A.C.J. -----CATORCE (primer)

Hotel Da Capo: edifici rectangular, formant part d’un conjunt enjardinat que ha viscut situacions més favorables. La recepció marca l’angle de la severa construcció. Enfront, una tanca a mitja alçada limita el recinte d’una piscina poc cuidada, exclusivament per a hostes, com indica a la porteta d’accés. Més enllà, la portalada d’entrada a la vora d’una carretera secundària, al cantó un cub de formigó amb un escarit rètol: Boîte.

--Escolti’m vostè, si no li agrada queixi's als de dalt, a mi no em digui res. Prou feina tenim en mantenir això dempeus. Almenys les habitacions estan netes, i no em dirà que fan pudor de florit? Cosa que no poden dir altres establiments de la nostra categoria. Que vol que li digui jo, si la Junta ens té desemparats. Fa anys que ens diuen que estan aprovats els pressupostos de les obres de reforma, però ja veu, entre uns i els altres, seguim igual. Jo abans era gerent i ara he passat a ser gerent-recepcionista i si a algú més li dóna la dèria de morir-se, miri, doncs, aniré acumulant càrrecs, que no sous. L'antic recepcionista portava tota la vida aquí, va començar de jovenot i va un dia que li pega per xerrar sol, foten la tabarra a tothom de què si no es pot tenir el que vols, val més morir-se. Així mateix, com li dic. Penso jo que hauríem d’estar tots morts, no? Què pensa vostè? A part de queixar-se de les baixes prestacions del nostre hotel. Ja li haig dit que li faria porta un escriptori. Doncs això, tota la vida sota les meues ordres, i ara em veig sobre utilitzada a fer, a més a més la seua feina, que per altra part, és la més agraïda de l’hotel, sempre que no vinguin massa hostes com vostè, clar. Després li va venir per allò de recobrar la joventut, de què morir-se és l’única forma de recobrar la joventut. I cada dia la mateixa cançó, t’agafava a soles i erets pell. Al final es va morir. El molt ruc es va matar amb tan poca traça, que no va fer malbé el seu cos suficientment i se’l van endur. Ara les coses han canviat, però fins no fa pas massa, els enviaven ben lluny. Pobres ànimes en pena, recercant els seus antics cossos per tot arreu! Som ànimes dèbils, mandroses, que carreguen cossos que no estan pensats per durar tant de temps. I què és el que volem? Jo, que m’arreglin l’hotel d’una punyetera vegada, i mira, això potser és una qüestió de paciència i esperar. Pitjor ho tenen els tanoques que desitgen coses que els hi entren pels ulls, com nens mal criats. Senzillament: només és la síndrome de Buster Keaton, aquell, del projeccionista que s’enamora de la protagonista de la pel·lícula que passa quatre cops al dia. Hauríem de ser tots cecs! Per altra part hi ha els paios que com aquell, que va anar al barber i no es va voler afaitar.

Un corredor longitudinal, porta davant porta, mal il·luminat, desconxats i bastiments ratats.

-- No porta cartolina amb vostè? Per què les pantalles també estan fetes malbé. Li agrada aquesta, d’habitació? Pot escollir, la planta baixa és totalment lliure. Als de SAIRA, els encolomaré les habitacions de dalt, que està més desmanegat. Soparà a l’hotel? Si és així, avisaré al cuiner, els treballadors de SAIRA, se n'aniran al maquis del davant. No més em faltava això! Que l’únic maquis de la zona se’m plantés davant per davant.-- La dona camina, acompanyat, es fica les mans al cap cada cop que fa una asseveració contundent.-- És què l’hostatgeria ha perdut molt, amb la moda dels maquis, tothom disposa d’una cassola i un foc per muntar el restaurantet allà on li roti, sense mira res, i l’èxit que tenen! Si ja ho deia: qui no es conforma és per què no vol. I no pots dir res, perquè tots són legals. Ara tot està legalitzat, un paio compra tres transistors en un magatzem i els du a vendre per les cases i ja té dret de comerç. És lo dels maquis, com es poden guanyar la vida, aquesta gent? Em permet el seu codi pel registre. Gràcies, li desitjo que passi una bona vesprada. Vol la còpia del codi o la llenço.

--No, més igual.--

--Molt bé, a disposar.--

Chano Dominguez + Jorge Pardo - "Sólo quiero caminar"