. Desgraciadament en aquesta cara de la muntanya, no s’hi donen els boletets blancs, tant bons i suculents que corren pels mercats de la Comarca. Aquests fermats d’una nit, són lliurats a l’endemà, després que cessin els calfreds i les suors, i la calma torni al cos del desventurat, que resta tan debilitat, que ni forces té per venjar-se. El paio funciona d’alambí, lliura pels orins la substància destil·lada, els altres omplen una ampolla amb el líquid i se’l beuen a glops. A la Comarca se serveixen dels gripaus per tals menesters.
                      Topar-se amb uns elements obnubilats no era el problema, en comunitat, la consciència i els sentits se’ls conjuguen de manera afable, i fins l’hora d’interioritzar l’experiència, espremen amb lúcida sagacitat i humor l'esperit de la subsistència. Els autèntics fermats eren els abandonats pels malfactors a la seua sort, pagant per una traïció o fruit d'un daltabaix dels graus dominants establerts. Els guàrdies van recollir el sistema, adaptant-lo a les seues necessitats: lligaven al lladregot fins que cantés, o al criminal fins declarà la seua culpabilitat. Així que es deia que havia una quantitat, no comptabilitzada, de cossos entrelligats consumin-se a la sina del bosc, perquè si has d’esperar a què et deslligui un follet... Com diuen a la Vall: És tant estrany que els gnoms tercin en assumptes de camallargs, com que les aigües retornin a les muntanyes, (?).