La faula del muricec infructuós. I

Foto: Jaume Pedrós.

               As de ratapinyada deleix murs foscos i humits, les gavines d'onades repetides i els voltors d'estimballs escalfats i polits. Les gralles tenen mala llet, no els hi agrada gens que es destorbi un penjarella qualsevol, menys els senglars que s'espanten amb la visió de qualsevol intrèpid camallarg esmaperdut pel seu territori. A la fi tot et sona vell i irresoluble. Cadascú es parapeta rere el seu baluard, per què fer un pas endavant si estàs prou còmode? Els problemes que senties quan encara viatjaves arrapat l'abdomen de ta mare, i creies que només afectaven colònies llunyanes, les notícies que escoltaves amb ànsia de jovenot, són les mateixes un cop vell, res ha canviat, llavors és quan et sembla que tot es repeteix, els vells consells periclitats, per les mateixes situacions òbvies. Les mateixes xarxes trencades per no encabir més individus dels que poden encabir, tot plegat una munió d'actes que es reitera igual que la primavera, però al contrari d'aquesta sense lluentor, ni invasió, ni borradura, es repeteix per no canviar i els inflexibilistes sembla que triomfen un cop més, però no, malgrat els paràsits, a poc a poc aniran desapareixent perquè moltes generacions enllà no rebrotin mai més. És com aquell orellut que et van presentar de jove amb el qual creus que estableixis una ferma amistat, i després de moltes hibernacions, i més llunes blaves, mai acabes de creure en ell, un orellut que no et sorprèn mai i no en pots esperar gran cosa, res de nou, perquè el millor d'ell ja ho vas veure quan el vas conèixer, i tampoc és cap excepcionalitat.

Foto: Antonio Satorra.

Els entabanadors cerquen un mínim comú denominador per comprendre com més subjectes millor, sempre et faran creure que un referent bàsic i molt conegut, és millor que no pas cap opció personal. Mes tots sabem que un quiròpter mínimament com cal, no es pot moure en aquests límits tan rebaixats, restes com encerclat, envescat, només una bona turmenta et pot alliberar del parany per tornar a aixecar el vol. L'autocomplaença de dos rals, comporta la societat infantil, que no transcendeix del pàrvul conformista, no ens podem solaçar-nos amb la mediocritat, és una cosa ja insuportable, l'hem de deixar per a qui viu d'ella conscientment, i no vol desempallegar-se, prou contrarietats l'afeixuguen cada dia. En són grans quantitats els que suren per aquesta xarxa que no va ni endavant ni enrere, satisfets per l'estatus quo, estirant-lo tant que en l'actualitat el filat ja és virtual, conservant la fal·làcia estintolant-la amb puntals extensibles. L'autoengany és la trampa preferida dels ratpenats escuats, a vegades és l'única forma de suportar les misèries quotidianes.

El vell conegut cuallarg, ronyós i repenjat, presumptuós com els estius, mústic com els hiverns, és com el predecessor, però no, és pitjor perquè a l'inici encara alimentaves alguna esperança de superació, si més no de sorpresa, a hores d'ara va en franca davallada, mutilada pels entabanadors, però no per un imponderable com una malaltia, sinó qüestió d'esgotament de vida només. Cal reconèixer que ja no estàs per oferir gran cosa, agrair tot el que et donen i molt menys recriminar res a ningú, sembla que sempre tenen raó els inflexibilistes, pots acabar repicant eternament i no gaudir de cap èxit, però val la pena intentar-ho. Quiròpter que no evoluciona el temps inexorablement transforma a pitjor, una màquina lenta i mandrosa, citant al gran Gato: uns munts d'experiència impossibles de moure.

Foto: Ramon Castella