A.C.J. -----SETZE (quart)

Trampeja per un repetjó esgrunat, després s’obra el camp més gran que ha vist fins ara. Al seu extrem un torrompé du fins a un racó obac cobert de molsa a l’ombra d’uns immensos arbres, amb una petita tolla enfangada a un lateral. No gaire lluny, un mas molt més gran que l’anterior, amb una petita església adossada, a trossos enfonsat, a pams ofegat per les branques que creixent per les esquerdes. Parteixen tres camins diferents: un se’n va cap a la fondalada principal de la vall, l’altre es veu córrer per la dreta regirant pels pendents sense acabar de definir-se. Ella pren el que tira amunt. El veu revoltar pel serrall, ben marcat menjant-se el bosc, abocant-se per la vora de petites cingleres.

Els dips es traslladen amb els corrents d’aire, les raons resten escrites, els que prediuen el futur s’equivoquen, perquè la majoria pot triar, no els de dalt, ni tampoc els de baix. Uns, perquè no poden i els altres, perquè ja saben on van i ni els preocupa. Els que escullen segueixen les lleis de paritats compensatòries, pots demanar ser molt guapo, o no patir mai pels diners o viure en una societat d'estabilitat política-econòmica perdurable, però no sé si val la pena per les contrapartides que comporta. Jo no sé si estic amb els de dalt, o encara sóc a les darreres fases d’elecció, aquesta és una preocupació posterior i ja la sabré quan arribi el moment. Es creu que la gent que reneix en gripaus se suïcida. L’home és una merda, mira-te’l com vulguis, sense rancúnies acumulades, no esperis gran cosa d’ell, et decebrà sempre. Els dips es fan amb els presumptuosos, tothom es creu l’elegit, o almenys s’ho creu durant part de la seua vida, després, quan no s’ho acaben, es posen sota un casquet sensorial o extrasensorial, encara que penso que els casquets són de la meua època, ara ja estan passats de moda.


          Bobby Hebb+Ron Carter - "Sunny"