La castanya Estela pren un iogurt de la nevera, li
afegeix una mica de mel amb unes poques nous, surt descalça per la
terrassa citant-se amb els darrers parpelleigs del capvespre. Gaudeix
d'una estona per ella, abans d'anar-s'en a treballar. Un bon client la
durà a sopar a un íntim reservat. Li convindrà vigilar de no
excedir-se, si vol enllestir d’hora la feina. Potser fa massa temps
que desitja complir, sense demorar-se més de lo estrictament
necessari professionalment. Ella, per això, té molta cura de què
no el client no se'n apercebi i quedi sempre content. Pensa amb la
Isabel, mentre mira el vaivé de les persones pels patis. Li agrada
sentir la remor dels seus moviments. Pressentís el moment en què
apareixerà a la terrassa. Se l’imagina calmada, acostant-se-li per
l’esquena, separant-li els cabells i fent-li un petó al clatell.
Frueix del berenar descobrint escassament la boca. La nit cau com una
fulla morta, i resta a l’obscuritat. Girant-se, segueix les llums
de les estances de la casa. Quan es fixa a la porta de la terrassa,
il·lumina zenital-ment la Isabel, una Isabel mudada, massa mudada
potser.
--Me’n vaig Estela, ens veiem demà.
--Caram! Feia anys que no et veia amb aquest vestit,
crec recordar... des de què van firmar el precontracte del pis.
--Vols dir? Mira avui m’ha agafat per aquí.-- Suposo
que ella no havia pensat amb aquesta circumstància.
--Que et vagi bé Isabel, recorda que demà a primera
hora de la tarda tenim feina.—Als clients els imposa troba’s amb
una dona arreglada com una senyora, els hi recorda quan les seues
dones assisteixen a una d’aquelles celebracions familiars, en les
que tothom llueix lo bo i millor de l'armari. En fi, ella sabrà
per què ho ha fet, potser també està tipa de ser un aparador
ambulant.
La morena Isabel s’enfila a pas segur vers al carrer.
Crida un taxi que parteix rumb a l’interior de la ciutat i seu amb
l’esguard absent. La carrera és llarga, les insulses converses
entre la central i els xofers la destorben, fent-la baixar a l'asfalt. És una passatgera d’un temps passatger, convençuda de la
fugacitat d’aquests carrers i travesseres. El vehicle s’ha atura
davant de la marquesina d’un gran cinema, ella baixa i hi entra.
--Si és aquesta la forma que aquesta xiqueta té
d’afrontar-se amb els problemes de la vida... Déu sap que li
procurarà el futur. El futur és a les seues mans i se’n va al
cine. Deixa la feina plantada per una força major imprevista, com si
aquestes forces avisessin alguna vegada. Jo no l’entenc, si se’n
vol anar amb aquella paia, alabat sigui Déu, total, formalment amb
l’Estela només són companyes de pis, ara l’Estela li dóna mil
voltes, aquella noia si que val, i amb lo guapa que és... No creus
Anselm que sortirà guanyant si la fosca de la Isabel se’n anés
d’una vegada?—
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada