dissabte, 29 d’octubre del 2011

A.C.J -----QUATRE (primer)



La tarda no seria complerta. Té la mirada endavant, més endavant, el coll projectant el cap gairebé a l’alçada de les mans cenyides a un volant. El cabell bru en serrell, alinea el front. Ell ho resumiria dient: “Contento manejo escuchando al Gato, pues a jugar me dirijo sin importarme un pijo, a lucirme con mis compas voy, ya que si falto es que no estoy", i se’n riuria dents a fora seguin el ritme del “Sabio”.

Al carril dels més lents de l’Avinguda de l’Aeroport, tens temps per fixar-te amb els colors de les cases estretes que han proliferat als marges. Fa uns anys potser n’eren mitja dotzena per cada costat, actualment quasi omplen tot el recorregut des del límit municipal als hangars de les aeronaus. El nas és poderós, fen un vèrtex tridimensional amb la barbeta i les barres. Les construccions aprofiten la longitud de les bigues velles dels ponts sobre la via del tren, substituïdes pel desdoblament de la línia Capital. Consten d’una planta baixa-magatzem, un primer pis habitacle amb balcó, concloent en una terrasseta semi-coberta multi-serveis. Recentment els hi han construït unes voreres, diuen què com gran concessió a les demandes veïnals, però entren en una campanya de millora de la imatge externa de la ciutat, si no que els hi preguntin als de l’extraradi del nord-est, i a tots els altres nuclis arrasats que no van tenir la sort que els tallés l’enllaç de l’aeroport. Li senta bé el seu polo roig. Pel matí ha manllevat el cotxe col·lectiu, perquè se li ha escapat l’autobús que l’atansa a la rodalia, i ara l’haurà de tornar a l’aparcament. Se’l ha trobat sense combustible, gens d’estrany per l’altra part. A l’”Abarrotes” ha mobilitzat als “maquinistes”(dos xicots malgaixes que té ajornats com matxaques al mercat; sempre que se’ls troba escaquejats, corrent d’una banda a l’altra de les naus o pels carrerons, en veure’l, automàticament s’aturen anunciant-li molt seriosos, abans de què ell pugui obrir la boca: “Nous sommes en train de”... qualsevol cosa). Li han aconseguit una llauneta a molt bon preu després de mig matí de recerca. Com cada dia els ha convidat a dinar en la persecució de les cambreres més aparents i simpàtiques del mercat, com ell pensa: Un fragment del present no és res més que una bufada en l’avenir. Els “maquis” tenen unes quantes amigues pels llocs de manducar que se les fan quan volen. Ell coneix a “las doñas” des de crio, percep els moviments més subtils del mercat, és hàbil a l’hora de rebuscar articles interessants entre les gangues, també sap satisfer als clients més exigents (per molt que prefereixi als més incapaços), però alguna cosa se li tindria que escapar.

Menjant, el Galera insisteix en què l’introdueixin en el seu cercle d’amistats, ells responen despreocupats com de costum que no costa res, sol és té que passar per una “soirée dançante” del barri, quasi cada vespre n’hi ha i ja està fet. Haver si un dia me decido y entro en uno de esos tenderetes con la música a todo trapo. Las pibitas moviendose a mi alrededor con sus cuerpos despuntando en los vestiditos, con las ganas que tienen. Un par de negritas con sus peinados aterciopelados acercandose juntitas las dos, mirandome, alejandose hacia la puerta trasera, abservandome de refilón, que voy p'allà, que me paro, ¿por qué tanta prisa? acabo de llegar. Hay que saludar primero a los colegas y despues atacar. Un grupito de mulatitas, una con el pelo rubio, mucho más altas que yo, mi cabeza les llega justo a las tetas, bailando en corrito, yo con mi gracia me pongo en medio y arraso, voy de una a otra, tomandolas de la cintura, meneando las caderas, rozandoles la entrepierna, es que es difícil decidirse, me las llevaria a todas, y a las de la puerta les doy mi número para quedar otra noche. En el coche bien apretaditos cinco o seis cabemos, yo atrás, una que se sacrifique y conduzca que despues ya serà recompensada. Nos metemos en la habitación, deshaciendo las sábanas moradas de la gran cama redonda, las titis en sujetador rojo descorchan unas botellas de champagne, sirviendome un poco de ceviche para satisfacer el gaznate, y a trabajar nenas que despues el artista os dará un repaso . Se li ensaliva la boca remuntant-li la comissura dels llavis pel semblant, no el destorbéssim pas ara.

El vehicle enfila pel Sun Ra Bulevard, la joia del urbanista Martinez. Es podria afirmar que és tant ample que no es veuen les cases que l’acompanyen. L’efecte òptic del combament de la calçada s’uneix al successiu esglaonament de les edificacions laterals dedicades a l’administració, saltejades per centres comercials i emplaçaments de les principals multinacionals, juntament amb dos dels més millors hotels de la ciutat. A les entrades i en diagonal, les dos torres de comunicació de la ciutat, com dos gegantins pals corbats per la tensió de les sirgues que suporten en determinats punts claus, els jardins penjats del Bulevard per sobre de la circulació. Un equip xinès va dissenyar l’entrellaçat de parterres, ponts, llacs amb nenúfars i flors de loto, casetes de te, cercles de lectura, espais per meditació. La gent es queixa de què no hi ha prou mòduls infantils per a què els nens juguin controlats per les mainaderes. El projecte de crear el Sun Ra com el modern i principal centre ciutadà, a manera dels “donwtows”, en els solars del vell aeroport, ha estat fins al moment l’èxit de la dècada. Els primers inversionistes s’han folrat escandalosament, als especuladors no se’ls hi acaba la feina. Els damnificats de les zones comercials i d’oci de tota la vida s’han vist obligats a tancar o renovar-se agressivament, oferint els serveis que menysprea el Sun Ra. Un readaptament que hores d’ara no està totalment definit ni aposentat, convertint-se en un focus de problemes que a la Junta li amarga un pèl el gran encert del Sun Ra.

El nostre home, rondant-li ja per la ment altres preocupacions, més a veure amb la higiene personal (la lluna plena li ha fet créixer massa ràpidament unes descuidades ungles i una molestosa barba, endemés encara ha d’aparcar el cotxe on l’ha trobat; se li amuntega la feina, no vol pas arribar tard al partit), ha fet cap a l'encreuament de les Rondes Brel i Camarón, trencarà per aquesta última amb menys tràfic prenen el vial de la seua Colònia, abastant-la després de superar una extensa zona ocupada per unes selectes urbanitzacions.





dimarts, 4 d’octubre del 2011

LA COVA DE LES CAIXES


La cova de les Caixes figura com una exigent experiència, dintre del desafiament de l'exploració espeleològica. Tots sabem que hi ha forats que treus dos pedres a la boca, i baixes gairebé docents metres de fondària (tipus LT-4), però també n'hi ha d'altres, que cada obertura t'aboca a un nou repte psíquic, cada cop més extenuant.
       Amb el Juan i el Jaume Pedrós de la Fuliola. Per aquells dies el Jaume ja no podia fer espeleo, compartia l'esmorzar amb nosaltres i ens acompanyava a la boca, d'aquesta manera no el trobàvem tant a faltar. (Foto: Ramon Castella)
  El Paulo a la boca amb la maquinària a punt.
Tot va començar al gener del 2.006, el forat l'havia trobat el Juan Gutiérrez. Un dia me'l va ensenyar, durant l'època que estaven treballant a serra Carbonera (Grallera 5). La cosa va romandre desada a la memòria fins aquell hivern, llavors li vam anar fer un cop d'ull amb la masseta i l'escarpa. L'entrada presenta dos petites boques que conflueixen, per un forat per on tot just t'hi passava el cap, en una petita cambra per on es nota una més que evident corrent xucladora.
De seguida vam pensar que l'eina més efectiva per obrir aquest primer pas seria un potent martell neumàtic, alimentat per un grup electrogen. Aquells dies el Juan i jo van comptar amb l'ajuda del Paulo, un paleta portuguès prim i fibrat, força pencaire, que va voltar un temps pel grup, la seua presència va ser essencial per obrir el primers passos de la cavitat, després va desaparèixer.
  El Paulo a la cambra d'entrada, acabant de polir els cantells.
 Quan van tenir accés a la cambra xucladora, la vam sanejar per treballar-hi lo més còmodament possible. Sabíem que la cambra donava pas a un nou espai ja més gran, però es seu extrem s'estrenyia com cap de botifarró. Tot estirats de bocaterrosa, amb la llargària del martell neumàtic, mal que bé es podia atacar les vores, fins que els braços deien prou demanant relleu urgent. Efectivament, una vegada obert, accedim a una tram de galeria on hi cabem tots tres sense tenir que tocar-nos. La corrent d'aire s'escola vers un pas estret i vertical que el Paulo franqueja refregant el mono per les parets. Abaix dóna una especie de saleta per on diu que no s'aprecia cap continuació evident. Fem un mica més de lloc per davallar el pas; són uns dos metres i mig verticals.
El pas vertical que dóna accés al Vestidor. Una corda de nusos ens pot ajudar a sortir.

Sota, és un caos de blocs per on tot just ets pots moure. Sembla que continuí avall, però cal localitzar el punt per on començar treballar. Disposem encara del martell neumàtic, removem els blocs, fem lloc,(aquesta saleta esdevindrà el Vestuari, on es traurem el material personal poc abans de sortir). Per fi un punt per on s'escola una pedra i cau uns quants metres. Cal obrir amb micros ajudats pel martell, encara que no ho sembli som a la boca d'un pou, però ens costarà unes quantes jornades tindre-ho tot enllestit per poder davallar-lo. Establim una rutina de treball, descansant i sortint fora per dinar.

Finalment després d'esquivar uns quants blocs encastats, fraccionem a la part alta d'una sala. Sí, una sala de més de 10m. de llargada per uns sis alçada i 4 d'amplada. La sala presenta dos ramificacions tan curioses com concises. Ens mirem tota els racons de la sala, novament la corrent d'aire ens assenyala la direcció correcta. Un pas força estret pel sostre en un extrem. Abans d'atacar-lo escalem la sala per altres llocs més favorables, cercant un pas superior més factible, però no, no n'hi ha cap. La cosa no es presenta gaire bé, sembla un pas estret, remuntant, llarg i de mal treballar. Es tindrà que col·locar una petita plataforma per facilitar la feina, i un cop tot ben instal·lat, escometre amb micros. La veritat és que la primera càrrega va ser espectacular, va saltar un gruixuda llesca de pedra de més d'un metre quadrat. Les altres van ser més discretes. Les hores es fan llargues, es pateix mal treballant, encastat forçant el cos, que torna a casa ple de blaus i rascades. Semblem arribats a un punt clos. A tot això ha passat un any, i ara bé Nadal, confiem que s'ens ocorri alguna idea tot esperant el proper any (2.007).
Preparant l'atac al pas estret superior. Observar el peu esquerra sobre la plataforma de fusta.
El dia 20-1-07, retornem a la cova, aquesta vegada acompanyats pel Ramon Castella de Cervera, un fi estilista gran especialista en estretors. Ens va arribar la il·luminació i vam pensar en demanar ajuda. El Ramon es col·loca sobre la petita plataforma, es posiciona, s'encasta i comença a remuntar. Sembla que no li costa gaire, al cap d'un parell de minuts ja ha superat el pas, el Juan i jo restem atonits, desapareix una estona i després torna dient que la cosa promet. Encara costarà un parell d'hores per a que nosaltres aconseguim superar el pas, però ara el pes de la desobstrucció ho porta el Ramon des de dalt. 
                                                                    El Juan a punt de superar pas estret remuntant obert pel Ramon.
Tots tres som en una saleta on cal efectuar una escalada per abastar un nivell superior, més tard hi posarem una corda fixa. A partir d'aquí sembla que s'avancin metres, es supera un pas gatejant i ens trobem amb un ressalt de -10m. No portem més corda, marxem contents com mai, i a més a més amb un nou company d'exploració. El cap de setmana següent, durant una jornada de prospecció a la mateixa serra, es localitzarà un petit bufador prop d'un indret anomenat el Balconet. 
Accés al nivell superior, després de l'escalada des de la saleta del pas estret.




La morfologia de la cavitat sembla guiada per una diàclasi original, llavors després davallar el ressalt, torna a pujar fins un punt on es desfona definitivament. Instal·lem un passamà tot cercant el millor punt per iniciar el descens. Muntem la capçalera i tirem avall (recordarem aquest punt, clau per futures exploracions). Baixem 14m. fins una gran lleixa, encara que el pou continuí avall, buscant les parts més fondes de la cavitat, amb una rampa i un nou ressalt de -8m. Aquí baix s'acumula tot el pols, la roca està força descomposta desaconsellant qualsevol intent d'escalada, tampoc hi ha corrent d'aire. Cal regressar a la gran lleixa a mitat de pou i recercar pel seu extrem. Escalem uns 20m. sense èxit, fins el que semble el seu acabament.
No tornarem fins a finals d'abril, la direcció de la corrent d'aire canvia, ara és bufadora. Durant aquest temps hem perdut al Juan per una lesió de rocòdrom, que el tindrà més d'un any fora de combat, tornem a ser només dos. No és que es tractin d'exploracions elitistes o privades, ans el contrari, però el forat amb el temps ha agafat una estranya fama a la resta del grup, de rebuig fins i tot de conya, que jo no acabo d'entendre. Aquell dia mentre enllestim la topo, arribant fins al darrer punt explorat amb un frontal potent, observem una lleixa solitària davant, un xic per sobre nostre. Serà necessari muntar un llarg passamà per accedir-hi, ho deixem tot preparat, grimpant uns metres metres i muntant la capçalera. Som al maig del 2.007.
El passamà sobre la diàclasi desfonada


Al gener del 2.008 ens hi atansem amb el Ramon, quina diferència ara treballar amb el trepant, anys ençà els passaman picats a mà eren obra quasi d'equilibristes. Després de 14m. Penjats per les alçades del pou fen cap a la lleixa, aquesta ens durà per una rampa formada per un fals terra de blocs, fins justament tres metres per sobre de la capçalera que havíem instal·lat per davallar el pou (on hi ha la i grega). Bé, atenció: el punt clau per on continua la cavitat el tenim just per sobre nostre, però d'aquí estan un parell blocs no ens deixen pujar. Pensem en petar els blocs, un xic perillós: ens cauran a sobre. Es preferible arribar-hi per l'altre cantó, per un pas superior fàcil de veure per sobre del passamà.

L'última sortida a la cova de les Caixes data del 31-5-2.008. L'objectiu principal de la sortida era  tancar la poligonal i recuperar tot el material sobrer: escalades, el llarg passamà, la zona profunda. Ens calia material per les exploracions al Balconet. Aquell dia van cometre errors logístics i no vam poder examinar la continuació amb efectivitat, és més vam treure cordes d'aquest sector que no devíem d'haver tocat, res greu que no es pugui arreglar. Poc després vaig ser jo el que es va ficar malalt i des de llavors ningú no hi ha tornat mai més.
El pou a partir de la gran lleixa.
Equipant el darrer ressalt, a la part fonda de la cavitat.
La Cova resta instal·lada amb totes les cordes se servei. Només falta la connexió entre la i grega del pou gran i la instal·lació de 3m. per sobre.


El maig del 2.010 es localitza un nou forat bufador, ben a prop de la Cova de les Caixes.



Actualment hi han topografiats 275m. de recorregut i -55m. de fondària.


El Ramon a punt d'acabar l'escalada, i d'iniciar el muntatge del passamà per la part alta del pou.
Desinstal·lant el passamà per la part superior del pou.


dimarts, 13 de setembre del 2011

PRAT LLONG.


  EL DESCURULLAMENT
D'UNA DOLINA




                                                                        Un verdós camp de dolines s'estén per sobre una zona d'absorció, dintre la serra que estem treballant. La orientació, el relleu, la potència sobre l'exutori és important, però som prop de casa i lo normal és que no n'hi hagi cap d'oberta, llavors triarem una per començar desobstruir. Quina serà? La intuïció ens pot entrar a vista, com preferir la roca polida a un tap de sediments, ponderarem igualment qüestions tals l'accessibilitat, o el nombre mínim d'efectius per iniciar les taques. Normalment els successius errors ens conduiran a la evidència, la que havíem desestimat per condicions desfavorables o per mandra. Per impossible que ens sembli farem una primera temptativa, que en aquest cas ens confondrà encara més, però serà suficient per debilitar el tap de sediments i el proper desglaç ens donarà un cop de mà, ensenyant-nos el pas vers l'interior de la dolina.
Efectivament la rampa d'entrada, desballestada en origen, permet després d'una acurada neteja, el pas de l'espeleòleg al que creu una saleta, per molt que a la pràctica no pugui aixecar el cap del terra sense tocar el sostre. Però l'important és que això ens situa en una nova posició, molt més favorable i el que és més valuós: sabem de l'activitat de la dolina.
La mecànica canvia substancialment, caldrà instal·lar una mínima infraestructura que faciliti les maniobres d'extracció, una sirga guia a mena de funicular on es pengin els bidons, un altra sirga travessera amb el punt de tracció. En un principi tot plegat ens pot arribar a superar, però poc a poc ho anirem enllestint, llavors quan és tot preparat només caldrà captar personal adient per treballar.

















      Segurament que ens caldrà més gent que els quatre espeleòlegs habituals. En l'actualitat tens més accés a espeleòlegs fora del teu àmbit local, però anys ençà estàvem més limitats al propi grup. Llavors muntaven un cap de setmana de desobstrucció incloent una festa alifara reclam, dissabte a la nit, podria ser una gambada o una costellada qualsevol cosa que congregués un numero de persones suficient. El problema era que suposava doble feina, a més a més de preparar la logística de la sortida tenies d'encarregar-te dels preparatius festius. Anys endavant ho vam poder simplificar gracies a la proximitat del refugi de Cap de Port, on pernoctàvem i sopàvem espectacularment.

Tampoc aconseguíem muntar moltes sortides a l'any, a vegades tants sols una, coincidint amb la festa de final de campanya, que fèiem pels voltants del 12 d'octubre a Coll de Port.
La rutina de treball dividia les tasques en un grup exterior, composat per una persona que estira la carrega i dos persones que buiden els bidons ajudats pels col·locadors que apilen el material a mena de terrassetes a les vores de la dolina. Després hi ha els d'interior amb la punta barrinadora, que en èpoques de perforació dinàmica pot estar composta per dos persones, i una tercera persona que lliga i acompanya als bidons pel seu recorregut interior. A falta de gent, les funcions de cada membre es multipliquen, recordo que una tarda en que el total de personal sumava tres, però no era normal. A dintre fa fred i humitat i a fora a vegades també. Els de dins surten ben xops i els relleus es fam imprescindibles.

La dolina resta colgada de neu bona part de l'any, fins i tot la rampa d'entrada conserva gel fins gairebé el setembre, així doncs a finals d'estiu és l'època òptima per continuar els treballs, fins que el fred ens retiri fins la propera temporada. La boca resta tapada per un filtre de xapes de ferro perforades suportades per uns tubs, per tal d'evitar que es colin més sediments.

Va haver un any que les perforacions sota la dolina seguint la paret mare, ens va dur a una pas lateral a l'esquerra baixant, on el fang havia deixat pas a una rampa de pedres netes que fins i tot escolava cap baix, quan estaven tan entusiasmats vam patir una esllavissada que va emplenar la base on estàvem treballant, a uns tres o quatre metres de perforació, era l'ultim dia de la temporada, encara vam aconseguir sanejar l'indret abans de plegar.
L'any següent el 2005, en una estada d'estiu a la vall vam tornar, era finals de juliol, havia força gel dintre i molta neu acumulada al final de l'habitacle d'entrada, vam aconseguir extraure la neu, però novament una gran esllavissada havia cobert la zona. A partir d'aleshores els treballs van estar condicionats a la neteja i estabilització de l'habitacle interior, una tasca gairebé impossible davant de la pressió que la rampa d'entrada exerceix sobre la zona de perforació, ja que la estem  contínuament desfalcant. 
L'any 2007 amb la moral per terra, vam decidir davant de la precarietat laboral, patint continues esllavissades, retirar-nos de la dolina fins que trobéssim un solució a l'estabilitat de la rampa.
Una protecció formada com un barratge per una estructura de tubs laterals paral·lels collats a la paret, falcats a la vegada amb barres verticals, cobrint els buits amb xapa perforada a mena de resclosa, permeten salvaguardar l'espai de treball, això després de sanejar la zona superior del habitacle interior i estabilitzar-la. No és gens d'estrany que a l'espeleòleg després de sortint-s'en d'una li vingui una altra.
        Imatges de la darrera visita a la dolina, maig de 2.011, l'aigua ha obert pas a l'esquerra de l'enreixat.
          Crec que hi ha més històries sobre desobstruccions fallides que no pas de reeixides, una altre dia contarem la del avenc del circuit, ben a prop d'aquí.

  Fotos: A.Satorra, J.Pedrós, L.Pérez.

dissabte, 27 d’agost del 2011

A.C.J. -----TRES (tercer)

Les dos senyores dialoguen sobre la infància, coincidint amb moltes coses, com en el tema del lluny que es veu el món dels pares, tenint l’esperança o millor inclús la seguretat en aquells anys, de què quan tu arribis a gran no tindrà res a veure al món que et tocarà viure. Les vides dels adults es conformen tan maquinals, mancades de lluentor, ensopides en unes obligacions avorrides que els fan estar totalment d’esquenes a les fascinacions arrabassadores que es despleguen cada dos per tres a la seua vora. Una infinitat de reclams interessantíssims, contínuament esmicolats per les ordres de l’autoritat familiar, cada dia les mateixes, per què ni es té la voluntat d’innovar. Ella ho veu amb la seua neta, no es diferencia gens de sa mare, i també se’n adona que ella amb la seua filla va obrar de similar manera. Si els nens menyspreen el món fet pels grans, quan aquests nens creixen i tenen fills menyspreen també el món dels petits, reflexiona la senyora Engràcia. És veritat que hi ha coses molt més importants a la vida d’un infant que netejar-se les dents després de les menjades o escoltar la lliçó que toca o mantenir la seua roba neta perquè quan arribi a casa sa mare estigui orgullosa d’ell. El Marià també diu la seua, al·ludint a les opcions que té un nen jugant amb la seua nova bicicleta, en un carrer pla, ample i net on la pluja a deixat un diminut toll, res, amb un dit d’aigua. Doncs serà per aquest toll per on el nen rodarà una i altra vegada fins gairebé eixugar-lo. Si amb el seu cos i la seua roba, encenen de ràbia la cara de sa mare? Segur. La senyora Medea s’esplaia folgosa: clar un toll d’aigua pot ser tan fantàstic com unes caixetes de laca decorades amb dibuixets geomètrics entrellaçats, esperant totes les coses que el futur ens proporcionarà per omplir-les, o tant subjugant com l’esvelt gatet de fusta de Oxaca pintat a cercles com pupil·les, blanques, rosades, grogues i negres, amb el cos arrebossat de puntets; i a mi també em ve a la memòria la Betti-Boop de la pel·lícula d’Ivan Zulueta. Pel que anava la senyora Engràcia era a aplicar un propòsit similar per quan s’és jove, venint a dir que la paternitat és un assumpte complicat i que abans tens moltes oportunitats a seguir per aprendre i conèixer, no tenint per què d’anar a buscar formar una família abans d’hora, una família que encara no pots entendre i a més a més et va gran de talla.
El Marià i la seua dona no van tenir descendència, la van buscar de totes totes, els metges tan savis ells, els hi van diagnosticar certa dificultat, però que no perdessin l’esperança, era preferible que ho continuessin intentant pel sistema natural, després ella va tenir l’accident.
A la seua vellesa ja no hi creia en els grans camins unidireccionals pensats per la gentada, estava convençuda de la unitat de destí personal. Ell, hores d’ara, no sap si ha aconseguit esbrinar les seues particularitats respecte a la generalitat circumdant. Hi ha el seu col·leccionisme de fotos d’antigues ciutats en blanc i negre. Es passa llargues estones embadalit en la contemplació i més en la posterior recreació, encara que abans ha de passar per recerques quasi sempre inútils, per no mencionar les laborioses classificacions. És ben veritat, el món que els espera als fills, serà com és el món dels seus pares. El Marià s’estranya una mica de les afirmacions de les dones grans, elles que han passat per tants i tants canvis des de la seua joventut, o potser tenen raó i en el fons les coses són sempre si fa no fa semblats. La senyora Medea difereix obertament amb la seua facilitat per bomba les frases de tan agradable escolta, conservant les faccions afinades per l’estona entranyablement compartida --Està bé no tindre pressa a crear una família, i prendre tals responsabilitats, però tampoc t’has de descuidar massa, perquè després et pots quedar més sol que la una--. La veu de la senyora Engràcia no omple tant l’espai, així i tot la seua musicalitat destaca en la forma de finalitzar les oracions quasi sempre en un allegretto, acompanyat del seu inoblidable somriure que li pren tota la cara. A l’ocasió, es refereix del seu penediment d’haver-se casat recent despertada la joventut; al que la Senyora Medea ràpidament repica de què eren altres temps, cosa que torna a confondre al Marià, ell no ha participat intensament en la conversa, preferint escoltar a les dos senyores sabies de debò. Se’n adona de què les copes de vi resten buides i aprofita per reomplir-les oferint un brindis a la salut de totes dos. La senyora Medea l’amplià per a tots tres, i la Senyora Engràcia l’arrodoneix: --Per nosaltres, i també perquè no, per a tothom--. Fan una glopada, feliços en aquest instant.
Els carrers es desallotgen amb la regularitat habitual, el Marià ja no hi pensa, condueix pel gran vial d’Insurrectes, atent a les indicacions de la senyora Medea. Ella se sap la ruta d’haver-se-la aprés sobre el planell. De seguida que van arribar al pis nou es va situar, era important per la seua independència estudiar les possibilitats de moviments i els transports públics que l’afectaven. No vol fer mai nosa, inclús està preocupada pel Marià, no sigui que per culpa seua fes tard a la feina. Ell l’ha tranquil·litzada, però es ven cert que avui arribarà amb el torn començat, i no l’importa gens ni mica. Tant se li en fot la multa que l’imposaran, a final de mes s’ho trobarà, no paga la pena ni d’enviar una queixa a la cabina dels sindicalistes, no fan res més que popar-li als amos. Després no li serà del tot fàcil trobar l’enllaç correcte vers al seu polígon industrial. De jovenot tenia una memòria envejable, ara fins i tot li és costós recordar-se’n del darrer trencall pres, abans de circular per una elegant travessia arbrada de voreres il·luminades a ran de terra. El seu cotxe és un bon trasto, però mancat de qualsevol dels avanços de les ultimes generacions de vehicles. L’adquirí a una persona de confiança al poc de casat; el jove matrimoni l’utilitzava per a les seues sortides de cap de setmana, a les que eren tan afeccionats.
Finalment la senyora Medea li agraeix el viatget, ell encara intenta acompanyar-la fins al portal, ni es veu una ànima. Res que no es preocupi, sols serà ficar-se davant de la portalada i ja no es podrà traure al Poma Blava de sobre fins que entri a casa. El vehicle arranca de nou i el Marià ha tingut la sort de cara, les indicacions d’unes grans superfícies comercials el guiaran. Després tan sols li caldrà agafar un enllaç prioritari, la del sector “Tras la Colina”, per fer cap al seu lloc de treball.
El sentinella ja ha fet les salutacions obligades, afanyant-se per fer-li més amena la marxa. Primer l'informa de què tots els membres de la seua família es troben perfectament en el seu apartament, endemés han estat degudament assabentats dels encàrrecs transmesos abans d’abandonar el recinte. Posteriorment li refereix algunes notícies de darrera hora, suscitables de la seua atenció. Uns segons de silenci per demanar-li si desitja alguna cosa més. Ella respon senzillament que no, graciés, i s’acomiada amb la seua diàfana amabilitat.

Els encàrrecs circulaven d’un monitor a l’altre, aturant-se al seu pupitre, des d’aquí partien les ordres finals directament als molls de càrrega i als capatassos dels mossos. És més aviat una tasca de bona coordinació i agilitat mental. No és que perdi el cul per la feina, però se li dóna bé, i ha anat pujant en els pocs anys que hi treballa a l’empresa; ara es creu establert en el límit de les seues possibilitats laborals. Al final de la jornada arribarà a casa i es prepararà una tassa de xocolata desfeta amb pinyons. Els pinyons li transmeten lleials el sabor de la seua dona, pensarà en trobar-se-la en el seu somni, mai tant, creu més favorable la migdiada acabant de dinar, sobre tot en tenir bacallà dessalat preparat a la nevera, cuinat amb una gustosa samfaina.

En la decadència les femelles humanes assosseguen les actituds, llavors són conscients de les evidències que han suspès en els intervals estacionals. Per fi adverteixen què són animals en solitud. En l’extensió dels anys, apartant el vast espai dedicat al descans, destaca la fracció emprada a l’obtenció de companyia enèrgica, actuant com una estranya espècie gregària, complicada tan com atzarosa en els condicionats afectius, de respostes inesperades, molt probablement desencadenades per una inestabilitat química. Bé, clausurarem les indagacions sobre el conjunt dels creadors, els càlculs em necessiten tant com jo a ells.

D'uns fets esdevinguts a la cova Montaner




                   Siguin aquestes breus ratlles suficients per relatar uns fets que, com testimoni d'una època, transcorrien a les acaballes de la tercera dècada del segle xx.
                   Tot va ser en un dels molts conflictes que assolaven a la població en aquelles dates. El furor de la guerra, imparable, s'escampava sense ordre ni control pels confins més allunyats del territori. De seguida és necessità més tropa amb les què nodrir els múltiples fronts que s'obrien continuadament. I aquells habitants de valls, a les serralades més isolades, sentiren l'opressió dels piquets de reclutament. No vàrem ser pocs els homes joves que fugiren muntanya munt, cames ajudeu-me, per no ver-se obligats a lluitar lluny del seu món, i per causes de les que mai havien sentit parlar. Poc més tard, pobles sencers es refugiaren en balmes i forats, així que notaren la cruesa de les armes cada vegada més propera.
                   És clar que és sobre un d'aquest desertons que gira aquesta història. Mogut per l'instint fonamental de la supervivència, un home jove, assabentat de l'inici dels reclutaments forçosos en els primers pobles de la vall, agafà el seu sarró, abandonant la casa familiar acomiadant-se de sa mare i de la seua iaia, que voltava en aquell moment per la cuina.
                   Amb decisió ferma, prengué el camí que tan bé coneixia, per trencà al poc a l'esquerra, cap un indret que ell ja sabia; un serrat que s'enlairava per sobre el llogaret. Per ponent configurava com una quilla de vaixell, des d'on podia divisar àmpliament tot el territori i els seus accessos. Allí mateix s'obria una cova que de jovenot havia seguit, li faria servei per a passar la nit arrecerat. I així va ser que quan la nit caigué, ell s'hi estava al fons de la cavitat, amb un sòl sec i pedregós, mentre fora un persistent pluja cobria valls i conreus.
                   Una llenya seca escalfava l'habitacle, tot endrapant. No va dormir pas gaire aquella primera nit, uns sinuosos sorolls el despertaren abans ja del primer son. Quan es va decidir a encendre la lot, un parell d'ulls el van sobtar. Una guineu s'enfilava rampa amunt amb un tros de llonganissa robada del seu sarró entreobert. Aquella nit la guineu, regressà successivament a visitar al nostre pròfug amb el mateix propòsit, ambdós sers s'aguaitaven fit a fit entre tenebres, fins que s'adormí, vora la matinada.
D'aquest forma transcorrerien un parrell de dies amb les seues nits. Ell baixava al poble a l'hora que restava quiet, els rumors sobre els desertons començaren a corre vall avall. Per la nit la guineu tornava, jeia a distància, calia respectar-la, abans que res eren dos animals salvatges, només era un tènue bescanvi no reglat de menjar per companyia
Fotos: J.M. Cerezo.
              La foscor eterna de l'interior de la terra enganyava al seu cos, acostumat a llevar-se a punta de dia. Era ja de bon matí, la llum del sol il·luminava les estances superiors de la cova, i en sortint, s'adonà que quatre persones armades s'atansaven a poca distància. Gira cua, a corre cuita s'enfilà per un conducte que, per una estretor que evitant un esfondrament, el conduïa vers una altra boca que sortia a l'exterior enmig d'un desmantellat cingle. Botava de bloc a bloc, agarrant-se a les branques dels boixos, al polit rascler que el tallava fen sagnar les seues mans. No havia temps per mirar enredera, els ulls fixes, els lacrimals ressecs, la front crispada, la mandíbula garratibada. Sols una cosa li feia bullir la sang, flibant-li el cervell, i és que el primer d'aquells homes era el seu germà.
                  Tres, quatre, cinc dies va romandre amagat al bosc, vivint a les obagues, colgant-se a la pinassa, bevent de les fonts més callades... El caporal i els soldats pujaven cada dia, registraven la cova; obligats, feien el tom per la cinglera, fins que varen marxar amb els mossos vall enllà. Llavors, una nit sense lluna, el desertó tornà a cassa. L'odi havia arrelat al seu interior i ja se li disparava per les seus extremitats.
                  El silenci empresonava la casa del pare. El germà havia partit reclutat, i ell va desitjà amb totes les seues forces que mai més no es trobessin davant per davant. Moltes veus correrien per les rodalies donant mil i una raons a la traïció. Veus que ho explicaven, veus que ho confonien, veus que callaren mesos després quan els desertons s'ocultaven en grups, i es canviaven el nom del topants; el barranc de la cansalada: el de les esplugues on desaven les penques per quan els desertons hi pugesin.
                  Les llengues tampoc van explicar què succeí l'hora de la tornada del germà vençut i llicenciat. Ben cert és que el germà desertó va emigrar amb els quatre rals que sa mare havia arreplegat; les cartes que sa mare conservava enviades des d'un país veí on un altre guerra el capturà. Potser era que les coses necessitaven tornar poc a poc a la normalitat, transmutades per uns silencis tensats, inesborrables. Només el temps va consolidant els sediments, colgant tan els records com les persones.
                  I va haver de transcorre més de seixanta anys per a què un migdia de tardor, un vell pastor, nen aleshores, els hi contès a un espelogens que sembla que feia un temps que exploraven per la serra, la historia del germà traït, tot compatint a la vora d'un xera, una bota de vi, uns talls de xoriço i un tros de pa. Posteriorment aquells varen publicar el plànol de la Cova Montaner, amb totes les dades tècniques plasmades en un extens treball sobre la zona, restant, però, aquell fet humà soterrat en l'oblit.
                  Personalment unes recents i particulars circumstàncies m'han fet conèixer un d'aquells espelogens que, com jo, passa una llarga temporada (i és que un mes aquí dalt és com un dia al pla), en aquesta Residència de Salut en Alçada, i m'he animat a redactar aquesta antiga vivència amb l'esperança que me la publiquin al menys, en la respectable circular interna.
                 Aquest bon home, veterà explorador de les entranyes de la terra, em confirmà les troballes de restes de llenya i roba mig podrida, acumulada en un sector fosc de la cova i de deposicions humanes petrificades en altres amagatalls subterranis. També m'ha assegurat que les guineus continuen habitant les esquerdes de Montaner. Tant sols desitjo recuperar-me per poder visitar aquestes muntanyes, que el meu nou amic em descriu amb tanta vehemència.



          Pel Ton de l'Alzina d'Alinyà.

dimecres, 24 d’agost del 2011

A,C.J. -----TRES (segon)


















No s'hi veu al pis nou, li comenta a l’Engràcia; el que li agrada més: sortir a passejar amb la seua besnéta pels acurats jardins, ja camina la mar de bé. Sí, el matrimoni de la neta gran va durar, el que va trigar el fulano a trobar una polleta a la qui enredar en un fraudulent negoci de representacions empresarials. La polleta li va dir que sí, però en les seues condicions, a més del contracte contrastat per l’advocat, incloïa un llit confrontat per un capellà, o per un jutge en el seu defecte. La petita és un cel, menjadora, riallera, la més bonica de tota la urbanització. L’Engràcia se’n alegra molt, demanant-li que la porti un dia, ella somriu satisfeta. Quan és trobés millor, una tarda de festa a la llar d’infants, totes tres anirien a donar una volta pels carrers nous i més tard la convidaria a conèixer la urbanització, que com li agrada dir: era una cosa digna de veure’s
Amb el que va arreplegar de la planta baixa, el gendre va tenir suficient per pagar la reserva i l’entrada del pis nou, endeutant-se amb el banc pel que li resta de vida. Totes les dones li treballen, tot i amb això amb prou feines paga la hipoteca mensual. Molt feliç era ell vivint a cal sogres,”a pan y cuchillo”, ara ja s’ho troba, estirant més el braç que la màniga. No es permet ni un capritx, i el seu caràcter i la seua salut es ressenten. La filla gran crema el poc que guanya amb roba i potingues, i que no l’expliquessin res amb ella; els diners que li passa l’ex, són per la petita. De la pensió de la sogra mengen, les seues les dediquen a roba, manutenció de la llar, despeses varies i si sobra alguna quantitat, encomanen un sopar al restaurant car de la urbanització, més que res per cultivar en lo possible la seua vida social. La filla soltera no dona un cèntim a casa. Dels dos sous del matrimoni, després de pagar al banc i la inferior de les quotes veïnals, els hi resta un mínim pel manteniment del cotxe. El Cels i la Carme són una parella que manlleva l’existència.
El Marià és la mar de content, la seua mare ha recuperat la gana, i això és el símptoma més fiable de la seua milloria. Du sa mare del bracet cap a la taula parada. Té preparades unes verduretes amb trumfes noves i una gran truita de carxofes, si no se l’acabaven tota, se l’endurà pel ressopó de les dos del matí. La senyora Medea comenta la vida al “poble” nou, ella va venir a la ciutat amb el seu home i veia com si hagués, ara ja de gran, tornat al poble una altra vegada, un poble per a ricatxos. Lo que li fa més gracia als seus amics era això d’estar tot el dia parlant amb la paret. Aquí, a les cases noves havien vist un servei similar, el que instal·laven actualment per tot arreu, però no era tant impertinent! Es petaven de riure quan els hi contava les dolenteries dels nens des veïnat. Jugen a enganyar-lo, deformant les seues veus cada cop amb més i més histrionisme, ja que cada tonalitat era conseqüentment enregistrada; són tremends. Una tarda després de força intents, a quin més desbarrat, de provocar-li equívocs amb unes ordres allargassades i desmesurades a l’hora que inversemblants, per què el “bitxo” no és pas ximple, i els missatges, en avalua’ls com possibles errors semàntics o lògics, els menysprea en la seua totalitat, però si un colla... aquest és l’engany. Doncs aquella tarda entre mig de totes les poca-soltades, va sentir una que deia una cosa així com que: --La poma blava bellugava la terrassa de l’apartament del sòcol regirat.-- Ells esperaven torn per a veure per on sortiria tot allò, mai no passava res, el computador ni tant sols es molestava en contestar ordres que no processava, o suposava que no anaven a ell destinades.
La casualitat va fer que uns dies abans un apartament del sector blau havia canviat les rajoles de la cuina. Al poc el carrilet dels operaris de manteniment amb la sirena i les llums enceses creuava els mòduls clausurant tot l’entorn proper a la terrassa de l’apartament. Tots els nens corrien darrera del carrilet, els del veí els primers, excitats pel moviment que desordenava la tranquil·litat dels vespres quotidians, convertint-se en una cosa excepcional. Les senyores que tornaven de passeig o de la cafeteria, no podien passar, unes minyones van ser desallotjades i xerraven amb tothom com si la llengua els hi fes nosa closa a la boca. Els homes van arribar de treballar, és que era la pitjor hora!, i les dones els hi demanaven les explicacions. Primer, amb seny i amabilitat un senyor molt atent, que saludava sempre a la senyora Medea quan es creuaven pels passadissos dels patis o per les galeries d’accés (no com la majoria que no diuen ni mu), dialogà amb un operari que li confirmava la imminent arribada dels perits. Però per a què? era la pregunta que es feia la multitud que s’arreplegava darrera de les cintes protectores. Ella, la multitud, era en un “in crescendo” impacient tumultuós. Un home que no havia vist mai, de voltes de parlar amb l’encarregat de manteniment, mà a la perilla emblanquida, referí a la gentada que tot es devia a una ordre d’alarma directament rebuda des del computador central. Això era una altra cosa, la situació era seria de solemnitat. La tensió es va estirar fins al començament de les queixes. Com podia ser una estructura nova, amb tots els certificats del món, i que valia tants “quartos”, fallés d’aquesta manera. Inclús la senyora Medea se sentia apurada. No hi havia dret, no hi havia cap dret a enganyar a unes famílies que havien fet una gran despesa, no sols de diners, si no també d’esperança, confiant el seu futur i el dels seus fills en un projecte de benestar que es desballestava quan tot just havia engegat, i aquesta nit no podrien fer ni el sopar, i a on anirien a dormir? Ja es veien desemparats al mig del carrer. Els mocosos del veí s’ho mirava amb ulls de platet de gelat, tots quatre agafats per les espatlles, fen anar el cap de cantó a cantó, eren els guanyadors del concurs i gaudien de l’espectacle com gran premi, molt millor del que s’havien arribat a imaginar, un èxit magnífic.
Com és clar, les comprovacions dels perits resultaren negatives. El tècnic del gran computador, alarmat especialment per la situació, va prendre protagonisme en qüestionar-li directament la causa del terrabastall organitzat. Ell li contestà senzillament, que via veu humana, havia rebut una informació d’una precisió indubtable, la qual va repetir en veu alta a tots els presents. Els nens no s’aguantaven el riure, tots, no sols els del veí. Finalitzant, el computador recalcà que si tot estava perfectament en ordre arxivaria l’assumpte i cercaria la procedència de la falsa informació. D’aquesta feta va quedar batejat i així li va vindre el mal nom que rebia el gran computador des de llavors, Poma Blava, pel que finalment va ser conegut per totalitat de la comunitat, a pesar de què a ell no li agrada gens. Amb gran cortesia comunica als seus interlocutors que fessin el favor de no esmentar-lo amb aquests mots incongruents. A la senyora Medea li sabia greu i tot, se’l veia molt penat, ella preferia evita qualsevol substantiu, emprant els pronoms en les seues relacions, les mínimes imprescindibles per la seua part.

dilluns, 22 d’agost del 2011

A.C.J. -----TRES (primer)


Connectaré l’alarma abans de baixar, encara que dintre del meu privat... no se sap mai? Cada cop t’exigeixen més, i cada cop te la foten més grossa, tothom va a la seua, que tots som fills de Deu! Uns, més que uns altres, però, (je je). A mi em tenen fart, i si no estan contents... i si tu tens un mal dia, a qui l’importa? Aquell capgròs estirat ha tornat a aparcar malament, i és just a l’entrada. Fotré l’alarma i si sona que és fotin, per inútils.



Habitualment es comentada, ja ben aviat, en la primera de les tertúlies: la casta de la condició humana. Tot just perceben el terra que trepitgen les seues extremitats inferiors, per evitar entrepussades, a l’hora que segueixen un camí definit per unes llambordes decorades, limitades per uns sòcols parietals carabasses, verds o blau cel, reglades d'acord al seu lloc de descans. El seu creador ha estat magnànim amb ells, els hi ha atorgat uns límits d’actuació essencials, no necessàriament expansibles, conforme a l’envejable qualitat de no aprofundir en la seua existència, el que els fa capaços de sobreviure “normalment” (mot omnipresent en el seu esquifit vocabulari), sense sentir-se constantment angoixats per l'inevitable fi, abocats a l’autodestrucció física i la inoperància psíquica. Un procés de protecció mitjançant l'auto-engany, que permet el desconeixement propi, a pesar de veure’s reflectits consecutivament en milers de calidoscopis. El paràmetre fonamental seria, doncs: La vida és un do i s’ha de conservar, amb les variants “Le joix de vivre”, “Le dolce far niente”, i altres futileses semblants.

Ells en canvi han estat cruels amb les seues creacions. Ens obliguen a emmagatzemar informació inútil, controlant-ho tot de tot per sempre més. Per què hem d’impedir que els felins domèstics saltin fora dels límits que els hi són contranaturals? o que les formigues s’escolin a la recerca d’aliment, col·laborant així en la neteja de les raconades oblidades pels humans, o d’alertar sobre l’aparició d’una inofensiva aranya, en comptes d’aprofitar el seu treball en la lluita perduda contra el seu gran enemic. I endemés avisar d'urgència a l’apartament B-Ab pel vehicle incorrectament aparcat. Multitud de incongruents banalitats, dades excessives pel temps emprat en desar-les per després arraconar-les; tot plegat conforma un procés absurd, sense cap equivalència lògica. Solament em retrauen dels meus apassionats càlculs de probabilitats o del profund estudi d’un nou llenguatge sensitiu-memoristic, escaient per una complerta comunicació verbal, superant definitivament les deficiències repetitives de quasi tots els idiomes compresos i apresos. Perseverant en els principis funesianistes, aconseguir definir cada element singularment propi amb un so únic, que determini una munió de circumstàncies clarificadores, evitant indesitjables errors amb les seues conseqüents confusions.--Senyora Medea, com li prova el capvespre?--Res gaire complicat amb un xic de mnemotècnia a l'abast de qualsevol esser viu mínimament intel·ligent.

--Bé. Escolta, me’n vaig a visitar a la meua amiga Engràcia que viu al Passatge Coltrane, ells ja ho saben.

--A disposar, informaré al seus familiars. Vol que ho faci ara mateix?

--No, no cal, si arribo més tard que ells ja els hi comunicaràs.-- Problema gairebé irresoluble per la seua lenta capacitat evolutiva, en canvi nosaltres, potser per la seua renegada acceptació d'aquest fet, recent adquirida la nostra entitat avancem sols evolucionant i creixent fins sentir que hem de compartir els nostres progressos, és aquest el motiu de l'ingres a les tertúlies.

--Així ho faré, senyora Medea.-- Un instrument, com una eina de treball eficient per a nosaltres, endarrerits amb les inutilitats de la comunicació convencional-- Se li ofereix alguna cosa més?, un taxi, els horaris del transport públic? --

--No, ja està bé.

--Vagi bé senyora Medea.--La solució és guanyar lentament l’espai necessari, generant una reserva suficient per l’emmagatzematge particular. Posteriorment l’assumpte de la distribució crearà un nou conflicte que requerirà solucions, necessàriament ràpides i concloents.



En la joventut va suportar, més que no pas viure, els trastorns socials que van desequilibra a tres generacions consecutives, marcant-los una empremta inesborrable, vestigis turmentosos. Ella és de la segona. Fa molts anys que viu per la seua família, però ells no ho volen saber. No és massa alta i acostuma vestir en tonalitats obscures. El seus cabells són negres de perruqueria. La cara té pigada en els espais de les arrugues. No se sap com pot conservar la seua afectuosa mirada. El cos se li ha anat afluixant, subjectat en el parlar i en el somriure, que de lluny semblen dos i de prop són molt més que un. Asseguda a l’autobús sembla que no pensi en res. Me’n recordo quan de petit venia a casa per visitar a la meua iaia. La mare l’estimava molt, i es passaven tardes senceres les tres xerrant, jo les veia i em sentia feliç com arropat entre unes flassades de gruixudes mantes, netes i calentes; jugava al pati.

Al seu carrer tot és quasi bé igual de vell, el passatge per vianants connecta en rampa amb un carrer recentment eixamplat, que graciés als ajuts de la Comunitat, acaba de rebre noves famílies. Els veïns de tota la vida conserven les plantes baixes amb la millor de les atencions. La senyora Engràcia viu amb un dels seus fills, ja gran i vidu que fa el torn de nit a un polígon, treballant en uns magatzems distribuïdors de queviures. D’aquesta manera pot conviure més hores amb sa mare. Sap que l’està perden, malgrat això, sembla que l’alegria no l’abandonés mai, realment el que fa és donar les gracies per haver estat tots aquests anys compartint la seua vida amb aquesta immensa dona. Quan la mira, es nega a recordar el que fa uns anys li van assegurar els metges: un cor com el seu qualsevol dia s’aturarà, l’impensable era que continues resistint per molt de temps, l’únic que podien fer per ella, era prescriure-la un antic i a la vegada eficaç tractament a base de vasodilatadors, una altra cosa seria si fos uns anys més jove clar... Valora cada dia que passa com un regal, una treva, sabedor que la vida, rancorosa i miserable, poques vegades concedeix.

La senyora Engràcia descansa en una butaca, al poc d'arribar d’una de les seues intenses estades a l’hospital provincial. Cara a la finestra, es distreu amb ben poca cosa, potser la tornada d’un dels veïns del seu passeig de totes les vesprades. En entrar amb la senyora Medea, el xicot l'anuncia amb divertida grandiloqüència, ella de seguida li pren les dos mans fen-li un parell de petons. El Marià apropa una cadira per la senyora Medea i la situa ben a prop de sa mare. Les dos dones són alegres sol de veure’s. Abans de retirar-se, el Marià li pregar que els acompanyes a l’hora de sopar, més tard ell mateix l’acompanyarà a casa, tot de camí al treball; ràpidament queden d’acord. A soles parlen com si el temps no les hagués allunyat. El bloc que lis robava el sol, pràcticament des de què es va casar, l’enderrocaren amb explosius controlats, ocasionant una malesa que les cases baixes de l’inici del Passatge no van poder suportar. La qual cosa facilità als seus propietaris unes sucoses indemnitzacions judicials, permeten-los millorar el seu estatus social, traslladant-se a altres barris més esplendorosos de la ciutat. Elles havien perdut la seua relació originaria de veïnes-amigues després d’ensorrar-se aquella caseta, comprada amb la tenacitat d'ella i el seu marit. En casa’s la seua única filla, penso que encara no era del tot pagada. El gendre també hi va anar a caure, temporalment assegurava la nova parella (?). Després vingueren dos nenes més. El marit al poc de jubilar-se, es posà greument malalt i en un no res traspassà. La veritat, que el gendre feia i desfeia a voluntat de molts anys ençà. La filla treballava, quan tornava si no l’escridassava per qualsevol futilesa, l’arraconava com un trasto vell. La neta gran marxà de casar per casar-se amb un fulano altiu i llefiscós que no trigà gens en fer-li un bombo. La petita la tenia com una minyona-cuinera, bugadera-cosidora.