Primer m’agradava el maig, el mes de les flors, cants a Maria, flors a “Porfia”. També el juny: s’acabava el curs. Les edats de l’esperança minven. Al maig una erupció al·lèrgica em fa malbé la pell i la infecció de la gola em fa malbé el juny. Quan és març sempre me’n recordo d’ell.
-- El vaig conèixer als carrers del barri vell, temps abans de requalificar-lo i deixar-lo tal com és ara. Te’n recordes que hi havia un parc molt descuidat?
Llavors no tenia por de sortir al carrer, no hi tenia res a perdre. Convivia amb la gent de les colònies de la perifèria, en aquells bars potiners de rajoles esquerdades. Dubto que passessin mai cap revisió higiènica... ni de industria, ni res de res. Allí tenies que guanyar-te un lloc a força de temps i de punt d’honor, dintre de la seua estricta jerarquia, per aconseguir el respecte dels congregats, que no era una cosa que es regalava, no. Ara quan puc sortir de nit, corro a refugiar-me en locals com aquest, llogant una amable senyoreta per no sentir-me sol, així estic acompanyat per una persona agradable i que m’escolta.
-- No, jo mai m’hagués atrevit a voltar per allí, i em quedava molt lluny de casa. No et feia por?
--Jo hi vivia! Bé hi vivia prop, la casa dels meus pares era una antiga planta baixa, al darrere havia un petit pati. Teníem un hortet i a la tardor les ametlles no hi faltaven mai.
--Quina sort!
--Sí, ara tampoc existeix, va queda aïllada per un vial de l’extraradi.
Aquesta noia i el seu vestit ampul·lós, no ensenya res de res, ni un mínim escot, m’haig precipitat en dir-li que sí, quan m’ha preguntat si volia companyia. Té un posat al somriure...
--Era amic teu del barri?
--Si era escombraire, i li agradava.
--Escombraire?
--I li agradava, ell i la seua colla no s’ho passaven poc bé!
--Vols prendre alguna cosa més? Se t’està buidant la copa.
--Sí, gracies, una altra si us plau.
--Ara mateix té la vaig a buscar.
“Basurero” deia l’Ernest. Parla de brossa aquí, tot així de pulcre i repintat, l’orquestra tenia que començar arrancant amb “La Garota De Ipanema”, la pluja i el licor m’han disparat la llengua i els records.
--Es deia Ernest i el seu millor amic Ernesto.
--Quina gràcia!
--Els veia quan tornaven de treballar.
--Anirien bruts?
--No, demanaven la primera cervesa amb la cara neta i els cabells molls. Escolta, “Desafinado”. L’Ernest la tenia amb infinitat de versions, a vegades les escoltava totes seguides, et podria dir qui tocava a cadascuna. Qui estava al saxo, si l’Stant Guetz, el Paul Winter, o el Joe Anderson, si cantada pel Gilberto o la Fitgerald o orquestrada amb mil violins, a ell aquesta música li emplenava la vida de mil experiències que mai havia viscut, o qui sap?, potser sí. Però la sentia, i a mi me la va saber ensenyar. Escolta-la, sembla que no sigui gran cosa, com si fos una peça interpretada per una orquestrina en un escenari mal il·luminat, de la que ningú no és fixa, però poc a poc et va captivant, i se’t va emportant, fent-se totalment irresistible. A ell se li parava la vida seguint aquestes notes tan delicades. Un dia em va portar al seu pis. Era molt petit. La cuina petitíssima, amb el bany, la sala d'estar i una habitació on dormia. Les parets les tenia empaperades de cap a peus amb un gran anunci publicitari d’una marca comercial, penso que de copiadores, sols es veien unes grans lletres que recorrien l’habitació, estava en portuguès crec: “Se você é único”, vol dir una cosa així com: Vostè sí que és irrepetible. Estava tan content amb el seu gran anunci! El va aconseguí a Sao Paulo.
--És agradable aquesta cançó. Conec als músics, si vols lis pregunto si tenen alguna més, així d’aquest aire, i com avui estem tranquils...
--Bossa Nova s'anomena, segur que en coneixen més. Sí, sí, m’agradaria molt escoltar-ne més.
Encara que la percussió sigui electrònica, és clar que tot no es pot tindre, “Mujeres y Champagne”, demà mateix intentaré localitzar gravacions per ficar-les a casa, o millor al cotxe.
--Cap problema, m’han dit què sí, que ho faran més tard.
--Moltes gracies.
--Mira és aquesta!, no, no ho és.
--(...).
--Fa temps que no veus al teu amic Ernest i al seu millor amic Ernesto.
--Molt, molt temps, anys.
--I t’agradaria torna’l a veure? Per què no el vas a buscar? Encara és viu, no?
Els colors s’entumeixen en la llum minsa del local, el sostre baix i la barra llunyana plena de senyoretes sense feina i l’alcohol em rega els ulls, és tot tan diferent. Demà hauré de tornar a veure la dona i presenta’m a treballar, deixant que passin les hores, tallades sols pel trist dinar i agafar l’autovia, se’m fa cansat conduir, moure el volant maquinalment, és un recinte tancat, moure el volant, “Aguas de Beber”.
--Ell deia que escoltant a Jobim no et feia falta res més, tot el que tingués a més a més era una propina. Aquella nit em va dir que estar amb mi era una propina.
--(...).
Jo era una propina per a ell. La Mabel al poc de ser nuvis em deia: xatet meu. Ara de vegades quasi estic a punt de suplicar-li unes poques paraules tendresa, tanta falta que em fan. Allí, en sentir-les em van com rebotar, se’m va estretir l’habitació i el cervell se’n va eixugar, vaig marxar, fugint de l’amistat. Sí, m’havien parlat també dels seus no límits en les relacions afectives, em vaig despatxar fen el paperot abandonant casa seua, descansat per fi. Si m’haguera quedat una estona més no crec que se’m capgirés la vida, però de segur que no sentiria la vergonya que ara sento.
--Vols fumar?
--Sí, per què no.
--Quina és la teua preferència?
--Un cigar cubà, però no massa gros.
--Un moment de seguida estic amb tu.
Aprofitaré per anar a pixar, i de passada em moc una mica, estic quasi encarcerat, cada dia sóc més lent.
. . .
--Quina gran cosa poder fumar lliurement, sense que t’hagin de tancar en aquelles menes de gàbies pudoroses per a fumadors.
--Aquí tenim llicència, hi ha gent que ve no més a fumar, no volen ni companyia, amb el temps ja els coneixes.
--I ballar, no és balla? No balla ningú a la pista. Amb la música me n’agafen ganes, ara toquen “Wave”, ballar suaument “doucement”.
--No, sé...
--Es pot fumar, es pot ballar! Anem?
--No ho facis.
--I la pista?
--No ho sé, no es balla aquí, es parla i res més.
--I res més!
“Insensatez” (How Insensitive)
--És curiós com les cançons ens tornen a la memòria moments viscuts, i ens fa vindre imatges que ni recordàvem. Jo mateixa de vegades em sorprenc taral·lejant alguna melodia que sonava per casa quan era petita, les cançons que lis agradaven als meus pares quan eren joves.
--Són els records que flueixen insistentment, no hi ha manera de fer-los callar.
--A mi m’agrada, em fa sentir bé recordar els bons moments.
L’única manera és amb barbitúrics, i que te’ls vulguin receptar... quina incomoditat la d’aquests sofàs, et deixen el cos tot escarxofat, i costa refer-te després, aquesta noia que no sap ni el que diu, parla per parlar, l’han ben ensenyada.
. . .
El silenci també es paga, ja no sé que contar-li, tinc ganes de fotre el camp, però tampoc en tinc tantes ganes.
--No tens més amics actualment, per sortir de festa? Aquí també venen grups de senyors i passen molt bé l’estona amb les noies.
--No gaires, hi havia el Darío, però es va morí fa uns anys.
--Em sap greu.
--Sí, però ell va fer sempre el que va voler. Encara que era una mica delicat i molts cops se’l veia malaltís, a ell no l’importava, sempre vivia a fons. De petit es passava més dies malalt tancat a casa que no pas al col·legi. Fins que se li va parar el cor, se’n va anar amb una rialla. A vegades val més així Fina, no cal patir tant a la vida.
--Era jove?
--Podríem dir que sí. Ves a saber a on l’hauran portat ara?
--És millor d’aquesta manera, t'imagines! Seria molt desagradable trobar-te un dia qualsevol amb un ser que hagis conegut, fan bé amb els bescanvis.
--(. . .)
La mestressa ja em té l’ull clavat, a veure si li puc aconseguir una altra copa abans de plegar, no falta pas massa. Ja va mig torrat, sols faltaria que se’m fiques plom i malenconiós com aquell pocapena d'ahir. Demà em tocarà fer dissabte al pis, amb la Isabel i la Laura que són expertes a no fotre brot, m’hauré de llevar més d’hora...
--Em portes una altra?, si us plau.
--Sí, de seguida.
Passes un temps, uns anys tancat en el món que t’envolta, embegut per la dona, la família, el treball, és que la resta no existeix? I el futur?, tampoc. Treballar per un futur, d’uns altres no pas el teu, una il·lusió tot plegat. Quan va ser que se’m va començar a encongir la vida?... “Chega De Saudade”, i si no es pot ballar, ni follar, ni res de res, que cony vinc a fotre aquí, a deixar-me un munt de pasta i parlar de morts? Ja torna la fava aquesta.
--Estan tocant una altra cançó de les que t’agraden.
--Ja, ja ho sento.
--Mira jo mateixa, un dia em vaig dedicar a trucar a les amigues i als amics de l’escola per a saber d’ells i preguntar-los com els hi havia tractat la vida. Va ser fabulós, un era físic, l’altra oficinista en una empresa tèxtil, una altra s’ho havia muntat de representat d’electrònica, unes estaven a punt de casar-se, no hi havia cap escombraire per això, potser l’Ernest ha canviat de feina?
--No crec.
--Amb uns ens vam veure i tot, la gent no canvia tant, encara que per alguns, un canvi no els hi aniria gens de malament. Per exemple, un dels meus primers novios continuava tan insuportable com sempre, encara ara em culpava del mal que li vaig fer quan vam tallar, ell que sol mirava per la seua bèstia. Però no et vull pas desanimar, no tothom és així. Saps? molts dies quedo a dinar amb unes amigues d’aquells anys i ens ho passem la mar de bé, no parem de xerrar i xerrar i quan ens acomiadem de seguida ens truquem per tornar a quedar.
Si que vol saber coses de l’Ernest aquesta! I ara van amb “Corcovado”, no hi ha solució, lo pitjor és que tot ho haig engegat jo, com si no tingués cap més feina, un dia que la família és fora, sol volia sortir de casa i divertir-me una estona. L’haig cagat, i deu de ser tard ja per anar a un altre lloc. Ho podria intentar a la Zona Rosa, el personal de la fabrica hi va sovint, sempre en parlen, avui és un dia de cada dia i no hi haurà ningú, segur.
--(. . .)
-- Guaita, se’n encès les llums. Hora de plegar, haig de marxar. M’ha agradat molt estar amb tu Miquel, vine’m a veure un altre dia. Dos petonets, mua i mua. Adéu i ja ho saps: quan vinguis demana per mi.
. . .
--Em permet senyor?
--Sí, tingui.
--Un momentet si us plau.
Aniré a fer l’ultima pixada abans de marxar. La porta blava de l’esquerra deu de ser la del vestidor de les ties. Les taquilles blanques amb les claus ficades, si que se’n fien, Ai! estan a l’altre cantó, Déu meu com vaig avui!
--Adéu, bona nit
--Adéu Maria.
--Fins demà a totes.
--Que passa? Tothom té pressa, aquesta nit, a mi encara m’ha de venir a buscar l’home.
--Sí, i jo haig quedat amb un client.
--Vigila nena que això no els hi agrada gaire.
--Mira és un paio ben amable, i una mica de quartets de més no em faran cap mal.
--Estiguis al cas Consol, la virolla sempre per davant. Res d’anar a casa seua i molt menys a la teua, que quan saben on vius no els pots traure de sobre. Tu, cap a un hotel i quan més car millor. I té hi estàs tota la nit, amb el taxi pagat per l’endemà.
--Sí, mama, alguna cosa més?.
--Moltes, tu no saps lo bé que estàs aquí. El que me’n alegro jo d’haver deixat enrere tot allò. Ai! i si et vol enredar dient que li agradaria convidar-te una nit a sopar, ni te’l escoltis, si et vol veure que vingui aquí i que pagui.
--Però escolta Divina, tal com em vas contar que vas conèixer al teu marit...
--Sí, però de mil un nena, de mil un.
Si és que son totes unes golfes, a qui volen enganyar? Vens aquí no més a buscar una mica de comprensió i elles sol van per la pastora, jo no tornaré més, i a més m’estic pixant de veritat, jo me la trac aquí mateix que collons...
Psssiiiiss...
--No sens?
--Sí, és com... vaig a mirar.
--Vostè, que està fen?
--Serà porc, això no pot ser! Vaig a cridar a seguretat.
--On vas puta? Patabum
--Deixi-la, mal parit.!
--No! Hug.
--Tu també n’hi vols? Mala pècora.
--Blam, reblam, que... Plass.
--(...).
--Ara s’hi està bé, sí, senyor!
. . .
--Tingui senyor, i moltes gracies. A fora té taxis a la seua disposició. Molt agraït senyor, i que acabi de passar una molt bona nit.
Prendré un taxi i cap a caseta que és hora de dormir la mona.
--Bona nit, a la Colònia de la Vall, per favor.
--Sí, senyor de seguida hi som.
--Una nit tranquil·la avui, no?
--Ai sí, les nits d’entre setmana són així de tranquil·les. A mi m’agrada d’aquesta manera, jo prefereixo treballar de nit, a la fi i a la cap treballes menys i cobres més. Això sí, has de parar compte una miqueta, eh! Amb gent d’ordre no hi ha mai problemes, sap el que vull dir? Pocs escàndols i anar fen. Lo important és estar ben situat, ben posicionat que dic jo. Fas unes carreres llargues, després descanses una estoneta, jo no m’hi fico mai on no em demanen. I és que de vegades té un que tindre unes espatlles ben amples, per què el món de la nit també té els seus mals de caps. Aquí s’hi veu de tot i més, però jo no ho canviaria pas, no senyor.
Que bé! Els carrers nets i la ciutat tan buida, feia temps que no la veia així, la música per fi ha canviat, quina pau! Feia temps que no plorava, feia temps que no em sentia tant a gust. Avui ploraré tota la nit.
Preferirem entrar per la porta dels Bernats, a l'extrem dret de la muralla, que no pas per la més propera del Revellí de la Mitja Lluna que representa una entrada més depriment, no pel propi revellí, ni pel pont llevadís, sinó per la sensació que reps tot just traspassar el mur; és preferible utilitzar-la per abandonar el monument.
