Camina per la pista, ja a la Terregada, davallant
suaument cercant l’inici d’un bosc de pins joves que fa estona se li
presenta. El bosc cobreix una serra menor entretallada per
un seguit de barrancades suposadament seques. L’obertura de
l’horitzó li compensa de tants dies enfonsada dintre del barranc,
aquí torna a estar segura, confortada, camina sense dificultats per
una pista feta malbé, però força còmoda. Avança amb rapidesa
fins al bosc de pins joves, just aquí una bifurcació la sorprèn.
Una pista torna a remuntar, pareix endinsar-se al bosc. La descarta
sense pensar-hi massa i segueix per la que considera principal.
Odio els hàbits. Que toca ara? Per més que facis,
aquest pallús inútil mandrós de cos meu, s’aferra a un cicle menyspreable i crea un hàbit i d’aquest, una dependència. El
gandul s’acostuma, jo crec que necessita consum, odio que el cos
em demani els seus hàbits, els seus vicis, és una puta màquina
addictiva, cal tenir hàbits corrosius i arribarà el dia que el
podrit no et demani res. Jo ja ho tinc tot clar. Faré sense presses
el que haig de fer, sense l’ajuda de ningú, ni la del Miquelet el
recuperador. És ben curiós que aquest vailet sigui present a tots
dos mons, tant al costat viu, com al mort, fregant el final d’un i
l’inici de l’altre, deu ser l’únic que es mou per la frontera,
potser n’hi ha d'altres, però no són referenciats pels vius. Bé
els vampirs sí que són coneguts pels vius, però el parany és que
no saben que en realitat només habiten un cop traspassat el llindar,
allí sí que són perillosos de veritat, el Miquelet no arriba a
veure’ls la seua causa conclou abans, no puc comptar amb ell. Al
Miquelet el criden, quasi sempre sense saber-ho, per què faci una
última visita al llit d’un malat terminal. La seua presència
marca imperceptiblement l’inici de la recuperació del pobre malalt
que se’n sortirà d’aquesta. A l’altre costat es diu que se
n’ocupa de diferents tasques, uns diuen que rep als traspassats
sense ànima d’acollida, també diuen conforta als més
trasbalsats, o que amb el seu esguard comunica alló que al finat li cal
saber. Com si fos un amic, cal un amic per cada cosa, això crec que
ho tenia apuntat, un amic per anar de putes, un altre per anar
d’excursió, un per anar a concerts, i una amiga també per cada
cosa: per follar (que estigui bona, ho faci bé i li agradi), per
sortir de nit i captivi l’admiració dels observadors, per
fer esport, que motivi la superació personal... per morir, que
t’ajudi a sortir i a entrar... era incapaç de continuar suportant
viure a una mediocritat de ciutat, grisor de vida acompanyada, molt
propera a la foscúria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada