Atordits, encisats restaven els comarcals mentre el
carro irrompria pels prats i deveses de la Vall. Els pagesos
conreaven inalterables al seu pas. A les puntes de les pastures i als
cims dels promontoris s’aixecaven palafits quadrats de fusta, de
punxeguda teulada, oberts com miradors als vents per tots quatre
costats. De lluny la pedra grisa s’abocava esberlant el relleu. Van
fer via tot el dia ni un moment en tot el dia. Sol quan la presència
de la ciutat era ja imminent, la circulació de la gent, retornant
de mercat amb tot tipus d’artefactes, alterava la verda harmonia
que els havia embolcallat durant tot el viatge.
Amb escorrialles de llum, el jove va anar a cercar als
compradors que li van pagar el que va voler, no tenia competència.
El mercat el clausurava el delegat de la Junta, que comprovava la
fiabilitat de les transaccions, i apuntava les possibles queixes o
desavinences entre les parts. Després cobrava els impostos legals i
agafava els presents, de cortesia, amb els que els mercaders bonament
li obsequiaven. Ell era l’autoritat i a ell s’adreçà el ciutadà
recol·lector de llet de lluna, per presentar-li als comarcals.
El personatge romangué circumspecte, igual que si
despatxés un assumpte professional qualsevol, només va estrènyer
els llavis i enfocant la mirada, finalment va dir: --Seguiu-me.— El
mercat ocupava uns descampats sota uns immensos plataners, aprofitant
una cruïlla de quatre camins principals, cinc si contem la calçada
que duia a la llarga escalinata que moria al capdamunt, al carrer de
la capital. La vila estava agrupada a l’entorn de dos amplíssims
carrers empedrats amb llustroses lloses, connectats entre si
dibuixant una T. Els edificis construïts amb fusta artísticament
treballada, competien en bellesa i gallardia. Suportats del terra per
magnífiques pilastres, el pis principal consistia en una peça neta
i espaiosa oberta a l’exterior, damunt l’habitacle es reservava
apuntant al cel, orientat per les dos aiguavessants de la teulada.
Els comarcals no havien vist mai res de similar. Els homes i les
dones compartien el carrer, però varen ser els nens, sempre amatents
de les novetats, els primers a saludar als nouvinguts. El Delegat per
a calmar-los, va tindre que intervenir amb un parell d’amenaces mal
expressades: què deixessin en pau als viatgers amb les seues
preguntes inútils! Arribant a l’enllaç de carrers, i a un edifici
un pis més alt que la resta, s’aturà, cridant a dos homes
(guardes) de la porta; un d’ell va baixar les escales i el Delegat
li va parlar, una vegada tramesa l’ordre, se’n va anar cap a
casa.
El guardià els va fer esperar al porxo, ja en aquelles
hores van tindre sort de trobar alguna personalitat de rellevància a
la Casa de la Junta. Tan sols el Delegat de Protocol els va poder
atendre una estona. L’home havia tingut un dia molt llarg i els va
citar per l’endemà pel de matí, assegurant-los que estava
especialment interessat pel seu viatge, però que aquell era un dia
de bojos, un mercat en ple hivern amb el pas oriental obert, havia
superat les expectatives més optimistes, els havia desbordat. No va
perdre més temps, triant a un dels seus subordinats per a què els
designés un allotjament per aquella nit. La feina no era fàcil, a
les escasses posades de la capital no hi cabia una ànima. El paio
fins i tot va insinuà al recol·lector, si els podia encabir al seu
domicili. El xicot indignat, li refregà que si tingués casa prop de
la capital no les hi mancaria de res. --En tal cas haurem de provar a
l’alberg de convidats de la Junta.— Afegí el subordinat, amb una
mica de resignació. A lo que el noi li engegà: --Ara ens comencem a
entendre mestre.—
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada