A.C.J. -----DEU (setè)

--La seua amistat anava directament en contra meu, significava que ja no eren rivals i jo havia quedat al marge. A pesar del meu raonament, després, endevinant per eliminació els llocs que freqüentaven, les vaig anar veien sovint. A vegades anaven soles, a vegades acompanyades per tios sempre diferents...--

--No us dèieu res?--

--Elles no em veien, me’n cuidava prou. Elles no s’amagaven, el que m’amagava era jo, jo era el que no tenia cabuda a les seues vides, tampoc penseu que les espiava, quan les veia ja em sentia satisfet i em desentenia. Recordo que vaig passar una època que em vaig recloure a casa i no sortia per no tindre que veure-les. Però era pitjor, almenys si les veia encara que fos en la distància, no se’m reproduïen els records, era com si encara em pertanyessin una mica, era poc, però el no res em produïa un desassossec angoixant que turmentava la meua soledat. Se m’anaven encavallant fins que a la fi, desesperant em prenia una píndola i dormia, i sóc ben rebec a aquestes solucions, però no hi havia més remei, i abans que les píndoles m’estamordeixin del tot, preferia buscar-les, a més a més et despertaves amb un insuportable brunzit de mosques darrera del cap i a la base del coll que et durava tot el maleït dia. No encertava a la primera, però jo no parava fins que les veia.-

--I quina sensació et feia veure-les tant felices allunyades de tu?--

--No hi pensava, quan les veia, sol les mirava i em tranquil·litzava, m’estava uns minuts i marxava, en tenia prou amb unes maneres, un gest o mig somriure. Bé, sí que produïa en mi l’estranya sensació de què tot s’havia fet vell, que l’antic ja no valia, que tot havia passat per sobre meu mentre jo estava hivernant, pensava que els altres no se’n donaven compte, jo era l’únic clarivident, ni tant sols la roba, ni la música, imperceptiblement tot, absolutament tot s’havia envellit i ja no servia. Passava tot el dia en un estat mig letàrgic, fruïa d’aquells minúsculs moments, aferrant-me als instants de lucidesa que em rescataven de l’abatiment. En substitució també vaig inclinar-me per l’alcohol que em produïa efectes similars, però els danys secundaris posteriors em rebolcaven, més si cap, en el desànim.--

--Per mi no hi ha res per oblidar-te una estona de la merdosa realitat, com el cànem de la ribera, i no tenen efectes secundaris, aquí se’n fa molt, però quasi no surt de la zona, el que es ven a la ciutat com originari d’aquí no val res, jo l’haig provat d’algú que en duia i no admet comparació.--

--No cal anar tant lluny, hi ha molts psicotròpics químics que no fan cap mal, i allí tens garantida una fiabilitat comercial.--

--Què no hi ha falsificacions ni res!--

--El que passa és que no els pots controlar, i més tal com jo estava.--

--Això sí.--

--Una persona no pot viure així massa temps, per molt aguant que tingui per un lloc o altre ha de petar. Jo a tu no et conec, per lo que contes ets dels que vas més aviat al ralentí, ara...--

--Reconec que sóc dels que espera que passi alguna cosa per actuar...--

--I dels que es rebolquen en el plany.--

--Això no, no suporto compadir-me de mi mateix, és una cosa que em fica de molt mala llet.--

--Llavors?--