A.C.J. -----QUINZE (quinzè)

       Ja em deia ma mare que no m'ajuntés mai, tant amb difamadors, com amb maniàtics. S’atura a cada extrem, intentant descobrir la traça del camí oblidat. Lentament guanya alçada, la dona volta per baix. Les parts inferiors són terroses i desarranjades, però a mig camí ja esbrina la marca del senderó revoltant per una torrentera seca. La dona ja dóna per fet que ha arribat, encara és per calçar, pren el sol arromangada estirada sobre un bloc pla. Una recent esllavissada intensifica el color ocre del terreny. Una vegada transitant pel camí l’home es veu més defensat, no hi falta gaire, un home fort no trigaria més d’un quart d’hora a completar el trajecte entre les coves i el riu, a ell ja li va bé, sempre s’havia visualitzat arribant a la boca de les coves tot sol.

El corriol el du suaument fins a un replà per on apareix la pista abans esmentada per la dona. S'enfila vers a un pas baix que hi ha entre la cinglera de les coves, a l’esquerra, i uns turons pelats que són el punt de màxima alçada del canó. Seguint la pista en direcció contrària, recorre una terrassa estreta formada a l’ombra de la gran paret. Després d’una corba resta tallada sobtadament per una petita esplanada d’uns cinc metres de diàmetre, menjada artificialment al vessant. El mateix talús impedeix la vista més endavant, només un parell de centenars de metres de roca, s’aixequen extra-plomats per sobre seu. Al seu davant gairebé a la mateixa alçada, el límit esquerre del canó es mostra més discret, permeten observar els primers contraforts de la serralada, aixecant-se a partir d’uns erms, que no tindrien més d’un parell de quilòmetres d’amplada. A la part més externa de l’esplanada, s’obra un pas franc que sens dubte el deurà porta fins a les coves.

Es descarrega l’embalum i s’asseu per uns moments. Vol beure, però no té set, vol fumar, però no en té ganes. S’aixeca per pixar a una vora mirant al riu, es veu insignificant davant la majestuositat de l’entorn, si no hi fos, tampoc el trobaries a faltar, en canvi sense ell no hi hauria res més. S’escolta les pulsacions, creu que no les té més malament que de costum, és l’hora d’anar a les coves, la fi de la tarda, les ombres no són encara opaques. Camina amb lentitud i respecte, amb la impressió de trepitjar terra santa, amb un nus a la boca de l'estómac. No li fa mal res, va mirant cada detall, però sense detenir-se.

La dona puja. S’ha rentat la cara el coll i els braços, després ha omplert d’aigua la cantimplora. No té cap pressa, avui no podrà avançar gaire més, pensa a buscar un lloc agradable per passar-hi la nit. L’endemà es vol despertar d’hora, no sap el que voldrà fer el vell, el millor seria acomiadar-se abans d’anar a dormir, així no l’hauria d’esperar, a més a més pensa que ell vol passar-se uns quants dies per aquí, però amb quin menjar? En fi, ja s'ho farà. 

         Antònia Font - "Darrera una revista"

A.C.J. -----QUINZE (catorzè)

  El canó fa gairebé un parell de centenars de metres d’amplada, les vores vestides per una vegetació de ribera acostumada a suportar crescudes; esperant aïllades èpoques d’abundància, les resseques basses en són testimoni. Els grans arbres subsisteixen, encara que els pendents del canó semblen força àrids. El riu corre ben bé pel centre, acordonat per unes fileres de joncs alts i fins que es desplomen amb una mica de vent.

Fen via sense obstacles pel marge, cercant un lloc favorable pel mig del canyissar per accedir a l’aigua. Un llarg tronc tallat a mena de palanca assenyala per on devia creuar el camí antigament. No es fan cap il·lusió de pont o passera que hagi pogut perdurar sense un mínim de manteniment, endemés els joncs s’han cruspit qualsevol resta de senderó. Estan decidits a passar entre ells i fer cap a l’aigua d’una vegada. Ho fan amb silenci, sense massa dificultats, prenen compte d’evitar les zones més enfangades. Uns metres abans de l’aigua un llit de còdols els aparta dels joncs. Aquí el corrent sembla fort. El riu és més estret, més endavant, indica el vell que serà millor creuar-lo.

La dona talla un jonc i pren mesures mentre s’interna al curs, avança un parrell de metres i estirant el cos cap endavant comprova que el terra s’estabilitza, la fondària no supera els genolls. No te’n refiïs, li diu l’home, si cal fes el pas del borratxo. Progressa per les tranquil·les aigües de la vora, penetrant en el riu reassegurant les passades. Arribant a la part central, el corrent és més palès, dubte uns segons, l’aigua li supera les cuixes. Fes el pas del borratxo, l'insisteix el vell. La dona arranca balancejant-se, però amb la decisió d’enfrontar-se a les aigües. Només són cinc o sis metres, després un rebuf contraresta el corrent i travessa el riu sense més pena. El vell, de seguida la segueix, creua amb menys temps. Ja ho han fet, però no s’hi recreen, enfilen la via directa vers l'arrencada del coster, apartant les branques per progressar entre els troncs tombats d’uns arbres que oculten un curt tram d’aiguamolls. Abans d'iniciar la pujada, fan temps al costat d’uns rocs d’arestes planes, per treure’s les botes i eixugar-se els mitjons.

--Arriba un dia que cada moviment que fas, involuntàriament et deriva la ment cap a un vell record.--

--Doncs jo no me’n recordo de res. Potser vaig creuar el riu a cavall del meu avi.--

--Estàs segura de què vau arribar a les coves de les Mans?--

--Sí, d’això n’estic segura.--

--Sí? A on són?--

--Per aquí dalt, ara quan pujarem les veurem, no podem estar gaire lluny. Sol sé que no hi hem d’arribar fins dalt de tot, estan com a mitja alçada, i que des de les coves hi ha una vista impressionant del riu. El meu avi, que sabia el nom de tots els topants me’ls anava dient, assenyalant-los des de les coves, i també em va dir: que si continuava caminant per la pista que arriba a les coves, faria cap a la casa de la família dels guardes, que és una família que de tota la vida es dedica a cuidar que tot estigui en ordre i que ningú no trenqui res, i que ja no són de la Serra sinó de la Terregada, encara que no recordo haver-los vist.--

El nòmada indigent no comenta res més. Baixant pel senderó, s’ha fixat en una línia d’ombra a peu del cingle que s’aixeca tot just a la fi del vessant. Es corda les botes i empren la primera ziga-zaga per vèncer la costera.

--Jo vaig pujant, de seguida m’agafaràs.--

--Ja vas bé per on vas?-- Continua amunt sense respondre.

     T.Rex -"Hot Love" 

A.C.J. -----QUINZE (tretzè)

Una humitosa obaga substitueix la vella matinada. S'ha llevat per força abans de l’alba, per tornar agafar la son. Ella, sentint la claror, s’ha protegit els ulls amb una peça de roba. Transcorren les hores, cap dels dos pren la determinació de posar fi al seu descans.
        Fa una estona que és despert, però jagut s’hi troba bé i protegit. Els moixons trinen gaudint de l’escalfor, el cel és net, la remor del riu, lluny, assossegada, tranquil·la com una distant melodia, tant suau com inacabable.

Deu ser mig matí, fa un dia d’aquells, dels que després d’esmorzar te’n tornaries de seguida al llit; tots dos ho pensen i potser ho farien. Parsimoniosament recullen la impedimenta. La dona endreça abans, s’asseu sobre una pedra esperant-lo. Quan enllesteix, s’asseu també per armar-se un cigarret. Tots dos amb l’esguard llunyà, evitant pensar.

--Anem?-- Demana l’home tot apagant el cigarret.

--Sí.-- respon ella sense desviar la mirada.

--No tenies pressa per arribar?--

--I tu?--

--Gens ni mica.--

--Au anem que encara farem salat.--

El senderó planeja per la base de la vall, creuant petites esplanades cobertes d’herba encara humida. El paratge s’ha obert espectacularment, tot fa pensar que no trigaran gaire a sortir al canó de les coves. El benigne entorn convida a una marxa suau, a ritme de passeig, en la que els dos caminants comenten esbargits, qualsevol avinentesa per minúscula que aquesta sembli.

Amb el sol canviat de costat, s’aturen per primer cop. Xops de suor, es refresquen a la riba. Comparteixen unes avellanes que ella du a una butxaca de la motxilla. No s’hi estan gaire, escalfats no volen refredar-se, que avui ja els hi ha costat prou engegar. A més a més l’horitzó es mostra confús, una altra vegada dos cingleres vermelles s’acosten, estrenyin de nou el tàlveg del riu. De seguida els abraça l’ombra dels murs. L’aigua s’embraveix, el corriol cerca inquiet un pas superior i ells callen, guarden silenci, amb el cor encongit. L’ancià sent cada vegada més maldestre, s’endarrerís; el senderó no fa més que remuntar. La dona no l’espera, amb les pulsacions desbocades, el neguit la fa anar més i més de pressa. Després de pujar una vuitantena de metres el camí asserena, i començar a davallar per intricats revolts, de vegades fins i tot sembla que recula, ella accelera encara més, desitja un final, vol, encara que sigui de lluny, esbrinar la fi d'aquesta maleïda vall. El cap se li'n va pensant amb la bajanada que ha comès, molt assabentar-se dels usos i costums de la Terregada i no va investigar mai la ruta més fàcil per arribar-hi, sempre s’havia dit que la tenia al costat... 
       Rocs col·lapsant el camí descurat, poc abans que efectuí una suau davallada fins a on sembla, que després d’una esgrogueïda cantonada, el mur es faci més baix i més dèbil. S'atura, al seu davant veu l’altre costat del canó, el riu Grioguen desguassa uns quants metres més endavant a un corrent principal que se’n du les seues aigües per sempre més. El senderó va a buscar les aigües fosques suaument, el veu davallar per l’esquerra fins a la riba, on se'l mengen una munió de joncs.

Es gira i crida sense rebre resposta. Se’n va enrere per buscar-lo. Per fi el veu. Comença a cridar i a gesticular. Atansant-se, el vel li demana que passa. No pot deixar de parlar atropelladament, no deixa que s’aturi ni un moment, l’insta a què prossegueixi la marxa darrere seu. Abans d’arribar a la cantonada del mirador, ja li ha descrit cinc vegades l’indret. Després baixant només que diu obvietats, que malgrat tot no distrauen al vell del seu únic pensament: com creuaran el riu?

 Sisa - "Aquest any follarem com folls"

A.C.J. -----QUINZE (dotzè)

        --No m’has dit si creus que una persona, ja una mica bregada, es pot refer la vida a un lloc que l'és estrany.--

--La vida! Per anys no vaig fer res més que observar-la. Aguaitant-la com si fos un escenari. Llavors de fora estant, des de la platea, veus que tot té una causa efecte inequívoca, i unes derivacions quasi sempre fatals, només els necis no ho veuen. Anys feia que tampoc reparava en aquest argument, deu ser perquè em vaig cansar, evidències tant obvies, no em provoquen cap interès.--

--Què t’interessa, doncs?--

--Ara? Desenvolupar una habilitat única sense donar-me’n compte, tal com encertar clavar una punta amb la pena del martell.-- La dona no encadena, en el fons, a ell li ha sabut greu respondre-la així. --Si et fixessis millor amb les coses, veuries que el destí d’una persona ja ve donat amb anterioritat, ja que el temps en què vivim no és el real.--

Pensa que només diu bestieses, però no en té prou confiança, ni li vol dir. El vell continua xerrant: --La societat confia en el futur, per què? Perquè és l’única sortida: la d’escapar camp endavant, però l’endemà una desgràcia ho fot tot per terra.--

--Amb això estic d’acord amb tu.--

--Curiós és que el nostre cos i també la nostra ment, són conformats per resistir qualsevol tipus de situació per més adversa que sigui. Encara que sembli que no pugui ser, sempre trobem una escletxa per subsistir i si no hi és, ens la inventem. Deu ser una cosa congènita.--

--Ben t’asseguro que hi ha camins que valdria més morir, que no pas cercar escletxes salvadores desesperadament.--

--No sé si creure’t, et veig com una persona amb molta afecció per la vida, de les que faria qualsevol cosa per continuar existint. I no és pas cap cosa del tot recriminable, no, sols és l’opció més freqüent.--

--Tu et creus per damunt d’aquestes coses, no?--

--Per damunt, per davall, que més dóna.--

--Ja, a tu tot tant se te’n fot, doncs escolta’m: jo sóc de les que lluiten i admiro a la gent que tira endavant, no com vosaltres que us passegeu per la serra com aristòcrates arruïnats, mirant a la gent per sobre de l’espatlla, i encara n’hi ha que us tenen llàstima i us donen un plat de sopa, a mi no me n’heu fet mai de llàstima.-- La dona s’atura escoltant-se a ella mateixa, les seues paraules li ha provocat una pujada sobtada d’autoestima, i s’hi recrea, potser ara que hi està posada podria dir alguna cosa més: --A mi no m’han faltat mai un plat a la taula, ni una mica de doblets per gastar, i ningú no m’ha regalat res.

--Alguna vegada t’hauran ajudat?--

--Sí.--Dos segons de pausa.-- Jo també he ajudat a molta gent.

--Què bé!-- Fa una estona que s’ha aixecat un lleuger corrent d’aire, balancejant les tiges, refrescant també els porus facials dels dos personatges, mantenint-los un xic més alerta no sé sap a què, ni per què. És l’hora de què ningú està segur de ser qui és, ben podria ser un altre, el que passa per carrer davant teu, per què ets tu i no pas un altre? Per aquí caminaríem per la sendera perillosa de ser una altra persona, a posseir a la gent, a fer-la teua i expandir la teua voluntat entre els altres. Que bonic és pensar amb què el veí es bellugui com un titella, al simple desig dels teus dits. En el regne vegetal la possessió pot significar simbiosi o també parasitisme, no estem gaire lluny. Ja pots esperar, si les coses no es fan, no es faran soles, si no comences a nedar, no fas ni un metre, el rellotge mesura el temps buit, cal que el temps exulti i que te n'adonis; aquí sí que hi ha diferències.

--Trobo a faltar ballar amb els meus fills.--

--Pensava que ja dormies. Però, tu has tingut mai fills?--

--No, aleshores no ho trobaria a faltar.--
         --Bona nit.-- 

Jane Birkin et Serge Gainsbourg - "Je t'aime moi... non plus"

A.C.J. -----QUINZE (onzè)

La separació els impedeix comunicar-se. Ella s'atura tot sovint, per tornar a arrancar quan l'entreveu per fi, emergint per un retomb del camí. Camina cofoia, la progressió és lenta, però més segura que ahir. Creu que no falta massa, no avui, però segurament demà, faran cap a la Cova, a més a més, ara caminen per un terreny més amable que indubtablement indica la fi de l’engorjat. El riu inclús es permet descriure meandres no obligats. A mitja tarda el vell es va quedant cada cop més enrere. Ella l’anima a continuar una mica més. Ell accepta, però ja es veu que avui no progressaran gaire més.

--Vas a la Terregada buscant un canvi d’aires?-- Han parat a la vora del camí, un rotlle prou confortable per passar-hi la nit, una pedra plana els servirà de taula; tampoc sembla que hagi de ploure. El vell fa hores que a penes parla i ella intenta trenar algun inici de conversa per passar l’estona.--Diuen que allà el clima és més sec i és més bo pels ossos.--

--Tant m’és.--

--Potser és que ja estàs fart de pujar i baixar per la serralada, per una persona gran un lloc pla ha de ser més complaent i descansat, no?--

Abans de contestar clarament, exterioritza un rondineig dubitatiu, per a després: --Els plans són interminables, en canvi tant les pujades com les baixades tenen sempre un final.--

--Així que coi vas a buscar a la Terregada?--

--No hi vaig pas jo a la Terregada.--

--Ai!--La muller s’aixeca, continua xerrant: --Avui et convidaré jo a sopar.-- Pensa que aquest home està acabat, que són ben rars els rodamons indigents, però com és l’única persona que hi ha no té més remei... demà potser serà el darrer dia que compartiran, després, passaran unes poques setmanes i ni se’n recordarà d’ell.

Mengen amb les llums del capvespre. Havent sopat ella prepara una olla plena d'infusió. Mentrestant, el vell arma un parell de canutets pel ben dormir. Tombats prenen te i fumen mirant el cel, que a poc a poc va dibuixant les constel·lacions.

No vaig gossa mai a expressar-li res sobre els meus sentiments. No ho sé, potser no l’estimava prou, però crec que tant ella com jo, en el fons sabíem que érem l’un per l’altre. A vegades ens va anar de ben poc, això quan encara érem els tres, després quan ens vam quedar tots dos sols, sigui per una raó o altra i ben al contrari del que podia semblar, va resultar quasi impossible. Espero que la vida hagi estat favorable amb ella, amb elles...

--Escolta una cosa, ara que estem aquí tranquils, gaudint de l’estona i mirant aquest cel meravellós, tu que segurament hauràs vist de tot: creus que una persona, una persona ja feta, amb una vida prou viscuda sobre les espatlles, pot reiniciar amb èxit la seua vida en un altre lloc, un lloc totalment estrany per ella, del que sol sap el que ha pogut consultar en una cartolina i que no té cap punt de suport conegut per recolzar-se una mica, almenys en un principi?--

Encara sort, pensava que la Piaff se’m ficava romàntica --Millor així. És preferible que els canvis de les persones es donin per factors exògens a ella. Si són de caràcter endogen, siguin per causes físiques o, molt pitjor: químiques, condueixen inequívocament a metàstasis no desitjables.-- A veure si amb això en té prou i calla d’una vegada.

Fan una altra tongada d'herbes, ella li demana si en vol més; el serveix. Una mica més tard, es decideix per fi, a fer-li una altra pregunta personal:

--Mira, fa poc temps que et conec, però ja m’he adonat que ets una persona sincera. M’agradaria que fossis franc amb mi i em diguessis si encara conservo una cara atractiva, prou agradable a la vista.--

--Qui no té una cara agradable a la vista sóc jo-- Al vell li ha sortit sense pensar.

--No t’ho prenguis a broma. És una cosa important per a mi.--

--Bé, el que no tens són marques de dolor a la cara i això sempre és favorable.--

--Què vols dir?--

--Res més que el que haig dit. Una expressió de dolor només reflecteix el dolor. Necessites viure sempre a la natura per saber-li llegir els senyals. No és suficient ser un diletant de festius a la tarda, que no arribarà a albirar mai ni els més incipients indicis. I no cal parlar d’aquells de la ciutat que prenen medicines per immunitzar-se quan surten d’ella. Les malalties, els desastres naturals, són innats, van lligats als éssers vius que habiten el planeta i no es poden obviar. Vivim miraculosament, tot s’aguanta com per art de màgia, compartim un hàbitat terriblement agressiu, en lluita constant per sobreviure i els il·lusos encara creuen que poden millorar alguna cosa. Prou feina tenim en anar tirant com preocupar-nos per cabòries i romanços.-- Totes aquestes frases han passat per la boca del vell sense cap tipus d’exaltació ni ànim propagandístic, li han sorgit dels racons de la seua ànima i no ha fet absolutament res per aturar-les. Potser ara li costarà femar la llengua.

--Penses, potser, que jo no haig patit?--

--No ho sé si has patit com una desgraciada, o has passat per la vida saltironant per ella, no ho sé. Com tampoc sé, per què vas a la Terregada creuant per aquí, en comptes d’anar pel camí més fàcil.--

--Perquè és el camí més directe des d’on jo estava.--

--Doncs serà per això. Que encara n'hi ha?--

--Sí, quan s’acabi en podem fer més, si vols?--

--Igualment m’hauré d’aixecar a pixar a mitjanit.-- La dona s’aixeca per omplir-li la tassa. Torna a jaure mirat el cel. Insisteix:

--Però, abans no m’has contestat.--

--No?--

Prince -"Do Me Baby"

A.C.J. -----QUINZE (decè)

        Abans l’alba, el vell ja és despert amb els ulls oberts com a plats, es resisteix a llevar-se. La dona ronca a l’altre cantó de la clariana. Era ben guapa, jo, perquè ja estava acostumat, també era de fàcil vestir i senzill tracte, gens complicada, però a la piscina no es podia amagar, era espectacular. Tenia un germà pocatraça encapullat. Jo li feia el joc per ella, un pesat que si es passava per casa, era per demanar-te alguna cosa que mai tornava, jo imbècil de mi, sempre cedia, un personatge execrable que em convertia a mi també en execrable, però com tenia la condescendència de sa germana... ma mare deia que els agafaven expressament així als treballadors, gent propensa a emmalaltir-se, insana de mena, per treure'n profit amb alguna jugada amb la segurança. Si durant el dia penso amb elles, a la nit tinc la sort de convocar-les als meus somnis, però no sé què coi pinten els treballadors propensos a emmalaltir-se. No em llevaré fins que no hi hagi cap més remei.

La jornada transcorre lentament. Avui la dona no s’allunya gaire del rodamón, tot i que ell no està passant un bon dia, li costa. El camí guanya alçada, sortint-se’n d’un tram en què el riu discorre profundament engorjat. De dalt estant, han vist l’agulla que es va referí el vell ahir, ve a senyalar la fi dels obscurs, i no es veu només la punteta sinó que s’ha mostrat sencera des d’un bon començament. Pels vols de migdia, han iniciat el descens, que suposadament els tornarà a dur propers a l’aigua. L’home vell: ara tomba ara gira, sorneguerament. Ella l’apressa mencionant-li la buidor de la seua ampolla, provant d'animar-lo amb l’argument d'una bona aturada per reposar i agafar forces quan arribin a l’aigua. No s’hi arriba mai.

--Ja estàs millor? Veus home, ben reposat i després de menjar una mica, es veu tot d’una altra manera.--

--No vaig pas fi, no. Em fot mal tot, a part tinc un dolor que em rosega i el mal parit avui li ha donat per fotre-li canya.--

--No és aquest, un bon lloc per una persona malalta. T’hauries de fer visitar, en comptes de voltar per on Crist va perdre l’espardenya. Lo que hauries de procurar és d’anar-te’n a un bon hospital de la ciutat, allí en un parell de setmanetes t’afilarien i et deixarien com a nou. A més tu dius que hi vas néixer, no?, això no es perd mai, és de llei: tens dret a la teua corresponent atenció sanitària. T’ho dic amb certesa, perquè fa poc que m’haig documentat sobre tot això-- El vell estira el coll buscant un millor suport per al seu crani.

--Vols un calmant?--

--No gràcies.--

--Un calmant no te’n farà cap de mal, de bé potser tampoc, però patir per patir és de rucs.--

--Continuem?--

--Quan vulguis.--

 Joan Manel Serrat - "Conillet de vellut"

A.C.J. -----QUINZE (novè)

Quan després d’una llarga pausa, l’entorn recobra la serenor, el vell es mira de prop la dona: --Sembles un eccehomo!-- Du el cabell enganxat per la suor, els braços nus, esgarrinxats amb puntes de sang, d’un trep al front li raja una sangada escandalosa, però a part d’això, està bé. La fa seure i li mira el tall del front. --No és res, tanta sang per tan poca cosa, t’has degut agafar una veneta. Tira el cap enrere i prem-t'ho estona amb això.-- Li ofereix un tros de mocador net.

No es parlen. El vell aguaita la zona, encara que l’espessor no el deixa esbrinar gran cosa. Ella va provant si encara li surt sang. --Has vist el camí, tu?--

--Sí, suposo que sí.--

--Ja, no n’hi cap de camí.--

--Com que no, i que era allò per on jo anava?--

--Una esllavissada el va colgar.--

--Si una esllavissada el va colgar, a l’altre costat de l’esllavissada tornarà aparèixer, no? --No respon, ja no sagna.

--Anem, ja ho veuràs.-- Fa estona que el sol s’ha allunyat, un somort capvespre els embolcalla. Per la vora dels arbres el boscam es conserva prou net. Tot baixant, descobreixen una clariana agradable, que sembla convidar-los a passar la nit. La dona no posa cap impediment, és més, de seguida busca un lloc per acomodar-se. --Queda’t aquí, jo aprofitaré la mica de llum que queda per anar a veure si localitzo el camí, ara torno, no et vull deixar amb la incertesa.--

Comença a caminar amb decisió, però cada cop més el cansament li entumeix les extremitats. Per sort l’indret no és tan gran, el camí és a baix, passa a ran d’una tolla fosca i segurament tornarà a remuntar una mica abans que el meandre novament es desfoni. S’asseu i es clou un cigarret. Puja, un fil d’aigua corre pel que semblava una torrentera seca. Arriba fins a la fonteta, no és gaire lluny de la dona, va a buscar la seua ampolla per omplir-la.

--Portes alguna mena de cantimplora?--

--Sí.-- La té al seu costat ja quasi buida.--

--Dóna-me-la que la vaig a omplir.-- Amb desgrat tempteja recercant-la.--No t’adormis pas, no abans de menjar alguna cosa.--

--No tinc gana.--

--És igual.-- Al vell li costa tornar a la font i omplir les ampolles. També abans de regressar es fuma un altre cigarret, després es fot un bon glop d’aigua i torna poc abans que sigui nit tancada.

--Ja dorms?-- La veu jaguda dintre del sac de dormir.--Ja has menjat? Valdria més que prenguessis alguna una cosa calenta, què no estàs bé?--

--Sí, només vull descansar.--

--Si t’esperes una mica, faré una xera i prepararé un brou o un te, que t’estimes més?--

--Un brou.--

--Molt bé.-- Neteja una mica la fullaraca, hi col·loca tres pedres, una pastilla de foc al centre i unes branques primes ben seques de punta que ràpidament s’encenen. --Què dorms?--

--No.--

Fuma mirant les flames. Quan creu que ja n’hi ha suficient, retira les branques a mig cremar reservant les brases, les agrupa entre les tres pedres per sustentar una olleta que ja té a punt. Al cap de poca estona buida la meitat de l’olla en un got plegable i se l'ofereix. Ella s’incorpora amb els ulls mig clucs, tasta el brou amb cautela, més que res per la por a cremar-se i comprovant que tot és correcte, se’l pren.

--És bo?--

--Molt.-- Respon, ja amb una altra cara.--Gràcies.

Al vell li ve més de gust fer-se un sobre de pasta preparada. Escalfa una mica més d’aigua i l’aboca al sobre durant mig minut. Del sobre buida la pasta ja sense aigua, en un plat metàl·lic. Menja més o menys la meitat del plat, se sent ple.

--Què vols una mica de pasta?--

--Sí.-- Ella mossega una barreta de nous, mel i avena.

--No et fa res, que jo...?--

--Què dius home, sóc de camp jo, potser no de muntanya, però sí, de camp.-- Es fot la pasta en un no res. Després beu. Després busca més menjar a la seua motxilla. Desembolica un tros de tarró dur i comença rosegar-lo.

A ell se li van esmunyint les forces que havia aconseguit extraure d’on no sap on, i que l’ha fins i tot sorprès que les tingués.

--No has tingut mai fills, tu?.--

--No.--

--Sempre has estat un home solitari, un nòmada de la serra.--

--Crec que sí--

--Sempre d’aquí allà, sense cap sostre fix on guarir-te, ni dona, ni família.--

--Ni dona, ni família.--

--Mentre s’és jove està bé, ara que quan els ossos comencen a grinyolar...-- L’home vell s’ha clos amb la seua manta. No té cap intenció de seguir la conversa que proposa la dona, a qui li han agafat ganes de xerrar.

--Jo vaig tenir tres fills, d’això ja fa molt de temps, del mateix marit. Era una esclava, quan els fills van començar a campar, vaig deixar al meu home i no me n'haig repenedit mai de fer-ho. És més, ara sóc una dona totalment lliure en la plenitud de la vida.-- Una dona lliure que es perd seguint la traça, pensa el vell que ja se sent endormiscat amb el barbull de les paraules de la mestressa. --Quan se’m gira el cervell foto al camp i canvio de vida, sense donar explicacions a ningú. Ara no faria mai lo que fas tu, la teua vida no és per a mi. Ho haig vist massa vegades: al final, ja vells i malalts, acabeu asseguts amb la mirada perduda, envoltats dels vostres fardots esbarriats al mig del carrer i allí us hi esteu, pensant amb vés a saber què, fins que un dia els guàrdies, avisats pels veïns, us recullen i se us enduen.-- Ella s’agita, es gira d’esquena i s'adorm. El vell ja fa estona que ho fa.

A.C.J. -----QUINZE (vuitè)

Una remor de pedres soltes caient per un fons angulós. El vell creu que es deu a les corregudes d’algun animaló, d’un ramat d’isards segurament. Els intenta identificar pujant sobre un bloc solitari. El desgavell de rocs pendent avall dura força estona, sense que es vegi qui provoca tal desmesurat aldarull. Les pedres provenen d’una llarga canal darrere un esperó, ben per damunt d’ell. Poc després que les darreres pedres s’assentin en la seua nova posició, distingeix una figura humana mig encinglerada, que amb prou feines franqueja a mitja alçada agafant-se a totes les branques que pot, titubejant entre pas i pas.

--Dona, que coi fots allà dalt, que et vols matar?-- Ella no contesta, no el deu sentir, sospita, per culpa de la mala disposició acústica. Es mou abandonant el camí atansant-se a ella. Ella recula, no es veu en cor de continuar avançant, i decideix desfer el trajecte fins a la canal. Al vell li costa encara més assolir el final de la tartera, abans d’arribar ja torna a sentir l’enrenou que fa la dona trepitjant la inestable pedrera. S’aparta i es protegeix atrinxerant-se darrere del tronc d’un poderós roure. Comencen a baixar pedres, algunes rodolen tranquil·les, però altres rebotant, pareixen disparades amb mala llet. Per fi aconsegueix lliurar-se de la tartera, astorada es deté en lloc segur per recuperar l’alè. Quan veu que la cosa va a menys, el vell torna a cridar des del seu arbre estant:

--Dona, què vols desmuntar la muntanya?.--

Ara sí que l’ha sentit, però està massa atribolada per dir alguna cosa.

--Què encara ets viva?--

--Sóc aquí.-- No pot dir res més.

--Què coi hi busques per allà dalt?--

--Un camí.-- Crida esbotzada.

--Però on penses anar?.--

--A la fi d’aquesta puta vall.--

El vell es pren uns segons per reaccionar: --Au baixa que el camí va per baix, no te’n sortiràs mai més si proves d’escapar pel mig de la serra.

--No puc baixar.--

--Com que no!-- el vell abandona la seua posició remuntant per la tartera que prové de la canal. Una cinquantena de metres més amunt veu a la dona, d’en peus arrambada a la paret de la dreta. Ella també el veu.

--Estic aquí, que em veus?--

--Sí--

--Doncs baixa.--

--No puc.--

--Coi de dona!—Estudia una mica la situació per esbrinar quin és el millor consell i guia que pot oferir-li.--Vols dir que no pots baixar per la mateixa canal?.--

--Em fa por, aquí es desmanega tot. Tinc por que m’ensorri i quedi colgada de pedres.--

--No dona, no. Vés baixant a poc a poc aturant-te cada vegada que es desprenguin les pedres de sota els teus peus, no has de tenir por de les pedres, elles baixen, perquè tu les fas caure, però sempre ho fan abans que tu.--

Silenci.

--Crec que és la forma més fàcil i curta de baixar, si no t’encigalaràs per aquí dalt.--

--Venia seguint un camí.--

--Sí, un camí de cabres!-- L’home va perdent la potència de la seua veu. S’està una estona per recuperar-la: --Què, vols baixar o penses quedar-te aquí tota la nit?--

--Ja baixo.--

Al vell li falta temps per ullar-se un sopluig. Engeguen les pedres. Ella procura fer tot el que li ha dit el vell, quan veu un tram insegur, s’atura i amb puntades de peu fa rodar les pedres avall. S’accelera, percebin la fi de la canal, però per fortuna es deté abans d'avançar les pedres que ella tira. Cada cop es veu amb més confiança, surt a la part ampla ensordida per la remor del pedregam, que cau picant per tot arreu.

--Corre, cap a la dreta, de pressa.-- Malgrat l’atordiment sent el crit d’advertència. El vell l’agafa quan passa pel seu cantó, a recer rere d’un contrafort. A continuació davallen uns grans blocs desfalcats des de la part superior de la canal.

A.C.J. -----QUINZE (setè)

Sí, érem tres: les noies i jo. Ens coneixerem a l’Ateneu, en un grup de retrobament d’alumnes que havíem après una llengua estrangera a un Departament Austral. La intenció era de forma grups de conversació per practicar la llengua apresa. Malgrat lo diferents que érem, de seguida ens vam avindre, no crec que triguéssim gaire a quedar, ja fora de les hores lectives i de l’àmbit de l’Ateneu, va ser més qüestió de fortuna que no pas de mèrit personal. Realment al cap d’un temps parlàvem amb la nostra llengua i de l’idioma après sol es mantenien els noms. Compartien aficions esportives, moltes, una d’elles, la guapa, era un excel·lent nedadora. Quan feia la seua aparició a la piscina tots els paios se la quedaven mirant, els molts rucs s’ho anaven dient uns als altres, foten carotes que pretenien ser lascives, més aviat grolleres, pobres carallots. Ella m’ensenyava a millorar el meu estil, poca cosa va aconseguir, sempre haig estat un tal·lós dintre de l’aigua, semblava una branca obtusa i rígida impedida d'harmonitzar cap moviment. M’anava millor amb la bicicleta, és curiós l'alegria que t'assalta sol muntar en bicicleta. Sortíem tots tres, emportant-nos el dinar, jo no tornava a casa fins que es feia de nit, ma mare em deia que no fesa tan tard, que la feia patí, pobra dona. L'endemà recreava la sortida, anhelant la propera excursió, així de feliços varen ser aquells anys per mi, aquells mesos realment. La noia més baixeta, i més grasoneta, era estupenda, com l’altra, però de diferent manera. Moltes vegades vaig pensar sense passió, que aquella seria la meua companya per aquesta vida, en fi... El que no ens satisfeia massa era sortir de nit junts, la veritat que envoltats de gent, en plena festa ens avorríem i marxàvem a casa com estranyats, no ho sé... Inevitablement el món laboral ens esperava, ens volia deglutir i fer-nos militar en les seues files. La primera a caure va ser l’alta, la van començar a marejar, la destinaven d’un lloc a un altre sense esme ni avis. Quan era una criatura, hi havia un negoci al meu carrer, en aquells temps tothom es relacionava amb tothom, la gent vivia de portes en fora, a més a més era l’única empresa del carrer. La portaven un parrell de germans que només tenien un treballador, que no els durava pas gaire. Quan el contractaven, d'inici tot anava més o menys com cal, però després, al cap de poc temps, aquell treballador empitjorava lentament d’aspecte. Setmana rere setmana se li engrandien les ulleres, se li corbaven les celles, perdia alguna dent, li sorgien unes protuberàncies pustuloses a la cara, res que anava defallint inevitablement. Fins que un dia apareixia un nou treballador i quan algú demanava als germans per l’anterior, la resposta era sempre la mateixa: --L’altre dia el van enterrar. Probablement això em va predisposar des de ben petit en contra del món laboral. Llavorers ens vam quedar sols tots dos, a vegades la trucàvem per quedar, però mai podia, sempre havia de fer alguna cosa, sempre per la merda de la feina. A l’altra, la que feia un bon cul, també li van sortir ofertes de treball. Jo era el que anava resistint, suportant la pressió familiar com bonament podia, escapant-me sol amb la bicicleta, enyorant-les. I de cop i volta, ja no hi va haver res que em lligués amb aquella ciutat. Encara vaig trigar a marxar, més del que haguera hagut de trigar, però finalment...

     Edoardo Vianello - "Guarda Come Dondolo"
 

A.C.J. -----QUINZE (sisè)

A la tarda canvia el vent, puja la sensació de calor i eixuga l’atmosfera. Un arbre tombat sobre el senderó l'obliga a fer laboriosos retombs. En aquests menesters perd més temps que el vell, gràcies a la seua persistència a triar sempre la pitjor de les opcions. De totes maneres el senderó segueix una línia prou evident, sense apartar-se mai dels límits que marquen el seguit de feixes que el menen. L’home sembla enjogassat en el seu caminar per un paratge feréstec i tumultuós, que en canvi l’asserena. Ella marxa com a contrafeta, amb les barres premudes, i maleint al cel qualsevol petit desordre. Sua, i les branques més rebels tenen la insana intenció d’atacar-la, les pedres li torcen els turmells, la motxilla se li clava a les espatlles. Quan tot d’una l’engorjat, que a la fi a la cap l’acull, s'obra. Les cingleres de l’esquerra es retiren, uns roures magnífics vencen per tot arreu a la resta de la vegetació, el camí s'esfuma com si no conegués un lloc tan fora de lloc com aquest. Es desespera, tant com si l'haguessin enganyada, però després de reflexionar un parell d'instants, continua caminat com si res, més o menys seguint la mateixa direcció a la mateixa alçada. Cosa gens fàcil, al poc arriba a un amuntegament de blocs d’on parteix un tàlveg sec, més avall creixen uns xops molt alts i finalment la ribera conclou derramant-se sobre el riu aparatosament. Pensa en un desgavell, segur que una fatal esllavissada ho ha reomplert tot de blocs descomunals i terra arrossegada. No es vol posar nerviosa. Cal actuar sistemàticament, resseguint la contrada per tal de trobar la continuació del senderó, que per algun lloc ha de parar. No vol ni pensar en l’altre cantó del riu, que com reflex també se suavitza enganyosament. Per fi remenant pel flanc superior distingeix el rastre d’un antic corriol, es pensa salvada.

    Fela Kuti - "Lady (HQ)"

A.C.J. -----QUINZE (cinquè)

L’home plega la manta, que tant li serveix d’estoreta com de cobertura, l'encaixa dintre del seu sarró que li feia de coixí. Ella s’aixeca i se’l mira mentre recull. Quan acaba, s’asseu i s’arma un cigarret. --Què no has vist que dormia?-- Diu després d’encendre’l.

--Que coi m’havia de pensar jo, que hi havia algú en aquesta balma!--

--Ja ha parat de ploure?--

--Es veu que sí.--

--Mentre esperava que esclarís, haig aprofitat per estirar-me una mica al redós, ara no em pensava que ningú em despertés cridant.--

--Cridant? Això ho has degut somniar, jo només t’haig estirat la manta.--

--Bé, tant es val, al capdavall m’has pertorbat la son desagradablement. Es pot saber on vas?-

--I tu?--

--Jo riu avall.--

--Jo també.--

--Així doncs, fem la mateixa ruta.--

--Es veu que sí.--

--I d’on vens, si es pot saber?--

--De casa.--

--Vius a la vall de Riu d’Ilpó?--

--Sí, allí vivia.

--Ja no hi vius?--

--No, ara estic aquí, no?--

--Les dones com tu sempre tenen casa, si n'has abandonat una, segur que ja en tens una altra d'apamada ben a prop.--

--I tu que saps qui tipus de dona sóc jo!--

--No te m’emprenyis ara, pensa que som sols en molts quilòmetres a la rodona, a més a més marxem pel mateix i únic camí, crec que hem de mirar de portar-nos bé, si us plau.--

--A tu no t’haig vist mai per la vall.--

--No, és que no ho sóc de la vall.--

--Però per algun lloc tindries de passar per arribar fins aquí.--

--Sí, pel camí del mas Barrat, no els coneixes?-- Ella calla.--D’Achao estant, és més curt atansar-te als masos dels Cortals, un cop d’allí, el propietari d’un d’ells també és l’amo de mas Barrat, aleshores sol cal esperar que algun dia hi pugi amb el tractor per a què et porti. Sembla que t’estigués parlant en patuès, no et sona res del que t’estic dient?--

--No.--

--No has vist mai el mas Barrat de lluny?--

--No, crec que no.--

--Doncs mira que està ben situat, sobre un turó encinglerat i es fa veure des de la distància, tant ell com l’ermita de Sant Salvador que està una mica més a la punta. De què feies tu a la vall?--

--Pasturava el ramat.--

--No pot ser, no ho entenc, no vas anar mai a pasturar a les planes d’en Ros?--

--No, jo pasturava a les terres del meu amo, les del Ros ja tallaven més enllà del torrent gros.--

--Així sí, és que les planes d’en Ros es veuen perfectament des del mas Barrat.--

--I a on dóna el camí pel qual has vingut?--

--Del mas Barrat, baixés una estona pel serrat, més tard travesses un parell de barrancades bastant empipadores, després has de pujar per un torromper per canviar de vessant i seguir davallant per un fondal prou pregó que et deixa baix al riu, al davant mateix d’un torrent net, per allí hi passa el camí, després només cal seguir-lo fins aquí.--

--La nit passada la vas passar al Mas Barrat.--

--Sí.--

--I has arribat fins aquí!--

--Vaig fent, xino -xano, no tinc cap pressa. Potser tu sí que en tens, on penses fer nit avui?--

--Pensava arribar a prop de la Cova de les Mans.--

--Què dius!, encara no has fet ni la meitat del camí i penses fer nit a la cova de les Mans. Ni que caminessis tota la nit sense parar, no hi faries cap abans de l’alba. Ara que potser tu vas corrent, se’t veu forta.--

--No vaig fent via, però sense córrer.--

--Què no vas consultar el mapa?--

--No, jo ja hi vaig estar fa anys.--

--Fa anys, prou faràs si avui veus treure el cap a la punta de l’Encantada.--

--Què és això.--

--L’agulla de l’Encantada. No dius que et coneixes el lloc?--

--No me’n recordo dels noms dels topants.--

--Jo no hi haig estat mai, però crec que l’agulla es fa veure durant la darrera part de l'engorjat, abans que el riu desemboqui al canó de la Cova.-- Ella es queda pensativa reordenat la informació del vell, comparant-la amb els seus records d’infantesa.-- Segur que has estat a la cova de les Mans?-- Insisteix el vell amb la darrera espurna del tabac.

--Sí, però era molt petita.--

--Almenys sabràs que s’ha de creuar el canó per arribar-hi. Te’n recordes com el vas creuar, si hi havia un pont, o el vau travessar a gual...--

--No ho sé. Em pensava que la Cova estava al final d’aquest riu.--

--Amb la d’anys i panys que no hi deu passar ningú per aquí, i avui ens anem a reunir dos persones al mateix dia, dos persones que no saben res de res. Quina casualitat!, almenys la suma de la nostra ignorància no ha resultat del tot negativa. Serà molt... Jo m’acabo d’apariar i tiro endavant. Vés fent si vols, que jo vaig al meu pas.--

--Està bé. --La dona surt de la balma.-- Escolta si no ens veiem més, que tinguis bona caminada.--

--Salut.-- Li respon ell, encara des de l’interior.

A.C.J. -----QUINZE (quart)

Foto: Antonio Satorra.

Una bromada tapa el sol, fa caure unes gotes, quan ja estava seca; si no fos per la suor que li impregna tota l’esquena. Plou finament durant una estona. Tan de pressa com ha sorgit, la nuvolada desapareix del tros del cel que les parets li permeten contemplar, El sol torna a escalfar. La pluja ha servit per potenciar les olors, per despertar les plantes que expandeixen les seues aromes, abans que l’evaporació es quedi amb la humitat. El senderó ascendeix una mica, acompanyat per un mur calcari menjat per l’erosió i destruït per les arrels dels arbres que d’ell broten. L’engorjat s’estreny, la paret del davant sembla inexpugnable. Pel seu costat el corriol s’esvora; massa tranquil·la que anava. Poc més tard fa cap a una clariana despenjada, afavorida per l’arribada d’un afluent, limitada a l’esquerra per la cinglera que dóna sopluig a una petita balma. S’atura a la cantonada, mira cap endavant intuint el recorregut que deu descriure el corriol per travessar el torrent. Se satisfà en veure’l reaparèixer, més que menys sereny. Abans s’atansa un moment a la balma, pot ser un bon aixopluc en cas de necessitat.

La cavitat és mig protegida per un conjunt de rocs a tot segur despenjats de la cinglera. Les ortigues s’obren pas entre ells. Amb una decidida passa se situa sota la volta que va minvant a mesura que s’interna. De fora semblava més petita, però un cop dins creu que podria encabir còmodament mitja dotzena de persones. El terra és humit i dur al fons, però polsegós i clar sota els seus peus. Es dirigeix cap a l’esquerra, la raconada més oculta a la llum, atreta per una curiosa formació pegada a la paret. S’acotxa per identificar-la amb el tacte, comprova que té la textura d’un teixit. La recorre amunt i avall i sí, sembla una peça de roba vella, com llana dobla i trenada. No la veu bé, l’estira, però no cedeix, l’estira més fort emportant-se amb ella un cos petit, molt lleuger, que hi jeia enravenat a sota.

--Què cony?.-- És pregunta la veu de la persona que ha despertat. Ella fot un parell de passades enrere, caient de cul a terra, ficant-se la mà al pit.

--D’on surts tu?-- L’home s’incorpora sobre els seus braços tant com pot.

--Quin ensurt m’has fotut mal parit.--


  Vainica Doble - "Pájaro de mal agüero"

Montsec de Rúbies. El Mirador de Nefer Nefer

El Prepirineu, davant el  Mont-roig, darrere el Montsec, des de la Seu Vella de Lleida.

 El Montsec sembla una estructura senzilla, un parell de mantells de corriment conformen els dos grans esglaons, làmines encavalcants traslladades arran de l'aixecament del Pirineu. El vessant sud auster i acinglerat, el sinclinal nord vigorós i exuberant, alineat d'est a oest, tallat perpendicularment per tres conques encaixonades. Hiverns gèlids i estius sufocants, primaveres esplendoroses i subjugadores tardors. A la realitat l'estabilitat meteorològica subsisteix amb penes i treballs, amb una mica d'aigua i vent es transfigura, tot es posa cap per avall, transmuta la llum, les olors, els colors, les fisonomies, fins i tot les aurores boreals hi fan presència.

L'espeleòleg apressat per les seues dèries, acostuma a endegar multitud de projectes, que molts qualificarien tan peregrins com espolsar-se en un comellar. El subjecte s'associa per iniciar prospeccions en paratges captivadors, que mai es continuaran, tan sols com a conseqüència d'un parell de sortides infructuoses. Què són un parell de tristes sortides, davant de la multitud d'oportunitats que la vida ens ofereix? Com podem perdre el temps d'aquesta manera? Trinxats entre argilagues, arítjols i lligaboscos, barallant-te amb tarteres que s'entesten a no deixar-te avançar, enganyats per les males arts d'una geomorfologia suggeridora... amb la d'ofertes que hem deixat darrere a la ciutat, al poble o al barri; temptacions realment diabòliques, plaents, i sobretot lògiques amb els nostres desitjos i congruents amb els sacrificis que he de fem per guanyar-nos la vida.

El llogarret de Rúbies, la punta de la Torreta abaix a l'esquerra, amb la carena que du al Pas de la Lloba.

          Més com no, quan encara barbamecs, triaven per descobrir el que resta per descobrir a les serres més pregones, les que veient estenent-se de casa estant, allí on vam fer les primeres excursions, les primeres coves, les primeres garrotades i accessibles mitjançant ferrocarril. Potser va ser un dels primers intents en què ens vam implicar: Montsec de Rúbies, vessant sud, per sobre la font de les Bagasses, cap al poble de Rúbies, recercant per la base de la cinglera, i per les canals properes.

El Miquel Àngel, un company del GELL,  afirmava que el Montsec era una serra desagraïda. De fet fins fa ben poc els intents de trobar alguna cosa nova al Montsec eren del tot inútils, fins al 2.008 amb els forats pròxims al pas de l'Orò, no ens van poder traure aquesta espina. Altres grups també ho van intentar, amb poca repercussió: als vuitanta l'Esquerda dels Grallers, als noranta el Querant Petit de Paús, anys després la Cova Il·lusió, i poca cosa més. Es van efectuar descurullaments a les dolines del Montsec d'Ares o el Graller petit d'Alsamora, Vaqueres... recentment les troballes a les dos clàssiques de sales i vies penjades, i sobretot a destacar les petites cavitats que s'han anat catalogant, resultats de no pocs esforços. Afortunadament a hores d'ara, l'exploració del Forat de l'Or capgira aquesta argumentació.

Malgrat tot, la serra ens estirava molt, va haver una època que farts de trobar forats closos de pedra esgrogueïda, ens trèiem la recança, dedicant-nos a la recerca de les cavitats trobades a les primeres exploracions i mai més visitades. I així, potser una mica saturats dels Montsecs, ho vam anar deixant. Recordo que al forat del pas d'Osca vam fer primers intens amb micros, ens va caure un martell pou avall, que encara hi és, juntament amb la barra de quadradillo del 12 testimoni de les primeres desobstruccions dels anys setanta, que es conserva rovellat al costat de la boca. Després vam aprendre a utilitzar els micros en altres serres i van oblidar el Montsec fins a les noves del J.R. Segura al pas de l'Orò ja esmentades.

Indret on s'obre el forat del Pas d'Osca al Montsec d'Ares

La boca del forat dóna a un pou, on cal treballar el pas.

Molts d'aquests episodis serien oblidats, fins i tot de la memòria dels protagonistes, si no fos per l'obstinació dels recopiladors, les persones que es dediquen a arxivar qualsevol referència per mínima i incongruent que sembli als ulls del profà. És el cas de la feina de recopilació de l'Àngel Gàzquez (Notes d'espeleologia tretes dels Butlletins del CELL) apareguda al quadern central del Grallera-5, posteriorment recollida per Jordi De Vallés al volum II del Catàleg Espeleològic de Catalunya. El seu interès em va fer recordar els companys i circumstàncies que van envoltar aquelles discretes sortides. Prospeccions que ens semblaven que no portaven enlloc, restarien colgades sota papers florits tancats a pany i forrellat, o pitjor, sense publicar-se mai, com en aquest cas, sense fotos ni topos. Llàstima d'una pàgina de la primera Grallera, on s'haguessin recollit aquesta col·lecció de forats de nom tan sonors com: Forat Bong, Esquerda Bong, Forat Fals, Balma de l'Enganyada, i el Mirador de Nefer-Nefer.

El Pas de la LLoba, amb la canal Foradada. Sota la Torreta ,la gran balma, que nosaltres vam anomenar de l'Enganyada, desconeixen la toponímia original.

             El Mirador de Nefer-Nefer, és un forat mai assolit, penjat del cingle de la torreta, visible des de ben lluny. El nom escaient a la seua inaccessibilitat, com el personatge de la cortesana Nefernefernefer de la novel·la “Sinuhé l'egipci”, tan inabastable pel protagonista com per a nosaltres en aquella època aquesta finestra. El desengany de Sinuhé li provoca un daltabaix que el du de l'opulència a la misèria, a la casa de la mort i a l'exili, per començar de nou, superar la seua obsessió i reeixir diferent. Qualsevol prospecció és en si un viatge sense objectius concrets, sense fi, no hi ha res a superar, ni res per conquerir. En canvi a l'hora de la veritat és un compendi completíssim de circumstàncies, deixant-te guiar per la muntanya gairebé en estat alfa, mostrant-te els seus millors racons; un descobriment inesperat.

La punta de la Torreta, amagant el Pas de la Lloba, El Mirador Nefer-Nefer, al pany de paret per sobre la feixa, vist des del sud.

           Els altres forats, són propers a la base de la canal, esquerdes altes i curtes, en alguna vam fer la primera grimpada a una cavitat, resta alguna plaqueta per constatar-ho. Algun dia un espeleòleg accedirà a la finestra i no la podrà batejar, només perquè un xaval afeccionat lector, ho va fer abans des de la distància, i va escriure unes ratlles al butlletí de la seua entintat.

La primera referència data del 13-7-1980, s'esmenta els tres components de la sortida, a més a més dels noms dels forats i la zona de la canal 42, que el compaginador del butlletí de l'època, Manel Cortès, rectificà com Graell o canal del Pas de la Lloba.

La segona i última referència del 30-10-1980, una mica més completa, val la pena transcriure-la:

Forat Bong: Es tracta d'una antiga surgència que drenava aigües aprofitant una diàclassi, formada per quatre boques sobreposades d'uns 20m. De llargada i una alçària similar, essent la màxima amplada de 3m. La boca inferior dóna accés a una galeria ascendent de 12m. Al fons de la qual hi ha una gatera obturada pels sediments. Per mitjà d'una grimpada d'uns 10m, on es van instal·lar dos spits, s'assoleix una curta galeria superior on acaba la cavitat.

Al costat l'Esquerda Bong, que igualment correspon a una surgència curullada als pocs metres de la boca. Es localitzà també una altra cova a l'altre costat de la canal, que és també una surgència fòssil, de boca i galeria de grans dimensions, amb un gran bloc després al final. Companys participants: Pere Cots, Cerezo, Soci.

La Canal per accedir al Pas de la Lloba amb el Mirador Nefer-Nefer a l'esquerra de l'esperó, sobre la feixa, vist des de la Pedrera de Meià. A la base de la cinglera s'observen els trencaments que originen la resta de cavitats.

El Montsec amb la seua nova embranzida espeleològica, es mostra orgullós, altiu als que des del sud el contemplen, reservant encara el millor per a les generacions futures.

Prospeccions en xarxa: A la mateixa zona, sobre la feixa de la canal del Pas de la Lloba, al peu d'una via d'escalada: Joan Asin, Montsec de Rúbies, Peladet de Baix, Via Teixidó.

El Montsec de Rúbies des del Port d'Ager