És d’hora pel cafè de Cal Ric. La gent allarga les
sobretaules a les posades que tenen per costum abandonar l'ampolla
de conyac a discreció de la clientela. La veritat és que no hi ha
quasi ningú, tres nois joves envolten una taula com si no la
volessin ocupar. El Marià recorre la sala amb la intenció de
demanar, de seguida apareix per darrera un home gros de braços prims
amb pantaló fins a mitja cama, que escolta la comanda i se’n va
per la porta de la dreta del mostrador, torna sortir i se seu a la
taula amb la parella. Té els ulls i el somriure caiguts, i parla amb
la rialla congelada, els demana d’on venen i ells responen de la
capital.
--Noves de la capital, sempre és bo escoltar noves de
la capital. Com van les coses, ja han completat els projectes de les
autopistes del sud, les que van per sobre el riu?
--Sí, ja fa uns anys. Han construït moltes barriades
per aquella zona.
--Jo vaig viure un temps al sector "Tras la
Colina", ja sabeu amb el proletariat, fa molts anys, abans de
què emigrés al Departament Occidental d’Ultramar. Allí hi vaig
viure trenta anys. Allí vaig conèixer al meu millor amic, el que em
va donar la primera feina, del que vaig aprendre tot el que cal
aprendre per progressar al ram de l'hostaleria, i al cap de tretze
anys vaig aconseguir obrir el meu propi negoci, un local nocturn
“trés chic” el millor de la ciutat, una mina.—L’home enraona
lentament mentre somriu subjugat per una confortant placidesa.-- Un
"godfather", coneixeu el que vull dir?--
Sí. Contesten tots dos amb el cap.
--Dintre d’una setmana aniré a la capital rebre’l,
a l’aeroport, no al de la vostra capital, a la del mar. Ve per uns
dies. Baixant de l’avió li esperarà una escolta que acompanyarà
a ell i al seu seguici fins a l’hotel. Ell no té negocis a la
capital, no li interessa, no es mou el suficient líquid... ell
vindrà a veure’m, convidat per la família Alada, la dels hotels i
els autobusos. És un bon home.
--No és un home perillós?
--No, no, és un tipus franc. Ell sol té una cara, si
parles amb ell has de ser sempre sincer i dir la veritat, no tindràs
mai problemes si així ho fas.
Una pausa per un segon de silenci, i el Ric engega sense
mira’ls a la cara.
--Es viu bé aquí, molt bé. Aquí amb una mica de
doblers en tens prou, sol amb una mica. Jo tinc els meus guanys
ingressats a termini fix i vaig vivim.
--Els té al Departament Occidental?-- Pregunta la Bea,
provocant la mirada inquisitiva del seu amant.
--No aquí, al banc. Cada sis mesos bé el "taxman",
el convido a sopar, li pago una quantitat estipulada, una misèria.
Imaginis el que hauria de pagar al Departament Occidental, o a la
capital, no compensa.
El cafè es va omplin, la gent en entrar saluda a l’amo,
ell aixecant la mà amolla: --Benvinguts a casa meua--
--D’on és Vostè?-- Continua preguntant la Bea.
--D’aquí, jo vaig néixer aquí, ara farà nou anys
que vaig tornar. Han vist a la meua dona?
El Marià ja s’havia fixat amb una jove morena de
cabells llargs i fins de pòmuls esmolats.
--La meua jove esposa, la quarta. Em vaig casar amb ella
als pocs mesos d’arribar. Mai a la vida havia vist uns ulls com els
seus, els hi heu vist els ulls? Increïbles, la meua jove esposa.--
--Havia de ser un gran canvi per vostè, després de
regentar un “nigt-club” un una ciutat, obrir un cafè al seu
poble?--
--Sí, aquí s’hi està millor.-- Fa una nova curta
pausa.-- Ahir vaig vendre més de quatre-centes cerveses i no menys
de trenta botelles d’aiguardent, havia una gran festa a l’esplanada
de l’església.--
--Ahir era el Dervali, no sabia que se celebrés per
aquí.--
--Aquí tenim de tot, mireu al Safatans, el nostre
proscrit, ningú sap con és diu realment i qui ho sap s’ho calla.
Atansa’t Safatans, seu. Aquests senyors estaran encantats
d’escoltar la teua història.--
El tal Safatans accepta la invitació, i el Ric marxa
tal com havia vingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada