dilluns, 25 d’agost del 2014

A.C.J. -----SETZE (tercer)


La Terregada no és tan plana com deien. La pista puja i baixa sotmesa a les ondulacions del terreny. Baixa massa, pensa ella. Conreus abandonats ocupen les parts inferiors, alguna construcció a mena de borda mig ensorrada i poca cosa més, com únic senyal de presència humana. També hi és la pista, a les baixades, fondes les estries la solquen per tot arreu, ara seques, deu de fer temps que no plou. Deu ploure menys que a la serra, encara que aquesta en tindre la gran carenada de les terres altes al nord, que retenen els núvols, tampoc n'hi sobra aigua. A vegades la pista creua trams de pedra nua i pràcticament s’esvaeix entre els pedruscalls trencats, quasi es perd per un dòcil vessant. Lluny, un poderós roure indica el recorregut que cerca una clotada on destaca un gran mas, mig desmanegat que antigament devia albergar una gran família, la que conreava l’indret, suposa. La teulada més alta del mas és de dos aigües. Per l’esquerra és esbotzat, com si li hagués caigut un gran pedrot del cel. La part de la dreta, més curta, conserva certa fermesa individual. Ella ni s’hi atansa, passa de llarg, els contorns són cada cop més benignes, es veu que han estat retocats per mans humanes, inclús algun marge resta en peu, però de totes formes, es veu que d'anys ençà ningú ha vingut a fer-hi res.
La gent corre tota la vida més que la vida per poder deixar de treballar gràcies al seu treball i arrecerar-se a un racó segur, a una cabana al mig del bosc ocultant-se del que l’ha manllevat fins allí. Una cabana de vistes reduïdes omeses per la vegetació o davant d’un llac que el limiti el pas, o d'un llac molt gran tan gran com el mar. Una por de guarir-se de qualsevol mal estranger fa encercolar els seus íntims. Alguns, tot d’una s’adonen que no hi ha res a fer i retornen a la seua circumstància, a on es pensen que pertanyen, els altres viuen enganyats fins que es moren. Tant uns, com els altres, pobres infeliços, indefensos traspassaran, i un mal corrent d’aire els hi prendrà la poca ànima que s’enduguin amb ells. Sé que en un començament no has de perdre l’oremus, les faccions perden consistència i es barregen amb les altres que abans has estat, has de pensar que la darrera fisonomia només és una més de tantes, una corruga de cares de ben segur que pot atordir a qualsevol, en aquells moments serà important saber qui ets, centrar-se en un mateix, pots intentar-ho amb l’axioma: viure el present, menjar-te el negatiu, donar, ser res. Tenint en comte que no hi ha present, ni passat, ni tan sols futur. Quan et venen les cares dels antics a veure't has de pensar que totes et pertanyen, finalment t'acabaràs reconeixent en elles. Si n’hi ha alguna d’estranya pot ser la del teu guia, però aquesta també l’hauries de reconèixer, si n’hi ha alguna que no coneixes també potser la del Miquelet. Diuen que lo fotut és reconèixer-te en un vampir, veure un vampir que creus conegut o que d’alguna manera peregrina trobes que se t'assembla, perquè en un principi t’atanses a ell per una proximitat quasi consanguínia i quan te n'has adonat ja t’ha fotut.