divendres, 8 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (quart)

Els articles de consum es concentren en una sala oblonga sense sortida a l’exterior. Les suaus ratlles de pintura crema, de tonalitats quasi similars, confonen als daltònics que ho veuen tot igual, parets, prestatges i enrajolat. És un punt de trobada pels residents, que a força de coincidir entaulen incipients amistats. La cafeteria ocupa un cilindre envidrat que supera el nivell del supermercat, un sòl de cristall opac per sota, permet observar la sala de jocs dels més petits. Tot el conjunt és orientat per a què en un hora com aquesta, els rajos solars tenyeixi l’ambient d’una càlida llum carabassa que tamisa els contorns. Tenen una excel·lent carta de gelats i batuts, i no és gens d'estrany que els dies de cada dia es conrei una intensa vida social. Els caçadors com el Marcel ho saben. Aquest vespre té sort, l’Estela s'hi ha atansat per comprar-se un catàleg de pintures i unes pinces de mà. No és el que diríem una presa fàcil, però als grans caçadors d’alçada els hi agraden els desafiaments. El diverteix com se li endureix la cara quan li demana per la Isabel, el bombó de la Isabel, la pell més delirant a cent quilòmetres a la rodona, l’única concubina que el Marcel satisfaria. Una peça que està en tren de treballar-se i que aviat no trigarà a beure de la seua mà. El Marcel la segueix amb la mirada des de què ha arribat, --És una “belle diabolique"— pensa, però la Isabel és una altra cosa, és una bogeria de dona, i el cervell acostumat a la cacera i a no desaprofitar cap presa, aparta les motivacions estrictament eròtiques. Pensa una pràctica estratègia que pugui doblegar a l’Estela, la governanta, i de passada obrir el camí vers la Isabel. Aquesta mena d'empaitadors centra tots els seus esforços en la caça, obviant tots els detalls personals, que fan gaudir de la seducció a les personalitats menys extremes. El Marcel pertany a la classe dels depredadors que utilitzen les arts del mimetisme, es confon amb l’entorn i en aquest indret es mou com peix a l’aigua. Saluda a un, saluda a l’altre, sense perdre la presa de vista, afable i simpàtic amb tothom. Mestre de la paraula, sempre llest per captivar per uns segons als seus interlocutors, hipnotitzant-los amb el seu encantador somriure, i quan s’apropa a l’objectiu, ho fa com si fos una persona més.
--Bones tardes Estela, com va la vida a una de les meues dones preferides, la melena castanya més arravatadora de la casa. Deixem dir abans de res, que aquest nou tall de cabell t’escau de meravella, entre sofisticat i clàssic, per com et deixa la cara de neta i resplendent.
--Hui, Marcel si que has tornat afalagador, no sé si preguntar-me a què es deu tant de compliment.
--No cal que engeguis a treballar una ment mal pensada, és simplement cordialitat de veí, i encara que no t’ho creguis, sempre m’alegra veure’t, la teua ment ha de tenir mires més elevades, més cultivades, i per la teua compra veig que no m’equivoco pas.
--Sí, és un catàleg d’una exposició que no crec que arribi aquí, en aquesta ciutat sempre estem mancats d’actes culturals rellevants.
-- Amb aquest cas, crec que et podria ser de gran ajuda, en els meus viatges faig escala en els aeroports més destacats, on es poden trobar aquesta mena de catàlegs d’art a preus molt interessants, fins i tot molt abans que la seua distribució els faci accessibles al public general.
--Gracies Marcel, però no sé...
--A mi no em costaria res, i així em distrauria durant les hores d’espera i a més m’aniria bé per recuperar el fil de l’art, que últimament tinc una mica des-tibat. Sol caldria que em fessis un llistat de les publicacions que més t’interessin i ja està, així de senzill. La vida no ha de ser tan complicada Estela.
--No sé que dir-te Marcel, se’m fa una mica estrany, tampoc tenim una relació tan bona com per prendre’m massa confiances.
--Res Estela, ja és hora que enterrem vells recels i mals entesos i encetar una franca reconciliació que en serà més profitosa per a tots.
--Et veig molt conciliador aquest vespre Marcel, portem una estona parlant i encara no m’has preguntat per la Isabel.
--També l’interessa l’art a la Isabel?
--No, està bé Marcel potser tens raó, aquesta nit mateix escriure la llista, que ja la tinc més o menys al cap i demà mateix té la dono.
--No tinguis presa Estela, encara m’hi estaré un parell de setmanetes per aquí. Ara m’encantaria tornar-te a veure’t demà, és clar, si tu vols.
--Hauria de ser després de dinar Marcel, et va bé a les dos aquí a la cafeteria.
--Perfecte.
I és que no falla mai, la qüestió és tractar a les amigues com a putes i a les putes com amigues, un axioma tan fàcil d’aprendre i que estigui tant en desús. Infeliços ells, suplicant contínuament la misericòrdia femenina per tal de què siguin acceptats dintre del precari radi d’acció de les femelles, i quan finalment les aconsegueixen, després de rebaixar-se fins al punt d’embrutar-se els calçotets: les avorreixen; ja és massa tard, però. Ara els veig aquí, vulgars i barroers, com gossos ensumant rastre de figa calenta.
Es guardarà el lector de prendre de les depravades reflexions d’un personatge com el Marcel, com una representació fidedigna dels mascles joves benestants de l’època. No insistirem en les peculiaritats específiques del subjecte en qüestió, ni amb les de la resta de personatges masculins de la narració, per a què es pugui fer una idea general de les inquietuds que governen la vida de la societat descrita, d’anhels més plurals dels que s’aprecien simple vista.