dijous, 25 d’abril de 2013

A.C.J. -----VUIT (quart)

La fonda del nebot és plena, ni les recomanacions del tiet serveixen. Un plat a taula no falta mai, i si a última hora no han trobat res, els hi faran un racó en algun dormitori, però és temporada baixa i un lloc o altre segur que troben. La del costat i la del davant també són plenes. La darrera casa del carrer és l’Hostal de les Dos Aigües. La Bea insisteix en anar-hi directament, sense passar pels altres establiments. Al vestíbul un petit mostrador fa de recepció. Un noi els atén amablement i els ensenya una habitació del primer pis. A la Bea li encanta, tota de fusta amb un gran llit de matrimoni, una mosquitera, un ventilador penjant del trebol i la seua cambra de bany, net i curiós. Previngut el Marià pregunta quan en demanen, el noi respon, i se la queden. És baratíssima diu la Bea, quan el noi els ha deixat sols, ell intenta explicar-li que aquí els diners tenen un altre valor que a la ciutat. --Una habitació com aquesta, no a la ciutat, a les rodalies, costaria cinc vegades més.-- Ratifica la Bea. --Vaig a preguntar a quin hora és el sopar, tinc com un forat a l'estómac...-- Marxa el Marià deixant que la Bea prengui possessió dels armaris.
El menjador se’n porta la major porció de la planta baixa. Una dotzena de taules i tres taulells llargs propers a les parets amb bancs correguts, que ja són semi-plens. La parella ocupa una de les tauletes centrals que resten buides. Una cambrera els saluda cortesament, els ofereix la carta, variada, extensa, inclús hi ha tot tipus de peix. La Bea de seguida demana si el peix és fresc. La cambrera respon que tots els plats en què s’especifica peix fresc, el peix és fresc. Dia sí, dia no, puja la furgoneta que es prové del camió del peix que compra directament a les mercaderies que venen de la costa buscant els "abarrotes" de les grans ciutats de l’interior. Ella ja ho té decidit: una sopa de peix i un plat de gambes amanides amb suquet. El Marià es decideix per una amanida de temporada i un entrecot de bou poc fet. Beuran un blanc per ella i un negre del país del costat per ell; els vins són tant cars com els plats. Trigarem uns vint minuts per servir-los, diu la cambrera abans de portar l’ordre a la cuina.
--Tenia raó el botiguer.-- Comenta ella.
--Sí, per què?
--Per lo de les dones guapes, què no t’has fixat amb la cambrera?.--La Bea es recol·loca el cul a la cadira.--Mentre estaves mirant els llibres de la biblioteca, també haig vist a la cuinera i deu ni do, d’un altre caire, més natural...--
--La cuinera? Si m’ha semblat que era una dona gran.--
--No, n’hi han tres a la cuina, dos de grans i una de jove i guapa. Després hi ha el noiet de recepció i dos noiets més que deuen de fer el servei d’habitacions i ajudar al menjador.
--Tot això en els deu minuts que haig estat a la biblioteca!
--Això i més, és que els homes no us fixeu en res.
Entren més comensals. Tres persones s’atansen a saludar a la parella.
--També són vostès aquí? No se’n recorden? Avui és la tercera vegada que ens trobem: primer prenen un té al mirador del llac, després visitant els carrers del poble antic de... Com es deia?-- La senyora pregunta a un dels homes que l’acompanya.
--Aspia.-- Respon.
--Això, és preciós, nosaltres ja havíem estat per això. Molt bonic però val més no quedar-se massa, és molt car.
--Hi van molts turistes.-- Diu amb cert menyspreu un dels homes.
Els tres de palplantats envolten la taula de la parella. L’home de cabells blancs que sabia el nom del poble reprèn la conversa: --Per trobar un altre lloc com aquest, hauries de conduir almenys tot un dia sencer per carreterotes infernals.--
--Com aquest no, si a cas semblant, d’inferior categoria i molt més car.-- Els dos homes es recolzen l’un a l’altre.
--Aquest hotelet és un luxe al bell mig del món perdut.
Incomodat per la incomoditat de la situació, el Marià els convida a seure a la seua taula. A lo que els convidats no fiquen cap pega.
--Són famosos els exquisits patés de la casa. A veure si ho endevino: primer farem una tauleta de patés i després uns marisquets, per ells un parell de crancs per cap i per mi un llagosteta.-
--S’ha d’aprofitar, preus com aquest no es troben ni als Departaments més australs d’ultramar.-
I en aquest estil superficial es va desenvolupar la resta del sopar. La senyora es lamentava que tinguessin de marxar de bon matí --... per què aquests dos volen anar més amunt, a les altes muntanyes, a tocar neu, com si no fossin prou altes aquestes de muntanyes.-- La Bea, per la seua part deia que li agradaria passar uns dies més al poble. --Al poble no hi ha res, l’únic aquest hotel, de seguida està tot vist.-- Replicava la senyora reposant un moment en la seua fruïció amb la testa del crustaci. La Bea recomençà explicant els suggeriments sobre les interessants excursions que es podien fer des del poble, del que el Marià es mostrava del tot favorable.
El trio s’excusa i es retira a descansar sense prendre cafè. Ella, amb manifesta teatralitat, confessa que està morta i l’endemà li espera un altre tuti de viatge.