Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (6)

La viuda rep la informació del seu regidor com un mínim alè d'esperança, és la darrera oportunitat. El regidor l'ha informada de l'individu en qüestió: un embadalit pastor de la serra que sembla que no hi sigui del tot. De totes maneres el rebrà, també li ha comentat que és o sembla del tot inofensiu, però que en tot cas pot demanar que un guàrdia estigui present durant l'entrevista.

S'obre la porta i apareix una dona d'aparença cansada, però de les que es fan mirar. El convida a entrar.

--La seua relació amb el Ramiro, és propera, estreta, íntima, quina mena de cosa és? El regidor no m'ho ha deixat del tot clar. Han vingut a veure'l familiars i amics, la seua promesa... no ha volgut rebre a ningú. Vam deixar entrar a la cel·la a un íntim amic seu, i ni se'l va mirar. Nosaltres estem aquí per ajudar-lo, però si no es deixa... Jo ja no sé què més puc fer? Aviat vindran els advocats del petit país, amb el psicòleg paranoic que els acompanya i se l'enduran, i jo no podré fer-hi res. Així doncs, m'han dit que era una mena d'aconsellador, un aconsellador espiritual, econòmic, en què es basava la seua relació?

--Jo més aviat li comunicava les seues possibilitats davant una acció en concret.

--Quin tipus d'acció, possibilitats de què, pot ser una mica més precís?

--Davant un assumpte que l'inquietava, ell em demanava una resolució i jo li deia quina era la que li convenia més.

--Vostè en sap d'aquestes coses, és una mena d'endevinador?

--No, no sóc pas un endevinador, però es veu que sí, que serveixo per a aquestes coses.

La senyora també l'escruta per uns instants. Ell li aguanta la mirada com li ha fet abans al regidor, i per poc sembla que tingui la mateixa reacció. S'aixeca, pensa un parell de segons i li diu:

--Acompanyi'm. --Pren l'aparell i parla amb algú. De seguida es presenta un guàrdia del municipi.

Los Gatos - "La Balsa"

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (5)

--És un amic, més que un amic, crec que li dec, el conec profundament, i segons les notícies que m'han arribat roman en un estat d'atordiment gairebé letàrgic del que no pot sortint-se'n tot sol. Jo crec que el puc ajudar, i d'aquesta manera estic segur que també ajudaria a solucionar els obstacles que tant estan entorpint els tràmits legals. Crec que una confessió o en el seu defecte un reconeixement descriptiu dels fets, alleujaria els esculls que estan trobant tant els advocats d'aquí com els d'allà. --Tenia ben preparat el que devia dir i no dubta.

--Sap que jo no estic capacitat per atorgar-li el que em demana. Només la senyora alcaldessa ho està, ni el ministre, sols ella.

--Ho sé. Estic convençut que la meua visita seria de gran ajuda, el Ramiro venia a demanar-me consell tot sovint, sóc una persona important a la seua vida.

El regidor se'l mira fixament per uns segons, l'escruta tot dient-li: --Vostè sabia la relació que tenia amb la senyora viceconsolessa?

--No.

--Llavors els seus consells no eren de tipus sentimental.

--Ho podrien ser, ell em demanava per l'esdevenidor, per si...

--L'esdevenidor, gran paraula. --Mou el cap endavant endarrere amb displicència. --Tampoc li va dir que tenia la intenció de cometre un assassinat?

--No, això no crec que fos un acte premeditat, tot just...

--Ara tinc massa feina per pensar en tot plegat, serà la senyora alcaldessa la que decideixi. Pugi les escales i esperis a la porta del seu despatx, amb una mica de sort el rebrà abans que arribi tota la patuleia.

A indicacions del regidor, el guàrdia de l'escala permet que el Damiano pugi. El Recader continua segut al banc, és el darrer al torn d'espera, encara en té onze per davant. Ell no marxarà fins que ho faci el Damiano, no pensa separar-se d'ell fins que no arribi a casa.

Davant la porta del despatx d'alcaldia no hi ha seguretat. Els passadissos semblen buits, és l'hora de la migdiada, pensa, i ara a fer d'examinador oficialment, jo volia ser reparador de camins, que sóc bo marcat i arreglant senderons, no, em van declarar examinador, però sinó no en foto una de recta, sóc un desastre ben desastrós...

The Cramps -"Wrong Way Ticket"

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (4)

Palplantat, enllestida part de la feina reposa serè; continua tenint gana. La gent que omple la sala calla, semblen que tots han dinat prou bé, impàvids, ningú dorm, ningú parla, a l'escala un parell de policies estatals guarden l'accés al pis superior. Per fi algú comenta amb certa ansietat, que no pot trigar gaire a què baixi el senyor regidor i els rebi al despatxet, com ha estat fent cada tarda des que va començar la crisi.

Baixa el regidor, el Damiano ja ha llegit la carta, segons l'ordre, serà la sisena visita. Tot se li amuntega, pensa: havia de ser ara que un dels més vells i grans examinadors perdés el senderi i al seu substitut immediat no li vingui de gust exercir, pel que sembla ser una llarga temporada. Clar, no pot estar la ciutadania sense aquest servei i se li demana la seua incorporació, almenys fins que al segon vulgui tornar a la feina. Fa un senyal al Recader perquè s'atansi.

--Donem un parell de dies, no més, passats dos dies pujaré al poble.

--Dos dies i ja hi aniràs, vols que pugem junts?

--Jo no vaig tant ràpid com tu, m'hauràs d'esperar, t'alentiria massa.

--Tant és, jo m'adapto, així no faré el camí tot sol, és més, m'anirà bé per canviar d'aires, a més a més haig vist un parell de coses força interessants baixant. --Les habilitats professionals dels escalabornins no els limiten pas a l'hora de desenvolupar altres activitats. El recader és una gran amant de la sedimentologia.

El criden pel nom. El regidor ha fet via amb les anteriors visites, li vol demanar una visita al Ramiro, sap que aquesta no podrà ser sinó passa abans pel despatx de l'alcaldessa. El temps se li acaba, la reunió amb els forans no pot trigar. El guàrdia li obre la porta, el regidor rere una taula va despatxant, esborronant i estripant papers. Tot just s'asseu, li demana el motiu pel qual vol visitar al pres.

Jonathan Richman & TheModern Lovers - "That Summer Feeling"

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (3)

Tot el poble va assistir a l'enterrament. L'escola va tancar, els comerços, tothom era a la plaça. L'església no cal dir-ho, el mossèn no havia vist mai tanta gentada, van haver d'engegar els altaveus perquè tots els congregats a la plaça i voltants poguessin seguir la missa. Després la van acompanyar fins al cementiri amb tots els honors, ja havien passat uns quants dies des del malaurat succés, però és que van haver d'esperar al metge forense de la capital de l'altre costat de la vall. Mentrestant el Ramiro continuava com ànima en pena, sense voler menjar ni beure, tal com el van trobar dalt del turó dels mals homes morts. Tancat, esperant morir-se sense fer-hi res. A la fi l'instint li va demanar aigua, i des de llavors ja menja una mica, automàticament: quan li fiquen un plat davant, se'l menja, tal com després pixa i caga.

Li és força difícil localitzar un lloc que li posin alguna cosa de menjar calent. Serà millor descobrir el parador del Damiano i que aquest el faci de cicerone per aquests carrers atestats de persones vagaroses, enmig d'altres que corren d'aquí cap allà, sense cap raó explicable amb una mica de seny. Les seues habilitats s'esvaeixen en aquests territoris urbans i amb la gana li puja la mala llet. Demana a un petit grup de gent seguda sota un portal, pel Damiano, ningú no el coneix, no n'hi ha cap del poble, gaire bé ni l'han entès. No serà millor tornar a la policia? El de la guàrdia de la porta no en sap res, i no està per històries. El que menja un entrepà al mig del carrer, l'esmenta l'ajuntament, que és on para l'algutzir i la dotació de la comunitat.

Davant de l'ajuntament hi ha un petit autobús aparcat, quina feinada pujar-lo fins aquí! El sol cau vertical contra les llambordes, les persones s'amaguen com poden. Sota el porxo de l'edifici no permeten que s'aturi ningú, els polis locals se n'encarreguen de la vigilància externa. Dalt, a la planta noble, espera el consistori la reunió definitiva amb els del ministeri i els representants del petit país. A la planta baixa, seguts als bancs de recepció, un munt de gent que ha aconseguit una passi per una entrevista amb el regidor de relacions externes i turisme, que és el que dóna les acreditacions a la premsa, els vals de restauració als funcionaris i atén peticions especials d'amics i familiars. Una d'aquestes persones és el Damiano, compartint banc amb tres senyores parentes de la pobra víctima, i dos funcionaris de la delegació estatal, que han observat deficiències amb els vals i se'ls volen bescanviar, encara que hagin de perdre tota la tarda per resoldre-ho. La figura del Damiano es reconeix clarament entre la resta de personatges destacats, i el nostre home de seguida l'ha distingit només donat un cop d'ull de la porta en fora. El Damiano també l'ha vist, però què pot fer? No vol abandonar el seu lloc de privilegi que tant li ha costat, en canvi la presència del recader d'Escalabornava, és sens dubte, deguda una qüestió de gran rellevància. De moment s'entenen gesticulant, el silenci de l'antesala de la planta baixa de l'ajuntament fa una mica de respecte. El guàrdia exigeix al Recader que es retiri. El Damiano li demana que el permetin entrar, el guàrdia ratifica que això no pot ser, li cal un passi. Pel Recader d'Escalabornava no li significa cap entrebanc, donat la seua feina acostuma a dur-ne bastants i de diferent tipus. És un professional, hi ha molta gent, més de la que ens pensem, que no li fa cap gràcia rebre missatges, intentant interposar tots els filtres possibles a la seua presència. Cerca a la motxilla: passis, salvo conductes, vals, certificats... Quan creu que troba el més adient li presenta al guàrdia. Aquest l'ensenya al seu company del carrer, tots dos ho veuen correcte, no hi ha cap inconvenient a què entri, ara que el rebi el senyor regidor serà una altra cosa, és l'últim de la cua, i no disposa de massa temps el... Tant es val. El Recader entra, s'ajup al costat del Damiano i li entrega el sobre lacrat, després es retira uns quatre metres esperant, per si hagués resposta. 

The Kinks - "Apeman"

 

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (2)

L'han vist al mirador i ja l'esperaven a l'entrada del poble. Un parell de policies l'acompanyen carrer avall vers a la caserna, aquests dies plena d'agents nouvinguts per l'afer de la viceconsolessa. Un conflicte diplomàtic extremadament greu, que el govern està mirant de solucionar amb la màxima brevetat possible. Amb la recent arribada del ministre del petit país, es pensen que en un parell de dies aixecaran la prohibició de sortir i circular fora del poble, per a residents i visitants. Es parla que el principal problema és l'extradició del culpable, l'home no està massa bé del cap, i amb aquestes circumstàncies, l'alcaldessa no permet que se l'emportin tan lluny, passant per sobre de les ordres dels alts dignataris de justícia que l'aconsellen que deixi que el jutgin fora, on sigui, però fora i ben lluny, i si volen trencar les relacions diplomàtiques, tant-els hi fot, allò era una anomalia que d'alguna forma s'hauria d'arreglar, és una llàstima que sigui així, però a vegades d'una mala maror en surt quelcom de positiu.

El ministre, polítics i la cort de justícia són allotjats a l'hotel guapo, els hostes els han repartit pels diferents establiments. Els policies dormen a cases particulars, l'ajuntament té previst la sala d'actes com a sala de justícia, però els representants del petit país, no hi són d'acord, la senyora era tan súbdita seua, com filla del poble. Després de dinar hauran de prendre una determinació definitiva, les coses no poden continuar així: tot el poble parat, pres per una flota d'agents i periodistes, endrapant com a lladres i les comunicacions tallades, col·lapsat, sense ordre ni concert, amb uns pocs que es fan l'arròs i la resta fastiguejats, impossibilitats de desenvolupar els seus treballs habituals, que tot just els permeten guanyar-se la vida.

A la caserna li han intentat prendre-li les dades, com de document no en vol ensenyar, l'han qualificat de muntaner, aviant-lo amb una targeta de pas com a tal, fent-li constància de les especials mesures que governen la població. Del Damiano no li han sabut donar raó, el van fitxar com a ell, després se'n va anar. No és gaire lluny, d'ençà que va arribar al poble està fent els possibles per veure al Ramiro, és més: aquesta és l'única raó perquè ell estigui aquí. El Ramiro és pres a una de cel·les de la dependència posterior, aïllat sota estricta vigilància. El Damiano té pendent una entrevista amb l'alcaldessa o amb algun capitost de l'ajuntament, que li permeti veure'l, al·legant la indefensió del pres i el seu grau d'amistat. L'advocat de l'ajuntament és de vacances i no se'l pot localitzar de cap manera. L'alcaldessa no es refia del lletrat del ministeri, que flac favor fa al pres acceptant tots els requeriments del seu adversari, que comencen per una immediata extradició i el compliment íntegre de la condemna al seu país. Parlen de culpabilitat abans del judici, per molt de la confusa confessió del Ramiro, les probes acusatòries i els testimonis que certifiquen l'autoria de l'assassinat. La tossuderia de la senyora viuda malmetrà irremeiablement el seu futur polític, l'únic que desitja la gent del poble és que s'acabi tot d'una puta vegada, i si per això s'han d'endur al Ramiro a l'altra punta del món... que més fot que l'engarjolin en un lloc o altre, millor allà que diuen que no tenen pena de mort, aquí encara el pelarien, com ell va fer amb la pobra senyora viceconsolessa, a sang freda, sense pietat per després passejar el cadàver per tot el poble.

Canovas Rodrigo Adolfo y Guzman - "Señora azul"

 

Nous contes per un nou estat. - Cinquè: LA COMESA. (1)

Fa hores que camina gairebé sense parar. Va costa avall des de fa força estona. Salta de bloc en bloc com si res, la seua ment viatja vers altres indrets, mentre les cames li fan la funció amb precisió. L'esplanada ja s'entreveia des de ben amunt, amb les construccions humanes com una munió de punts rectilinis. Distingeix el camí que hi fa cap, va a buscar-lo amb claredat, sense malgastar ni una gambada errònia. Si algú el veies de lluny, no s'ho creuria, si algú el veies de prop, es congratularia de l'espectacle, sempre que ho fes a càmera lenta. Planejant pel senderó, s'arregla la roba: es fica la camisa per dintre dels pantalons, es recol·loca el tabard i tot caminant s'espolsa els pantalons.

En arribar a la casa familiar, la senyora l'informa que ahir va baixar al poble i encara no ha tornat. Cosa estranya en ell, que no fa per allargar les estades al poble. Això el contraria un xic, no hi ha més remei que anar al poble a buscar-lo. Per educació roman una estona xerrant amb la mare del Damiano. Li demana per algunes persones, l'home respon de bona fe del que més o menys té notícia. La senyora sempre acaba la conversa lamentant-se de què mai més les tornarà a veure, cosa que no se sap mai com respondre; un curt silenci i un agraïment per tot li sembla el més correcte. Menja del que hi ha a les olles, mentre li preparen el jaç, dorm d'una tirada

Surt encara fosc, no arribarà a l'hora d'esmorzar al poble, s'haurà d'espavilar, el que sí que farà serà parar a beure. De la font al poble hi ha una esgarrapada, els ramats de cabres estan solts per la serra, no es veuen ni pastors ni caps de déu, els senderons són solitaris, millor pensa: així no caldrà parar a saludar a ningú.

De la punta del mirador contempla tota l'extensió de cases, carrers i places. Les primeres construccions ja corren muntanya amunt. L'última vegada que hi va estar li va semblar més petit, fins i tot més seré. D'aquí estan, se sent el soroll dels motors i el brunzit de la gent en els seus menesters, més fort que no pas l'aigua que baixa pel torrent; l'any està sent generós en pluges.

Nick Lowe - "Cruel To Be Kind"

La faula del muricec indolent. I

         Pensem massa sovint que quan folla un, folla tothom, sobretot de barbamecs. Si fins a cert punt l'experiència vital no ens és imprescindible, amb un conjunt d'individus tan antipàtics com nosaltres, estranyament asocials i associatius, farem bé a tenir-la més en compte. Recents estudis prestigiats pels nostres adalils, asseguren que voliac experimentat, és voliac, si no astut, sí eixerit. Detractors d'aquesta ponència són els escèptics, que per més arrogants siguin, convindria refusar, a més a més d'alertar sobre les conviccions poc assenyades i fal·laçment resolutives que ensarronen als crèduls amb un caramel enverinat que només els hi farà venir un mal de ventre punxegut, del qual no se'n sortiran fàcilment, llavorers és preferible romandre esquius, adés que reflexius, o incrèduls, o fins i tot agnòstics per no patir d'un mal tan dolorós.

Foto: Ramon Castella.

          Acomodar-se és la perdició del quiròpter. Moren els vells rhinos i tornen més vells que mai els canta-manyanes de sempre, quan t'adones, als poc espavilats com un myotis comú, ja t'han fotut tres quarts de vida i el quart que et resta és per omplir el pap i fer nones, després te'n veus un brut per treure-te'ls de sobre. Saps que hi ha muricecs tan grossos com guineus, es pengen als arbres i tapen els sol, no els cal aixopluc per sojornar. Jo n'haig vist de tan grossos com camallargs, l'altre assegura que n'ha vist de més petits que una puça, però menteix, i si no t'ho creus, és per ignorància i perquè no has sortit mai del cau, com una guineu de prat. Les discussions en xarxa sonar s'estenen a l'espai inabastable a qualsevol mamífer no alat, per més que insisteixi a dormir penjat cap per avall. Xavalla per uns, inassolible per altres, menyspreat per quasi tots, com tot a la vida, la triada d'oportunitats.

Foto: Quim Abadia.

També n'hi ha de menys sociables que els barbaflorits i menys simpàtics que els penjaquadres, com els impertinents dels reretaulells, que només serveixen per fer-te passar raons, i entre una cosa i l'altra la feixa sense agranar, és a dir, que quan ho vens a sentir ja has fet salat, però ja ho deia el vell que s'enxampa abans a un mentider que a un coix. Caldria elaborar un acurat arxiu d'abrics, balmes, esquerdes, esplugues, escletxes, querants o similars, per tal d'ordenar famílies, colònies... perquè si tothom campa com pugui com fins ara, acabarem superposant-nos. No és que passi sovint, tothom té les seues preferències, és que no caldria patir litigis, un no té per què veure's en aquest mal tràngol, o no? Convindria organitzar una convenció i reunir a les patums, o no, per esbrinar-ho, per publicar les ponències resolutives, aleshores qualsevol quiròpter vulgar sabria a què atenir-se: tenim coses més interessants en què pensar, que no pas resoldre on coi hivernar, prou feina tenim en espolsar-nos i gratar-nos la panxa fins que no hi ha més remei a bellugar-se. No ho podria fer algun altre això?

Foto: Jaume Rovira.

        Matèria per cavil·lar mentre les urpes arrapades són a una presa amb una munió de paios acoblats, emmotllats sentint l'alè de tots, el lent batec dels petits cors, reservant-nos a la primavera, davallant la temperatura temporal a l'indret que ens acull corporalment, sumint-nos a l'inconscient, enganxats a la realitat per la punta d'una ungla insuficientment regada, les ales plegades unes a les altres i les antenes escapant-se aprofitant la força de la terra, brunzir comunitari traslladat amb la puixança d'una colla de muricecs fusionats.

 

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (14)

           Plora, plora a raigs, venia a reblar el clau i al final l'ha pelat. Ella el dominava, ara, quan ja no la volia, i la seua núvia se n'ha assabentat, com i qui? S'ho ha intentat explicar aquesta tarda, ella callava, perduda, per molt que el perdoni, mai més tornarà a ser el mateix, ho ha vist als seus ulls, uns ulls d'indefensa traïda.

Volta per la cambra, va al pis de baix, torna a pujar tal com ha baixat. Busca alguna cosa. Ja no plora. No busca més, farà un farcell amb els llençols ensangonats i se l'emportarà. És d'hora. Li farà menester un carretó, se'n va a buscar-lo.

Primer ha d'unflar les rodes, les vàlvules perden aire, però mai troba temps per canviar-les. Més tard puja pel carrer principal, els veïns el saluden, al seu cap ressona una única cançó, la darrera cançó que ha escoltat. Ha hagut d'engegar l'aparell perquè no suportava el silenci, sobretot no suportava els sorolls opacs de les eines i els malendreços escampats de qualsevol manera pel taller. Llavors la ràdio també se l'ha jugat: “This Guy's In Love With You”, una cançó perfecta pel que sempre havia pensat que seria el seu món, fins i tot quan s'escapava a empetar-se als bars de cambreres de fora la vall. Estava segur que sempre podria regressar a aquest món, que és al que pertany, on sonen les cançons de Burt Bacharach, i no fan mal a ningú, ans el contrari. On no arrossega pit amunt el vell carretó del taller, on no ficarà el cos embolicat de la dona, ni el conduirà fins al turó dels mals homes.

Travessa el pont amb poc aire a les rodes. Al costat ocult del turó el carretó es tomba en alliberar-lo del pes. L'arreplega com pot, primer de braços, fins que a no ho suporta més, després al coll fins que s'ensorra. És impossible pujar al turó carregant amb el cos, envà ho intenta per la fàcil grimpada, se li desplaça el pes de costat, el desequilibra i el fot a terra. S'ha fet més mal del que es pensa. Mira al cel ja negre, mira al cos embolicat i l'abandona. Puja, lentament, dolorosament. Sua, sua molt, arriba a dalt esbafegant. Mira enrere buscant el cos, no hi és. La volia llençar de dalt el turó estant, ell després, se'n va a la punta més extra-plomada, s'asseu, s'arraulís esperant per tirar-se, volia fer-ho des d'un inici i l'ha acabat matant.

Quan somrius, com t'ho ensenyo? Digues-me ara... digues-m'ho ara, aquest noi està enamorat, me n'he assabentat, abans de matar-la, no haig fet cas de ningú, me n'alegro, haig escoltat alguns cops, que ell està enamorat de tu, digues-m'ho ara i no em deixis en ser l'últim en saber-ho, necessito el teu amor, vull el teu amor, i ni tan sols l'haig pogut pujar fins aquí i donar-li un digne fi. Digues-me ara, si em llançaré jo? Les mans em tremolen, el meu cor trencat... necessito el teu amor, vull el teu amor, si no moriré, quan? Puc dir que et conec tan bé, necessito el teu amor, vull el teu amor... quan somrius.

Burt Bacharach - "This Guy's In Love With You"

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (13)

             Són quarts de buit, la consolessa és alegre com unes castanyoles, la festa ha estat tot un èxit: les seus amigues han embadalit amb la casa, les parentes l'han admirada encara més, els nebots s'han fins i tot comportat. La noieta del poble ha ajudat molt, els ha mantingut distrets tota l'estona, és simpàtica i agradable, no fa pels nebots, però se la pot tenir en consideració per un futur. I el funcionari, déu n'hi do el funcionari!, la desitja tant... ella ja s'ho imaginava, però tampoc li havia dedicat més atenció, és un paio que per un moment puntual no està malament del tot, el pobre no sabia com ficar-se, a una de les seues amigues li agrada, ella no ho acceptarà mai, però segur que sí... les pobres, les seues relacions són tan escasses, que ni parlen ja d'elles. Demà li vindrà la noia i li farà la casa, és una bona noia, estrangera, se'n fa un tip, com el seu home, per mantenir a cinc fills... i tan jove.

Truquen a la porta del patí. El que tenen aquestes casetes és la seua intimitat. Una planta baixa, dormitoris superiors, el patí traster posterior i el jardinet d'entrada. Des del finestral veu qui és. Obra i se'n va cap a la cuina, desa unes ampolles mig plenes a la nevera. El visitant entra al rebedor buscant-la pel pis. La veu a la cuina, l'observa palplantat al bastiment de la porta. Ella fa per endreçar la cuina.

--Se t'ha fet llarga l'espera?

--Una mica.

--Què fas? --Li esventa mentre passa la baieta per sobre el marbre. --Ja pots anar començant.--

--Com?

Se'l mira burlesca: --Sí home, jo encara tinc per una estoneta, però tu ja pots anar fent. --Abandona per un moment el que fa: --Vols que em tragui el pul·lòver, a veure si així t'animes una miqueta més.

--(. . .) --Roman entre astorat i esparverat, mentre ella continua netejant, ara amb les espatlles descobertes.

--Què te la traguis, i te la pelis, cony!, sembles embadalit, que no en tens tantes ganes, vinga! --Insisteix.

L'home fa el que li ha dit, s'obre la bragueta i se la trau, sense fermesa encara, però seguint-la pel pis, quan ella desa els licors a l'armari del menjador, és ja ufana. L'aguaita de tant en tant, orgullosa com mai.

Però com ha arribat fins aquesta situació? Els secrets per més ben desats estiguin, es filtren insospitadament. No ho sap com va ser, però quan el va contractar perquè treballés a la casa, ja ho sabia tot. Qui li va xerrar? Algú que hagués entrat a casa seua durant aquells anys en els quals ella ocupava l'altar de la seua existència? No ho sap.

--Vols que pugem a l'habitació? Ja quasi estic. --La consolessa s'ha desbotonat el botó dels pantalons, però l'amplitud dels seus malucs impedeix que rellisquin. Ell continua pelant-se-la a un parell de metres de distància. S'aixeca la samarreta ensenyant-li el melic.

Puja les escales amb la polla en pompa, sacsejant a disgust. Obre la porta, es gira, mira de nou l'espectacle, satisfeta, no vol que pari, està tan excelsa que ni es fixa amb la miserable afecció del seu amant esclau. Abans d'entrar es trau els pantalons, amb una mà s'ajuda amb l'espatlla del Ramiro. Es queda amb calces negres de goma ampla, es toca, es toca més. És la deessa, la deessa del Ramiro, se li estarrufa fins al més ínfim borrissol. Llavors penetra a la cambra, puja i es queda de genolls sobre el llit. Fa que ell també hi pugi i es quedi de genolls davant d'ella. No paris, li diu. Es desfà de la samarreta. Li menja els llavis, sense tocar-lo. --Continua, continua... --Es magreja els pits per sota els sostens, s'estira els mugrons, se'ls atansa, tot just se'ls llepa. Gaudeix com mai, se li entela la vista, els cabells volen, no sent res, rep un cop de puny, junt amb el crit de: --No puc més.

De l'hòstia li sagna la boca, s'ha mossegat la llengua. La segona agressió és un xic més mecanitzada: la colpeja amb el peu de pedra de la llàntia metàl·lica de la tauleta de nit, enfonsant-li el crani. 

  Triana - "El lago" 

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (12)

Els xicots agafen confiança inserint comentaris entre grollers i festius, a la conversa general que no desentonen del tot amb la reunió, fins i tot les amigues de la consolessa celebren complaents. Les postres les ha cuinat una de les amigues: uns dolços de mel o xocolate amb nous o ametlles. Licors i la gresca ja és engegada. Les dones es comencen a alliberar i la consolessa, bona aficionada a la música, posar a sonar unes peces ben ballables. El nostre funcionari convida a una de les senyores, la de les postres, que accepta immediatament. Les noies estrangeres engeguen a ballar entre elles, fins que els mansos les reclamen, davant la mirada de les seues núvies que fan per enllestir, netejant la taula juntament amb la consolessa. La Ramoneta balla tota l'estona amb la parella.

El ball és de rigor a tota celebració social per privada que aquesta sigui. Quan els ànims s'assosseguen, els convidats seuen pel jardí, refrescant-se, fumant, escurant les copes i dialogant, ara ja amb distensió, en cercles que es van obrint i tancant a menester dels congregats. És de mala educació no entaular conversa amb la major part de rogles possible, fins i tot la parella du a la Ramoneta, més que contenta, de rotlle en rotlle. Un s'interessa de principi, pel que es parla, per a després, a conveniència, canvies o romans una estona per educació. El funcionari i la consolessa conversen força estona sobre uns quants temes comuns, d'àmbit més professional que no pas personal. Les amigues ja ho comenten, se li veu de lluny que li va de cul. Ella, afalagada, desvia la conversa segons li convé, el paio de no li fa ni fred ni calor, però no se sap mai.

Entre una cosa i una altra, es fa l'hora de plegar. Les senyores comencen a preparar-se, el que encara les mantindrà ocupades força estona. El noi del taxista les reclamarà a dos quarts de set tocats. S'acomiaden de tots amb petonets i abraçades, un pèl fatigades i ja amb baixó post dinar. La resta segueix el seu exemple, la Ramoneta marxa amb la parella i les paietes, el nostre home es troba massa preocupat per acomiadar-se com cal de la consolessa. Ella el despatxa elegantment abans que a les seues parentes, a les que convida a entrar a cassa, per ensenyar-les unes compres d'un dels seus darrers viatges. Serà només uns minuts... les noies es mostren interessades, ara que els mansos protesten, ja deleixen per fer-les un bon repàs. El funcionari frustrat retira davallant capcot pel carrer. Pensa amb la Ramoneta, l'haurà de portar a casa, suposa que no li serà difícil trobar-la.

Cánovas, Adolfo, Rodrigo y Guzmán - "Solo pienso en ti"

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (11)

La cita és a la una, la parella de la mobilette arriba a les dos tocades amb un parell de paietes estrangeres, duen uns mínims vestits que ensenyen més del que un vol veure. Han baixat fa un parell de dies de la muntanya, amb una de les excursions de tres dies del Gasolinero, i esperen abandonar el poble l'endemà amb l'autobús del migdia. La Ramoneta i el funcionari estan amb l'aperitiu amb què la consolessa els obsequia, acompanyats de tres dones de l'edat de l'amfitriona, cap d'elles del poble, que marxaran amb un taxi compartit a quarts de set del vespre. Són, una de la capital provincial i altres dos del poble de l'altre costat de la vall. Totes tres solteres, es veu que queden per sopar de tant en tant en alguna de les ciutats comunes. Aquest cap de setmana la consolessa les ha convidat a casa, i de pas al dinar. Cap d'elles és gens agraciada, podríem dir que la consolessa tampoc, però és que entre elles és fàcil destacar. S'entén la seua obligada solteria, per molts que elles facin per subsistir dignament, fan pinta de no haver follat en anys.

De l'altra banda de la família la representació es limita a un parell de noies amb els seus xicots, que pràcticament fins aleshores només parlen entre ells. Així que el front femení xerra desesperadament. No hi ha cap manso per les dones adultes, i l'únic home lliure no mereix gaire atenció. Segueix el front femení per una banda, el nostre home sol, i els dos paios parlant de les seues coses, penso d'aparells d'alguna cosa, en una punta del jardinet de la nova casa de la consolessa, quan apareix la parella amb les paietes.

Com els del poble ja els coneixien i només són canalla per les dones... la Ramoneta els encanta al primer cop d'ull. A aquell parell de paietes ja se les han follat i tot. La consolessa pensa que malgrat la diversitat dels congregats, amb l'àpat ja en marxa, la cosa anirà rutllant amb més facilitat. Cosa que no esdevé fins que l'alcohol, mig ho arregla, ben avançat el dinar. Fins llavors el nostre home fot el papallona. Es col·loca davant mateix de l'amfitriona que de seguida es desfà de pul·lòver que du, ensenyant l'esplendidesa de les seues espatlles i la fermesa dels seus braços nus al funcionari, que ràpidament s'adonà de l'error: millor hagués estat una posició propera i frontal, sí, però en diagonal. Tenint-la tan a prop, és obligat a censurar el seu esguard, el que el delata encara més. La consolessa es mostra molt amable i correcta (potser en excés) en tot moment, fent els possibles per incloure al funcionari en la conversa que manté amb les seues amigues, circumstància que a les altres poc importa. En una punta de la taula seuen els dos mansos de les parentes de la consolessa. Les noies també serveixen de cambreres, portant els plats plens des de la cuina, després també els recullen, la consolessa de tant en tant les ajuda, la Ramoneta també plega plats bruts, les altres dones no aixequen el cul de la cadira, i per descomptat cap dels homes. 

Esclarecidos - "No hay nada como tu"

 

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (10)

El divendres la Immaculada disposa d'un forat a l’agenda. No vol fer cap al dinar tibant-li la polla, cal desfogar-se abans; el nostre home considera que les palles són per la canalla. La Imma atén, al contrari d’altres, amb gentilesa, factor que li ha creat una excel·lent reputació entre els mascles de la vall. Malgrat la seua edat, en un no res arribarà a la cinquantena, es conserva la mar de bé. S’ha casat un parell de cops, la primera vegada el seu marit no ho va poder suportar. Així que es va casar de nou amb un client, d’això ja farà més de quinze anys. Actualment atén un parell de dies a la setmana: els divendres i els dilluns, per aquesta raó no és pas senzill trobar lloc pel mateix dia. Tampoc fa més de dos clients al dia: un al matí i un a la tarda, les nits són sempre pel seu marit. El funcionari amb tot ja havia reservat amb antelació, ell visita també a les altres bagasses de la vall, però com la Imma cap. Les altres són més joves, sí, però no són ni la meitat de professionals que ella. Mai té pressa, ell la freqüenta a les tardes, berenen abans o després, segons. Surt de casa la Imma ben satisfet, no com les altres, de les que s’endú una sensació de disgustada feblesa dins dels calçotets.

La cosineta Ramoneta fa poc que ha complert els divuit anyets. Els pares se sorprenen de la invitació del nebot funcionari, però davant la presència de la viceconsolessa i l'acompanyament, sempre ben ponderat del nostre home, no hi posen cap impedimenta, ans el contrari: és un bon moment perquè la nena comenci a conèixer gent important, sortint del cercle habitual dels amics de col·legi. Aquest esdeveniment a ella li serviria per agafar experiència social, a més a més la confiança amb el nostre home és total. Queda clar que els pares no saben de la relació de la viceconsolessa amb la parella de la "mobilette", ni la seua assistència al dinar.

La Ramoneta no sap que ficar-se, sa mare maldiu les presses de la invitació. Si hagués tingut un parell de dies, hauria sortit de la vall, aquí no es troba roba per vestir com cal. La senyora fa les seues indagacions, i no en treu res en clar. Als seus cercles ningú s'ha assabentat del convit de la viceconsolessa, no cal dir que l'anterior porca marcolfa subalterna, s'ha beneficiat de la seua nova condició, en l'actualitat gairebé ningú la insulta en públic. Angoixada, finalment truca al nebot perquè li faci cinc cèntims sobre les característiques de la festa, la pobra està per anar a veure sa germana, per si alguna de les seues filles li presti alguna peça apropiada, encara que dels gustos d'aquelles tres patxots no es pot esperar gran cosa. El paio, amb molta cura, l'adverteix de la informalitat de la reunió, dedicada més que res al jovent, però no sense una certa rellevància social. El que confon encara més a la senyora. Quan el funcionari passa a recollir a la Ramoneta, la noia du un senzill vestit, ni massa modern, ni del tot tradicional, per sobre els genolls, d'escot recte. Una xaqueteta blau marí sobresurt de la bossa, per si al tard refresca. 
 

Los Angeles - "Momentos"

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (9)

Foto: J. M. Molgor.

Al cap de la tarda per fi s'ho han anunciat: la tieta està preparant un dinar de diumenge per celebrar la inauguració de la nova casa, poden portar algun amic. Prèviament ho va celebrar de manera oficial, tal com pertoca amb famílies i dallonses, ara vol una cosa més jovenívola. La tieta ja no és jove, però se’n considera, tampoc massa gent, una dotzena com a màxim.

Ell ha perdut el cul només escoltar-lo, quasi es delata. Calma, calma s’ha repetit. Està convidat si du parella, no volen que hi hagi massa mascles, ells són dos i la tieta segur que convida algun amic. Qui?, es pregunta interiorment, les amigues de la seua edat són uns lloros o estan totes casades. És per aquest diumenge, així que s’haurà d’afanyar. Convidar a una noia a una festa, per molt que aquesta no sigui una de les reconegudes com a festes oficials, comporta per un solter d'acord als estrictes costums populars, una transcendència difícil d’obviar. Com a poc és considerada com una petició formal de relacions, però la parella ha insistit massa en això de la companyia. En un primer moment pensa amb la filla gran del paio de correus, està bona, soltera sense manso, simpàtica, eixerida… no seria gens difícil explicar-li la situació, segur que de seguida ho entendria, però una altra cosa seria els seus pares. No, millor que no. La solució seria dur una estrangera o una d’un poble de fora de la vall, o també una parenta, clar una parenta! Ja ho té: la cosineta Ramoneta.

El dissabte se’n anirà a la perruqueria, n’hi ha dos, la mixta i la d’homes, la dels vells que diu el jovent. També es pot anar a casa d’una senyora, però allí només atén a les clientes de tota la vida. La Perruqueria mixta és d’una aprenenta seua, que finalment després de casar-se i parir un parell de criatures, va demanar un préstec al banc per obrir el negoci en uns baixos de casa dels pares del seu home, que està molt ben situat. El banc li denegà, ara el director va avisar al Gasolinero, com sempre que s'assabenta que una empresa intenta arrencar a la població. Al Gasolinero no li disgustà la idea, prestant uns diners a la perruquera, a un interès molt baix a canvi d’una participació en el negoci. La senyora ho va consultar amb el seu marit, que treballa al camp, després van acceptar, sense fer cas dels consells de la mestra perruquera, que els animava a què fessin un petit viatge a la capital per comparar prestacions. A hores d’ara se’n penedeixen de la decisió presa tan a la lleugera. Mai el Gasolinero convindrà a vendre’s la seua part del negoci. Calè calent cada mes, sense fotre brot, aquest és el seu axioma preferit.

The Velvelettes - "Needle In A Haystak"

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (8)

Quan passa el fort de la calor surt cercant als col·legues. Últimament li estan escalfant el cap amb la tieta, la del viceconsolat, diuen que li faran de bo. No són gent de fiar, i menys esperar que li facin venir bé. Evita els comentaris, dissimula intentant canviar de tema. Està bé per recollir informació, sense que es noti, sense ficar-s’hi... si volen xerrar que xerrin, que aviat els hi passarà, se'ls escalfarà el morro per qualsevol paieta nouvinguda i no parlaran de res més, ni tan sols dels futurs negocis que els hi recomana el funcionari. Com la negreta del mes passat, se la van fer tots dos, alhora i tot penso. La tia es va quedar deu dies al poble, quan només volia passar-hi una nit. Va fotre el camp sense un ral, sort que la targeta es va exhaurir i al banc del poble no li podien resoldre el problema, sinó encara estaria aquí, pagant-los tot el que convingui i més. Per què no li passaran a ell aquestes coses?

Habitual és del cercle dels cafès, l’encarregat de l’oficina de correus. El nostre funcionari ja el tenia tractat, però amb els enviaments de paquets de bolets assecats arreu del món, li ha estat molt útil la seua confraternitat. És un home una mica estirat, casat amb una cosina llunyana del Gasolinero, ben estant, poques preocupacions, mitjana edat, lent, però eficient. Són ell i el carter, tots dos porten el servei de correus, i si n’hi ha feina que s’esperi. Prou ho sabem els turistes, a les guies surt força criticada la inoperància del servei de correus del poble. Serà per a ells, a la resta els hi funciona prou bé, sense queixa. El nostre home s’ho fa quasi tot ell sol: arriba, passa, pesa, franqueja, col·loca els paquets al lloc corresponent, paga, dóna les gràcies, s’acomiada i marxa. De vegades amb la petita oficina plena de gent estrafolària, desesperant per enviar una postal o comprar uns segells. Els enviaments de l’artesania local tenen una creixent demanda, els tràmits els porta directament l’encarregat de correus, no fa cas dels compradors. L'artesà o un dels seus ajudants, acompanya a l’oficina al client i des d'allí s'omple la paperassa i es liquiden les despeses de duana i tot.

La farmàcia, els medicaments, aquest és el negoci, no aquí a la vall, a fora. Es pot estendre una petita xarxa que després, amb la gestió dels beneficis s’aniria consolidant, inclús créixer una mica, no massa, perquè no es faci tan gran i incontrolable que els acabi devorant. No s’ha de ser tan ambiciós com per despertar enveges perilloses. L’home funcionari intenta inculcar aquest missatge als seus, creu ell, socis. Pels socis ell és un col·laborador que s’està fent massa gran i pesant, caldrà tallar de soca-rel. Els futurs negocis, mal de cap els hi fot, si han mal viscut de la llenya i amb els bolets els hi va millor, després una altra cosa serà.

Velvet Underground - "Pale Blue Eyes"

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (7)

 
          Can Romero és un ampli local destinat a banquets i festes, obre el menjador diàriament. Ell s’hi atansa a mig matí a fer el cafè. Al poble no és costum, encara que uns quants estan important alguns hàbits forans, com el de prendre el cafè a mig matí. Fins i tot li van suggerir a Romero que col·loqués tres o quatre tauletes davant la portalada, així els dies de bo poden estar-s'hi a l’exterior, tal com fan a les ciutats. La porta de Can Romero queda aixecada del nivell, per compensar l'horitzontalitat amb el pendent marcat pel carrer. Un petit descans o plataforma amb unes tauletes, fa prou goig i més als que gaudeixen de la terrassa, amb elevada perspectiva sobre qui transitar pel carrer.

No són gaires els que repeteixen cada de matí, en canvi sempre s’hi apunten alguns forasters, així doncs, el Romero ha hagut de contractar un cambrer que es cuidi de la terrassa. És estrany? Es pregunta el funcionari, com una noia de costums refinats, com la senyora cap del viceconsolat, no s'afegeixi al cercle del cafè matinal. Qui no falla, és l’oficinista de l’empresa de guies del Gasolinero, un paio estranger de lluny, vagarós i malforjat, una dura competència com a mascle. Però tornant a la noia, va respondre a la seua salutació amb un clar somriure. Duia el cabell recollit i unes ulleres fosques, no feia fred ni vent, però portava mocador de coll bicolor. Les faldilles li volaven sobre les botes, estava destrempada o de tant anar al sud, trobava encara fresques els matins del final de la primavera? A l’estiu resideix més al poble, ell frisa per anar un dia a l'oficina del viceconsolat i veure-la escotada i amb faldilla curta.

El funcionari dina a casa dels pares, fa la migdiada i se’n va a casa, a l’altra riba del poble. Això el fot, la casa la té per una herència d’un oncle solter que es va morir encara jove. A l’altra riba és com el barri pagès, allí hi ha horts, animals, quadres. Si poca cosa és el poble, l’altra riba és el no-res. Ara que la del viceconsolat viu a la part alta, està pensat a canviar-la per alguna de les cases que resten per vendre. Llàstima que la part alta tampoc és gran cosa, la millor és la zona enganxada a la segona plaça, sobretot la part superior, que és on hi ha tot, l’hotel guapo, cal Romero, les delegacions oficials, les botigues, a quatre passes de la primera plaça que és la porta del poble, el centre. 

 

Prefab Sprout - "Johnny Johnny"

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (6)

Aquest matí el funcionari ha exasperat a una senyora que intentava tramitar una sol·licitud. L'ha fet esperar una estonada, confonent-la amb què la màquina s’havia enganxat i una signatura que no veia prou clara. Era mentida, és una persona que no li cau bé. A la seua oficina són quatre treballant, sempre n’hi ha un de vacances, un altre de baixa o esmorzant. Difícil és trobar a dos funcionaris alhora a la delegació del govern. També tenen un cap, aquest porta igualment la subdelegació de turisme. No fot brot en cap dels dos llocs, en un no cal i en l’altre tampoc. Els assumptes de turisme els porta el municipi en exclusiva, com els de cultura, dels que també cobra el delegat del consell provincial. Aquest element, almenys no disposa de subalterns, amb tot i amb això penca una mica més que el capitost de la delegació del govern, cap del funcionari col·lega de la parella de la “mobilette”.

Hi ha dies gloriosos pel funcionari: són quan arriba algun tipus de tràmit pel viceconsolat. Com només n’hi ha un, és el viceconsolat i prou, no cal cap referència nacional addicional. Aquests dies ell mateix s’encarrega de les diligències i és més, les porta en pròpia mà a la seu del viceconsolat. Aquests dies són pocs i rars, la delegada porta directament els assumptes importants a la capital, per això són encara més preciosos. Creu que és la persona que viu millor del poble. Es passa més temps fora que no pas dintre la vall, i el seu sou no deu estar pas malament, ell no sap la quantitat exacta, però es va assabentar de primera mà de les ofertes que es van fer al país del viceconsolat, per reemplaçar a l’anterior vicecònsol. Després de l'escàndol que hi va haver amb l'assumpte del nano mort, l'obsoleta normativa de relleu de càrrecs es va modificar, actualitzant-se a les realitats presents. Conclusió: càrrec vacant sense cap sol·licitud de relleu. Solució: eliminar el càrrec per poc pràctic i despesa excessiva, requalificant a l'única empleada en cap del viceconsolat, amb contracte de quatre anys a renovar per ambdues parts. No es va sentir cap queixa de l’antiga secretària, ans el contrari, es va comprar una caseta nova, això sí, a la part alta del poble, on no són tan cares. I viatges amunt, viatges avall, maletes noves, roba de marca, taxis cap aquí, taxis cap allà, no repara en despeses, i lo bona que està. El porta boig al pobre funcionari. L’altre dia la va veure que baixava de casa, segurament aniria a treballar, ell la saludà des de la porta de can Romero, que és un dels pocs llocs del poble on es pot prendre un cafè com cal, com els que fan a la capital, no les banyeres aigualides de muntanya. 

 Neil Young - "Razor Love"

 

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (5)

La truita de bolets és un plat que àdhuc surt a la carta de l'hotel guapo, tanmateix prefereixen comprar-los (a la parella de la “mobilette”), i fer-los preparar en alguna taverna local, fins i tot n’hi ha que en compren per endur-se'ls. Arran l'avinentesa els primers espavilats del poble, en realitat quatre ruquets pocapenes, que en adonar-se de la facilitat del negoci de seguida van muntar matusserament la distribució i venda. El problema és que el producte és limitat, i no hi ha costum de comerciar amb ell. El que va fer la parella, és millorar les comandes i cercar noves fonts de subministrament. Un cop trobades, tot va ser bufar i fer ampolles. Sempre hi ha la gent que no sap que fer dels bolets, inclús els hi fan nosa al rebost. Quan algun familiar els hi porta una bossa plena, comentant-los que tot tornant al poble el xofer de l’autobús, ha fet una curta aturada per collir-ne uns quants, se'ls hi accepta més que res per cortesia, però hi ha cases senceres que no els hi agrada. Després resta jugar amb les intencions o ganes d’aventura dels clients, en això vénen apresos de la seua etapa al liceu. Coneixent les modes, les tendències que més complauen al turista hedonista, constantment necessitat de demostrar la seua rebel·lia vers el sistema que els seus avantpassats van implantar, en el qual ell, tan còmode i protegit se sent. Els tracten com a col·legues, no pas com a vulgars compradors, els fan sentir importants, i si una clienta es despista una mica, se la follen. S’ha de reconèixer que han tret or del no-res, ells ho saben, és més: estan crescuts. L’any que ve, a la seua nova destinació, hauran de cercar un nou negoci, cosa que no els amoïna gens, saben que se’n sortiran sobrats. Allà a la petita ciutat on estudien, es guanyen les virolles amb la llenya que ningú vol recollir, sigui dels boscos, dels arbres caiguts o dels productes de l’esporga. El consum de llenya va caure en picat quedant en mans de gent de mal viure i exclosos de la societat, però encara l'utilitzen molts particulars. Llavors la demanda supera l’oferta, cal en aquest cas combinar les ganes de desfer-se'n d’uns, amb la necessitat dels altres i moure un parell de furgonetes que alhora que recullen i manipulen, distribueixen després als clients. Tot de cobrament directe, res d’impostos ni papers, ningú no en vol.

Al negoci de la llenya hi ha massa gent a repartir, cal menester de peons per tallar, carregar, descarregar, netejar… Ells el van ampliar amb l’oferta de recollir ferralles i trastos vells o inservibles, tot i amb això d’aprofitar el viatge, els marges de beneficis són limitats. El negoci dels bolets, en canvi, representa menys feina, menys personal i més marge. Rumiant, rumiant, han arribat a l'elaboració d’unes taules de consum; es veu que la principal perillositat dels bolets és passar-se de dosis. Si no hi arribes no passa res, els efectes es dilueixen, per aquesta raó van fer picar al funcionari unes taules de relació sexe, pes, alçada i grams de consum, perquè tot vagi com ha d’anar. Els efectes són progressius: un estat de felicitat inicial, et condueix suaument a una lleu eufòria al·lucinatòria per concloure amb una serena i prodigiosa traca final. Les taules s’ofereixen com a regal als clients, amb una nota final subratllada en què s’agraeix un donatiu per les famílies desafavorides de la comunitat, tots dos són l'única destinació del petit cànon voluntari. Alguns clients es pensen que es tracta d’una imposició legal; la viuda els fa pagar una taxa de sojorn per preservar la vall, arreglar camins i cuidar l’entorn, abans d'abandonar al poble.

The Dixie Cups - "I'm Gonna Get You Yet"

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (4)

Al capvespre, els carrers de sota la segona plaça són tan obacs com les esquenes del turó escapçat. La xarxa de contactes funciona mantenint uns pocs ganxos adequadament escampats. La vall és un respir a les restrictives lleis que governen la resta del país, l'aïllament permet aquesta folgança. La bòfia del poble és lenta, poca i flegmàtica: no passa mai res, quan passa ja és massa tard. Curiosament, el principal negoci de la parella es basa en un producte permès i del tot habitual en qualsevol rebost, més difícil de vegades és trobar cafè que no pas bolets assecats. Els bolets es fan a la capçalera de la vall, prop del collat per on discorre la pista, en uns boscos escarsers que aprofiten la humitat que acumula l’indret, fins i tot borronen bora els prats d'alçada. Són abundants per primavera i la tardor, inclús si les condicions són mínimament acceptables, com que plogui una mica quatre dies seguits, i no faci vent, a mig estiu se'n troben. La gent que passa per allí els cull, quasi sempre els eixuguen a la serena, i els desen. Culinàriament no són gaire apreciats, no és pel seu sabor, sinó pels seus efectes psicotròpics, clar que un no està per al·lucinar cada dia. En canvi l’existència dels màgics fongs, s’ha estès en els cercles del jovent que puja a la vall, o baixa (al poble sempre diuen baixar al poble, pujar a la capital provincial), en fi, als turistes amb ganes d’experimentar estats d’alteració de la consciència.

The Animals - "It's My Life" 

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (3)

La parella de xavals si més no té un pla de futur, una motivació de vida. Afirmen amb convicció que aquest serà el seu darrer estiu aquí dalt tancats. L'any vinent pensen instal·lar-se a la costa, però no a les aigües fredes del litoral d'aquest país, sinó als càlids corrents que abracen la mar a l’oest de totes les muntanyes, és més a prop que les platges del país, però més llarg en temps de desplaçament. Els hi han dit que allí tothom parla la seua llengua, i amb poc temps també aprendran l’idioma local, força similar al seu. El funcionari se'n fot d’ells a la cara, creu que només són unes criatures i trigaran encara molt a prendre el vol en solitari. L’any que ve, aquells dos encara no seran majors d’edat, a ells mal de cap els hi fot, comencen a estar un xic tips de la superioritat ofenosa del funcionari. El paio se les dóna per viatjat i no ha sortit mai de país. Sempre va a la costa de l’est, aprofitant les ofertes que els hotels estatals fan en temporada baixa als treballadors de l'administració. Així doncs no sap el que és passar un estiu a la platja. Quan hi va ell, el temps és tan gris com els malforjats pixatinters de la seua condició. Si ha de follar, ho ha de fer amb alguna vella amargada cerca cigales, si vol anar a un restaurant car, no ho pot fer perquè són tancats. L’aigua és massa freda per prendre un bany, això sol ho fan els vells penjats abans d’esmorzar. Si vol anar a empetar-se, únicament trobarà oberta la disco de l’hotel, plena d'alcohòlics totes les nits.

El funcionari els hi gorreja paper, s’emporta la millor herba, s’embutxaca pirules, els hi dóna consells ridículs, se serveix d’ells per fer-se el fatxenda. A canvi els informa de la circulació de nouvinguts, una feina d’un parell de minuts esperant la impressió, a més a més els tracta com a vailets curts de gambals. Li estan preparant una de bona. El barrut no ho diu, creu que no se li nota, però està terriblement penjat per la tieta d'un d’ells. La dona és l'única persona que els pot tractar com a nens, a la tieta s'ho permeten. Encara li fa regals pel seu aniversari i se'n recorda d’ells quan per raons de feina passar per la població on fan que estudien. Molts cops els convida a dinar, els deixa fer el que vulguin, ella mai els ha obligat a res, ans al contrari, ni els ha renyat, o si ho ha fet, no se’n recorden. La tieta és uns anys més gran que el palangana del funcionari, que diu que folla tant; li cau la bava quan es troba amb la tieta. Ell fa per coincidir a comprar el pa, o buscar el vi. El paio viu sol, com ella, no és que la vigila, però es pensa que actualment està sola i sense compromís

The Style Council - "My Ever Changing Moods" 

Nous contes per un nou estat. - Quart: “THIS GUY'S IN LOVE WITH YOU” (2)

El sector del turó escapçat, o dels Mals Homes Morts, és històricament l’indret més escabrós del poble. Situat just a la sortida, travessat el pont direcció a les termes, ha estat sovintejat per tota mena de gent de mala fe. En èpoques convulses, els assassinats i atracaments n’eren el seu escenari natural. En èpoques més o menys asserenades com l’actual, si algun mal assumpte s'ha de desfermar, allí esdevé.
            Al cap del turó van trobar al nen que es va escapar de casa. El xaval no hi era del tot, però perquè coi va haver de pujar al turó, per l’esquena, que és l'única cara accessible i no sense la seua dificultat, morir allà dalt, com un pardalet, sol, si amb només un crit hagués alertat a qui passés per sota. També recordo que varen ser uns dies en què el vent s'expandia cercant l'eixida de la vall a tota llet. El petit s'hi va quedar, arraulit vora uns blocs.

L'oficina, com ells anomenen al punt de venda, no és gaire lluny del turó escapçat, als carrers oberts per sobre el riu, prop de la segona plaça del poble abans del pont. Per unes hores del vespre es fan els amos del lloc. Els nens que van a jugar abans de sopar a la segona plaça, passen de pressa, amb els ulls ben oberts. Tampoc li dediquen massa d'esforç al negoci, un cop engegat i millorada la competència, bastant inútil i decrepita (també cal dir-ho), tan sols han hagut d’importar la metodologia habitual de la ciutat on estudien, i anar fent.

Hi ha un paio que és amic d'ells, un jove uns anys més gran, va per la meitat de la vintena. Un paio que de petit ho tenia clar: volia ser funcionari, cap més aspiració que desfilar per la vida amb el mínim esforç, si pot ser el millor possible, anar subsistint, vivint a casa dels pares, treballar poc amb un sou segur que caigui cada mes i si es pot traure alguna cosa per les despeses extraordinàries, docs més que bé. És capritxoset, llavors mai en té prou, el luxe el perd. En comú amb els dos de la “mobilette” afirma que el poble és la seua presó. Per ell fora, on sigui, però lluny d'aquí, és el seu lloc natural, al poble tot és tan previsible, inútil… No es parla amb quasi ningú fora del seu petit cercle, menysprea a tothom, amb alguns ho demostra obertament, amb altres fa el paperot. Té molt mala llet, reclòs en aquesta la vall es comporta com frustrat malcarat, que si pot, te la fot, i si hi pot traure algun benefici, llavorers tingues per segur que te la fotrà.

Prefab Sprout -"Cars and Girls"