--És cert, teniu raó, no és bo confiar amb el destí
esperant que ell faci el que tu no has fet. A mi les circumstancies
se’m van girar en contra, perquè el dia que vaig anar tot decidit
a estrènyer el lligam, a fer el pas, a quedar amb ella per sortir, a
traspassar el punt sense retorn; me’n assabento que està malalta i
no ha anat a treballar. Mala sort vaig pensar, estarà una setmana de
baixa i hauré d’esperar temperant els nervis, però no, no va ser
una setmana. Jo no deia res, anava a la seua secció, no la veia,
feia el que havia anat a fer i marxava. Però va arribar un dia,
deuria ser per la quarta setmana d’absència, que me’n vaig anar
directament a l’encarregada de personal i li vaig preguntar per
ella. El que em va dir em va fer caure l’ànima als peus: havia
agafat una greu malaltia infecciosa i no sabien quan tornaria, ni si
tornaria. La senyora va fer mala cara i tot, com corpresa, inclús va
dir que pregava per ella cada nit. Jo estava totalment descol·locat,
no tenia res, ni el seu codi, ni la seua adreça; la podia demanar,
però si la demanava que feia? Jo no era res, ni un amic, només un
conegut, un client, com em presentava a casa seua o a l’hospital
amb tant poca cosa? Seria una molèstia per les persones que la
cuidaven i un desconegut per les persones que l’estimaven. Estava
enfonsat, sol em salvava una cosa: que en aquelles insulses setmanes
d’esperar vaig tornar a veure a aquella noia, viva encara en el meu
subconscient, de la nit del comiat. La vaig veure una tarda caminat
per una plaça prop de casa. Llavors els dies següents, fos quin fos
el meu lloc de destí, acostumava orientar els meus passos vers
aquella plaça, no em fa res caminar, i uns dies més tard la vaig
tornar a veure per un carrer paral·lel a la plaça, era al
capvespre, les llums del carrer estaven enceses, i no hi havia volta
de full: marxàvem frontalment i la vorera no era pas massa ampla,
era difícil que les nostres mirades no es trobessin, però endemés
de trobar-se és van retenir uns instants preciosos i delators.
--Has dit que et va salvar?--
--Va canviar una de malalta per una de sana--
--No, no és així de senzill...--
--Què no! jo el que veig que en comptes d’assumir el
deure, és a dir: buscar la malalta estimada i demostrar-li el teu
afecte sense pensar en més carallotades, que és el millor que es
pot fer quan algú està fotut de salut, per ajudar-lo a superar la
seua afecció, vas tu i ampraran-te en l’autocompassió, ocupes
l’espai buit del teu cor amb una altra mossa, així evitant-te el
patiment i en definitiva escapolint-te de la vida.--
--No, recordo que no ho vaig pensar gaire, la situació
venia donada, no se’m va acudir res més, potser hauria d’admetre
la meua covardia, però llavors no n’era conscient, el sentiment
per aquella noia estava més present del que em figurava, i no li va
costar gens ressorgir.--
--Sembles la dignitat feta persiana, Xathusnga, per
favor deixem que parli i continuí explicant la seua història.--
--Ja està bé, és que semblem jutges d’ofici!--
--S’ha d’entendre, l’home estava imbuït per les
tendencioses corrents de l’enamorament, que confonen l’enraonament
i et porten a un estat insofrible d’inestabilitat emocional, sinó
ho enteneu és que tu... no sabeu el que és, en uns segons se’t
capgiren els sentiments, de la tristor passes a l’eufòria i a
l’inrevés.--
Aposentats en el centre de la sala, reagrupats voltant
unes taules. L’amo del cafè també hi és, comença a ser tard i
ja no esperen a ningú més.
--No em va ser difícil saber dels seus hàbits, que no
eren tant diferents als meus, és pot dir que eren coincidents en lo
referent als locals d’esbarjo. Encara que tampoc no va ser la
primera de les nits que la vaig veure, que vaig anar parlar amb ella,
sinó una altra nit posterior, més tranquil·la, semblava que
m’esperava, sola, una mica apartada, oferint-me l’espai reservat
expressament per mi, entre ella i la resta de la gent. Jo tenia que
desplaçar-me, acostar-m’hi i no semblar un palangana qualsevol,
tenia que pronunciar les paraules màgiques...--
--Sol espero que al menys, ara sí, te’n recordis del
que li vas dir.--
--Sí, li vaig parlar de la faldilla, no de la que duia
en aquell moment, no, sinó d’una faldilla llarga de llana
carmesina que portava una nit d’hivern, i es va quedar ben sobtada
de què me’n recordés. La gent a l’hivern acostuma a vestir
fosca i opaca, ella em va dir que no l’importava l’opinió de la
majoria, i és veritat, no és que sigui la “colores”, però
acostuma a dur un punt cromàtic viu, a ella li agrada cuidar el seu
aspecte i seguir les modes.--
--A mi una maxi carabassa de dalt a baix em sembla més
que un punt.--
--Carabassa no, carmesí.--
--Qualsevol cardo creix en terreny femat.--
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada