Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (27)

El relleu arriba al turó sis minuts tard. Són dos soldats acompanyats pel caporal de guàrdia. Sant i senya i contrasenya. Sense novetat. El caporal acompanya a la guàrdia sortint. Encongits aconsegueixen davallar pel dret pas del turó. Un cop baix sembla que tot hagi de ser més fàcil. Els dos homes perden l'orientació, el caporal els ha de conduir del bracet. L'ascensió fins a la caserna es torna interminable. Els soldats després de donar un parell de passades tenen la intenció d'asseure's per terra. El caporal els hi ofereix aliments calòrics, però els rebutgen al·legant que no tenen gana, sols necessiten descansar un poc, tot just uns minuts per recuperar-se. Quan per fi penetren a l'edifici de l'aquarterament ordena que els portin immediatament a la infermeria, però dintre la caserna també fa fred. El consistori va aprovar un pla d'obres de manteniment, que tot just es van iniciar per causa dels esdeveniments ja per tots coneguts. El fred cola pels bastiments rebufats, pels tancaments dels finestrons de la golfa que es van fer malbé fa temps. En temps ordinaris, la caserna és tancada les nits fredes d'hivern. Els pocs policies del poble, ara tots mors, se n'anaven a casa, i si feia falta algú de guàrdia, la feia a l'ajuntament, actualment ocupat pel comandament militar i els subordinats al seu servei.

La tropa dorm sota les mantes, els que són de servei s'escalfen amb un petit radiador elèctric que han trobat al despatx del cap de guàrdia. Aquest el comparteix amb els soldats, la resta dorm a la mateixa cambra, al costat del calabós, ocupat per tres soldats arrestats; no fan presoners.

Al cap d'unes hores la situació dels hipotèrmics empitjora. S'actua amb diligència: primer es demana una ambulància de campanya per evacua'ls, després es redueixen a tres hores els torns de vigilància. L'ambulància ja és de camí, ve de la capital provincial, a primera hora del matí serà aquí. El segon torn ha regressat del turó gelats sí, però el seu estat no és gens preocupant. Sembla que tot es vagi arreglant; segur que pensa el cap de la guàrdia. L'ambulància no arribarà mai, tot just encarar les primeres rampes del collat pel costat oposat, per on passa l'antiga via del tren, serà a metrallada pel l'autobús que l'esperarà en una pista accessòria. Veuran els seus fars apuntant ja des de ben amunt. La primera ràfega serà a ran d'asfalt, anirà pujant al radiador, al parabrisa i a l'espatlla del copilot i rebotant a l'occipital del xofer, amb la mala sort que el vehicle sense control faci una tombarella i rellisqui per la carretera fins quedar aturat travessat en ella, frenada per les acumulacions de neu del vorals, impedint el pas a l'embalum de l'autobús.

Recobrant-se el silenci nocturn, els assaltants intentaran amb totes les seues forces treure l'ambulància del mig de la carretera, però no podran. Després ho faran amb l'ajuda de l'autobús. Poc a poc l'aniran retirant empenyen amb el morro sortit de la carrosseria. Semblarà que ho aconsegueixin, emperò en l'últim moment l'excés d'ànsia els trairà i la imperícia del conductor farà que perdi l'estabilitat i el contacte amb terra la roda dreta davantera, provocant que inevitablement el bus s'esllavissi pel talús fin descansar en un replà. No serà un accident greu, però sí suficient per a què el bus no pugui de cap manera retornar a l'asfalt.

Un dels infermers trencarà novament el silenci, en recuperar el coneixement i veure's enganxat a la l'ambulància. Els supervivents del bus l'escoltaran xisclar esgarrifosament durant hores. Suportaran la nit i en arribar l'alba voldran sortir. El fred s'ho impedirà. Els xiscles d'auxili fa estona que no se senten. Esperaran tant que se'ls hi acabarà el combustible, tant que s'atordiran pel fred, no tant per a què el sol els escalfi, en una obaga on no toca el sol en els sis mesos d'hivern i primavera. Per fi, ja mig matí, quan decideixin fugir caminat carretera avall, es deixaran pelar per vehicle de reforç que va sortir per esbrinar el perquè l'ambulància no va arribar al seu destí.

La vall gairebé no se'n adonà, però aquella nit va ser netejada de bàrbars.

Bill Evans - "Peace Piece"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (26)

Nit tancada i freda de les que deixen empremta. Han sortit del cau, l'objectiu ha de ser l'autobús. Saben que el dipòsit no és del tot ple, però amb el carburant suficient per fotre el cap de la maleïda vall d'una vegada. La guàrdia del turó prou feina tenen per escalfar-se un amb l'altre amb mantes tèrmiques. Tenen la prohibició del foc, amb les estufes personals no n'hi ha suficient. Davant el pronòstic meteorològic, la nit l'han dividida en tres parts de quatre hores, ara hi són els del primer torn i encara els hi resta una hora de penúria. Pensen que si passen sense ser vistos per sota el turó, el camí serà lliure fins a l'autobús. Arriben al pont del torrent, es mouen amb sigil, la remor de l'aigua no els pot camuflar, no és sec, és glaçat! Potser no ha estat fins aquí que han percebut que la gèlida nit els tustes els músculs. La pujada d'adrenalina d'haver superat el control del turó els protegia. Indefensos, tots cinc es miren, els que queden vius, poca cosa a dir, continuar, ningú vol avortar. Continuar, ningú no els deté. Es confonen, quan passen la segona plaça, prenen el carrer que surt a la dreta, el que du a cal Romero, en comptes de trencar de seguida a l'esquerra, passar l'hotel guapo, girar a la dreta on paren dos botigues, i enfilar novament a l'esquerra per aparèixer a la plaça de l'Església, travessar-la i robar l'autobús aparcat rampa avall. Els hi costa molt més, es fiquen tot els nerviosos que el fred els hi permet, per fi troben l'autobús, amarats de suor. Ja tenen gebrats els cabells, el que en sap més força el pany, i fa el pont. L'autobús és vell, però preparat per viatjar amb condicions ben adverses. L'escalfador del gasoil fa la seua feina, triga, triga, molt, massa per algú, que s'encongeix en un seient del fons. Aixeca't mal parit, no et quedis parat, ja falta poc, mou-te cony! L'home fa cas dels crits dels companys, però el seu cap no processa correctament, fa dos passades i torna a seure, es trau la gorra de llana i es desbotona els primers plecs de l'anorac, el que té més a prop s'ho impedeix i li fot un tret a boca de canó que li desfà la carcanada de dalt a baix. Dins del bus ha sonat amb violència, fora s'ha dispersat tant, que no ha pogut penetrar dins les cases de pedra. Ningú el sentirà, tan sols els que pateixen els primers símptomes d'hipotèrmia dalt del turó, però mai ho contaran a ningú.

Per fi el trasto s'engega. Arranca lentament amb por que no es cali. Fot la calefacció, aquí l'espitjarem tots si no. El que ha disparat és tombat sobre uns seients, l'han estabornit amb un cop de culata perquè no doni més ensurts. Al mort l'han retirat al fons, el sostre és ple de sang i bocins de vísceres. La calefacció funciona, el bus marxa, els tres que sobreviuen ho voldrien celebrar, però no els hi surt res de dins. 


 Thelonious Monk - "Don't Blame Me" 

  

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (25)

--Sí, és clar, me n'he adonat.

--Espero que no et molesti.

--No, per què ho hauria de fer? Som persones adultes, no crec que jo faci aquesta impressió, o sí?

--No, el que espero que no et molesti, que no et dificulti o et faci ficar objecció a l'hora de prolongar la nit com ens vingui de gust. --Sorpresa inicial de la Roser. --Pensava que la velada ens ha posat ben fàcils les coses?

--Sí, crec que sí, que seria potser el més natural, el que passa...

--Si el dubte sóc jo, podem arribar a un acord.
--No, no et confonguis, em sembles una persona força grata, no ets tu... és que, --L'alcaldessa, dona de verb precís, a la quietud de l'alcova, té veritables problemes per a confessar intimitats a la seua amiga. --Fa anys que vaig enviudar, i el dol va durar massa temps, no per mi, sinó per les circumstàncies. Vaig regressar al poble, aquí en un ambient reduït se'n va fer difícil refer la meua vida afectiva. Recordo a l'Enric i que em vaig fer alguna il·lusió amb ell, suposo que eren fantasies de viuda solitària, ell va acabar amb la que havia estat secretària meua, la que després va esdevenir la viceconsolessa assassinada, i jo em vaig quedar amb un pam de nassos. Després em vaig obligar a mi mateixa a tenir una relació amb un home, i ho provava quan viatjava a la capital o per vacances, però tot plegat va resultar poc gratificant, gens afortunat. Cada ocasió, en comptes de trobar complaença i satisfacció, es convertia en una decepció més. En fi que porto més de dos anys sense estar amb un home, ni amb una dona, ni res, de res, haig après a espavilar-me tota sola i vulguis o no, això acaba pesant.

--Jo crec que és un llast massa pesat per dur-lo durant molt de temps.

--Sí, estic d'acord amb tu, tan sols parlar-ne ja m'ajuda.
--És una cosa que tu mateixa has de veure, si no ho tens clar... no passar res.

--També em sap greu pel Ventura i per tu.

--Per això no ho facis Roser, jo passo la nit tan tranquil·la aquí amb tu i tan contenta. Ara pot ser que a mitjanit faci una excursió al menjador o potser en somnis m'arronsa a tu i comença a omplir-te de petons. --La Roser riu, és el que buscava.-- La Manuela porta una camisa de dormir blanca, força curta i oberta d'escot. Li ha ofert a la convidada un peça per dormir, i ella s'ha decantat per un pijama, però sembla que només du ficada la part de dalt, perquè mentre parlen les cames de les dos s'han anant atansant i ara ja es comencen a fregar.
La Manuela es mor de ganes, bessa els llavis a la seu amiga, suaument, la Roser no es retira. S'interna una miqueta més en la boca de la Roser, que rep gustosa la llengua de la seua companya. Que dolça!, pensa, no recordava que els petons de les dones fossin tan dolços.
 Es regalen una estona per elles, fins que la Manuela li xiuxiueja a cau d'orella:

--Potser que anés a rescatar al Ventura, el pobre deu d'estar patint de valent tot sol al menjador.-- La Roser accepta encantada.

S'obre la porta i la desesperança malaltissa del Ventura desapareix amb els primers mots de la Manuela: --... potser això no t'ho hauria de dir, hauria de sortir de tu, dos dones soletes en una nit tan freda i un homenot com una casa jagut a la paret del costat, on s'ha vist!-- La Manuela tanca la porta, tot just el Ventura penetra a la cambra, la Roser complaent l'esguarda sobre el llit obert. No és el primer cop que es veu en una d'aquestes, sap que la solució per acontentar les dones és la diversió i el riure. Així s'hi estan, jugant, gairebé a fet i amagar una bona estona, canviant-les de posició quan elles les creien assolides, maniobrant per les caldejades extensions del jaç, explorant tots els accessos.

Raimundo Amador -"Ay qué gustito pa mis orejas"

 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (24)

Se'ls ha fet l'hora de reposar, l'han endarrerit, l'han posposat dialogant de tot menys del que succeeix fora. La Manuela acaba de recollir les tasses i la tetera. La cuina endreçada, llesta per l'endemà.

--Afluixaré una mica la calefacció. Què vas passar fred anit Ventura?

--No, ans al contrari, vaig aclucar l'ull i no el vaig obrir fins que em despertà el sol.

--Hauries pogut tancar els finestrons.

--No et preocupis, ja n'estic acostumat, no sóc d'aixecar-me tard.

--Ho diu per mi --Dirigint-se a la Roser.--, que sóc una dormilega.

--No, no, ni tat sols hi haig pensat.

--No hi has pensat? Així malament rai.

El Ventura para el jaç. Les senyores entren i surten del bany. Un cop les dones tancades a l'habitació, hi va ell. Té aquella sensació, la que et revira la pell amb una escalfor endins, sols pensa amb les dones compartint llit... però no sap si n'hi ha un o dos dintre la cambra de la viceconsolessa. Pensa que li costarà dormir, que remugarà interiorment, que es maleirà els ossos si roman quiet matant l'estona, les hores, amb els ulls oberts jagut cap per amunt, intentant desconcertar la seua libido, activada des que ha començat a pelar alls. Es renta ben net, amb la cura pròpia d'un amant.

Veneno - " La muchachita (canción antinacionalista zamorana)"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (23)

Han començat a preparar d'hora el sopar, amb molta parsimònia, els tres a la cuina preparant un plat de pasta: tallarines; hi ha el que hi ha i poca cosa més. Escalfant l'oli, tallant l'all a llaminetes, picant la seva, sofregint-ho a foc molt, molt lent. La Manuela ha obert una ampolla de vi blanc, es van servint alhora que un fa una cosa o altra. Quan estar ben doradet l'empolsen amb julivert i l'hi afegeixen tomata ratllada. Llavors posen a coure la pasta. La Roser rehidrata els camagrocs. El Ventura se'n carrega de muntar les postres, disposa de les escorrialles de tres formatges i del forn, les dones diuen que d'això no en volen saber res, ho fiquen a les seues mans. Ell mateix ha caigut al parany, després de lloar amb tanta vehemència les arts formatgeres del seu poble. El sofregit és senzill, el truc es guarda en la calma de la cocció. Per fi la Roser hi avoca els bolets i serveix les copes fins a exhaurir l'ampolla, tots tres ho celebren amb grans escarafalls. L'amanida s'ha deixat, l'amanida, la Manuela esverada corre al rebost per una col, una escarola, una pastanaga, uns rabanets... també hi ha ceballots, però de nit no li apeteixen. Comença a mancar oli i vinagre, la sal li ensenyaran per sobre, l'assaonaran amb farigola i finalment la calorejaran amb uns grans de panís.

La Roser para taula, el Ventura ajuda a escórrer la pasta, després la Manuela li aporta el darrer toc amb una picada d'alfàbrega, avellanes i pinyons que tira per sobre una vegada la pasta a la paella. S'entaulen alhora, la Manuela obre una altra ampolla de vi, encén una pantalla cercant una ràdio, després tria el programa tot donat per inaugurat l'àpat. La caldera no para, fora gela de valent, gela tant que sembla que els carrers romanen congelats i res pugui ocórrer. Hi haurà cases que esgotaran les seues reserves, no sé si els distribuïdors tindran pebrots de continuar retenint el combustible als seus tancs. Val més pensar-hi demà, segur que l'alcaldessa ho acabarà solucionant, no hi ha persona més capaç, avui és de nit de contalles, de rialles, de portes endins i de fer profit compartint amb els qui són més a prop.

--No farem com aquell parell, que escoltaven dos emissores, cadascú fanàtic de la seua, i quan els tocava treballa junts, tancaven la ràdio.

--No, però no ens vindria gens malament escoltar una tercera.

--És el que comporta treballar en un lloc tancat, jo no el tindré mai aquest problema, a més a més només escolto la ràdio quan sóc a casa ben descansat, és com fumar, mai fumo treballant.

--Te'n guardaràs molt de fer-ho aquí. —La Roser se n'està apercebent de la flamant confiança entre els seus companys de taula.

El Ventura porta les postres, ha donat un cop de forn a un dels formatges, dintre ha introduït el més cremós que ha esdevingut líquid amb la capa exterior com cruixent. Amb el tercer formatge, de menys qualitat, el fa miques i l'espolsa sobre el plat com a decoració, untat amb una mica de mel. El resultat entusiasma a les dames. Faran una infusió de bona nit mentre conversen.

--Saps una cosa Ventura? Hi ha coses del teu poble que sempre m'he preguntat, no et creguis, coses més aviat pragmàtiques.

--Com per exemple?

--La consanguinitat.     

Gato Pérez - "Ebrios de Soledad" 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (22)

El fred, el dipòsit de carburant del pis del costat és exhaurit, no ve d'avui, fa dies que l'alcaldessa ho pateix, però ella no és de les que es queixen per una mica de fred. La viceconsolessa ha insistit perquè aquesta nit es quedi al seu pis. El viceconsolat disposa de tres grans cisternes, que s'emplenen tot just arribada la tardor. Cosa d'un antic vicecònsol fredolic, que no les va arribar a gaudir, donada la curta durada del seu càrrec, però va solucionar d'una vegada per totes el problema de la calefacció.

--És ben curiosa la història dels antics vicecònsols, com no eren persones d'ofici, actuaven d'una manera molt particular, que segurament era el reflex de la seua personalitat. N'hi ha que s'hi van estar anys al davant del viceconsolat i les seues actes anuals, tot just emplenen quatre ratlles. En canvi n'hi va haver que van fer una tasca excel·lent.

--Jo me'n recordo especialment de l'Enric, vaig coincidir amb ell quan era regidora de turisme, en canvi dels anteriors, reconec que mai em vaig fixar amb ells.

--L'Enric és un dels grans, al seu legat li devem l'impuls que va donar al viceconsolat després de molts anys d'ostracisme.

--Sí, me'n recordo perfectament, i no tan sols això, ell va ser fonamental en la difusió turística de la Vall, participant activament en la creació de les primeres infraestructures amb cara i ulls, va ser el millor col·laborador que vaig tenir, una llàstima, cada cop estic més convençuda que la seua marxa va significar o va coincidir, i no crec que sigui casualitat, amb l'inici els nostres problemes. Saps si encara es viu?

--Sí, sí, viu al petit país, no té adreça fixa, crec que encara passa llargues temporades ingressat a un hospital, el seu correu és el mateix que el del ministeri, li deuen tramitar ells, ho sé pels correus de l'antiga viceconsolessa, mantenien la comunicació.

--Sí, és que era més que la seua secretària.

--El bé que en vindria a mi una secretària, una cosa que ell va aconseguir i que jo haig perdut.

--Podries agafar algú amb pràctiques, no dic ara, però més endavant, per què no?--L'alcaldessa constantment mirant pel bé dels seus conciutadans.

Peret + Ojos de Brujo - "El Muerto Vivo" 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (21)

El Romero ha tret un paquet de cigarrets d'importació i han començat a fumar un darrere l'altre. Cap dels dos és un gran fumador, entre canya, cigarret i ametlles salades van matant l'estona, isolats del que pugui succeir al carrer.

Quan per fi s'ha fet l'hora amb el Ventura fen via fins al viceconsolat, tampoc recorda exactament del que havien xerrat durant més de dos hores. Va una mica content, per la cervesa, que el fa pixar cada quart d'hora, i per l'estada a can Romero, compartint mils de coses, amb un flux vertiginós: novel·les, cinema, futbol, botes de cuir, còctels, preferències masturbatòries, la llum a les muntanyes, tipus favorits de dones... no sé, el Romero és un paio amb el qual es pot parlar de tot. Content, perquè no trigarà a veure a la Manuela, és ja fosc i els pesats ja hauran marxat. Fa molt fred al carrer, el cel és ben ras, es prepara una bona gelada.

L'alcaldessa li obre la porta del pis del viceconsolat. Es descalça i es posa unes sabatilles confeccionades pel sabater, li va fenomenal per asserenar-se uns minuts, i ficar-se a lloc, ha de reprimir l'excitació, sent a les dones parlant dels fets de la jornada. Ell ha romàs a l'interior d'una bombolla etílica, es veu que han caigut hòsties per tot arreu.

La viceconsolessa davant d'una pantalla oberta, acaba d'informar dels successos al seu ministeri, que d'ençà que va passar tot allò del judici que no es va celebrar mai, no li foten punyeter cas. Fins i tot ja no rep informes sobre l'empresonament del detingut. El darrer que van saber és que el procés de la seua causa encara no s'havia iniciat. El petit país té un nombre de jutges limitat, i donada la seua localització, constantment se li obren nous processos d'urgència. El cas del pobre Ramiro és tant clar, que no li vindrà d'un retràs més. A més a més, els informes són del tot favorables, en absolut es tracta d'un pres problemàtic, i la seua salut des que va ingressar a la presó ha millorat en tots els aspectes. De seguida va ser traslladat amb els presos comuns, abandonant l'ala psiquiàtrica.

Aprofitant l'avinentesa, obre comunicació amb diferents cases de la Vall. De moment tot està en ordre, els militars no han fet cap moviment, se suposa que esperaran l'endemà, els hi han fet molt mal, segurament efectuaran un atac ben aviat. Sempre és igual, són de sang calenta; ara que semblava que la situació s'havia temperat. Finalment connecta amb èxit amb can Badià, encetant un diàleg amb la jove de la casa. Allà dalt, el mas més alt de la Vall, tot és estable, encara és ple de neu, i comenta que aquesta nit fa pinta de què ho gelarà tot, la temperatura està enfonsant-se, feia anys que no veia cosa semblant. Tanca saludant al Ventura i que sobretot no tingui cap pressa per pujar, que tenen de tot i no els hi falta de res. Ni l'alcaldessa, ni la viceconsolessa l'han volgut amoïnar amb els successos del poble.

Robert Wyatt - "Speechless"