dissabte, 27 de novembre del 2010

Quart


                      Irremeiablement, en pondre’s el sol, la temperatura va esdevenir un alè glaçat. El primer grup encara no havia superat el bosc de pi roig. Per la font mentidera no hi rajava una gota d’aigua. El cap de pastors, temia que haurien de desfer el gel de les tolles glaçades de la torrentera que estava a mitja hora de la ultima borda, el que significava que com a mínim un parell tindria que anar a fer un viatge de gel tan sols arribar-hi; un tenia que ser ell, i només podia confiar amb el vidriaire per a què l’acompanyés. Van sortir del bosc de pi negre amb claror de dia, van triar de fer drecera pel grau de Barrots, que era el més feréstec, però també el més directe per accedir al plató, i d’allí creuar el fals pla pel lloc més estret, d’on ja es divisava la plosc de pi negre amb claror de dia, van triar de fer drecera pel grau de Barrots, que era el més feréstec, però també el més directe per accedir al plató, i d’allí creuar el fals pla pel lloc més estret, d’on ja es divisava la plataforma en què s'aixecava la borda, arrecerada per la unió de dos potents cingleres. Es pot dir que quasi no van obrir la boca amb tot el recorregut. Començant a creuar el plató, el cap de pastors va fer ressonar la seua gruixuda veu advertint, a la vegada que animant. Feia estona que gelava, però l’esforç físic els mantenia calents, més que res el vidriaire que era una màquina d’evaporació. Van obrir la porta de la cabana amb l’últim fil de llum.
                      Els carboners van perdre temps consultant el mapa i van ser xarpats pel darrer grup. Estaven tots pel camí principal que trenava pel bosc de pi roig i es van anar repartint per les nombroses cabanes de l’indret.
                      Van encendre els focs a terra, van preparar una marmita de sopa de cereals molt calenta, a la que van afegir uns bons talls de carn fresca. No feia nit per a converses; a la cabana dels carboners sí que se sentia xivarri, i es feien aquelles bromes que només ells entenen. A dalt, després de sopar, tornaren a desfer gel per preparar un te de roca, i prendre-se’l mentre fumaven una pipa d’un tabac, que els ajudaria a entrar fàcilment en un son ràpid i reparador.
                       Amb unes poques brases, la senyora trementinàira, revifà el foc molt abans que sortís el sol. El segon a despertar-se va ser el carter, la marmita ja bullia. Entre els dos van enllestir un energètic esmorzar que els va omplí a tots. El cap de pastors volia desfer més glaç, però el vidriaire coneixia una cova a unes tres hores d’allí, i estava segur de trobar-hi aigua. Trencant el dia van engegar la marxa. Trepitjaven un terreny de roca nua en desnivell costant, que descansava en una tartera de immensos blocs caiguts des d’una barrera, que com un dic gegantí tancava una gran depressió sota una inexpugnable cresta. Arribats sense massa penes al cim del rocam, a un costat tenien la depressió, per la qual eren obligats a endinsar-se per enfrontar-se, més enllà, un nou cingle més alt que l’anterior. A la seua esquena, la boira havia ocupat la part baixa de la muntanya a ran dels pins negres.
                       Encegats per la boira, els de baix, decidiren organitzar un parell de grups d’atac, que intentarien prosseguir amb la il·lusió de què la boira no superes els prats. Amb l’interval de trenta minuts van eixir dos grups de cinc persones cadascun. En un anaven quatre carboners i una senyora trementinàira, i a l’altre tres dones del camp, un vigilant i la segona senyora. El seu desencís va ser el comprova que la boira ja havia superat els prats. Tots dos grups van decidir prendre el risc d’anar buscar els graus, orientats per l’agulla imantada. La paret la van trobar. Uns van aconseguir pujar per un grau, que s’apreciava bastant transitat fins al plató, que igualment era ple de boira. Els resultà feixuc moure’s esquivant aquells túmuls de pedra que sorgien a cada pas; van quedar tips de reseguir falses canals, que continuadament els conduïen a esmolats espadats. A mitja tarda, esgotats, van decidir gira cua i anar a cercar de nou el grau per on havien pujat. Ja de nit tancada van arribar al bosc de pi negre, d’allí estan la senyora trementinàira, no va tenir cap problema per conduir-los fins al camí que duia a les bordes on esperaven la resta de companys.
                     Els carboners no van tornar mai, la senyora trementinàira que els acompanyava va fer cap baix al poble, tres dia passats després que aparegués el gruix de l’expedició. La seua fatalitat va ser no escaure a l’inici de cap grau, el que els va determinar a escalar l’enganyosa cinglera per on lis va sembla més factible, amb la malastrugança de què un dels carboners, ja a la part final, va caure. Sentint els crits de dolor, els altres van anar a auxiliar-lo. Ella va romandre hores seguda en un repeu, fins que el fred i la humitat que la devoraven, la van obliga a moure’s. Llavors, davallà amb molt de compte; tot amb això duia les mans i els genolls pelats i ennegrits. En fer terra no va trobar ningú, va buscar als carboners pel peu del cingle, però sol va topar amb un i ja era mort. Va suposar que els altres tres havien tornat a pujar, però no es podien comunicar per causa d’un esperó que tallava els sons. La sort va fer que buscant als carboners endevinés l’entrada d’un grau, el grau del Restret ficava gravat amb punxó a la pedra. En uns minuts estava al plató, allí va fer sonar el seu xiulet per la vora de l’esvoranc. A l’esquerra va escoltar la contesta provinent d’un dels carboners, que restaven penjats a la cinglera, sense poder anar ni amunt ni avall. La nit tombava, ella regressà al bosc, aconseguint, amb prou feines passar la nit colgada de pinassa. El matí següent la cinglera era neta de boira, amb els tres cossos inerts arraulits en una lleixa sota un extraplom. Llavors regressà, aturant-se tres dies en una cabanya, refent-se i recuperant la temperatura del seu cos.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Tercer

                      La comissió d’intendència era composta pels treballadors a sou de l’ajuntament: la brigada i un parell d’escrivents, que sols tenien que seleccionar del dipòsit municipal: mantes, conserves i capells, que per si de cas, allí s'emmagatzemaven entre altres mals endreços, i després ficar-los en uns sarrons.
                     Al poble, qui més que menys tenia la seua feina, vivien prou bé, i no podien deixar les seues ocupacions per una simple quimera dels batlles. Els estudiants estaven en ple període d’exàmens. Els vells que sempre parlaven de les seues correries per la muntanya, i se sabien els noms dels clots i dels comellars, només podien feien això. Com tampoc havia guerrers... tenien noves pels mercaders de les invasions i les guerres del continent. De tant en tant els sobtava un brusc canvi de fisonomia dels mossos o unes vestimentes estranyes, però el seu territori no era pas ni massa gran, ni massa ric, ni massa prop d’enlloc per atraure la cobdícia de cap faltat. Ells, abans de molestar al Consell de Savis Ancians, arreglaven els seus litigis a cops de puny. Vull dir que no va caldre fer una gran tria per escollir el primer grup d’avançada. L’alcaldessa havia pensat fer un grup d’atac que sortís quan abans millor, i prepara un segon grup de recolzament que partiria a l’endemà, si la climatologia encara ho permetia. No volia esperar a cap equip dels altres municipis, ja que naturalment trigarien com a mínim un parell d’hores més.
                    Doncs, eren allà a la Porta Oest: una jove pastora de cabres, que com a molt pasturava pels prats que hi ha als límits del bosc de pi negre, i que ni tant sols coneixia cap dels primers graus d'accés al plató, on les vaques herbejaven fins a mig setembre. Un altre era un pobre paio sense massa enteniment, que s’apuntava a totes, fos organitzar una festa popular o netejar l’ermita de la Bòfia. La seua ocupació diària consistia en fer corre les noves entre els pobles, lo que ara seria un barreja de carter-missatjer-periodista. Més confiança oferia una senyora trementinàira que es coneixia els boscos com casa seua, i també una parella de recol·lectors de sal de llop, però un d’ells, amb acusada inflamació en un genoll, no s’incorporaria al grup i es quedaria treballant al forn de vidre. El darrer en arribar va ser el cap de pastors, home respectat per la totalitat de la comunitat, que no parava d’escopinar al terra i de mirar al carter amb les celles obliqües i els ulls enfonsats. Després guaitava a la gent, els curiosos que es congregaven a la Porta Oest, i tornava a escopinar al terra. L’alcaldessa els va abraçar i quan encara el capellà estava a mitja benedicció van començar arriar.
                        El cap de pastors va marcar un pas fort, tot fent saber als companys la seua intenció de fer nit a la ultima borda. Total que disposaven d’unes quatre hores i mitja de sol i no es podien despitar. Ell sabia que allí trobarien roba i llenya que havien deixat preparada a punt pel proper estiatge, quan van pujar a buscar les vaques. A més a més, si per la nit queia la cegallosa planera, restarien per sobre d’ella.
                       Deurien d'estar caminant pel fressat senderó habitualment freqüentat per boletaires, casadors i llenyataires, quan van arribar al poble un grup provinent des el municipi del sud. Eren set carboners acostumats a passa llargues temporades als boscos de les Serres Baixes. Ells no tenien apamada l’alta muntanya i tot i que duien un planell força acurat, on estaven senyalats els passos, els camins principals i secundaris, van demanar que algú que dels que sortís l'endemà, s’enganxés amb ells, per fer-los de guia i avançar via. L’agutzil, que va quedar de guàrdia esperant per si arribava algun grup, estava desolat: --Jo mateix els acompanyaria, sinó fos que el meu càrrec i el meu lloc de responsable de coordinació d’expedicions m’ho impedeixContrariats els set carboners no van perdre més temps. Tres quarts més tard va fer cap un nombrós grup dels altres dos pobles, aquests portaven un parell de senyores trementinaires com a guies. Ràpidament van fer via, ja que volien passar la nit a una de les bordes del bosc de pi roig. Abans van avisar que a primera hora de la matinada arribaria un segon grup menys nombrós, encapçalat per una de les alcaldesses.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Segon

                          Als anals estava escrit, que va existir una època en què les comunicacions eren habituals entre les dos contrades, i el bescanvi de mercaderies, bestiar i persones, alimentava una societat sana en la qual es barrejaven els costums, les arts i les famílies, amb aquella gent tan amable, sàvia i bella de l’altre costat de les muntanyes. Llavors la tasca principal dels quatre batlles, consistia en coordinar els preparatius per a què quan vingués l’estiu i els passos fossin lliures: netejar els camins, oferir hospitalitat als viatgers i organitzar les festes de rebuda i comiat. Missions que amb el pas dels anys i dels hiverns interminablement allargassats, van romandre en pròpia literatura d’investidura i res més.
                         Al cap d’unes dècades de separació, sembla ser que moguts per una insofrible nostàlgia, alguns intrèpids animats per un desglaç favorable, intentaren forçar el pas. Molts d’ells, vençuts per la muntanya no van tornar mai. Altres van tirar enrere i van baixar dèbils i emmalaltits. Persisteix la llegenda que un home va aconsegir creuar, grimpant fins abastar una feixa pel costat dels marbres. Es diu que va construir una gran fita, com de l’alçada d’una persona, en una punta de la feixa que es distingeix des el mirador del Pedró. Així ho asseguraren els vigilants de l’època, en observar un bony que abans no hi era, un bony que va resistir fins que una allau o les ventades el van enderrocar. El que és ben cert, és que ningú mai no va travessar des de l’altre costat, això que a la comarca juraven i perjuraven què des d’allà és molt més factible.
                         El temps va anar matant els records i les persones. La comarca vivia amb les seues costums i tradicions. De tant en tant algunes petites caravanes comercials els visitaven des el sud, efectuant unes transaccions avantatjoses per ambdues parts. Anaven molt per feina, ja que tenien què tornar enrere per enllaçar amb la gran caravana que creuava el bast continent. Es va perdre l’interès per la cultura forana, fins el dia que quan ningú s’ho esperava, s’aixecà la boira,
                         Els batlles van concloure ràpid la reunió, la decisió va ser unànime: ho hem de fer, i ho hem de fer ja! Al pal del Pedró van hissar la bandera carmesina, la que convocava a tota la població a reunir-se immediatament a les places majors de cada vila. Els agutzils estaven obligats a partir en busca dels seus batlles per rebre les primeres ordenances, i aprendre-se-les per comunicar-les al poble amb tota claredat. Quan la batllessa i l’agutzil van sortir pel balcó de la casa pairal, a baix ja hi era tot el que tenia que ser. La senyora alcaldessa va saludar a tothom i després va passa la paraula a l’agutzil, que ja tenia endreçada la informació que li havia explicat l’alcaldessa i estava en condicions de transmetre-la als vilatans: Honorables ciutadans --Va començar--, avui en aquesta hora en què l’astre rei ens escalfa en el seu més zenital trajecte, us hem congregat per extraure del fons de la nostra història col·lectiva, un anhel que es va ensorrar com una sitja curcada plena de glands verds i que mai més vàrem poder tornar a aixecar, avui el sol...
                       --Si us plau, Gustau, menys palla i més gra, que no ens sobra pas el temps.--L’alcaldessa va interrompre el parlament de l’agutzil per trobar-lo excessivament carregat d’imatges inútils. Al poble ja li agradava l’estil guarnit a l’agutzil, però és que ara no era el moment.
                       --Atenció companys, el pas dels Gresos i els Marbres és obert. Ningú de nosaltres, ni cap dels nostres avis l’ha vist mai tal com avui se’ns monstre. La meteorologia ens ofereix una oportunitat única, i és el nostre deure aprofitar-la. Nosaltres com el municipi al peu de la serralada, de la qual vivim i patim, estem obligats a encapçalar amb la nostra millor gent, l’expedició que ens farà fills dignes dels nostres avantpassats.  Ja s’han ficat en marxa els preparatius, no tenim un segon a perdre. Quan la meua boca calli, tothom que vulgui participar d’aquesta gesta, disposarà de deu minuts per passa per casa, agafar la bossa i amb ferma decisió,presentar-se a la Porta Oest. Allí ja us espera la comissió d’intendència, que juntament amb el nostre capellà us facilitaran els queviures i la impedimenta necessària per afrontar els rigors del massís. Així que tots els voluntaris ja poden corre cap casa.--

dissabte, 20 de novembre del 2010

Primer

                            I es va aixecar la boira. Quan ja ningú s’ho esperava: s’aixecà la boira. Els vilatans s’havien preparat per suportar un hivern llarg i dur. Els torts havien desaparegut dels camps ja amb els primers freds. Les cigonyes van abandonar els nius de les torretes, restablien l’hàbit oblidat de viatjar vers al sud. Per uns mesos les barberies es convertiren en llocs de reunió. Contractaven actors populars, que atreien la clientela representant un parell d’historietes socials, per ser després comentades pels assistents, discutides això sí, sense trencar les normes fonamentals de la dialèctica; les cantines eren lloc adient on les discrepàncies no restaven sotmeses a la urbanitat. Un avantatge tenien de tindre, per defensar-se de l’hivernal competència perruquera, fins que ja amb la primavera es tornessin a reprendre els quefers quotidians.
                             Aquell matí, abans del mig dia, es va aixecar la boira, però no va marxar esventada per reemplaçar-la uns núvols foscos i grisos, que era lo més habitual; se n’anava la boira i els vents del nord arrossegaven carregues pesades, desplomant-les per la comarca enfangant conreus, fen malbé camins i tancant els passos dels ramats a les pastures estivals. Es poden consultar als arxius municipals el llistat de ramaders arruïnats, sigui per la imprevisió o per la desgana, que havien estat obligats a un canvi d’orientació professional. Doncs aquell matí es va aixecar la boira i va sortir el sol. De seguida els habitants dels pobles i les masies es van llançar al carrer. En un principi anaven tapats amb gorres, manyoples i bufandes de llana, però al poc, la tímida escalfor solar va ser prou per augmentar uns graus la temperatura d’un calmós ambient. I els nens de seguida van fer un munt amb les robes d’abric, i les senyores jeien sobre les mantes estirant els colls, fins i tot els treballadors per amo s’encaraven al sol per nodrir-se de vitamines, després de setmanes d’immersió sota l’espessor. El cel era net, la visibilitat magnífica, es podien veure les serres baixes al sud, seques, ocres, amb els boscos despullats penjats a les cingleres. La depressió del nord, terra d’immensos aiguamolls defensats pels boscos de pedra, entre les muntanyes de l’oest i l’inici dels mantells de l’est, on vivien els cavalls salvatges.
                            Els batlles, un per un, van preparar els seus carruatges, i sense fer més comentari, enfilaren els camins que els duien al Pedró del Quatre Batlles: un turó elevat al mig del pla que moria sota les baixes serralades. Mirador de primer ordre dels passos de les muntanyes de l’Oest, amb la seua borda d’aixopluc pel vigilant, ara desocupada. El Pedró era lloc de cita pels quatre batlles de la comarca, sempre que sorgia un imprevist que afectes tots quatre municipis.
                            Arribant, i abans de seure a les roques planes i deixar els cartipassos sobre la taula de pedra, els quatre van repassa visualment els collats baixos de la serralada, tots ells eren lliures de neu, en el que portaven d’hivern no havia caigut ni un floc. Després es van adonar que les clapes blanques havien minvat des de la tardor. Finalment van confirmar el que ja sabien, i era el que els havia fet pujar al turó: el pas entre els Gresos i els Marbres era obert. Aquest pas, és realment una bretxa que comunica amb la carena que davalla vers una tancada vall posterior. Per la seua disposició obaga, ni a finals de la més benvolent de les tardors resta practicable. Significa un descans entre torres desplomades i obtuses muralles que impedeixen l’accés a les suaus vessants que amaga.