divendres, 15 de febrer del 2013

A.C.J. ----- SET (sisè)


La castanya Estela pren un iogurt de la nevera, li afegeix una mica de mel amb unes poques nous, surt descalça per la terrassa citant-se amb els darrers parpelleigs del capvespre. Gaudeix d'una estona per ella, abans d'anar-s'en a treballar. Un bon client la durà a sopar a un íntim reservat. Li convindrà vigilar de no excedir-se, si vol enllestir d’hora la feina. Potser fa massa temps que desitja complir, sense demorar-se més de lo estrictament necessari professionalment. Ella, per això, té molta cura de què no el client no se'n apercebi i quedi sempre content. Pensa amb la Isabel, mentre mira el vaivé de les persones pels patis. Li agrada sentir la remor dels seus moviments. Pressentís el moment en què apareixerà a la terrassa. Se l’imagina calmada, acostant-se-li per l’esquena, separant-li els cabells i fent-li un petó al clatell. Frueix del berenar descobrint escassament la boca. La nit cau com una fulla morta, i resta a l’obscuritat. Girant-se, segueix les llums de les estances de la casa. Quan es fixa a la porta de la terrassa, il·lumina zenital-ment la Isabel, una Isabel mudada, massa mudada potser.
--Me’n vaig Estela, ens veiem demà.
--Caram! Feia anys que no et veia amb aquest vestit, crec recordar... des de què van firmar el precontracte del pis.
--Vols dir? Mira avui m’ha agafat per aquí.-- Suposo que ella no havia pensat amb aquesta circumstància.
--Que et vagi bé Isabel, recorda que demà a primera hora de la tarda tenim feina.—Als clients els imposa troba’s amb una dona arreglada com una senyora, els hi recorda quan les seues dones assisteixen a una d’aquelles celebracions familiars, en les que tothom llueix lo bo i millor de l'armari. En fi, ella sabrà per què ho ha fet, potser també està tipa de ser un aparador ambulant.
La morena Isabel s’enfila a pas segur vers al carrer. Crida un taxi que parteix rumb a l’interior de la ciutat i seu amb l’esguard absent. La carrera és llarga, les insulses converses entre la central i els xofers la destorben, fent-la baixar a l'asfalt. És una passatgera d’un temps passatger, convençuda de la fugacitat d’aquests carrers i travesseres. El vehicle s’ha atura davant de la marquesina d’un gran cinema, ella baixa i hi entra.
--Si és aquesta la forma que aquesta xiqueta té d’afrontar-se amb els problemes de la vida... Déu sap que li procurarà el futur. El futur és a les seues mans i se’n va al cine. Deixa la feina plantada per una força major imprevista, com si aquestes forces avisessin alguna vegada. Jo no l’entenc, si se’n vol anar amb aquella paia, alabat sigui Déu, total, formalment amb l’Estela només són companyes de pis, ara l’Estela li dóna mil voltes, aquella noia si que val, i amb lo guapa que és... No creus Anselm que sortirà guanyant si la fosca de la Isabel se’n anés d’una vegada?—