dijous, 1 d’octubre del 2015

La faula del muricec infructuós. I

Foto: Jaume Pedrós.
               As de ratapinyada deleix murs foscos i humits, les gavines d'onades repetides i els voltors d'estimballs escalfats i polits. Les gralles tenen mala llet, no els hi agrada gens que es destorbi un penjarella qualsevol, menys els senglars que s'espanten amb la visió de qualsevol intrèpid camallarg esmaperdut pel seu territori. A la fi tot et sona vell i irresoluble. Cadascú es parapeta rere el seu baluard, per què fer un pas endavant si estàs prou còmode? Els problemes que senties quan encara viatjaves arrapat l'abdomen de ta mare, i creies que només afectaven colònies llunyanes, les notícies que escoltaves amb ànsia de jovenot, són les mateixes un cop vell, res ha canviat, llavors és quan et sembla que tot es repeteix, els vells consells periclitats, per les mateixes situacions òbvies. Les mateixes xarxes trencades per no encabir més individus dels que poden encabir, tot plegat una munió d'actes que es reitera igual que la primavera, però al contrari d'aquesta sense lluentor, ni invasió, ni borradura, es repeteix per no canviar i els inflexibilistes sembla que triomfen un cop més, però no, malgrat els paràsits, a poc a poc aniran desapareixent perquè moltes generacions enllà no rebrotin mai més. És com aquell orellut que et van presentar de jove amb el qual creus que estableixis una ferma amistat, i després de moltes hibernacions, i més llunes blaves, mai acabes de creure en ell, un orellut que no et sorprèn mai i no en pots esperar gran cosa, res de nou, perquè el millor d'ell ja ho vas veure quan el vas conèixer, i tampoc és cap excepcionalitat.

Foto: Antonio Satorra.
Els entabanadors cerquen un mínim comú denominador per comprendre com més subjectes millor, sempre et faran creure que un referent bàsic i molt conegut, és millor que no pas cap opció personal. Mes tots sabem que un quiròpter mínimament com cal, no es pot moure en aquests límits tan rebaixats, restes com encerclat, envescat, només una bona turmenta et pot alliberar del parany per tornar a aixecar el vol. L'autocomplaença de dos rals, comporta la societat infantil, que no transcendeix del pàrvul conformista, no ens podem solaçar-nos amb la mediocritat, és una cosa ja insuportable, l'hem de deixar per a qui viu d'ella conscientment, i no vol desempallegar-se, prou contrarietats l'afeixuguen cada dia. En són grans quantitats els que suren per aquesta xarxa que no va ni endavant ni enrere, satisfets per l'estatus quo, estirant-lo tant que en l'actualitat el filat ja és virtual, conservant la fal·làcia estintolant-la amb puntals extensibles. L'autoengany és la trampa preferida dels ratpenats escuats, a vegades és l'única forma de suportar les misèries quotidianes.

El vell conegut cuallarg, ronyós i repenjat, presumptuós com els estius, mústic com els hiverns, és com el predecessor, però no, és pitjor perquè a l'inici encara alimentaves alguna esperança de superació, si més no de sorpresa, a hores d'ara va en franca davallada, mutilada pels entabanadors, però no per un imponderable com una malaltia, sinó qüestió d'esgotament de vida només. Cal reconèixer que ja no estàs per oferir gran cosa, agrair tot el que et donen i molt menys recriminar res a ningú, sembla que sempre tenen raó els inflexibilistes, pots acabar repicant eternament i no gaudir de cap èxit, però val la pena intentar-ho. Quiròpter que no evoluciona el temps inexorablement transforma a pitjor, una màquina lenta i mandrosa, citant al gran Gato: uns munts d'experiència impossibles de moure.

Foto: Ramon Castella




dilluns, 28 de setembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (28)


               El Prudenci no és present a la sala, però sí la seua terapeuta. Sort en té d'ella!, que facilita un informe sobre l'estat mental del seu pacient, insistint en la necessitat de trencar la relació (perniciosa és la paraula), entre el Prudenci i la Leo, no tant per aquesta ultima, sinó per garantir la recuperació del seu pacient. Ve amb la feina feta i amb la promesa de la interfecta, de no mantenir encontres sexuals amb el Prudenci amb els tres pròxims mesos, temps segons ella, suficient perquè el pacient es guareixi plenament.
El Damiano explica les circumstàncies que ha provocat que una suma de casualitats encetés aquesta, per ell més que satisfactòria relació, aliè als perjudicis que podia provocar a terceres persones. Aquí l'erra, ni al rei ni als seus assessors els hi agraden les casualitats. Si en canvi hagués argumentat el seu terriblement enamorament per les noies, impossible de ficar-hi remei per si sol, i que tenint informació privilegiada, encara que confidencial, no se n'ha pogut estar, i tot amb això, conscientment l'ha utilitzat a favor seu, llavors potser el rei i els assessors haurien estat més condescendents amb ell, però advocar per un joc de casualitats, el condemna irremeiablement.
La decisió és tan ràpida com unànime, fins i tot la terapeuta n'està d'acord a què se li apliqui una sanció, almenys equiparable amb el temps de curació del Prudenci. En el seu cas el problema s'agreuja, donada la seua condició de no nascut al poble i de nouvingut, per ell la sanció li significava l'exili, a complir al seu lloc d'origen. Sens dubte és un trasbals pel poble, però els casos que no pugui atendre durant els tres mesos d'allunyament, restaran en curosa llista d'espera fins al seu regrés. En un moment criden al Recader, que no fica cap impedimenta per acompanyar al Damiano fins a mas Badià, li agraden les rutes hivernals per la serra.
Així doncs el Damiano no passarà el seu primer hivern a Escalabornava, tot plegat ha estat una commoció per la Gilda, que li assegura que cuidarà de la casa en la seua absència.

The Beatles - You've Got To Hide Your Love Away -
 

divendres, 25 de setembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (27)


De bon matí la casa de la vila conserva la tranquil·litat de la nit anterior. El rei esmorza amb els companys de tota la vida, a quarts de nou, a un establiment de restauració prop de la plaça. Petis detalls que el nostre home desconeix, i perllonguen innecessàriament la seua espera. El rei, a les nou en punt, entra per la porta principal el rep el subsecretari. Immediatament l'informen de la presència del Damiano, llavors el saluda amb cordialitat i el convida a acompanyar-lo escales amunt. Tots dos entren en una sala amb una gran taula central i altres dos unipersonals properes als finestrals.
--Segui, si us plau. --Li diu, mostrant-li una cadira a un lateral de la gran taula. No triga gens que sis persones més acompanyen al rei i al Damiano a la taula gran.
--Disculpi la tardança, però no podem començar sense l'assistència dels escrivents. --Llavors, mentre el rei obre la carpeta pel punt marcat, i els assessors del cas comenten alguna cosa entre ells, els escrivents ocupen el seu lloc.
--Molt bé. --Pren la paraula un senyor gran amb veu rogallosa, un dels principals assessors del rei, tant com per aquest cas com per gairebé qualsevol altre, un home de confiança en dedicació exclusiva a la casa de la vila. --L'assumpte que ens ocupa és un xic delicat, les denúncies no abunden a la nostra societat, i quan es produeixen a tots ens venen de gairell. Per aquest motiu hem convidat amb la màxima urgència al senyor Damiano, en qualitat d'Examinador, per un cas de prevaricació i incompatibilitat, que ara passarem a esclarir i a fallar si s'escaigués.
Aleshores se n'assabenta que el fill del senyor Eumir, el Prudenci, l'ha denunciat, a més a més de per mala praxi, per dubtosa qualitat humana. La qüestió són les dones que ell continua considerant del seu cercle, malgrat fa setmanes que no les freqüenta. Més tard també surt a la llum, que el tractament iniciat amb gran èxit per superar l'addicció del Prudenci, ha posteriorment fracassat pel rebrot de relacions amb la Leo, que si no de periodicitat constant, sí reiterades, exactament tres en les dos darreres setmanes. La imputació és clara: se l'acusa d'afavorir-se d'unes informacions expressades en la confidencialitat del despatx professional, de les quals ha aconseguit la seua relació actual amb les dos noies.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (26)

               El despatx de l'Examinador té accés al jardinet d'entrada, d'aquí pel lateral es pot desplaçar a la terrassa posterior. Sap que no ho ha de fer, que tal com és la Gilda no trigarà convida'l a participar en una de les seues sessions. Si les cortines són plegades, des de la finestra podrà entreveure l'interior il·luminat per la llar de foc. Efectivament, la Gilda ja és de cara enlaire, nua també, la massatgista li treballa la vulva. El Damiano pateix unes setmanes de zel, és boig pel sexe, mai a la vida li havia importat tant, potser mai a la vida havia conegut una noia com la Gilda. Quan acabi jaurà exhausta, primer, relaxada després. Ell servirà el dinar a la cuina, l'esperarà, avui no s'aparellaran, la massatgista és molt bona, la deixa servida per tota la jornada.
L'excitació de la imatge robada és profunda com avenc sense fons. Fa unes passes enrere, com si la volgués evitar, se'n va titubejant a cercar la barana, es repenja estirant els braços, desentumeix el seu curt coll fent moviments per desencallar les cervicals, quan per fi es dóna compte de què el veí l'està avisant des de la seua terrassa: l'algutzir demana per ell a la porta del carrer.
Du una citació a la mà, una citació del rei, a la casa de la vila, per demà a les nou del matí. Amb el fred que fa, pensa ell, l'algutzir no li pot esclarir gran cosa més. Ja s'ho esperava, realment ja estava trigant, suposa que li farà cinc cèntims sobre la seua posició, tant social com professional, a ell com nouvingut aquesta visita l'ajudarà a encaixar dins del complicat teixit social d'Escalabornava, més que res a trencar recels i perjudicis sobre la seua persona. La notícia li serveix per treure's del cap per una estona la imatge anteriorment furtada. Més seré, se'n va a preparar el dinar.
 

divendres, 18 de setembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (25)


Els carrers s'emplenen de neu. Els veïns netegen la seua vorera, desvestint les lloses lluents. La vida es concentra a les llars, són habituals les visites dels amics a casa del Damiano. Els matins amb la tardor avançada el sol escalfa la terrassa. La Gilda passa les estones jaguda, ben tapada amb les ulleres de sol llegint esperant l'hora de dinar. Molts dies la visita la senyora massatgista que cuida al senyor Hug. Ella és una dona vagarosa, prefereix llegir a treballar, generalment enllesteix la feina i se'n va a la terrassa del Damiano. Es troba feliç amb la rutina dels dies, la seua rutina, la que ella ha escollit.
Els dies que ha quedat amb la massatgista, es despulla tota al saló prop del foc a terra, s'estira boca avall sobre un futon que ha fet portar de la botiga del tapisser. El Damiano, al seu despatx, faria el que sigui per tenir més feina, i no patir pensant en l'escena que es desenvolupa al seu saló. En canvi la Leo sempre ha de tenir un excusa per estar ocupada, és una persona que no pot estar sense sentir-se imprescindible. Està embolicada en un munt de projectes sempre com a coordinadora en tasques administratives, la seua agenda és la seua vida. També té apuntats els dies que dina a casa del Damiano, ella per quedar amb la massatgista ha de cercar un espai lliure dintre del seu complex organigrama.

John Cale - "Paris 1.919"


dilluns, 14 de setembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (24)

 

L'envelat és ple de gom a gom. Al pòrtic d'entrada sovintegen les parades de menjar, sembla com si no haguessin menjat mai. El Damiano ha fet cap amb el Serafí, després d'agitar a l'Hug, aquesta nit estava una mica rebec. Després d'omplir-se el pap, han començat a beure un parell de copes, que ha recomanat el Serafí, perquè tot es fiqui a lloc. A partir d'aquí la trajectòria dels dos amics se separa. Pel vessant del Serafí s'atura dos hores després de mitjanit, quan s'acomiada de la colla que l'acompanya tot menjant uns entrepans calents, ja en té prou. De camí a casa fa un tom apropant-se a la casa d'una amiga. Truca, de seguida se li obre la porta.
Pel Damiano no ha estat fàcil, el Serafí també li ha recomanat que es deixés portar, portar per qui, o per què? S'ho ha estat demanat una estonada, i fins que no troba la resposta, romàs entre cohibit i seriós envoltat de gent que es diverteix. La resposta li donen les seues cames que a partir d'un determinat moment es mouen soles. Després ha vist al Prudenci ballant amb ella agarrat dels seus malucs, li presenta a la Leo, aquesta com li ha promès el du al Pléticus, un paio ben plantat, no fa per germà de la Leo. Les cames insisteixen a moure's amb la música que el Pléticus diu que és de Jorge Ben, evitant així que la ment torni a manar fixant-se en insignificances.
Transcorregudes les hores pletòriques, la corba davalla suaument, la música lenta arrapa les parelles, l'envelat es buida, toca anar-se'n, amarats de nit els comiats es resisteixen... La Leo l'ha agafat del braç: --Vius massa lluny. --Li diu. --La meua amiga Gilda té la casa a dos mançanes.-- La casa de la Gilda és ampla i neta, sense incordis que impedeixen el pas, com sempre han estat les seues cases. Descansa en un sofà, esperant que les noies passin pel bany, després hi va ell abans de penetrar a la cambra. El llit està bé per una parella, però potser una mica just pel trio. El conviden a jeure al mig, tanquen el llum, les dones cerquen la millor posició. Resta força estona immòbil decúbit supí fins que no s'adorm, pensant que potser s'haurà d'aixecar a pixar.
Hores després es desperta amb una popa a la boca. No sap el que passa, de seguida ho dedueix per la mida de la mamella, sap que ha de ser la Gilda, que també li extreu la cigala dels calçotets, la fa recórrer al descobert per pits i mugrons. Se la introdueix i el cavalca sense pietat. Quan acaba, no sap si ella o ell, s'escora cap a la seua banda, i tots dos reprenen el son allà on l'havien deixat.
Es desperta amb els feixos de llum esmunyint-se per les escletxes de les cortines. Les noies continuaran dormint una estona més, pegades a ell. La Leo li té tota la cama sobre, la Gilda reposa el cap a la seua espatlla, li cau la bava damunt. La llum blanca també acaba despertant a la Leo, s'adona de l'erecció, li fa gràcia i la toca. Juga amb ella, la mou amunt i avall, també de costat, li acarona els ouets, finalment no se'n pot estar i la va buscar amb la boca.




dijous, 10 de setembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (23)

              La diada de la primera nevada és festa grossa. Hi ha celebracions fixes com són solsticis i equinoccis, i altres que fluctuen, per aquesta raó les primeres neus sobre el poble, són tan celebrades com la festa del desglaç del primer llac, és més, fins i tot es podria dir que la principal ocupació del rei és la de coordinar amb perícia les dos festivitats. Per aquest afer compta amb una munió de voluntaris festers, que durant unes setmanes són posseïts per l'esperit de la llavor de les nevades primerenques. Les nevades porugues les anomenen alguns. Però no, ha de ser una nevada que colli als carrers del poble, no una nevada debutant de finals d'estiu, que només serveix per emprenyar les mares isardes, espantant els seus cabrits d'enguany i dificultant-los els desplaçaments. Quan cauen els primer flocs, les activitats s'aturen, els voluntaris del rei cadascú amb la seua missió, disposen del temps, mentre la resta de veïnat s'engalana, per endegar el procés. Aquest dia, si com aquest any ha començat a nevar a primera hora del matí, l'esmorzar popular se celebra als porxos de la plaça del casal de la vila. Es tracta d'un esmorzar potent, dels que li agraden al Damiano. Dinaran tard, cadascú a casa seua o a les fondes, com cadascú prefereixi, després el ball de mitja tarda, acompanyat per les projeccions que els organitzadors hagin preparat i el ball de nit al saló d'actes ampliat per l'ocasió amb l'envelat porticat, fet exprés per encabir-hi tothom. L'endemà el poble reprendrà la seua quotidianitat sense estralls, bé com quasi sempre.
Per un tipus de societat que intenta defugir de la rutina, tanmateix té especial cura en l'eficàcia del treball sistemàtic, les festivitats potencien ambdues característiques, permeten relaxar els hàbits i reiniciar o restablir llaços entre les persones amb l'única finalitat de gaudir i passar-s'ho bé. Pel Damiano són les primeres festes, no només aquí, sinó de tota la seua vida. No n'era gens de partidari d'atansar-se a la plaça, no ha sortit fins que l'Hug i el Serafí l'han vingut a buscar. El Serafí ja era de festa des de bon matí, després ha anat a dinar a casa son pare i a l'horeta tots tres han regressat a la plaça per fruir de les projeccions i del ball de tarda. Aquest és el ball preferit per la gent més gran, el jovent espera l'envelat dintre d'un parell d'hores. Les pantalles van passant imatges temàtiques al voltant de tres temes vinculats. Un d'ells són els arbres, tota mena d'arbres apareixen, arbres únics, arbres monumentals, després ens hi fixem amb els baobabs, una estona admirant-los per arredonir-ho amb les ètnies que conviuen amb aquests arbres majestàtics. Un conjunt esplèndid que complau al públic que no balla, com el Damiano i els seus amics. El sr. Eumir ha participat activament en el muntatge, ha realitzat moltes de les fotografies.
El sr. Eumir no balla, però la seua senyora sí. Al Damiano l'ha tret a ballar una noia ni jove ni gran, li ha estat fàcil, les novetats triomfen sempre. Els músics interpreten un repertori de tota la vida, la noia li demana si coneix al seu germà, es diu Pléticus, que a estones porta tot el relacionat amb el cens, ell no el coneix, ella insisteix que de ben segur que sap qui és, coneix a tothom, segur que el visitarà, més ara a l'hivern que li afluixa la feina. En canvi, no li ha dit, però ell sí que sap d'ella. Entre tantes dones per ballar havia de ser la Leo. És simpàtica, abans de canviar de parella li ha demanat que aquesta nit li reservés un parell de balls i que si el Pléticus volta per allí, estarà encantada de presentar-li. El senyor Hug no vol seure, de la mà del Serafí ronda pels voltants del ball sense parar. El senyor Eumir descansa en un banc, amb una copa a la mà, displicent observant als ballarins. El Damiano, desemparat s'asseu al seu costat.
--Molt bona feina la teua, sí senyor.--El Damiano no sap el que vol dir. --Allò de la Leo, excel·lent, el meu fill està encantat, i no cal que t'ho digui, no em vaig equivocar pas amb tu.
--No en tenia constància, al seu fill no l'haig vist més.
--No te'n facis, és rarot ell. Ja t'ho dic jo, va fer el que li vas aconsellar, perfecte, se n'ha pogut sortir. No t'ha comentat res, aquella?
--No, no crec que em relacioni.
--No?, no ho sé, és molt llarga. I del meu fill no te'n preocupis, algun dia t'ho agrairà, el tractament que fa li va de meravella, em consta que no ha tornat a veure a aquell parell. No és un tractament gens agressiu, ans al contrari, és basat amb la musicoteràpia.




dilluns, 7 de setembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (22)

               S'ho havia preparat meticulosament: les dades apuntades de manera clara i concisa, amb lletra gran, oracions simples de fàcil lectura. No creia que era un cas excessivament complex, potser fins i tot el més senzill dels que se li havien presentat. La veritat és que quan recorda el cas del Ramiro, l'assassí de la consolessa, o del pobre Enric, al qual gairebé menyspreà, li rebroten els remordiments i les velles inseguretats. Però ara no, es fa fort, preparat, professional, el té davant, segut com un pollet al seu despatx, esperant escoltar-lo, desitjant escortar-lo, ansiós, a la seua disposició.
El modus operandi protocol·lari recomanat pels grans mestres, assenyala que l'Examinador faci entrega de l'informe escrit amb claredat meridiana, obert per la pàgina del resum de dades, no per la de resum de resums, concisa en excés. Llavors inicia l'explicació desenvolupant el matís més característic, que no necessàriament ha de ser el motiu principal aconseguit mitjançant l'estudi, i fa incís a no desviar-se de tema a no ser que l'interessat o interessada demani algun tipus d'aclariment especial.
El Damiano actua segons les normes apreses. Mentre el Prudenci mira les columnes de dades, li comença a parlar del punt fort de la investigació.
--Comprovaràs que confrontant les dades, ens du a la conclusió que el motiu fonamental de preocupació, és a dir el que ens porta a la base del problema, és una matèria que a mi professionalment no em pertany. Et recomanaria que visitessis directament a qui et pugui ajudar. M'haig informat i aquí al poble al centre de salut no tindràs cap dif...
--Però que cony hi fot aquí? Si no hi fot res, però què és això? --Els vells mestres sabien el que es deien. L'interessat ni l'ha escoltat, s'ha fixat amb les dades com fan tots i com en aquest cas no li han agradat, protesta enèrgicament. Ara l'Examinador ha de reprendre l'explicació i ja sí, enfocant-la vers les inquietuds de l'interessat.
--Home, posa el que hi ha, són els resultats. En aquest cas són tan minsos que quasi els podríem de considerar irrellevants.
--Com que irrellevants? És que entre totes les possibilitats infinites, l'única existent és la real?
--Bé, això de real, caldria especificar-ho, però sí, la present i poca cosa més, ja ho veus. Si passes un parell de fulls i et fixes amb el resum de resums, encara el panorama et resultarà més diàfan si cap.
--Però i ara, què cony foto jo?
--T'ho estava dient, tens un problema d'addicció. Tu ets addicte a les reaccions químiques que segrega el teu cos, provocades per una emoció, i en el teu cas, crec que ens troben en un cas clar d'enamorament patològic. Ja veus és cosa d'endorfines, dopamines i dallonses desbocades, però no et preocupis, hi ha solució, potser no serà ràpid, però sí efectiva, podríem dir sense temor a equivocar-me que a mitjà termini... haig consultat amb el centre de salut i...
--La mare que ho va parir!, tanta història, i dius el mateix que mon pare, no serà que esteu compixats tots dos contra mi?
--El senyor Eumir és un home savi, i segurament de gran intuïció, però no dubtis de la meua professionalitat, els meus càlculs són del tot fiables. També et diré que la teua reacció és ben normal, és només ràbia, rebel·lió a un diagnòstic desfavorable, però amb un mica de temps i tractament aniràs veient les coses d'una altra manera.
--Jo no les deixaré mai d'estimar, les adoro, no puc viure sense elles, i elles també m'estimen. Tot va la mar de bé, tot funciona a la perfecció entre nosaltres.
--N'estàs segur d'això?, el fet de vindre a fer una consulta, ja denota cert dubte.
--Vaig vindre obligat per mon pare, jo no, no pas... --El Prudenci s'està enfarfollant.
--No, Prudenci, no t'enganyis, ningú no et va obligar. Calmat una mica si us plau, vols que et prepari una infusió? Estarà en un moment.
A l'estona el Prudenci es retira un xic més assossegat. Capcot, amb les llàgrimes eixutes i les orelles gelades, camina sensiblement afectat, sense direcció definida. Passant prop del barri dels seus pares, se li encén una petita llum, cercant consol. 

 

divendres, 4 de setembre del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (21)


El Prudenci apareix un dia en un interval de la feina, li demana les dades de rigor, omple uns qüestionaris a l'ús i se'n va. L'endemà el torna a citar per concretar unes quantes coses. La intenció de Prudenci és passar de puntetes per aquest tràngol, que compleix en deferència a son pare, a ell mal li cap li fot tot plegat. De la segona entrevista ja ha marxat amb el nas estarrufat. El mal parit del novell li ha tret més del que volia. Trigarà un parell de dies, li ha dit abans que s'acomiadés. No sap si tornar, al capdavall n'està segur del seu amor per la Leo, a més a més actualment eixamplat a la Gilda, que li estarà eternament agraïda, gràcies a ell la seua relació amb la Leo està abastant alçades inimaginables fins fa ben poc, per altra part molt desitjades per ella. S'estaran atansant tant les dos dones que ell perd presència dintre la relació? Ara, potser no, però en un futur... cada vegada passen més estones juntes, més que no pas amb ell. Abans era ell el centre de les cites eròtiques, fins i tot per elegància i cavallerositat, va cedir el focus d'atenció a la Gilda, que se'l mirava emocionada amb profunda satisfacció. Però és que ara sempre és ella la que ocupa l'espai privilegiat, i no fa res per a què això canvií. Això no s'ho ha explicat al Damiano, potser ho hauria de fer. És estrany que el Damiano no li hagi demanat per la seua feina, o potser ja li va dir el primer dia, probablement serà això, aquell dia no va assumir el que estava fent realment.
L'ofici del Prudenci l'exigeix esprémer el màxim de sagacitat i no estarà tranquil fins a rebre la resposta del Damiano. Ahir a la nit va anar a casa de la Gilda sense haver quedat, sense avisar. Se les va trobar segudes mirant un espectacle a una pantalla, no li van dir gran cossa, el van convidar seure al sofà, però van continuar pegades tota l'estona fins que no va acabar l'espectacle, insuportable, segons ell. Uns actors representaven una obreta tràgica exagerant l'actuació fins a un histrionisme pueril, en una trama ordinària que no obstant divertia a les noies. Al final li van convidar a passar la nit amb elles, però ell amb l'emprenyat que estava se'n va anar cap a casa, això sí dissimulant la mar de bé, per alguna cosa és un gran còmic.
És conscient que no farà res de profit fins que no tingui notícies de l'Examinador. Ha estat fent temps visitant a son pare, però no és massa per ell, als matins es passa les hores estudiant el coi de lèmurs, i sa mare neteja el foc a terra, fent feines, preparant el dinar, preocupada per son germà; com sempre no disposa de temps per ell. Però que podia fer? No aguanta més i entra al despatx de son pare, interrompin-lo esmentant l'Examinador, llavors, entre que son pare inicií el mètode d'atur d'estudi, és a dir: deixi d'anotar coses al seu quadern de treball, marqui el punt de lectura, desi un diccionari en un calaix de la taula i es canviï d'ulleres, introduint les de lectura en la seua funda. Abans que faci la intenció de dedicar-li l'atenció, li arriba un missatge de l'Examinador apuntant-li que té el seu informe preparat. Informe? Exclama en veu alta. --Què coi d'informe!
--És el mot escaient, com si no ho hauria d'anomenar? Au vés-hi, ja veig que tot plegat t'està afectat amb desmesura, quan abans sàpigues el que hi ha millor t'anirà.

dilluns, 31 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (20)


La casualitat no existeix, el Prudenci no es presenta a la porta del Damiano a motu proprio, ans el contrari, ell preferia fins i tot esperar que l'altre examinador tornés a exercir, cosa pel moment del tot improbable, prou feina té amb investigar els apassionants camins pels quals la física s'estén aventurant-se completament desfermada, per a tornar a amoïnar-se per les bajanades de costum. Les esperances que el Damiano tenia en què l'assessorés en els seus primers contactes amb la professió, s'esvaïren definitivament quan li van comunicar que no passaria l'hivern al poble. Llavors, fins a la primavera no hi havia res a fer. Té la biblioteca privada a la seua disposició, però els arxius personals són tancats amb clau, i la persona que li cuida la casa no sap on és, tampoc té ordres de facilitar-li, a part d'això, en línies generals és inclús un pèl inferior a la de l'Hug, és a dir: a la seua.
La casa del Salvador, l'antic examinador permutat físic, és a només quatre passes de la seua. La cuida un noi jove un parell de cops a la setmana. Es diu Felip, encara estudia, li sembla que té aptituds com a jardiner, ho demostra fefaentment al jardinet d'entrada de casa Salvador. Té la intenció d'ingressar a una de les brigades del poble, és un treball molt sol·licitat en el que haurà de demostrar la seua competència. El Damiano està coneixent de primera mà, les peculiaritats intrínseques d'aquesta societat, i cada cop té més clar que no en sabia gran cosa, que el que li havien contat, era molt poc, i el que havia deduït a les seues visites, era una informació molt segmentada, pràcticament de pur turista, fins i tot els seus pares, descendents del poble, l'havien emplenat el cap de pardals. Suposa que entre tots ho han sublimat. Una vegada aquí estant... ja no és tan clar que cadascú estigui predestinat, com per un do diví, a desenvolupar el seu ofici. Això potser vol dir que la seua feina no és tan important, àdhuc hi ha oficis que no els vol fer ningú... però a ell el van anar a cercar fora, potser sí que cal ser un elegit? Encara rai que per fi disposa d'una consulta per dedicar-li tot l'empeny, fer net, oblidant-se d'antics fracassos d'amateur. 


divendres, 28 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (19)

No deixa de manifestar el seu deliri de llibertat. Creu que no és realment ell, fins que no és lluny de casa, llavors se sent independent, autònom, sense traves, un veritable nòmada. Cada dia que passa fora és com un mes aquí dalt, fins i tot quan el Damiano li esmenta la seua feina i tots els projectes dels quals li ha parlat amb tanta il·lusió, el Serafí es desentén i els hi trau importància.
Aquestes són les jornades del Damiano, saltejades amb una visita a la Felisa, decorades amb alguns matins amb la senyora massatgista; oblidat al seu racó del poble, on ningú li diu ni assa ni bèstia. Està reconsiderant el seu lligam amb els veïns, com una rèmora que l'impedeix relacionar-se amb altres persones, fins que arriba el dia que l'Eumir es torna a afilerar una miqueta i s'uneix de nou a les seues passejades.
Els silencis de l'Eumir són forçats per la seua malaltia, les estones que enraona recobra les forces, llavors se sent unes hores ple de salut. El sorprenent és que a l'Eumir també li encanta parlar de la vida fora de la vall, li fa dentetes al Serafí que l'escolta entusiasmat, reafirmant vehement les raons que argumenta per viatjar lluny de la vall, com ell ha fet tantes vegades. El Damiano dubte si el Serafí l'acaba de comprendre, les reflexions de l'Eumir no són pas planeres, inclouen multitud de matisos i ironies, d'excel·lències d'una llunyana illa que tots dos han visitat, l'Eumir en més d'una ocasió. Ha començat a contar l'incident en el qual va ser obligat a refer tot el pla de viatge, un cop ja ho tenia tot organitzat, en el mateix aeroport de sortida, que quasi li fot a norris l'aproximació als hàbits matriarcals dels lèmurs de cua anellada, un estudi compartit amb el seu grup de treball i que després van publicar amb tant d'èxit. Doncs sembla que el Serafí no hagi escoltat res, continua amb la seua reiteració, parlant del mar, dels menjars que es cruspia, de la laxitud del “dolce far niente”... No escolta com l'Eumir va ser desviat de la seua destinació, obligat a esperar en una minúscula illa propera, fins no conclogués la cimera mundial de caps d'estat que allí es desenvolupava. Una reunió dels polítics més poderosos del món lliurement elegits pel poble, que devien romandre protegits sota unes mesures de seguretat excepcionals, allunyats de qualsevol perill humà o sobrehumà. A més a més de buscar-se una illa remota, demanaven l'exclusió de propis i estranys, per debatre assumptes que les directrius del poder real ja havia decidit, o si més no ja decidiria per ells.
El Damiano se sent igual que l'Hug enfrontant-se als llapis de colors. En un tram de la seua malaltia s'aficionà acolorir papers pautats, passava les estones entretenint-se esborronant fulls, mantenint la ment lluny de preocupants extraviaments; tot just feia poc que havia superat el temps dels bucles turmentosos, dels quals no se'n podia sortir sense ajuda, en aquelles hores el seu gran amic Mamert li va ser de gran servei. Actualment el vell Examinador seu davant de la taula amb els papers i els tints preparats, però és incapaç de moure un dit, se'ls mira, se'ls mira, pot estar-s'hi una estonada esperant que algú el rescati, i quan això succeís li costa un gran esforç aixecar-se. 

 

dilluns, 24 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (18)

               El pare Hug de la mà del Serafí, al costat dret el nou Examinador. El Serafí saluda a molta gent tot passejant pels carrers de darrere del centre, prop de la Casa d'Aigües i el que denominen les Cases Velles, que no són les primeres que es van construir, però sí les que han resistit amb esveltesa durant més temps. Tot el que diríem el centre, és molt més nou, tampoc recent. Són tan abundants les salutacions, que fins que no s'allunyen una mica de la zona no poden iniciar una conversa, a tant a un com a l'altre els hi agrada conversar mentre passegen, si no sortirien a passejar en solitari. Reprimint-se les inquietuds, durant el trajecte fins a casa i com si no en tingués prou, el Damiano ha de suportar tota mena de comentaris del seu acompanyant sobre la relació a tres bandes que l'Eumir els hi ha confiat. Sols quan ja són just a la porta li va fer esment de l'assumpte de la massatgista. La resposta és un sobri: ja l'hi comentaré.
Les jornades sumeixen al Damiano en una monotonia sens fi. Una persona com ell, a qui no li és pas excessivament molest, triga a apercebre-se'n. El paio més parsimoniós que es pugui trobar a cap de la serra, però fins i tot a ell se li està fent insuportable. No veu l'hora que arribi la caminada amb l'Hug i el Serafí, ara amb el fred han avançat l'horari. L'Eumir l'altre dia es va escapar i el van anar cercar més lluny del cementiri, pel senderó que remunta pels esglaons i finalment va a buscar la carena que cresteja a l'esquerra de la vall. No va marxar gaire lluny, després de les esglaonades es va esgotar i el van trobar assegut, sense forces per donar dos passades seguides, ara romandrà uns quants dies reposant, sense moure's de casa.
Amb la repetició dels trajectes, al Serafí li minva la capacitat d'innovar en la seua vocació de cicerone. L'orgull cívic es desvia vers un desassossec, que irremeiablement aflora per aquesta època de l'any, que contràriament són els mesos que resten aïllats, sense possibilitats d'emigrar. Comença com unes simples apreciacions, i amb la concatenació dels passejos, pren una embranzida difícil de manllevar pel nouvingut. El Serafí li demana cada tarda amb més puixança per la vida a la vall d'on prové. Queda un xic contrariat en confessar-li que mai ha sortit de la seua vall. Per no decebre'l, recercant a la seua memòria extrau records de converses amb amics de l'estranger, la veritat és que sols en té un i fa molt de temps que no el veu. El nom d'Enric és l'únic que li ve present per associar-lo al mot amic.


Pau Riba - "Crida'm"



dilluns, 17 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (17)

--Sí, estic totalment d'acord. --El Damiano té la ment col·lapsada per postures triangulars, reconeix que no pot continuar així, entre una cosa i l'altra s'ha anat descuidant. Quan arribin a casa parlarà directament amb el Serafí, recorda la senyora i els massatges que li va esmentar, seran un bon punt de partida.
--Crec que amb el Damiano podem estar tranquils, no és dels que els hi estiri massa la cigala. Amb el temps que portes aquí i que jo sàpiga... i veig que continues tan serè.
--Si, si, més seré que mai. --El Damiano és un element que a ulls estranys, ratlla del qualificatiu d'asexuat. A poquíssimes persones es confia, la insistència del Serafí l'està començant a molestar.
--Jo et podria presentar més d'una, si vol...
--Del cercle del Prudenci?
--No, d'allí no en trauríem gran cosa, a menys que t'agradin les dones, podríem dir  poc afavorides? Perquè ja ho deus de saber: d'una lletja només es pot esperar amigues lletges.
--Home...
--No fotis, per això n'estaves tant d'atent.
--No tampoc, vull dir que tampoc puc triar massa, jo no sóc pas un figurí, em conformo de seguida.
--No importa, l'important és la parola, saber engalipar-les, si ho saps fer com cal no en tindràs mai de problemes, sinó que t'ho expliqui el Serafí que n'és un mestre.
--Molts cops el que costa és des-engalipar-les.
--Tu no t'has de menysprear mai pel tu cos, ara una altra cosa és que t'excitin aquest tipus de dones, llavors noi: tot teu. --Per sort pel Damiano, s'atansen a casa de l'Eumir; també l'estava fatigant. Entre les imatges tridimensionals i la persistència final de l'Eumir, porta el cap bastant carregadet, ara, amb l'estona que trigaran fins a casa, procurarà fer net, i endegar la conversa que l'interessa amb el Serafí.
S'acomiaden, mai queden per l'endemà, l'Eumir és un malat que no exerceix, continua pensant que demà s'aixecarà, sortirà de casa i podrà anar-se'n on li roti. Té els seus llocs predilectes i fa molt que no els freqüenta. El pobre encara creu que algun dia hi tornarà.

 

divendres, 14 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (16)

              --La paia li va presentar a la Gilda, i el Prudenci, que en un principi no la podia ni veure, més que res perquè la veia com un incordi sempre adjunt a la seua enamorada, llavors el carallot per no renunciar al seu amor, doncs vinga tu, fot-li fort que fa baixada.
--Però també s'hauria de comptar amb l'opinió de la Gilda.
--Ella està boixa per la Leo, fa el que ella li digui, i si de pas té la mínima opció de fer-se-la, a bodes em convides, ella està encantada de la vida.
--Doncs aquesta relació triangular deu de ser tota una festa.
--No ho saps prou bé, sobretot per la Gilda, que deu ser la dona més cofoia del poble.
--I ella no li ha fet cap lleig al teu fill?
--Què dius!, el bé que s'ho passa, i el pitjor que ell també li ha trobat el punt, crec que de les tres puntes del triangle, aquestes dos són les que més arronsen.
--T'ho ha dit el Prudenci?
--Sí, m'ha confessat que quan va a casa de la Gilda, que és el punt de trobada sexual que va exigir la Leo, per cerciorar-se de la presència de la seua còmplice; no se la sap llarga ni res: follar sí, però a casa dels altres. Doncs el que et deia: que no li sap gaire greu que la Leo no hi sigui, o que faci tard, tots dos engeguen els motors sense escalfament ni res, es veu que és veure's i ja està.
--Encara tindràs una jove dedicada al subministrament.-- El Serafí se'n fot.
--Que va! Aquestes coses duren el que duren i el fregament continuat, esgota encara amb més rapidesa els terminis de l'enamorament convencional. El que passa, també, és que acostuma a acabar malament.
--La tal Leo és molt llesta. --Conclou el Damiano.
--Ja ho pots ben dir! Quan tot hagi passat, ella continuarà la seua vida com si res, tan tranquil·la, se'n sortirà amb total impunitat, gaudint de l'amistat incondicional de la Gilda, que a més a més sentirà una desagradable sensació de culpabilitat, en canvi el meu nano se sentirà buit, brut i poc després desolat.
--No me l'acabo de figurar a aquesta Leo.
--Jo perquè me la va presenta un dia el meu fill, crec que em va dir que treballa als conreus, és més gran que ell, ni tan sols van fer junts els estudis, no sé pas com la va conèixer. --Al Damiano, que porta unes setmanes al poble, encara hi ha moltes coses que el sorprenen, com que en una societat tan tancada hi hagi gent que no es conegui. No ho sap exactament, però no creu que arribin al mig miler de persones. Se'n guardarà molt comentar-ho, sempre que ha qüestionat alguna cosa al respecte li han sortit amb caixes destemprades.
--Però el teu fill viu encara a casa seua?
--Sí, cadascú al seu corral.
--Així tampoc serà tant greu, quan s'acabi l'escalfament no caldrà que comencin a bellugar palets amunt i avall, ni a despenjar quadres i buidar armaris. A mi la cosa que més em fot de les ruptures, és haver de començar a reorganitzar-te la vida de nou, potser per això admiro la teua relació Eumir.
--L'estabilitat és molt important.
--I tant, i més amb feines com la teua o com la del meu pare.
--No pots anar pas perdent el temps, si tens la vida sentimental arranjadeta, ja tens molt de guanyat. No sé si el Damiano sap el que vull dir?


dilluns, 10 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (15)


--I perquè dius que li va fer passar tan fotudes.
--Perquè a la paia ja li agrada el meu fill, però es veu que per a poc més d'unes estones no li interessa, com si ella pogués triar?, què el meu xicot és un noi molt ben plantat!
--Ja, a més a més li posa impediment.
--Clar, i és que el fill és dels que quan fiquen la banya no la trauen, malament rai!
--Raó de més.
--És que sembla que ho sàpiguen.
--No hi tinguis cap dubte. --Els quatre personatges enfilen el camí de tornada a la porta de Ponent. Havent sortit per les Esfinxs, voltant, voltant, entraran de nou per Ponent, que és el la portalada de més recent construcció. Polèmica en un principi, per l'excés de formigó, predominat davant la pedra. Actualment, amb el formigó ocult rere la vegetació, s'ha transmutat en una composició molt reeixida, obra magna de la generació precedent al Serafí, sense estridències, d'una senzillesa francament meravellosa.
--Havies comentat que el teu fill encara no se n'ha sortit? --Al nou Examinador l'apassionen les històries, no li agrada gens quedar-se a mitges.
--No, no, encara n'està d'emmerdat.
--Així sí que va ser fort.
--Ja ho pots dir. Però és per ella... la paia el va ben ensarronar. És cert que ell hi va insistir fins a fer-se més que pesat, però ella no havia d'implicar-hi altres persones. Una persona ha de saber que fer, i en el seu cas hagués hagut de refusar al meu fill, i no ficar ningú pel mig. Ell hauria patit uns quants dies i punt, com a màxim els tres mesos de rigor, després a una altra cosa. Així ha sigut sempre.
--No ho acabo d'entendre.
--Sí home, sí. La paia en veure que no podia desempallegar-se, li va dir que si volia alguna cosa amb ella devia incloure a la seua amiga Gilda, que si ella és lletxa, la Gilda no diguem, que per això sempre van juntes: comparada amb l'altra la Leo és la guapa.
--Incloure del tot?
--Oi tant! Del tot i més.
--Aquesta Gilda és la que treballa en el magatzem de manteniment?
--La mateixa.
--Doncs sí que sé qui és.
--És lletxa o no és lletxa?
--Home, no hi havia pensat mai, ni m'havia passat pel cap demanar-li una cita.
--És natural, ni tu ni a ningú.
--Home no se sap mai, diuen que tot es despatxa.
--Si home, a pes!
--I el seu xicot ho va acceptar?
--Oi tant, ell endavant les atxes, si li hagués ficat un monstre pelut, també s'ho hauria empassat, no veus que està enconyat!
--Sí, sí...



divendres, 7 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (14)

               --No ho diguis això, l'enamorament, més que un bé és un mal. Jo ben bé que sempre als meus fills així els hi haig explicat. A sa mare i a mi ens suporta la constància, no pas l'amor i molt menys l'enamorament. Constància i tolerància, l'enamorament és tot el contrari: rauxa i caprici. Però el jovent no escolta, ara jo no em puc pas queixar dels meus fills, de cap.
--Prou bé que ho pots dir, tots són bona gent.
--Sí, però en una cosa vaig fallar, bé, segur que vaig fallar amb moltes altres, però en una, segur, i va ser amb el petit, amb el Prudenci. Ell em va venir a consultar, em va dir: “Pare, creus que la Leo és una bona noia?” I jo vaig pensar entre mi: mau, aquest no et vol demanar si la Leo és una bona noia, ell vol el meu vist i plau, i si el vol, és que n'està enamorat fins al moll de l'os, si només se la volgués fer, no m'ho demanaria pas, no, prou bé que el conec.
--I tu què li vas dir?
--Home estava clar, la Leo no és una noia especialment agraciada, així que vaig pensar que la cosa era greu i per molt que jo l'aconsellés, ell, difícilment em faria cas. Vaig optar per la moderació, esperant que el seu esverament passés, que aquesta també és una: per sort l'enamorament té data de caducitat.
--I va resultar?
--No, ans el contrari. Aleshores vaig intentar reaccionar, sense oposar-me, només recordant-li els fonaments amb què l'hem educat, insistint en les conseqüències nefastes d'un pensament enterbolit pels efectes de l'enamorament. Però ni així, ell tossut que tossut s'hi va fotre de cap.
--I com li va anar?
--Malament, molt malament, encara ara no se n'ha pogut sortir. Ell s'ha sincerat amb mi, això sí que ho té, ell ve i em parla del que li passa, cap dels altres fills m'explica res, suposo que són més amarats, o és que no han caigut de quatre grapes a les trampes d'aquest encanteri. Ara al pobre li ha fet passar de tots els colors. La Leo dels trons, és una bona peça, amb lo poca cosa que és. La meua dona de jove era un tros de dona, de les que no te les acabes, aquesta Leo amb un parell de mitjos esguards en tens prou.


dilluns, 3 d’agost del 2015

Nous contes per un nou estat. - Sisè: ESCALABORNAVA. (13)


              Des de fa uns dies el Damiano s'afegeix a les rutes vespertines dels Serafins, pare i fill. Ja no suportava més l'anxovament que li carrega el cap a mitja tarda. No trobarà millor guia per explicar-li la vida i miracles de cada cantonada, de cada pedra tallada, de jardineres i cóms. El Serafí es deleix, s'esplaia, ja pensa cada dia una ruta diferent per visitar aquest o aquell indret. Darrerament també se'ls hi presenta l'Eumir. A vegades l'han de retenir, si no se'ls hi escapoleix, amb les ànsies que encara el dominen per caminar. Fan el que sigui per entretindre'l i mantenir-lo amb ells. Com Anotador, no hi ha ningú que conegui millor on es desen les veritables substàncies que impregnen els carrers, llàstima que no sempre en vulgui parlar. Quan van els quatre junts, és l'Eumir qui té el protagonisme, ell va inserint comentaris a la conversa, fins que es decanta per posar el gruix de les seues intervencions vers un tema que a poc a poc es va fent principal. El pare del Serafí ja no s'aixeca tant a la nit, la infusió que li van preparar a l'herboristeria li va la mar de bé. Tampoc crida tant com abans, encara que això li atribueix al seu deteriorament, la lenta pèrdua de forces cada cop més evident. De totes maneres ara pot descansar a les nits i tenir el cap un xic més esclarit al matí. El passeig no és del gust de l'Eumir, que acaba queixant-se de què aquest no és el seu ritme, argumenta que cadascú té el seu, amenaça per marxar tot sol, comentant que fa molt temps que no ha estat a les cadolles fondes. El Damiano desconeix on són, però el Serafí conscient del perill de la seua llunyania (vall avall, després cal creuar a la dreta pel coll més favorable i continuar davallant una bona estona. Una excursió d'una tarda d'estiu, que és el que fa la canalla per anar-se'n a banyar, a hores d'ara només els pescadors hi trobaries, ni això, perquè deuen ser molt més avall, o pot ser que hagin anat a pescar al torrent bessó), fa els possibles per capgirar les intencions de l'Eumir.
De primeres no l'escolta, ni respon a les preguntes sobre l'estat de la seua dona o dels seus fills. Només reacciona quan esmenta la vida en parella del vell Anotador, gens comuna en aquesta seua societat. Els comentaris se li escapen, per poc reflexionats, sobre l'enamorament perdurable. El Damiano escolta atent, el pare Examinador capcot, continua de la mà del Serafí satisfet.