divendres, 5 d’octubre del 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-tresè)









Atordits, encisats restaven els comarcals mentre el carro irrompria pels prats i deveses de la Vall. Els pagesos conreaven inalterables al seu pas. A les puntes de les pastures i als cims dels promontoris s’aixecaven palafits quadrats de fusta, de punxeguda teulada, oberts com miradors als vents per tots quatre costats. De lluny la pedra grisa s’abocava esberlant el relleu. Van fer via tot el dia ni un moment en tot el dia. Sol quan la presència de la ciutat era ja imminent, la circulació de la gent, retornant de mercat amb tot tipus d’artefactes, alterava la verda harmonia que els havia embolcallat durant tot el viatge.
Amb escorrialles de llum, el jove va anar a cercar als compradors que li van pagar el que va voler, no tenia competència. El mercat el clausurava el delegat de la Junta, que comprovava la fiabilitat de les transaccions, i apuntava les possibles queixes o desavinences entre les parts. Després cobrava els impostos legals i agafava els presents, de cortesia, amb els que els mercaders bonament li obsequiaven. Ell era l’autoritat i a ell s’adreçà el ciutadà recol·lector de llet de lluna, per presentar-li als comarcals.
El personatge romangué circumspecte, igual que si despatxés un assumpte professional qualsevol, només va estrènyer els llavis i enfocant la mirada, finalment va dir: --Seguiu-me.— El mercat ocupava uns descampats sota uns immensos plataners, aprofitant una cruïlla de quatre camins principals, cinc si contem la calçada que duia a la llarga escalinata que moria al capdamunt, al carrer de la capital. La vila estava agrupada a l’entorn de dos amplíssims carrers empedrats amb llustroses lloses, connectats entre si dibuixant una T. Els edificis construïts amb fusta artísticament treballada, competien en bellesa i gallardia. Suportats del terra per magnífiques pilastres, el pis principal consistia en una peça neta i espaiosa oberta a l’exterior, damunt l’habitacle es reservava apuntant al cel, orientat per les dos aiguavessants de la teulada. Els comarcals no havien vist mai res de similar. Els homes i les dones compartien el carrer, però varen ser els nens, sempre amatents de les novetats, els primers a saludar als nouvinguts. El Delegat per a calmar-los, va tindre que intervenir amb un parell d’amenaces mal expressades: què deixessin en pau als viatgers amb les seues preguntes inútils! Arribant a l’enllaç de carrers, i a un edifici un pis més alt que la resta, s’aturà, cridant a dos homes (guardes) de la porta; un d’ell va baixar les escales i el Delegat li va parlar, una vegada tramesa l’ordre, se’n va anar cap a casa.
El guardià els va fer esperar al porxo, ja en aquelles hores van tindre sort de trobar alguna personalitat de rellevància a la Casa de la Junta. Tan sols el Delegat de Protocol els va poder atendre una estona. L’home havia tingut un dia molt llarg i els va citar per l’endemà pel de matí, assegurant-los que estava especialment interessat pel seu viatge, però que aquell era un dia de bojos, un mercat en ple hivern amb el pas oriental obert, havia superat les expectatives més optimistes, els havia desbordat. No va perdre més temps, triant a un dels seus subordinats per a què els designés un allotjament per aquella nit. La feina no era fàcil, a les escasses posades de la capital no hi cabia una ànima. El paio fins i tot va insinuà al recol·lector, si els podia encabir al seu domicili. El xicot indignat, li refregà que si tingués casa prop de la capital no les hi mancaria de res. --En tal cas haurem de provar a l’alberg de convidats de la Junta.— Afegí el subordinat, amb una mica de resignació. A lo que el noi li engegà: --Ara ens comencem a entendre mestre.—