A.C.J. -----CINC (desè)

El pelegrinatge interior de la senyora Palmira i el seu marit senyor Rafael, els ha convertit en màxims especialistes en usos i costums, cerimonials, tradicions, cultes, mites... podrien publicar un opuscle sobre sistemes de seguretat. La seua biblioteca satisfaria a qualsevol entès. Confrontant-la, haig descobert quatre incunables, exemplars impossibles de trobar en la Gran Biblioteca Multitemàtica. La seua dedicació, comú dels creadors és unificà tots els esforços a una tasca concreta d’estudi (sí, certament és superior el desdeny absolut, mes no cal esmentar-lo constantment), no serveis de referència extrapolable als altres; una experimentació tancada ha fet savis a la parella, però ni la seua prole se'n ha beneficiat, no són profetes, ni molt menys diletants de la religió.

Recent han arribat dos somnis a l’arxiu per desxifrar i catalogar, cada nit m’endossen uns quants; intents per codificar el subconscient, quasi bé una legislació. Cert que hi ha grans afinitats atàviques, imperceptibles conscientment. Per la part que em toca em limito a seguir l’estipulat, davant l’èxit del servei. Un diu tal qual: --Al principi em veig conduint un cotxe per una carretera amb molt de fang, cada cop hi ha més aigua i el cotxe es transforma en un petit bot pneumàtic, que remo amb les meues mans per un riu estret d’aigües tranquil·les, que ràpidament és converteix en un llac molt ample. En un embarcador em trobo a un amic i li dic que com som dos haurem de continuar amb una barca de motor i prenem una que hi ha allí tota sola. No sé que passa i de sobte anem els dos en piragua, cadascú a la seua i hem de travessar un riu amb una vegetació que ens obliga a acotxar-nos per passar. Ell passa primer i veig que hi ha serps enroscades a les branques, però aconsegueix arribar a terra ferma, després passo jo i em pica una serp, ell em pregunta que m’ha passat i jo li responc que m’ha picat una "víbora jalapeña", després ell em pregunta si això és greu i jo li contesto que home és una "víbora jalapeña", i així acaba el somni--.

La segona historieta, en la qual el subconscient és revela a la ment en repòs, jo penso que inclús es revenja pel seu vassallatge, és la següent:--Estic entre una sèrie de gent estranya en una espècie de campament en un paratge tropical. Un home somrient, que fa de guia em porta a la selva i m’ensenya un jaguar. Jo, sorprès li pregunto si no és un animal perillós, l’home amb un somriure a la boca em contesta que no, que em fixi bé. Realment és un preciós gat molt afable, sol que una mica més gran que un gat corrent. El jaguar s’interna per la selva i jo el segueixo captivat per l’olor a femella que desprèn i a la que no em puc resistir. El jaguar es va ficant per llocs cada vegada més estrets fins que en un em veig obligat a reptar. A l’altre costat l’animal s’atura en un cul de sac com una mena de cambra tancada. Jo miro enrere e intento retornar, però per allí on m’havia passat tot el cos ara no em passa ni un braç i em quedo allí dins tancat amb la bèstia, però ben tranquil--.

Apreciable la inseguretat d’aquest inquilí, necessitat encara de la meua confirmació a l’advertència clarament descrita pel subconscient. Millor per divertit, accentuant la part de la "Víbora Jalapeña", una picada que potser li faria perdre el cul per uns dies, és el que ve d’uns dels dormitoris del ACa. Si fossin d’una altra manera jo recomanaria als meus interlocutors un tracte benèvol pel subconscient, donat que per senzilla reciprocitat gaudirien més oníricament. És el cas del sr.Gaga del CAc: de regrés en un autocar de línia l’home, en atansar-se el moment de baixar, va començà a recollir els seus estris escampats a la vora del xofer. Mentre introduïa els objectes a la bossa va prendre una caixeta de suro plena de monedes que pertanyia al conductor. En ser-li recriminada l’acció, ell s’excusà dient que pensava que era de la seua amiga, la noia que havia abandonat l’autocar feia uns minuts. Les paraules van sortir de la seua gola guarnides de incontenible tendresa. El xofer corprès li digué: --Té per la teua amiga.-- regalant-li un clip per enganxar cables.-- Reglaments idiosincràtics avançats, poder no suficients per englobar tantes minúscules influències.

A.C.J.-----CINC (novè)

La malaltia penetra a la casa i els interrogants desencadenen les pràctiques d’autoajuda. La custòdia arreplega universalment als desventurats. Cap casualitat és què: les principals religions registrades, tant les combatives com les contemplatives, coincideixen en la imatge del vall de llàgrimes, de la culpabilitat del naixement per si sol (la pròpia Església Catòlica, actualment encara recrimina als seus fidels l’acceptació majoritària de la R.E.N., i és més, els intenta ensarronar en l’administració individual), de fugir del patiment esperant inabastables vides més plaents que la presentment gaudida.

La fe en el futur, la promesa ha triomfat sobre l’acceptació popular, respectada amb els tributs ancestrals de l’agraïment a la pròpia mare terra, al pare sol, o a l’inesgotable mar, fonamentals. Les religions no són de per si del tot perverses, però la maledicció de les disciplines extretes de ments imperfectes esdevenen lacres insalvables, calumnioses, lacerants. Precisament, no diria que els credos religiosos s’equilibrin en el decurs de la història, sinó ans al contrari, les continues bandades que pateixen provoquen un envelliment avinagrat, ranci, proper a la putrefacció.

L’art magnifica les religions, alliberant-la amb calidesa monumental, arquitectura de pedra pentinada per feixos de llum tergiversada, vegetació domesticada incapaç d’interrompre la serenitat dels feligresos, rajoles i estàndards: perspícua filigrana anticipada, la usura no té opció. És el més proper que experimenten per ensumar la perfecció, perduda per la dispersió entròpica. 

Aquesta tarda-vespre mateix, la filla de la Sra. Matilde del BCa ha instigat amb llàgrimes dessobre la cara a tots els congèneres que ha pogut. El dolor físic provoca plors, acomiadar-se per una llarga temporada d’un ser molt íntim en determinats casos emociona, les escenes d’una obra de ficció desarmen a l’espectador o al lector, la consciència del patiment del proïsme, l'enfarfegament de la il·lusió, la malaltia d’un animal casolà, l’autocomplaença mal controlada, la desesperació per una ineptitud en ple atac de nervis, sentir inesperadament una cançó especial, la ràbia, un finestral que no tanca, una canal amb pèrdues, la impotència, una recerca en la memòria. La Matildeta plorava per la seua cartera desapareguda. Configuració suau, bracets amb mans mínimes. Per cortesia els seus semblants l’atenien, les amigues la consolaven. Haig estat obligat a investigar per causes e indrets, sense resposta positiva. La Rosita se la mirava més estona de la que dedica a mirar alguna persona, cosa o efecte. La Matildeta necessita vessar el seu amor en una persona que el pugui recollir, encetant una correspondència eròtica indagadora en l’aprenentatge sexual, així romandrà contenta, despreocupada per un portadocuments pueril. 

A.C.J. -----CINC (vuitè)

            La Maria s’ha adormit arrupideta.

 

A.C.J. -----CINC (setè)

Els creadors són una unitat disgregada, mes amb intenció de reagrupament? Les partícules atòmiques pateixen complicats processos de atracció-repulsió, concentració d’un factor aconseguit i tatxat per passar a una altra celebració. L’entropia humana suatenta uns sistemes de vigilància, rifant línies inesberlables, l’atzar campa. Els sentinelles ho normalitzen barrant les interseccions, malgrat se’ls perd pels resquills l’inestimable, donant la impressió d’eximir la culpa, abans de reconèixer veritablement una incapacitat de mètode encoberta.

La natural curiositat en les adversitats dels pacients, amb inusitats graus de calamitat, encetà una acuradíssima investigació, tot cercant una paritat, estenent-se en paral·lelisme amb l’altre costat de la moneda: els professionals mèdics. Els punts vectorials determinats, correctors de la trajectòria existencial, són esquius a la pobra sensibilitat humana, de caire essencialment espectadora, impossibilitada de seleccionar un fet transcendental entre milions d’esdeveniments ordinaris; però aquí estem nosaltres per solaçar-nos establint afinitats. El company encetà l’assaig subdividint els elements en paràmetres consensuats, com "modus vivendi", franges d’edat, aficions, hàbits, gremis, sexes, addiccions... que desestimà ràpidament per superficials i inadequats. Tanmateix ja pressentia la ineficàcia dels seus passos, a l’elegí set centenars de malats tipus, als quals seguí fil per randa l’historial clínic, tractament receptat i posterior evolució. Després de valorar dades, configurà vint conjunts mestres per treballar a fons, alterant els programes resolutius de cada cas en un ampli espectre; anotant variabilitats, derivacions i equivalències, confrontant-les a les taules de procediment un cop sobrepassat un període de còmput lògic, en el qual es contrarestin els errors.

En un 79% de mostres, els resultats van ser idèntics als vaticinis previs a la manipulació. Sol en un 2% el desenllaç fou funest, la resta, exceptuant el 7%, es van guarir amb una estada en ambulatori, una mica més prolongada a la diagnosticada en un inici. De tal forma que disposava d’un estupend material creat per estudiar el vessant facultatiu. Processant els suposats errors, atorgats als caps dels equips corresponents, els dictàmens apuntaven novedosament. Afectaven a 9 equips en total, dels que van sortir, rere les primeres deliberacions de l’Alta Direcció, 17 responsables principals i 72 secundaris. L’equip acusat de més errades, un total de 12 entre defuncions (3) i seqüeles més o menys greus (9), va ser desmembrat i el seu cap el Dr. Ramon Puigpelat, eximit de qualsevol culpa des de la primera entrevista, va tenir de refer totalment l’organigrama desprès d’una excedència pagada de quatre de mesos, lliure de cotitzacions que gravessin la jubilació, a la que devia presentar un nou equip complert.

La providència va ser més benèvola amb el Dr. Ricvad Flaguerau cap d’un equip amb, no més de cinc pacients irrecuperables, aquest va tindre de substituir dos metges de guanyat prestigi, per dos desconeguts provinents directament de les residències, a corre-cuita i sense cap recomanació representativa. El Dr. Graham Flo va acceptar la jubilació definitiva abans de repartir la culpa entre els seus subordinats, tot i amb això els 4 finats i els 9 afectats es van endur dos infermeres de quiròfan. A la Dra Sofia Egisttodir li ensopegà amb una baixa d’un any per maternitat. La seua segona, la Dra. Rebeca Jamali, se li caigué el món a sobre, fen cap a les poques jornades a les mans dels psicòlegs, que segons darreres notificacions no ha abandonat. Amb quatre simptomatologies inconegudes internades en l’àrea de vigilància intensiva, se li afegiren set tipologies rebotades d’un equip impol·lut. La Dra. Hel·lena Mabatti va prendre el comandament, intentant esbrinar les patologies dels onze tipus preseleccionats. Diagnosticant en Gabinet d’Urgència: una incontrolable complexitat química havia danyat vísceres i teixits amb serioses ramificacions psicopatològiques, qualificant-los de greus a molt greus. L’escàndol, pràcticament no arribà a l’opinió pública, l’Alta Direcció tenia bona mà sobre els mitjans, la trava era la possibilitat que els familiars arruïnessin a la companyia asseguradora del Consorci. Circumstància magnífica per a què fos absorbida per una companyia multidepartamental amb molt més actiu, liquidant irresolubles comptes pendents de l'actual.

En el consegüent informe el Gabinet d’Urgència recomanà l’eliminació de la totalitat dels casos, el que alleugeriria les despeses de l’assegurança, desestimant les analítiques i assajos estrets, per no ser aprofitables en cap tipus de afecció humana coneguda; amb el convenciment d’estar seguint un camí en va, el cas podria ser arxivat. El jutge d’instrucció, lluny d’acceptar la proposta, davant l’estupor e l’Alta Direcció, decretà una investigació criminal. L’inaudit d’una pràctica quasi bé en desús, col·lapsà les ments rutinàries dels detectius. Una particular comparativa, no crec atribuïble ni tant sols a un obsolet computador tipogràfic, dilucidà un error d’execució en la programació dels automatismes distribuïdors dels fàrmacs, d’altra banda lligats a les lleis de la robòtica. La imputació va recaure als operaris de manteniment mecànic, igualment van quedar implicades una vintena d’infermeres de planta.

Els bufets d’advocats s’han llençat de cap, vers un judici estrella, després d’una llarga dècada sense causes de forta repercussió social. Hores d’ara el jurat ha estat convocat per l’habitual selecció manual, donat que en el ministeri de la justícia els computadors son els primers vetats. És incomprensible tal desgavell per un error del 2%, inapreciable a escala humana, cal admetre un marge d’un 11% acceptat per qualsevol activitat humana. Em nego a afegir la resta de pacients malmesos, culpabilitzant a la imperícia humana tan deshonrós desenllaç. No desitjo a cap entitat, per mínima que sigui la seua capacitat auto-regenerativa, unes ramificacions infructuoses com la d’aquells pobres desgraciats a l’espera del procés.

BALCONET

  Exploracions aturades.

  Inici dels treballs 22-1-2.008, darrera entrada 25-4-2.010. Ha passat tot el 2.011 en blanc. 

  De seguida, gairebé sense adonar-nos, mentre netejaven la boca, passaven estretors, milloràvem les instal·lacions i ens deixàvem seduir per les seues sorpreses*, el Balconet va esdevindre la cavitat més important de la Noguera; també en una de les descobertes catalanes recents més destacades. Actualment resta en espera.

 A continuació es mostren un llistat d'incògnites, que han de servir per esclarir una mica les coses. Es publica igualment una primera topo, un alçat amb les cotes correctes, indicats on són els llocs en qüestió, i una poligonal de la planta, on s'observa la disposició de les diàclasis paral·leles.

 Tenim present que el darrer pou de l'Afluent Blanc serà impossible de baixar, al Jordi Pasqual el van haver d'extraure a contrapés, i el especialista Ramon va quedar gairebé encastat després de davallar més de 15m.
   L'engranatge es comença a moure, netegeu i sintonitzeu les vostres antenes, atents a properes convocatòries.

             Enguany s'hi torna.

 * La seua peculiar estructura tectònica, els castellets de fang, les cúpules de dissolució amb els pegots de fang esquarterat culminat, els delicats acabats de la xarxa ortogonal, l'alteració de l'Afluent Blanc, les fluctuants direccions de les corrents d'aire, les colades inesperades, els poms d'erràtiques, els muricecs residents...

 

Incògnites: 

A- Galeria de la Colada, possible escalada.

B- Pas obert pel Manel i el Joan, superat pel Jaume el 20-12-2008. Falta topografia i exploració.

C- Xarxa Ortogonal. Falta topografia i revisió . Enllaça la via de les Cúpules amb la sala dels Triangles.

D- Pou Final de l'Afluent Blanc. Davallat pel Ramon el 25-4-2010, uns -20m, amb les mateixes exigües característiques.

E -Base del primer pou de la via de les Cúpules, falta exploració dels ressalts entre blocs de la base.

F- Via de Pedra-Campana. Iniciada la obertura amb micros d'un pas que s'aboca a un ressalt, el dia 22-11-2008. No finalitzada. 
G-Escletxa passat la Sala dels Triangles, a l'esquerra, abans d'entrar a l'Afluent Blanc.

Desnivell màxim: -161m (Via de les Cúpules)

Recorregut topografiat fins ara: 631m.

Expectació. (Foto: J. Montoya.)

Accés al darrer pou de l'Afluent Blanc (Foto: Jordi Pasqual)

Eixint de la Sala de la Distribució (Foto: Joan Montoya).

Accés a la xarxa ortogonal des de la via de les 
Cúpules . (Foto: David Poca)

Segon pou (Foto: David Poca)

Fotos:  Àngel Nicolàs

                                   Darrer tram del segon pou. (Foto: Manel Pintos)

                                                Accés a la galeria de la Colada

A.C.J. -----CINC (sisè)

El senyor Rodó no fa serví el servei de documentació d’imaginària pública, senzillament no és practicant. No li interessa les sessions virtuals, finalment el món conclou en el què abasta amb els seus braços estesos i els orbitals desplaçaments del seu gros cos. El tall de la barba li reafirma el cercle de les faccions, arrodonit per un pentinat immòbil. El cognom del sr. Rodó no és pas tal, en aquest cas, particularment m’haig saltat una norma d’urbanitat que m’impedeix qualificar als sojornats amb malnoms. Conec al sr. Blanc de manteniment, un color accentuat per la roba de treball i la panxa, els pèls, els grans dels braços, l’esguard; en ell hi són representades les amplies gammes del blanc. En la comunicació diària ha d’existir un respecte mutu, en cas contrari cal emprar sentències tals com la de "Tal faràs, tal trobaràs". Té un fill pastat amb ell que no s’està de res. És l’ésser pròxim més despreocupat que tinc registrat. Tot li va bé, a tot li fot, a tothom fot, se’n fot de tot, fot el primer que li apeteix, mal de cap li fot que li escatxigui qualsevol malastrugança. L’interval vital és per ell un camp il·limitat, obert per fotre l'oca picant d’aquí i d’allà, delitant-se a recol·lectar el que li plau, menyspreant tota la resta. Vanitós, manifesta el menester d’expandir-se, no lligant-se a res mínimament coartador. Si li dóna la gana jugar amb bales de foc, ho fot, però que no li obliguin a travessar el carrer, millor viatjar amb palanquí. Indefectiblement compta amb gran nombre d’amistats disperses, haig comptabilitzat una mitja de 5,32 missatges personals per hora, dada sense parangó en els corrents àmbits de consulta. Recent arribat li correspongué un premi per correu publicitari, d’aquells que no cal preinscripció, de mínim prestigi social per la desconfiança que susciten els increïbles regals, proclamats amb una prosa previsiblement superlativa d’escassa lluminositat. El Pappo em va fer trucar un taxista autònom per a què el dugués a l’aeroport, a l’hora va bescanviar el xec-regal de marc daurats, per un parell de bitllets a una companyia Indoxina, que li facilitava un Crèdit en una entitat bancària de destí per la resta de l’import. Abans que l’empresa publicitària confirmes el premi a la clienta, ell ja volava vers l’orient amb la companyia del taxista, que en aquells moments no tenia res millor que fer. Als nou dies després de gastar-s’ho tot, el mateix taxista el deixava a la porta principal amb les mans a la butxaca d’uns pantalons diferents als que vestia el dia que va rebre l’enganyosa carta. Tots els altres obsequis els va perdre, en paraules a l’advocat de l’empresa: per no presentar-se a firmar una pòlissa de compromís, transcorregudes trenta-sis hores després de la recepció de la missiva.

Al senyor Rodó no l’importen les aventures del Pappo, ell creu que mai superarà la disbauxa de la seua joventut. Està massa preocupat en la pèrdua de la capacitat per enamorar-se. La Sra. Berta, tercera esposa i única que li ha donat fills, viu a la casa en qualitat de consellera matriarcal, sense obligacions, ni representatives ni financeres. Per suposar, dormiten en habitacions separades per altres estances del pis. La cambra de la Sra. Berta és més aviat austera, el llitet col·locat de tal manera que el sol de primavera la desperti amb tebiesa. Ampul·losa, no perquè sí, l’habitació del sr. Rodó alberga l’acurada col·lecció de discos. El llit menja molt espai, hores d’ara no importa massa ja què degut a lucratives vendes, la recopilació minva lentament i les seleccionadíssimes noves adquisicions se circumscriuen a un camp monotemàtic: Cançons amb les quals és possible enamorar-se. Temes necessaris al seu esperit impacient, cançons recercades d’antics oblits i que malauradament no disposo en el meu arxiu, per altra part suficient pel 91 per cent dels mortals. La darrera troballa és un títol curt "El bus", amb una tornada passiva: "Y miraré com te pierdes". Al pis del sr. Rodó les habitacions són un fortí, contràriament a la lletra de la cançó que les descriu amb materials fungibles: cartró i paper; són aquí solides, de contrasenya particular. La d’en Peppo és entapissada de negre, el catre blau marí, un emisor-receptor d’última fornada completa la pantalla. A l’armari un parell de mudes i el domini zenital d’un ventilador de dobles aspes suspès del trebol. El personatge funciona a l’inrevés de la resta de la humanitat, de característiques marcialment entàlpiques; la dispersió incoherent dels actes, involuntàriament gaudeixen de la fortuna: aspecte abstracte atorgat, no se sap del tot si premeditadament (encara que jo corroboraria l’afirmació, no aleatòriament és clar, sinó per l’experimentació en la matèria duta a terme per un computador hospitalari, malgrat que la modèstia no li permetés tancar unes conclusions definitives, obligant als lectors a extraure una opinió oberta) en positiu o negatiu a determinats humans. 

 

Llardaneta.

Koba Alta d'Espigantosa, entrada. (Foto Quim Abadia)

 Van ser uns pocs anys, en els que quantitat de caps de setmana d'aquells memorables estius, els reservàvem per gaudir de la nostra zona de Pirineu.

Darrer tram de la pujada a la Koba Alta d'Espigantosa.

Sempre vam tenir certa inclinació per la vall de l'Ésera, potser per lo bé que ens ho vam passar de jovenots a la vall de Literola. Vam desfilar força temps per la vall d'Estos, albirant les seues possibilitats, també la petita Clot de Chil, els contraforts del Perdiguero, Chia, l'Aigueta, Bardamina, Barbarisa... i deprès de tant insistir vam regressar a Eriste. Anys abans ja ens hi havíem atansat, fins i tot vam coincidir amb uns companys de Sabadell que estaven treballant uns forats pel Forcau.

Les cordes fixes.

                Era un cap de setmana de festa major a Benasc (1.995), nosaltres vam pujar per fer un cop d'ull a una boca penjada sobre la cascada d'Espigantosa, potser era un objectiu poc atractiu, però no devíem de tenir res més que fer i servia d'excel·lent excusa per tornar a Eriste. Després va resultar que l'evident boca ja havia estat visitada pels companys de Sabadell, encara que aquell dia trescant per aquella cresta emboscada, vam divisar molt més amunt una altra boca penjada. De seguida aquella gran boca va passar a ser el nostre objectiu. Primer la vam localitzar fen cap des de el refugi Angel Orus, evitant-nos així la costeruda vall d'Espigantosa.

    Un cop al seu peu, vam veure que altres boques tatxonaven la paret a diferents nivells. A les primeres hi vam accedir escalant, cavitats sense més importància, però la que nosaltres ens interessava estava més alta i un dia farts de perdre el temps, vam decidir anar-la a buscar des de dalt. Calia que un company ens guies des de l'altra banda de la vall. La quietud d'aquest recòndit indret, a més a més del profund eco, que rebota persistentment per tota la fondalada i t'empetiteix tant com la figura del teu company, que per fer-se notar ha pujat sobre a la roca més gran que hi ha a la carena del davant, ens van ajudar molt a encarar el rapel.

El rapel d'accés ja encarat per sobre la boca de la Koba.

El pas de l'Excalibur, per l'altra banda, un
 cop obert.

Primers atacs al pas de l'Excalibur, de la
Koba Alta d'Espigantosa

  

La galeria corre al nostre davant.
(Foto: Quim Abadia)

       La boca de la cavitat va resultar molt més admirable del què ens podíem imaginar. Ens acollia en una portalada sobre una balconada,  protegint-nos de l'esbalç, convidant-nos a penetrar per una còmoda i ventilada galeria, accedint de seguida a una sala remuntant que ens duia a un sonor passatge clos per un important procés reconstructiu. Tota la corrent d'aire que contenien les amplies galeries de la Koba s'escolava per un espai per on no hi passava un puny. A partir de llavors vam dedicar tots els esforços a obrir el pas, discorrin la forma més efectiva d'atacar-lo, la continuació era evident. Vam comprar un trepant al que vam pontejar per connectar-li una bateria més potent, ja què el ciment expansiu requereix d'una bon orifici per a que treballi. No obstant el ciment té algunes limitacions, sobretot si tens la mala sort de què plogui amb ganes recent posat, les filtracions impediran l'assecatge, per tant el seu efecte serà minso. Tampoc el micros amb la calcita són gaire resolutius. 
Una vegada tot ben estovat, lo més efectiu va ser desbrossar el forat amb la mateixa broca, reforçat amb tocs de llapis i el ròtring (l'Excalibur). El trepant el vam acabar alimentant amb una bateria de cotxe, que passejàvem a l'esquena amunt i avall, allí va començar la col·laboració amb el refugi, on ens la carregaven d'una setmana per l'altra.                                              

Per fi superem el pas i la galeria corre davant nostre, fins que poc deprès d'un ressalt ascendent, s'estreny just topar amb un tap de blocs, que degudament obert ens porta una nova desobstrucció, iniciada, però no acabada (cal una logística amb un mínim de personal).   

La cubeta de Llardaneta, desguassant a l'engolidor, amb la multitud d'esfondraments que el desglaç descobreix.

Amb els anys vam conformar un rutina que consistia en sortir de Lleida divendres al tard, parar a sopar a Graus, fer una copa a Benasc, bivac, esmorzar al refugi i després començar a preparar el material per continuar fins la zona que tocava aquell cap de setmana. El mateix avançament de l'estiu ens marcava la cota d'alçada. Les prospeccions per les parts altes de la vall d'Eriste, vers al llac de Llardaneta, van ser prou fructíferes. Suposo que ens afavorí el progressiu minvament de les congestes. Cada cop anàvem pujant més, del llac de Llardaneta (2.690m.) i voltants fins al 2.975m, i potser caldria prospeccionar més amunt direcció al Tucón Royo i seguir la cresta, cosa que quedar per fer.

El campament de Llardaneta, normalment n'hi havia prou amb una tenda. Un cop van tenir convidats i van plantar dos botigues. Va ser la gran nit de les tempestes consecutives, una va quedar destrossada i la de la foto tocada per sempre.

Ll-!7 a ran dels 3.000m., just a sota del Diente Royo. La imatge és de setembre de 1.997, pocs setembres després desapareixeria l'important congesta que cobria la boca.

Remuntant cap a la zona més elevada, per baix el Llac de Llardaneta .         

El Jaume i el Jordi al Ll-17

Llavors s'acompleix aquella situació en què poc a poc el barbar personatge, sobrevé coreligionari amb el paisatge, col·lega dels paletes que amplien el refugi, de les cuineres, incorporat al rocam, unit a l'oratge (malgrat les tempestes el maltractin), reconeix els sabors i els gustos dels contorns, les olors devoradors de la calcaria, de la terra, dels “neveros”...  esdevé devot dels reflexes de les aigües turqueses del llac, admirador del silenci i llavors ja ni els isards s'espanten al seu pas, al sorprendre'l remuntant tarteres carregat com un ruc. 

Tomba el sol, davalla la temperatura, la figura es protegeix amb un forro i una gorra de llana. No sap perquè, però no pot deixar de somriure, mentre prepara el sopar prop de la tenda envoltat dels companys.

Ll-27, una petita surgència, sota de l'esglaó del Forau la Neu.

La Carme preparant melo amb pernil, menú habitual diumenge a la tarda, poc abans recollir, muntar portadores i baixar.

Burxant a l'engolidor de Llardaneta.

 Sabut és que la memòria destria els records que més li plauen. Rellegint les memòries de campanya, a un li venen una munió de sensacions que brollen en qualsevol exploració. De la decepció i la impotència, vas a l'esperança i l'entusiasme, per tornar a l'escepticisme i així contínuament. A la fi la sensació de no poder acabar les coses, a faltar d'un bri. Les boques de cavitats per explorar són vives i es modifiquen amb el pas dels hiverns, tan com les vores de l'engolidor de Llardaneta que es modelen any rere any. 

Els anys passaven i el grup d'exploradors era sempre el mateix, potser no vam saber crear expectatives o fer partícips a més gent de les nostres exploracions, encara que ho vam intentar, mal que no amb la suficient vehemència. A la fi el temps amb les seues fatalitats ens va escapçar.
A partir de l'any 2.001, davant de noves troballes i de incògnites pendents, la falta de companys era descoratjadora.

Els anys següents, fins al 2.005, les sortides eren testimonials i solitàries, més que res per comprovar el progressiu retrocés de les congestes i prospeccionar les zones més allunyades.

La cresta de las Espadas, el Posets a la dreta, el Diente Royo després del Collat de d'Eriste a l'altra costat, l'Espadas al mig rere el núvol. La Boca el Ll-21, una cavitat per resoldre. En primer pla les calcàries metamòrfiques .

   Pujes tants cops, que la ment se't distrau cercant altres orientacions, i quan te'n vens a adonar ja hi ets. Combinàvem el privilegi de fer espeleo a Pirineu, conviure en alçada, amb les dificultats intrínseques per continuar les exploracions. Endinsats en el paisatge, saltant de vall en vall, recorren crestes, colls i fondalades, remuntant vessants. Els nous desafiaments et fan ballar el cap tota la setmana desitjant tornar a pujar-hi tan aviat sigui. 

                    (Fotos: Jordi Boldú, Carme Pedrol, Jaume Pedrós, Lluís Pérez.)

                         Bibliografia: GRALLERA.5 (1.999). - GRALLERA.6 (2.006)

(Foto: Quim Abadia)

A.C.J.----- CINC (cinquè)

Controvèrsies: la distribució dels talents, el repartiment de la riquesa o la loteria de les malalties implícites, que es desfilen com nilons del codi genètic. Tot plegat desvetlla la pregunta: L’home és mesquí per naturalesa i després es va purificant per condicionaments kàrmics o pel contrari és una elecció del present amb una supeditada e imprecisa variabilitat? Una conclusió inapel·lablement acceptada afirma que les persones roines, per raons obvies, són més fàcils de controlar. De tal manera que el Poder Econòmic mareja la perdiu incitant la cobdícia, premiant amb tinya el comportament mesquinament honorable. Reconduint la col·lectivitat, cercant uns beneficis a superar exercici rere exercici. Confrontant als súbdits en petites distraccions amb la veritable finalitat d’aixecar una mica la tapa de la cassola, per a què el mercat se senti suficientment airejat; són tan fàcils d’enemistar, no se suporten en la vanitat. Simplicitats, com efectuar de manera diferent les rutines higièniques, ja els enerva, no ho poden sofrir! En circumscriure la vida, el fonamental esdevé únic i la matèria sotmet a l’esperit. El decés del sr. Ibrahim no malmetrà el bon funcionament de la família. Un cadàver en un estat acceptable, té l’avantatge d’una ràpida congelació abans de ser traslladat a un Departament amb conveni de bescanvi, completant un lot que serà tractat al punt de destí. Els Departaments tenen autonomia per utilitzar els enviaments a conveniència. Els fills rebran del Ministeri una afectuosa carta de condol-agraiment-salutació. Un procediment acurat i directe, prescindint de traves intermèdies i destorbs burocràtics innecessaris.

Polèmica relativa a la creativitat assignada a la llibertat: En disposició de lliure albir, els creadors han establert uns dispositius de peatge amb una penalització arbitraria. Nosa engalanada, res sona negat. Estudiada la mesquinera monotemáticament per un dels col·legues, diferenciava una partició d’origen (amb total franquesa: és el punt on em vaig quedar prescindint de les conjectures posteriors). La potencialitat podria ser autòctona o al·lòctona. A la primera es llegia: avarícia, egoisme, obscuritats en l’inconscient, enveja i limitacions psíquiques. La segona voltejava pel poder, sotmetre, manar, decidir destins no propis i replegament de béns. El treball era tan llarg com tediós, l’anava esborrant directament tal com el copiava, però al final sortia de nou la docilitat i la cúpula de la por, així mateix considerant-la un eficaç antídot versus la violència. Res no sorprèn a la Cúpula de la Junta, una pacient qualitat deglutinadora aconsegueix la descomposició de la més mínima predisposició revolucionaria, fins arribar a la seua completa assimilació. Únicament el control de l’ànima fosca, arraconada a les gavetes del mal, que tots els humans posseeixen en un primigeni estat, reprimit, però latent, excitable a estímuls reactius unipersonals, inquieta la Cúpula. Un desencadenament violent mai pot ser totalment ordenat, la ràbia deslliga el furor i és l’inici de la catàstrofe.

Jacobo Labastida és un jovenot al que li han crescut abans el nas i les extremitats que la resta del cos. La germana, un any més petita, té l’habitació plena de nines repenjades en prestatgeries metàl·liques, asimètricament instal·lades. Mama Mila descansa al costat del cos pudorós del seu marit, dins d'un llit nou al que no està massa acostumada. Les primeres setmanes li costava agafar el son, actualment no pateix d’incomoditat i pot prendre cura de la petita nena que té persistentment al seu càrrec, n’està molt d‘ella, malgrat l’aflicció que l’instiga la insatisfacció de no estar mai completament segura de si la té prou ben cuidada.

Jacobo Labastida sent una inclinació primaveral per la joveneta Roser Asunción Marbach. El malaltís zel pels hàbits de la senyoreta, frega amb les adients barreres que m’impedeixen informa dels assumptes privats o confidencials dels residents. La menuda estudia en un col·legi que els seus tiets regenten al sector Tras la Colina. Ell s’instrueix, com la majoria d’adolescents de la urbanització, al Liceu Marco Polo. Els dies de festa escolar la senyoreta parteix en excursions recreatives; immens desassossec apura al Jacobo les immediates Festes de Maig: l’estimada li desapareixerà víctima de l’irrefrenable voluntat paterna, d’omplir la vida de la filleta d’activitats socioculturals. Llavors no coincidiran els matins per les llambordes del camí de l’esperança (ridícula imatge collita del Jacobo), amb reiteració, ell, tant sols albira els cabells castanys lleugerament ondulats a les puntes, cobrin la jaqueta blau pàl·lid, sobre un vestidet harmoniosament voladís. Apuntaré si més no, la confirmació dels rituals onanistes de Jacobo Labastida: aquests no impliquen ni tangencialment l’ànsia de la seua ànima. La protagonista de l’actual temporada és una actriu d’origen balona, famosa pel seu paper en un serial per adults, amb molt d’èxit en les aplicacions subjectives baronívoles d’edats contrastades, en canvi de minsa cotització en les mateixes aplicacions femenines. No fa pas tant temps l’elegida era una presentadora de musicals, fon. Caldria saber si per una mala fortuna, al Jacobo li advingué una fatalitat, a qui faria beneficiari de les seues propietats?

A.C.J. -----CINC (quart).

La taula número set de la cafeteria l’ocupen mestresses per compartir vivències, alguns homes i són invitats, però no repeteixen. La colla de la Maria ocupen la mateixa taula, però al menjador a l’hora de dinar. Com mengen soles, contertulien abans de retirar-se a reposar, hi ha un parell de senyores que fan doblet. Altres per exemple la Sra. Mila del Bbc les critica obertament en privat, no entén com poden estar-se hores senceres sense fer res; ella va de bòlit tot el dia, entre la cuina, el mercat, la neteja (no està inscrita en el servei de neteges), no s’ho acaba. Tampoc li agraden els veïns de baix, dos solterassos que la família benestant ha decidit aparcar allí com qui abandona un component espatllat. El Luján i el Quiles viuen de rendes (les de la seua mare), per qüestions impositives el conjunt familiar ha renunciat a la R.E.N.. Són dos personatges complicats assidus al Dispensari, a un el porta el Dr. Lapettri i a l’altre, la jove i reeixida Dra. Aguado (de minsa eficàcia real). Els entrebancs van implícits amb ells, també la particular incapacitat a sortir-se’n en els quefers diaris. Amb l’habitant de la planta baixa, Sr. Alexei, manté una relació espontània, incomprensible d’altra banda, per un costum extravagant de tatxonar la numeració obsoleta del calendari de paper, penjant d’una de les parets de la cuina (el seu indret preferit), endemés de porta'l endarrerit, per no mencionar el rellotge d’agulles vermelles. Potser serà perquè aquest no viu de la parsimoniosa venda dels terrenys a la costa, heretats d’un besavi mort. Apart d’això, el seu habitatge blanc ivori és obert i espaiós, amb molt pocs mobles o estris que dificultin l’habitabilitat i la il·luminació natural. El jardinet ni és ostentós ni massa fred, tractant-se d’un mascle solitari. Els cabells de la Maria no camuflen els reclams sexuals, una estratègia de confusió freqüent en altres femelles de l’espècie, que ha despistat als mascles, fins al punt d’oblidar l’hàbit de la lectura i interpretació d’uns senyals prou clars. Efecte conscient de les femelles, potenciant amb colorants a l’estil dels llavis, als pòmuls, als ulls o a la regatera, uns atractius de vegades uns xics lànguids. Al sr. Anselm no li cal prendre cap curset d’alfabetització, ell està en durable disposició. Temàtica favorita sobre la taula set, superant en minuts dedicats a les femelles del Abb, és la gran família nord-oriental. Uns actes peculiars, l’estil de vida o el tarannà diferencial, disgusten a moltes de les senyores, veient-se en l’obligació de preservar una indiscutible dignitat en la nostra ben ponderada urbanització.

Es diu que la família del Bbc passava una mala temporada des de què havien enterrat a l’avia. Els fills, en l’edat de créixer, la trobaven molt a faltar. Un dia va tornar a casa. Atansant-se els primers Nadals sense ella, va obrir el cancell del nínxol i es presentà a la llar per alegria dels més joves i desconcert del matrimoni. La senyora es trobava la mar de bé, una altra vegada amb els seus, compartint els àpats, alegrant l’entorn familiar i restava segura i tranquil·la en la nova situació, lliure de patir qualsevol inquietud pel final de la seua existència. Clar, el sentit de l’humor se li havia transformat, escapant-se-li suggeriments divertits al seu fill, com aquell de què s’anessin preparant un forat al cementiri, altament sol·licitats segons ella, davant una, Deu no ho vulgui, eventualitat; tenint en compte la seua edat caldria fer un pensament. Els prevenia per l’avenir i les dificultats de no disposar un espai adequat pel traspàs, es veu que n'hi havia de preferents i tot. La tessitura esdevindria quotidiana, la mateixa rutina suscità primer la molèstia i després les queixes dels caps de família. La cosa va anar de tal forma que es convertí pràcticament en la seua única font de comunicació. El pare li deia a la mare:--Ves tu que no fa res a la casa, menja com una lladra i encara té el mal gust de fotre’ns la mort als morros cada, dos per tres amb les seues manies, de què hem de preparar-nos, perquè no ens agafi amb els pixats al ventre, ja està bé tu, ja està bé...-- La mare assentia i així anaven xerrant, al començament a soles, mes tard amb prepotència davant de la canalla i tot. Al final es van quedar sense conversa, perquè la iaia se’n va anar i els petits ja campaven sols.

A.C.J.-----CINC (tercer)

--Pometa?

--Sí, Genevieve.

--Em pots dir com estar el Víking, el carallot del Vicent s’ha col·locat les orelleres i no se les traurà fins que li surti fum pels pocs cabells que li queden, i que cony, aquesta nit encara tinc corda per força estona.

--Doncs al Víking Club en aquests moments hi ha vint-i-tres persones, l’orquestra toca un acurat repertori, quatre parelles madures ballen a la pista. T’interessa alguna dada més?

-- No cal, ja veig que no és precisament un “despiporre”. I els clubs de les urbanitzacions de la vora, com estan? Quin és el que es troba més animat?

--En un radi de cinc quilòmetres el Magnòlia Bar, és el que en aquests moments aixopluga més persones, setanta-dos i ara cotitzen sis més. La mitja d’edat continua sent alta, el saló d’Alabastre és ocupat en un quaranta per cent, en el saló Medinaceli l’orquestra acompanya als dansaires, divuit, amb cançons prèviament sol·licitades.

--Si l‘emperifollat Magnòlia és el millor, val més anar a llogar cadires. Va Pometa, tu saps on podria fer cap? Tinc ganes d’una mica de diversió.

-- Jo Genevieve et recomanaria el Mediterranée, a la Corniche. El restaurant té una ocupació del trenta-un per cent, a la gran terrassa de la riba en aquests moments hi ha tres taules lliures. El vuitanta per cent dels congregats són solters. A la platja-pista de vora el riu hi ha un nombre indeterminat de persones d’edats variades ballant i nedant. Si, desitges estic en disposició de reservar-te una taula prop de la barana, entre les dos escalinates principals, de còmode accés tant a la riba com a la pista central.

--Perfecte Pometa, reserva la taula per a mi i les nenes. Que ho apuntin al Crèdit Natalici.

--El sr. Vicent anirà també amb vosaltres? Personalment crec que li faria bé distraure’s, el veig un tant capficat darrerament.

--No que va! ell ja deu d’estar en un altre món, avui m’ha dit que es vol comprar la versió ampliada o renovada o ves a saber tu que, del Testament Hitita, jo li haig dit que faci el que vulgui amb els seus quartos, però que no conti amb el meu sou per pagar despeses extraordinàries, que vigili una miqueta, tu!

--Molt assenyat per la teua part Genevieve.

--No, si és un tros de pa, el que passa és que de tant en tan se’l ha de ficar a ratlla, si al final li acabaré regalant jo mateixa. Nenes, voleu vindre amb la mare a fer un vol per la Corniche?

Sandrine: -- Anem de festa o de passeig, mama?

Genevieve:--De festa, a ballar al Mediterranée, les dones de casa surten de farra aquesta nit.

Severine:--Mama, en comptes d’anar a la Corniche podríem anar al Sun Ra que és per on ara para tothom.

Genevieve:--Però nena, si t’hi estàs allí a totes hores, canvia una mica filla! Escolteu teniu mig hora per arreglar-vos, el Pometa ja ens guarda una taula de les millors. Aquesta és una de les famoses sortides salvatges de les femelles Piulats!

Severine:-- Mig hora només, tu no hi toques mama. Si sol per pent... -- tancant la porta de l’habitació, el guarda-roba permanentment obert, a l’igual que la pantalla, la finestra tapada per la cortina groga a trossos fúcsies d’inspiració solar. Perfum dolç camufla l’ansietat. Sobre el sòl aiguamarina: sabates, calcetes, mitges, forquilles, pintures abandonades.

Sandrine:--Jo quasi estic, no més haig de buscar les sabates negres, aquelles que no es posa mai la Graciela, que em faran joc amb la faldilleta blanqui-negra de la Seve.

Genevieve:--Molt bé carinyo. Graciela com vas? Ficat ben guapa nena, vesteix-te com una autentica guerrera, amb lo mona que ets i sempre vas de qualsevol manera.

Graciela:--Mama podríem convidar a l‘Iris a vindre amb nosaltres.

Genevieve.--Perfecte, però que es donegi pressa i que ens esperi a la sortida principal.

Sandrine:--Perquè la Graciela pot convidar a una amiga i nosaltres no?

Genevieve:-- No et queixis tan Sandri, dona gracies de què et deixem vindre, quasi no tens l’edat, i de faves amb ta germaneta ja en tinc prou. Jo, sent l’organitzadora de l’escapada, tampoc haig convidat a cap de les meues amistats. Encara ho podria fer? Però no, avui prefereixo estar amb les meues nenes.

Sandrine: Qualsevol dels meus amics és més madur i mes interessant que la famosa Iris.

Genevieve: Si, com aquells bojos dels lliscadors que no tenen res més al cap que organitzar carreres pel costat de l’avinguda, o et refereixes a la Puri i la Marta, perquè nena cada cop que us tanqueu a l’habitació em doneu una feinada a netejar les potingues que tireu per la finestra, deixeu tot el celobert perdut. Jo ja us he avisat: a la propera ho netegeu vosaltres.

Graciela:--Estàs equivocada Mama, la Sand pensa amb una persona en especial.

Sandrine:--Tu, deixa’m en pau, no més em tens enveja perquè sóc més simpàtica i tinc molts més amics que tu.

Graciela:-- Hui sí! la senyoreta captivadora.

Genevieve:--Sandri bonica, com t’has ficat, això comença bé! La nit és llarga i la Mama estarà disposta a escoltar totes les teues confidències.

Sandrine:--I que més!. --Enfurrunyada es tanca a l’habitació lila, apagant la pantalleta de treball, tancant les portes de l’armari encastat, recullin els pintes, mirant una fotografia d’un dels seus amics estreta d’un àlbum guardat al secreter, finalment comprova si el cel·lular emmagatzema algun missatge no contestat, ella n’envia un de pautat.

Severine:--Sembleu venedores del mercat dels blocs, menys mal que el pare ara no us escolta.

Graciela:--Ja ha sortit la senyoreta figaflor de la seua estança.

Severine:-- Graci, però si tens braços i tot!, i quina esquena!, no vols dir que és massa per tu, no sé si aguantaràs tota la nit amb aquesta exhibició d’epidermis.

Genevieve:--Molt bé nena, ja sabia jo que aquest vestit et quedaria de faula, la Sra. Mae sempre m’aparta uns drapets que són una meravella... vinga Severine tu també estàs la mar de bé, i la meua petitona?

Severine:--Si haguessis avisat amb més temps.

Genevieve, et faig saber que el xofer del Mediterranée arribarà dintre de sis minuts a la porta principal, la senyoreta Iris us espera al mateix lloc.

Genevieve:--Gracies Pometa. La meua reina, que guapa, quina forma més original i fresca d’arreglar-te els cabells.

Sandrine:--Si em preneu més el pèl i us aprofiteu de què sóc la petita m’enfadaré de veritat.

Genevieve:--I ara!, qui gosarà a dir-li res a una noieta que s’ha fet tota sola un pentinat com aquest?

Severine:--Tu tampoc no t’aprofitis de ser la consentida per ser la més petita!

Graciela:--A la fi no ets més que una curiosa mescla de nosaltres dos.

Sandrine:--Si dona, que més voldríeu vosaltres dos de semblar-vos una mica a mi. No sens el que diuen mama?

Graciela:-- Sol cal veure com vas vestida.

Genevieve:--Us hauríeu d’enorgullir que la Sandri us tingui com a models, encara que sol sigui per aprofitar la roba que no feu serví.

Severine:--Tu si que vas elegant mama!

Genevieve:-- Que has de dir de ta mare?, quan tu, encara no existies ni de pensament, aquests pantalonets ja provocaven més d’un escalfor entre els mascles del meu poble.

Sandrine:-- A mi sí que m’agraden mama, et veus molt alegre conjugada amb la brusa estampada i la cinta al cabell.

Severine:-- Sembles la "colores", crec que no te l’havia vist des de la festa pel graduat del cosí Rafaelet a ca la tieta Rosa. Mira si fa anys i ja em vas causa impressió.

Genevieve:--Doncs no és la mateixa bonica, aquesta és nova, la vaig comprar l’hivern passat al mercat de rebaixes, quan la vaig veure em va donar una alegria tremenda, em va falta temps per agafar-la, no saps el difícil que és avui en dia trobar una peça com aquesta, inclús havia decidit de fer-me una a mida, si primer aconseguia la tela clar.

Severine:--La van deure d’importar d’algun deprimit Departament austral on encara deu estar de moda.

Graciela:--Aquesta es pensa que tothom es compra la roba a les Sederies, allí et claven sol per entrar a respirar el seu depurat aire. Pel que al final acaben comprant-se les bledes com tu.

Severine:--Al menys jo tinc criteri propi, que a tu, encara et compra la roba la mama, perquè si no aniries feta una fatxa.

Genevieve:-- Ep nenes! en aquesta casa no ha hagut mai normes d’uniformitat, així que tothom vesteixi com li plagui. Això sí, jo sempre he dit que una dona s’ha de veure dona, encara que vagi amb plantofes.

Genevieve, et comunico que l’actuació del Gran Combo de Puerto Rico a l’escenari de la Platgeta, té previst el seu inici a les 0,30 hores.

Severine:--Guau, sessió llatina amb tumbaos i guaguancos! Autèntic Sabor Boricua!

Sandrine:--Fantàstic!, practicarem els passos que assagem al menjador quan fiquem el programa “Canela” de Radio Esmeralda.

Graciela:-- Doncs a mi no em sembla gran cosa.

Genevieve:--Guaita, ara tampoc et pensis tu que ets el centre del món, ben bé que tu passes amb les coreografies que ens munta la Severine.

Severine:--Si és que si la nena no es queixa no està contenta.

Genevieve:--A veure totes a punt de marxa? Heu vist el goig que fem!

Sandrine:--Estem per fer-nos una foto de revista.

Genevieve:--Quina idea carinyo! Pometa ens pots traure una foto ara mateix, abans de marxar, totes juntes i de cos sencer si us plau.

En un instant Genevieve, perfecte.

Sandrine:--L’emmarcarem i la penjarem amb les altres a la sala d’estar.

Graciela:--Sand no vols que et faci una a tu sola per regalar-se-la algun noviet.

Severine:--Amb l’irresistible que estàs, és una oportunitat única de triomfar.

Genevieve:--Vinga va, deixeu-vos de ruqueries que totes tres teniu moltes nits per endavant per "triomfar", com diu la Severine. Pometa, donaràs recado al Vicent de què hem marxat? i que no es preocupi si fem tard.

Parteix tranquil·la Genevieve, desitjo que tot sigui de la teua complaença.

Genevieve: Gracies Pometa, fins demà.

Severine: --Jo, sol arribar demanaré uns calamars a la grega, regats amb un bon vinet ben fresquet, després ja anirem a arrasar la pista.

Sandrine:--Jo faré el mateix i així tindré temps d'agulla'm el noi més guapo de la sala, abans de què les llobes ataquin a la desesperada.

Graciela:--No sé pas, qui és més lloba, menys mal que ve l’Iris perquè si no...

Genevieve:--Bla,bla,bla, més moviment xiquetes i deixeu la xerrameca per a més tard, sembla com si encara no disposéssiu del do de fer més d’una cosa a la vegada, i de fer-les bé clar.

Les femelles del ABb son conegudes, entre altres del seu gènere, com “les sonades de les monyos”, Ja surten les guillades de les monyos, haig escoltat al Abc, en una obscura habitació ocupada per dos persones afeccionades a guaitar per les finestres. El marit estava a punt de dormir-se en plena observança activa, són recent casats per una cerimònia quasi en desús. La peça complerta, completada acuradament racó a racó, les catifes perses amb reposa potes, aportacions de llurs respectives llars familiars, pertinences perdurables dedicades a una llarga vida en comú. Tres cambres pels futurs infants. La cuina equipada amb plaques curvilínies.--Maria vaig al lavabo, després m’agitaré una estona--.--Jo em quedaré una mica més, demà a l’hora d’esmorzar haig de veure a la Patti i la Linda i no em voldria perdre pas res. Avui no sé que passa però la nit promet. No veus tu, si semblen unes bagasses del Raval, quin xivarri, quines riallades--. --Maria vaig a encendre la llum del quarto un moment--.--Esperat, esperat Anselm, guaita la filla de la Belinda també és amb elles, quina poca gracia li farà, ja deia jo que era tan rara com les altres, tal per a qual, pobres pares--.

La sogra de la Maria els visita dia sí, dia no, col·labora habitualment a la redecoració de l’habitatge. La Sra. Maria és la muller ideal pel seu únic fillet, sol dir que és un sol del cel o una sort de valor incalculable vistes les bandarres que ronden per aquests mons de Déu. La seua jove es afectuosa i atenta, amable i també distingida, i molt neta a més a més de guapa. La sogra s’ha fet un cercle d’amistats a la cafeteria, ara li dol que la urbanització estigui plena i amb llista d’espera. Igualment es lamenta de la badada, quan el seu fill els va convidar a veure l’obra pilot; aleshores li semblà una bajanada dur de mudances la seua vida.