dilluns, 13 de desembre de 2010

ARGENTINISTES



             Tot recorren el nord-oest argentí. 2007

                     El Néstor és un xicot mendocino, rabassut de cara ampla i, cos desplomat. Diu que li han robat la motxilla a la Terminal de Tucumán. Deambula amb bermudes per l’hostel com si fos casa seua, esperant que el banc li envií una nova targeta; abans d’acomiadar-nos li deixarem cent pesos, per a què vagi fent.
                       La senyora Margarita ens acull a la seua casa del Barrial, en la nostra segona parada a les valls Calchaquís. També forma part de la “Red”com ells s’autodenominen. Ens porta de passeig a casa de la senyora Mirta, que viu a un parell de quilòmetres, dissenya roba i la confecciona artesanalment. La senyora Mirta és una dona alegre i desimbolta casada amb un home més gran que ella. Aquest es vanagloria d’haver guanyat als seus cinquanta-set set anys el campionat de pilota paleta al jai-alai del seu poble (San Carlos). Després amb la senyora Margarita recorrem la distància que ens separa del poble, ens vol portar a la casa dels guies de la Red, així farem alguna activitat l’endemà. Ja al tard coneixem al Javier i quedem amb ell. La senyora Margarita es va apaivagant lentament; mentre regressem a casa seua compra el sopar.
El seu marit mira el futbol a la cuina menjador. Sopem junts mirant un partit de River, ella s’excusa, per la seua diabetis pateix continues pujades i baixades de sucre, ens prepara milanesa amb papas. Havent servit el sopar s’acomiada comentant, sense donar més importància, que se’n va a l’hospital i no sap si la tindran que ingressar. ¿Quién te lleva? li pregunta el seu home assegut a la cadira
Rio de las Conchas
Ruta 40
                      La senyora Zulema viu a Santa Rosa, un llogaret de poques famílies al costat de la famosa "Ruta 40" (més de cinc mi quilòmetres de carretera, quasi tot “puro ripio”, que creua el país des de Cabo Vírgenes fins La Quiaca). La seua casa és gran, però ens fa dormir a l’habitació dels seus fills que són traslladats a la del costat. La vall és ampla, molt ampla, limitada per dos serralades que de vegades s’esllavissen fins a la riba. La roca de gres exposada permanentment a l’erosió eòlica, és modelada amb paciència, desengrunant els estrats amb simetria guiada per la duresa. Els homes quan acaben la jornada berenen. Després de sopar esperem la lluna plena, que no trigarà en aparèixer per darrera les muntanyes. La seua llum embolcalla pàl·lidament els relleus. El senyor de la casa amb el seu fill, palplantats davant del porxo gaudeixen de la llum, parlen amb veu quieta, és com si no haguessin vist mai l’espectacle o no es cansessin mai de veure’l, confessen que els seus avis coneixien les tradicionals relacions dels cicles lunars i el treball de la terra, però ells les han oblidat.
Qebrada del Diablo, La Poma, Salta.
                         La Poma és un poble situat sobre una pampa a més de tres mil metres d’alçada, al peu del Nevado Cachi de més sis mil i al davant de la precordillera, que enclou un parell de petits volcans bessons. El venedor de La Poma va arribar per primer cop al poble, un vespre després que una nevada l’enfarinés, d’immediat va saber quin era el seu lloc al mon. Anys més tard es va casar amb una mestra, que va demanar plaça a la població i així porten deu anys. Surt de la botiga i ens acompanya a la cruïlla d’un carrer que baixa perpendicular a la vall, i ens fa fixar amb el contrast del verd del fons i les tonalitats àrides de la serra.
                      El Néstor i el seu germà viatgen amb un 4x4 amb la dona d’un d’ells, no sé quin. Són de prop de Buenos Aires. El Soci els va conèixer a Cachi mentre jo estava tirat al llit recuperant-me d’un mal de ventre punxegut. Ens tenen a una terrassa de la plaça de Salta, descrivint-nos amb vehemència el seu recorregut pels deserts de la Puna. Xerraires de mena, com tot bon “porteño”, ens tindran una bona estona saltant de vall a ruta passant per les mines que ens distrauen per la plaça. Soparem tard.
                          Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholita,
                          Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholita.
                          Fiesta de la quebrada humahuaqueña para bailar
                          Erke, charango y bombo
                          carnavalito para bailar
                      A Abrapampa, per confusió baixem abans que el colectivo pari a la terminal, comencem a caminar amb pas decidit pels llargs carrers d’aquests pobles, fins que ens adonem que estem en plena Puna i alentim la marxa, però amb el cap més espès. La Puna és una extensió tal com l’altiplà andí, eixarreïda i ventosa, l’agricultura prospera únicament prop d’algun punt d’aigua, a ramaderia ja trobem les llames encuriosides, els pobles disseminats, la dessecació formant extenses salines. Aquests llocs posseeixen una atmosfera pròpia, d’horitzons oberts, reflectida en els seus pobladors; endureix a la gent, magnetitza al viatger. Pel matí contractem un remis per a què ens porti a la llacuna Pozuelos. El remisero no hi havia anat mai. Havia estat xofer de colectivo durant anys i l’havia vist dia sí, dia també, però no s’havia atansant.

Iruya
                     Ella és una nena de Iruya, la trobem al costat de casa seua abans que el pont franquegi la barrancada i la huella finalment es perdi davallant per l’encaixonada vall. Iruya és punta de ruta, final i retorn, com si no hi hagués res després. Per accedir-hi es té que saltar una collada a 4000 metres i davallar les marrades a ran de colectivo fins al fons de la seua vall. El poble no és una postal, existeix, l’altre dia va parir una verra i els chanchos  mamellons estan popant. La nena ens diu que recent van morir els seus avis, primer l’avi, després l’avia. A tots dos se’ls van endur a l’hospital de Salta i allí van traspassar.
                     Don Diego és un vinater de Catamarca, sobte que porti el seu vi al restaurant, beu i convida, comparteix taula amb els seus amics, entre ells una noia que presenta com la millor escaladora del territori. A Fiambalà també és fa vi, però no estem per visitar bodegues i fem preu a un remisero per anar al Paso San Francisco. Fiambalà és el darrer poble fins al Paso. La carretera disposa de tres-cents quilòmetres per remuntar fins als 4700m. del Paso. Avui s’ha aixecat vent, per la vall corre empolsant-ho tot. La carretera es menja l’auto creuant llargues rectes camuflades. No és fins que passem el control de la gendarmeria argentina a 4.000m. que es descriuen les primeres marrades. D’entrada els gendarmes són una mica hostils, lis donem feina a segellar passaports, encara que tornant ajudaran al xofer amb els problemes de reescalfament que ha patit l’auto, els motors també pateixen de mal d’alçada. Traspassat el Paso baixem ja per Xile per una pista fins la Laguna Verde. Los Seis Miles, és com s’anomena aquesta agrupació de pics volcànics encapçalats per “Los Ojos del Salado”. Un vast territori de textures irreals, pinzellades de colors traçades amb intensa decisió. --Hola buen dia, ¿como està usted, como le va? Abans d’arribar al poble el xofer atura el cotxe i saluda al Velita. Ell és un homenet que viu en alguna de les cases isolades de la quebrada més propera al poble. Cada mes baixa a cobrar la pensió. El vent continua esvaint el fons de la vall, anem a refugiar-nos a les termes, entaforades en un torrent. Quan es fa fosc puja mig poble a banyar-se i a fer una parrillada.
                    Mauro és un jove sanjuanino que va abandonar el seu treball al banc poc després del Corralito, per obrir un hostel al Barreal, un poble al costat de la serra d’Ansilta entre el desert de la precordillera i els Andes. Al mig, el rio de los Patos que davalla poderós de les entranyes de la cordillera culminada pel Cerrro Mercenario. És la proximitat d’ambdues serralades el que configura l’excepcionalitat. Pel matí el cel és d’un blau cada cop més enèrgic, al vespre el prenen els núvols impregnant-lo de tonalitats fluorescents. El poble està emmarcat per les línies ombrívoles dels pollancres, la gent sempre té un moment per detenir-se en els seus quefers per xerrar o fer alguna altra cosa, no hi ha mai presa, sempre hi ha temps per tot. La porta de l’habitació del hostel del Mauro no tanca, no importa. Kung-Fu Adrian és un porteño que aprofita cada any les vacances per visitar una província Argentina. Fa uns dies que coincidim amb ell per les estacions d’autobús, fins que el coneixem a l’hostel del Mauro, som els tres únics clients. Cada matí anem amb el tot terreny a fer un tom pels fascinants voltants del poble. El Mauro condueix, Adrian prepara els mates al seu costat. Adrian reconeix que els seu entrenament com mestre de Kunf-Fu li serveix de ben poc a l’hora de caminar en altura. És un home d’objectius, no para fins que arriba a un lloc prefixat, després se sent satisfet. També és veritat que un objectiu complert deixa de seguida de tenir interès, es gaudeix més durant el camí recorregut per aconseguir-lo, ja que la il·lusió es desdibuixa i entra l’ansietat per un nou projecte, per començar un nou camí. Estudia xinès des de fa anys i li falten dos per viatjar a Xina, al bressol de la seua afició.
                       Una nit quedem per fer un asado, a les nou diu el Mauro, sinó farem massa tard. Són les deu i encara se’n ha d’anar a comprar la carn. Allà les onze apareix el Mauro amb la carn i el seu amic, que també s’hi afegeix. Abans han vingut unes ties que volien sopar, però se’n han anat, el Mauro li retrau al porteño  la seua falta de cura, la veritat és que no havien elevat gaire la nostra expectació. El Gordo és un homenot d’orígens bascos que no triga amb les seues grans mans a obrir les ampolles de vi i encendre el foc. A la una comencem a sopar, chorizos y punta espalda. Quan s’acaba la primera safata el Gordo surt al carrer a tornar-la a omplir. El Gordo treballa en un mina d’or, es passa mesos a la cordillera lluny de la família, ha de mantenir també a la ex. Té el cap gros i la boca petita, creu en la clara definició dels rols masculins i femenins, que des d’antic han regit els costums de la vall de Calligasta; vendria a ser, desprès de reduir-lo: a què els homes s’empeten i les dones van missa, o era al revés? Encara que és curiós que segons ells la tia més bona del poble sigui un trabuco. La mina l’explota, com quasi tot al país, una empesa estrangera, en aquest cas canadenca, que abona l’Estat un tres per cent de la producció, Menem lo hizo, replica Adrian. El Mauro recorda les vacances a la costa xilena, quan el peso era parell al dòlar i es creien rics, per quatre pesos eren els amos, ara s’ha capgirat la situació. Ja fa uns dies, una senyora mestra ens va dir que és millor així. 
Valles Calchaquís

Sierra de Ansilta al fons, des de els inicis de la Precordillera