dijous, 28 d’agost de 2014

A.C.J. -----SETZE (quart)

Trampeja per un repetjó esgrunat, després s’obra el camp més gran que ha vist fins ara. Al seu extrem un torrompé du fins a un racó obac cobert de molsa a l’ombra d’uns immensos arbres, amb una petita tolla enfangada a un lateral. No gaire lluny, un mas molt més gran que l’anterior, amb una petita església adossada, a trossos enfonsat, a pams ofegat per les branques que creixent per les esquerdes. Parteixen tres camins diferents: un se’n va cap a la fondalada principal de la vall, l’altre es veu córrer per la dreta regirant pels pendents sense acabar de definir-se. Ella pren el que tira amunt. El veu revoltar pel serrall, ben marcat menjant-se el bosc, abocant-se per la vora de petites cingleres.
Els dips es traslladen amb els corrents d’aire, les raons resten escrites, els que prediuen el futur s’equivoquen, perquè la majoria pot triar, no els de dalt, ni tampoc els de baix. Uns, perquè no poden i els altres, perquè ja saben on van i ni els preocupa. Els que escullen segueixen les lleis de paritats compensatòries, pots demanar ser molt guapo, o no patir mai pels diners o viure en una societat d'estabilitat política-econòmica perdurable, però no sé si val la pena per les contrapartides que comporta. Jo no sé si estic amb els de dalt, o encara sóc a les darreres fases d’elecció, aquesta és una preocupació posterior i ja la sabré quan arribi el moment. Es creu que la gent que reneix en gripaus se suïcida. L’home és una merda, mira-te’l com vulguis, sense rancúnies acumulades, no esperis gran cosa d’ell, et decebrà sempre. Els dips es fan amb els presumptuosos, tothom es creu l’elegit, o almenys s’ho creu durant part de la seua vida, després, quan no s’ho acaben, es posen sota un casquet sensorial o extrasensorial, encara que penso que els casquets són de la meua època, ara ja estan passats de moda.


          Bobby Hebb+Ron Carter - "Sunny" 
                         


dilluns, 25 d’agost de 2014

A.C.J. -----SETZE (tercer)


La Terregada no és tan plana com deien. La pista puja i baixa sotmesa a les ondulacions del terreny. Baixa massa, pensa ella. Conreus abandonats ocupen les parts inferiors, alguna construcció a mena de borda mig ensorrada i poca cosa més, com únic senyal de presència humana. També hi és la pista, a les baixades, fondes les estries la solquen per tot arreu, ara seques, deu de fer temps que no plou. Deu ploure menys que a la serra, encara que aquesta en tindre la gran carenada de les terres altes al nord, que retenen els núvols, tampoc n'hi sobra aigua. A vegades la pista creua trams de pedra nua i pràcticament s’esvaeix entre els pedruscalls trencats, quasi es perd per un dòcil vessant. Lluny, un poderós roure indica el recorregut que cerca una clotada on destaca un gran mas, mig desmanegat que antigament devia albergar una gran família, la que conreava l’indret, suposa. La teulada més alta del mas és de dos aigües. Per l’esquerra és esbotzat, com si li hagués caigut un gran pedrot del cel. La part de la dreta, més curta, conserva certa fermesa individual. Ella ni s’hi atansa, passa de llarg, els contorns són cada cop més benignes, es veu que han estat retocats per mans humanes, inclús algun marge resta en peu, però de totes formes, es veu que d'anys ençà ningú ha vingut a fer-hi res.
La gent corre tota la vida més que la vida per poder deixar de treballar gràcies al seu treball i arrecerar-se a un racó segur, a una cabana al mig del bosc ocultant-se del que l’ha manllevat fins allí. Una cabana de vistes reduïdes omeses per la vegetació o davant d’un llac que el limiti el pas, o d'un llac molt gran tan gran com el mar. Una por de guarir-se de qualsevol mal estranger fa encercolar els seus íntims. Alguns, tot d’una s’adonen que no hi ha res a fer i retornen a la seua circumstància, a on es pensen que pertanyen, els altres viuen enganyats fins que es moren. Tant uns, com els altres, pobres infeliços, indefensos traspassaran, i un mal corrent d’aire els hi prendrà la poca ànima que s’enduguin amb ells. Sé que en un començament no has de perdre l’oremus, les faccions perden consistència i es barregen amb les altres que abans has estat, has de pensar que la darrera fisonomia només és una més de tantes, una corruga de cares de ben segur que pot atordir a qualsevol, en aquells moments serà important saber qui ets, centrar-se en un mateix, pots intentar-ho amb l’axioma: viure el present, menjar-te el negatiu, donar, ser res. Tenint en comte que no hi ha present, ni passat, ni tan sols futur. Quan et venen les cares dels antics a veure't has de pensar que totes et pertanyen, finalment t'acabaràs reconeixent en elles. Si n’hi ha alguna d’estranya pot ser la del teu guia, però aquesta també l’hauries de reconèixer, si n’hi ha alguna que no coneixes també potser la del Miquelet. Diuen que lo fotut és reconèixer-te en un vampir, veure un vampir que creus conegut o que d’alguna manera peregrina trobes que se t'assembla, perquè en un principi t’atanses a ell per una proximitat quasi consanguínia i quan te n'has adonat ja t’ha fotut.

divendres, 22 d’agost de 2014

A.C.J. -----SETZE (segon)

Camina per la pista, ja a la Terregada, davallant suaument cercant l’inici d’un bosc de pins joves que fa estona se li presenta. El bosc cobreix una serra menor entretallada per un seguit de barrancades suposadament seques. L’obertura de l’horitzó li compensa de tants dies enfonsada dintre del barranc, aquí torna a estar segura, confortada, camina sense dificultats per una pista feta malbé, però força còmoda. Avança amb rapidesa fins al bosc de pins joves, just aquí una bifurcació la sorprèn. Una pista torna a remuntar, pareix endinsar-se al bosc. La descarta sense pensar-hi massa i segueix per la que considera principal.
Odio els hàbits. Que toca ara? Per més que facis, aquest pallús inútil mandrós de cos meu, s’aferra a un cicle menyspreable i crea un hàbit i d’aquest, una dependència. El gandul s’acostuma, jo crec que necessita consum, odio que el cos em demani els seus hàbits, els seus vicis, és una puta màquina addictiva, cal tenir hàbits corrosius i arribarà el dia que el podrit no et demani res. Jo ja ho tinc tot clar. Faré sense presses el que haig de fer, sense l’ajuda de ningú, ni la del Miquelet el recuperador. És ben curiós que aquest vailet sigui present a tots dos mons, tant al costat viu, com al mort, fregant el final d’un i l’inici de l’altre, deu ser l’únic que es mou per la frontera, potser n’hi ha d'altres, però no són referenciats pels vius. Bé els vampirs sí que són coneguts pels vius, però el parany és que no saben que en realitat només habiten un cop traspassat el llindar, allí sí que són perillosos de veritat, el Miquelet no arriba a veure’ls la seua causa conclou abans, no puc comptar amb ell. Al Miquelet el criden, quasi sempre sense saber-ho, per què faci una última visita al llit d’un malat terminal. La seua presència marca imperceptiblement l’inici de la recuperació del pobre malalt que se’n sortirà d’aquesta. A l’altre costat es diu que se n’ocupa de diferents tasques, uns diuen que rep als traspassats sense ànima d’acollida, també diuen conforta als més trasbalsats, o que amb el seu esguard comunica alló que al finat li cal saber. Com si fos un amic, cal un amic per cada cosa, això crec que ho tenia apuntat, un amic per anar de putes, un altre per anar d’excursió, un per anar a concerts, i una amiga també per cada cosa: per follar (que estigui bona, ho faci bé i li agradi), per sortir de nit i captivi l’admiració dels observadors, per fer esport, que motivi la superació personal... per morir, que t’ajudi a sortir i a entrar... era incapaç de continuar suportant viure a una mediocritat de ciutat, grisor de vida acompanyada, molt propera a la foscúria.


dimarts, 19 d’agost de 2014

A.C.J. -----SETZE (primer)

Ben d'hora l’ha despertada el sol. El seu company té els ulls protegits amb les mànigues de la camisa. Després de llevar-se, ha començat a plegar-ho tot, ha menjat unes quantes galetes dolces; no ho tenia previst, però també ha escalfat un pot de llet. L’indigent dormia profundament.
Un cop a punt de marxa amb la motxilla ja a l’esquena, dubtosa es planta davant d’ell, avança unes quantes passes, s’ho repensa, gira cua decidida a despertar-lo. Li fa dos petons a les galtes i continua viatge, el seu viatge. 
         Roman agitat una bona estona més, superficialment la maleïx per haver-li trencat el son, profundament no es troba gaire bé, ni a gust amb tot plegat. Tres dies, són tres dies, però amb quina mesura, tres dies d’on? No hi havia caigut, caldrà fer les coses bé, preparar-se pel que convingui. Teníem segles d’experiència, jo sóc un malaventurat amb una única opció, si erro... per a què haurà servit tanta percepció?, si erro serà una errada més, inservible sí, com les altres, tan gran i tan insignificant com les altres. Tres dies llargs: et mors, passes un primer moment de confusió, de seguida bé l’impasse” de la transfiguració, i entres a l’espai de trànsit, allí els vampirs campen al seu aire, mentre esperes i esperes per una nova reencarnació et poden fer seu en un descuit, sobretot si l’ànima que et guarda no està atenta o no pren prou cura de tu. Els que moren quasi inconscients després d’una llaga convalescència en són els més preparats, els que moren sobtadament d’accident són els que menys, els suïcides són uns ignorants. Abans m’ho apuntava tot, quan era petit i no tant petit, inclús escrivia un diari. Un dia me’l van portar, vés a saber qui el va trobar, el devia lliurar a Correus i la consagrada efectivitat del servei me’l va fer arribar. Te n'estaràs de llençar res que estigui escrit per un altre, els hi diuen als nens petits. Quan un paio troba unes quantes pàgines estranyes redactades en qualsevol dels suports, de seguida corre a portar-los a una oficina de Correus. Els seus investigadors malparits, recercaran per esclarir el cas i retornar-les al seu propietari, n cop desccobert, li són promte lliurades a l'interfecte, per llençar-es després un mateix. Per què recordar-ho tot?, normalment allò que s'aprèn durant anys, s’oblida en un parell de setmanes, només te’n recordes del fonamental. El funcionari que et fa l’entrega t’ho fa signar, ell ja ha complit i ja pot desaparèixer. A tu et deixa un mort, que ni sabies d’ell, ni en vols tornar a saber mai més. Tant mal de caps per unes lleis obsoletes que no se sap per quins set sous no es poden canviar. Lleis blindades els hi diuen, ridícules inservibles, com aquella altra que el propietari d’un terreny per minso que aquest sigui, sempre és propietari i com a tal passa a tenir la qualificació de: Terratinent, que no li permet gaudir dels descomptes retributius de la resta de ciutadans per més béns materials que aquests posseeixin. L’home s’incorpora un xic, sense voler mirar a la llunyania cercant una figura de dona que no veu. Mira cap a l’altre costat i veu el foc preparat, mira al cel i torna a jeure.


dijous, 14 d’agost de 2014

A.C.J. -----QUINZE (vintè)


--Ets molt afortunada, si la teua màxima preocupació és un canvi de pentinat.--
--No és només un pentinat, un pentinat porta a més coses.--S'atura, creu reconèixer una cançó.-- Mai ningú a trencat els vidres de casa meua, per què no podia suportar més el seu desig per mi. Mai ningú ha estat tan profundament enamorat de mi, per a què se m'entregués totalment. Mai un home a perdut el senderi, perquè jo me n'hagi anat amb un altre.--
--Potser no te n'has adonat?--
--No.
--I tu, alguna vegada has estimat tant que et pensaves que la teua vida s’ensorraria per sempre més, si no eres corresposta?--
--No, potser quan era una cria.--
--Ho veus, si tu no dónes no reps, és una qüestió de reciprocitat.--
--Ara crec que estic disposada a donar-me.--
--Del tot?--
--Sí.--
--I a no rebre res?--
--Si jo dono, vull rebre.--
--Ja tornem a ser-hi.--
--I tu?--
--Crec que jo ja haig fet tot el que havia de fer, visc de sobrer. I el que no haig aconseguit fer, es quedarà per fer. I no, tampoc haig sabut estimar el suficient. Se’m va escapolir, quan va ser l’hora, quan era el moment i vaig tindre l’oportunitat, després a dures penes haig pogut amb mi mateix.--
--Així no vagis de setciències de l’amor, donant consells, com un doctor Love esculat i sense experiència.--
--Com vulguis.--
Els il·lusionistes transformen als teus ulls una baga en un rèptil, l’inconscient crea somnis ridículs: l’home i la dona s’entesten en mesura amb una cinta mètrica una cantonada, ell li diu que no val la pena esforçar-se per tan poca cosa, ella pensa que així almenys fan alguna cosa junts.


 Ruben Blades i Los Seis del Solar - "Plàstico"


divendres, 8 d’agost de 2014

A.C.J. -----QUINZE (dinovè)

Les melodies acompanyen una tèbia conversa, tots dos jaguts, es veuen les cares, estic tan cansat d'estar sol, sense por ja. Lluna brava per aparèixer encara. El futur ja existeix, has de saber llegir-lo en els pics que desperta en l’inconscient durant el passat. Quan em necessitis estaré al teu voltant, ets una il·lusa si penses que el podràs dominar. Alguns, els més forts ho aconsegueixen, aixecant el seu pes o carregant-se el pes dels altres. Santa ignorància: jo mano i dirigeixo el meu destí. És veritat que a la ciutat hi ha trens que no s’aturen mai? La gent s'ha de preparar, per quan el tren arribi. Si visquéssim més anys, no aguantaríem la vida, prendries un tren en va (no hi ha res de nou sota el sol), tot ens semblaria ja vist, però de veritat. Cada cop que te’n vas t'endús un tros de mi amb tu. Una persona que creu que està predestinada pel bé i el que està és per la catàstrofe, quan fa un pas endavant és per fer malbé alguna cosa. No li donis presa a l’amor. No li fiquis entrebancs als desitjos. T’ha anat malament la visita a les coves. Treu-te tu, per posar-me jo. Potser no cal patí tant, prendre-s’ho tant a la tremenda, amb totes les xiquetes sóc tremend, el kkk se'n va endur la meua xicota, la meua se'n va anar Katmandú, així t’espantes tu i espantes els altres, és com estimar dones mortes, tal com sigui que has dit, sempre es presenta un millor amb un somriure o amb una broma que no pas amb una frase lapidària, proveu amb una mica de tendresa. Avui en dia només els estúpids o els creguts, encara pensen que la vida serveix per alguna cosa. Tothom té afamat el cor, l’amor fa fàstic, la borda de l'amor, la fina línia entre l'amor i l'odi, si no hagués estat per aquella cançó, jo mai t’haguera conegut, és com aquella vella escena de sempre, anem a fer-ho (ja saps del que t'estic parlant). Nosaltres no som com la resta. Sempre hi haurà gots buits. Si no fos per aquella cançó, mai no t’hagués conegut. Les parelles que es coneixent avui a la revetlla que expandeix la seua música, sense oposició (sense opció) pel silenciós paisatge. De l’altre costat del collat no l’escoltaríem. No t'aturis fins que en tinguis prou, tot depèn de tu. A les persones les persegueix la desgràcia tota la seua vida; la vida persegueix la desgràcia de les persones, deixa’ls que ballin, deixa'ls que s'abracin, les noies només es volen divertir. El mar és molt difícil d’emplenar. El meu llit és massa gran sense tu. Les mans dintre els guants, contra la paret. En somnis parlo amb tu. Demà per fi entraré a la Terregada. Sol els solitaris s’estimarien més quedar-se aquí, encara no és el temps d’estiu. És un món d’homes devoradors d’homes que devoren homes. Si creus que t’endinsaràs per les terres de les mil panses... --fa mala cara aquesta dona, cada dia més i més pàl·lida-- com un guerrer que ha tornat victoriós de la batalla, reben les lloances del poble. La gent és estranya, ja me’ls faré meus, res no m’és estrany. Em vull remenar amb tu tota la nit.

 Gato Pérez + Les estrelles de Gràcia - "Luna Brava"
 Al Green -"Tired Of Being Alone" 
 Milton Nascimento - " Para Lennon e MacCartney"
 Los Nikis - "Mi chica se ha ido a Katmandú"
 Michael Jackson - "Don't Stop 'Til You Get Enough" 
 Marvin Gaye - "Let's Get It On" 
 Los Pistones - "Los Ramones"
 The Impressions - "People Get Ready" 
 Roxi Music - "Same Old Scene" 
 Fania All Stars - "Quitate Tú" 
 The B-52's - "Love Shack" 
 Roy Orbison - "In Dreams" 
 Rocky Roberts - "Sono Tremendo"
 Cindy Lauper -"Girls Just Wanna Have Fun" 
 Michael Jackson - "Rock With You" 


dimecres, 6 d’agost de 2014

A.C.J. -----QUINZE (divuitè)


Caminen una curta estona amb la bondat del capvespre. Arribem-nos fins a la casa dels guardes, li fa saber la dona. Ell no diu res, té el cap ple de mans blaves, visualitza una vegada i una altra tota la cerimònia, només depèn d’ell quan la realitzi. Li falten els tints, sap que encara disposa d’uns dies per trobar els ingredients, per després elaborar-los. Abans d'expirar, posarà una mà sobre la paret i bufarà la pintura de la seua boca amb el seu darrer alè, després la retirarà i ja es podrà deixar anar. No hi haurà ningú per assistir-lo, més que res per retirar-lo del lloc una vegada traspassat, però no hi ha res del tot perfecte. Inclús ha arribat a pensar que la pintura deu tenir alguna mena d’efecte sobre el cos, sigui per afavorir o per alentir la putrefacció, perquè n'és convençut de la seua acció directa sobre la consciència i la inconsciència.
Davallant per darrere la collada que s’aboca al canó de les mans:
--Potser ja està bé, no?--L’indigent no vol allunyar-se massa. --Per aquí trobo que hi ha llocs prou arrecerats per passar-hi la nit, a més la casa que busques no es veu per enlloc.--
La dona s’atura, ell ja n'estava. La visibilitat es va reduint, menjant-se els contorns. --No vols caminar més? Segur que demà al matí caminarem quatre passes i ensopegarem amb la casa, sempre passa el mateix.--
--Que passi quants cops vulgui, jo no em moc d’aquí.--
--Una mica més.-- Amb veu de dona suplicadora.
--No. Mira, en aquest racó paro el jaç.
Mai no tens res, pots dormir amb una desconeguda al costat o amb un maniquí, finalment t'adones què no tens res. Necessites escoltar alguna cosa que sedueixi la ment, com ella: no fa més que circumval·lar sobre la mateixa pensada, recreant-se una vegada i una altra, com drogada per un passatge que la satisfà, a ella, no a tu que voldries escapar del fals embolcall, o si més no, adormir-te d’una vegada. Afortunadament la música que els regala el vent, duta de l’interior de la Terregada, destrueix per fi, els miserables escapçalls reflexius en els quals restaven encallats.

Celia Cruz + Los Fabulosos Cadillacs - "Vasos vacíos"

dilluns, 4 d’agost de 2014

A.C.J. -----QUINZE (dissetè)


        --Quin munt de mans, no!-- La dona arriba al final de la pista amb l’empenta de la rampa de les coves.-- Quina passada! És com si no hi cabés ni una més. Amb lo velles que són i com conserven la vivacitat dels colors originals. N’hi ha per tot arreu. Per dalt, per baix, pels racons, per darrere de les pedres. Recordo que el meu avi em va explicar que s’omplien la boca de pintura i després estenien la mà sobre la paret i bufaven, d’aquesta forma es quedaven marcats els contorns de la mà a la paret.--
--Sí, també es devien quedar les mans ben pintades--
Ella pensa amb la rucada que acaba d’escoltar, no comenta res, com si un gran pintor l’importés les taques de pintura a la seua bata després de crear una obra excelsa, per això estan les rentadores, o com si a un mecànic li fa res embrutar-se les mans per reparar una avaria, per això està el detergent.
--Potser aquesta civilització es va extingir, perquè ja no tenien més parets per a pintar noves mans?--
Ara tampoc diu res, la seva excitació s’ha esvaït amb un parell d'intervencions desafortunades del vell. Hi ha molta gent que no té sensibilitat més pel que... bé ni per això. Tots dos arrepleguen la seua impedimenta i maquinalment comencen a caminar pista amunt, l’un al costat de l’altre.
Aquest home se n'ha oblidat, però la seua solitud no és casual. Només conserva records per les seues amigues de joventut i no es para a pensar que es troba molt millor des de què va amb la dona, que les seues exigües forces s’han vist reviscolades amb la presència d’una ànima prop seu. En un inici no viatjava sol, és més, li agradava la companyia d’altres rodamons intrèpids com ell, va fer alguns amics, amics de veritat, però com més s'hi estava amb ells, més aviat els perdia. Era com el cas d’aquells treballadors del negoci fraternal del seu carrer. Els companys anaven quedant enrere un després de l’altre, afectats de poderoses malalties que els debilitaven i els convertia en despulles humanes, mentre ell cada dia es trobava més i més fort. Li va costar anys advertir-ho i més anys prendre la determinació de viure sense companyia. Primer es negava a creure-s’ho, malgrat tot el fenomen es repetia inexorablement, fins i tot abans que ell ho sabés els nòmades de la serralada ja l’anomenaven: el Dip. Actualment aquest mal nom ha perdut el seu significat, i si algú se’l trobés per una estació d’autobusos, no l’evitaria com abans; hi havia gent que es baixava de l’autobús quan el veia pujar. D’aquella època li resta la seua costum de no mirar mai a ningú, d’acotar el cap i fer via, quan per un descuit o per un imponderable es veu immers al mig d’una multitud. L’oblit de vegades és la salvació, també pels que no es volen salvar. La solitud el va transmutar, el va fer superar la seua pròpia repulsió. Els temps en què sempre s’imaginava vagant amb el canell esquerre obert, dessagnant-se, vessant la sang pel carrer, desitjant-se la mort, regant de roig les llambordes, sense morir, desassossegat; ja no se’n recorda. 

divendres, 1 d’agost de 2014

A.C.J. -----QUINZE (setzè)

        El camí el condueix per sota del nivell d'obertura de les cavitats. Li sembla que ja ha passat per davant de la primera, però no ha volgut pujar-hi, segueix caminant per una mena de feixa mig desbrossada que recorre la paret. Per fi s’atura, davant seu, una curta rampa porta a l’entrada d’una gran boca. Amb atenció l’observa. Quan ja en té prou eleva la vista fixant-se en les traces dels estrats horitzontals sobre la paret i en el treball de l’erosió en ella, delatats per la fluctuació esglaonada de les tonalitats. Prossegueix. Docents metres endavant s’acaba la feixa, les balmes i per molt que ell persisteixi en avançar, el camí es perd tot seguit. Desistint d’enfrontar-se amb la punxant vegetació, recula. La perspectiva de l’indret giravolta: canó amunt el paisatge es mostra més obert, més amable, dolç i sinuós, amb puntetes de verd, ofereix visió de distància, d’horitzó. Riu avall tot era fosc i rovellat, tot just s’aguaitava les crues parets de l’inici del proper meandre. Pensa que ha trobat el mètode, la clau per accedir a les coves. No entrarà a la babalà, no, ni a la primera, ni a la més grossa de totes elles, no. Per una primera visita buscarà una discreta obertura a prop del camí, la més accessible, la que li costi menys esforç penetrar, llavors acceptarà de bon grat la seua invitació.
En efecte, així ho fa. La boca és allargassada, en lleugera pendent, corbant-se cap a l’interior per les puntes. Baixa de sostre, s’ajup per entrar, busca les empremtes de les mans per les parets, primer pel fons de la cavitat, després pel sostre, fins que surt per la part més baixa sense haver-ne vist cap. No pot ser. Torna a entrar, va resseguint les parets de baix cap dalt; només quan la paret s’allisa en l’extrem oposat, distingeix unes manetes pintades en positiu, algunes, gairebé descolorides, esteses aleatòriament entre el sostre i una superfície plana ja propera a l’exterior. Són poques. Carabasses i vermells són els colors dominants, més que no pas els blaus que havia vist a les fotografies. S’asseu, s’està una estona observant-les amb atenció, fent algunes conjectures que segurament no el duran enlloc. Què en traurà de pensar que eren unes mans de nens juganers, que van fer la seua obra aprofitant les voltes d’una cova menyspreada per les patums? Fins i tot poden ser molt posteriors, inclús aventuraria que modernes, dels fills de la família dels guardes. Recorda haver llegit que la cultura que va pintar les mans es va desenvolupar durant segles pels voltants del canó. De les primeres mans datades a les més recents hi havia més de quatre mil anys de separació. També va llegir algunes teories sobre el suposat significat de les pintures rupestres, encara que no li van interessar gens. Ell ja va comprendre el veritable motiu, tot just la primera vegada que les va veure a una exposició al museu de Chonchi. S’hi està una estona, estorat al terra de la balma, gaudint del paisatge, omplint-li els sentits. Davant veu la fractura per on ha caminat aquests dies, la fi quasi ni s’apercep, ha d’esbrinar el seu recorregut fixant-se amb les petites discordances d’un relleu prou uniforme. Creu que les cotes baixes de la serralada tapen els cims més alts, la diàfana claredat d’aquest vespre li permet veure al fons, la gran carena nevada que divideix les terres altes. A poc a poc s’abstrau de qualsevol pensament minúscul i resta durant uns minuts en pau, combregant amb l’entorn.
Als límits de la vesprada regressa a la pista de connexió, un prim cordill esfilegat de la xarxa trenada per l’ordre. Una punta fràgil, a punt de trencar-se, reduint així els vasts condominis de l’oligarquia.

    Talking Heads - "Road To Nowhere"