A.C.J. -----QUINZE (novè)

Quan després d’una llarga pausa, l’entorn recobra la serenor, el vell es mira de prop la dona: --Sembles un eccehomo!-- Du el cabell enganxat per la suor, els braços nus, esgarrinxats amb puntes de sang, d’un trep al front li raja una sangada escandalosa, però a part d’això, està bé. La fa seure i li mira el tall del front. --No és res, tanta sang per tan poca cosa, t’has degut agafar una veneta. Tira el cap enrere i prem-t'ho estona amb això.-- Li ofereix un tros de mocador net.

No es parlen. El vell aguaita la zona, encara que l’espessor no el deixa esbrinar gran cosa. Ella va provant si encara li surt sang. --Has vist el camí, tu?--

--Sí, suposo que sí.--

--Ja, no n’hi cap de camí.--

--Com que no, i que era allò per on jo anava?--

--Una esllavissada el va colgar.--

--Si una esllavissada el va colgar, a l’altre costat de l’esllavissada tornarà aparèixer, no? --No respon, ja no sagna.

--Anem, ja ho veuràs.-- Fa estona que el sol s’ha allunyat, un somort capvespre els embolcalla. Per la vora dels arbres el boscam es conserva prou net. Tot baixant, descobreixen una clariana agradable, que sembla convidar-los a passar la nit. La dona no posa cap impediment, és més, de seguida busca un lloc per acomodar-se. --Queda’t aquí, jo aprofitaré la mica de llum que queda per anar a veure si localitzo el camí, ara torno, no et vull deixar amb la incertesa.--

Comença a caminar amb decisió, però cada cop més el cansament li entumeix les extremitats. Per sort l’indret no és tan gran, el camí és a baix, passa a ran d’una tolla fosca i segurament tornarà a remuntar una mica abans que el meandre novament es desfoni. S’asseu i es clou un cigarret. Puja, un fil d’aigua corre pel que semblava una torrentera seca. Arriba fins a la fonteta, no és gaire lluny de la dona, va a buscar la seua ampolla per omplir-la.

--Portes alguna mena de cantimplora?--

--Sí.-- La té al seu costat ja quasi buida.--

--Dóna-me-la que la vaig a omplir.-- Amb desgrat tempteja recercant-la.--No t’adormis pas, no abans de menjar alguna cosa.--

--No tinc gana.--

--És igual.-- Al vell li costa tornar a la font i omplir les ampolles. També abans de regressar es fuma un altre cigarret, després es fot un bon glop d’aigua i torna poc abans que sigui nit tancada.

--Ja dorms?-- La veu jaguda dintre del sac de dormir.--Ja has menjat? Valdria més que prenguessis alguna una cosa calenta, què no estàs bé?--

--Sí, només vull descansar.--

--Si t’esperes una mica, faré una xera i prepararé un brou o un te, que t’estimes més?--

--Un brou.--

--Molt bé.-- Neteja una mica la fullaraca, hi col·loca tres pedres, una pastilla de foc al centre i unes branques primes ben seques de punta que ràpidament s’encenen. --Què dorms?--

--No.--

Fuma mirant les flames. Quan creu que ja n’hi ha suficient, retira les branques a mig cremar reservant les brases, les agrupa entre les tres pedres per sustentar una olleta que ja té a punt. Al cap de poca estona buida la meitat de l’olla en un got plegable i se l'ofereix. Ella s’incorpora amb els ulls mig clucs, tasta el brou amb cautela, més que res per la por a cremar-se i comprovant que tot és correcte, se’l pren.

--És bo?--

--Molt.-- Respon, ja amb una altra cara.--Gràcies.

Al vell li ve més de gust fer-se un sobre de pasta preparada. Escalfa una mica més d’aigua i l’aboca al sobre durant mig minut. Del sobre buida la pasta ja sense aigua, en un plat metàl·lic. Menja més o menys la meitat del plat, se sent ple.

--Què vols una mica de pasta?--

--Sí.-- Ella mossega una barreta de nous, mel i avena.

--No et fa res, que jo...?--

--Què dius home, sóc de camp jo, potser no de muntanya, però sí, de camp.-- Es fot la pasta en un no res. Després beu. Després busca més menjar a la seua motxilla. Desembolica un tros de tarró dur i comença rosegar-lo.

A ell se li van esmunyint les forces que havia aconseguit extraure d’on no sap on, i que l’ha fins i tot sorprès que les tingués.

--No has tingut mai fills, tu?.--

--No.--

--Sempre has estat un home solitari, un nòmada de la serra.--

--Crec que sí--

--Sempre d’aquí allà, sense cap sostre fix on guarir-te, ni dona, ni família.--

--Ni dona, ni família.--

--Mentre s’és jove està bé, ara que quan els ossos comencen a grinyolar...-- L’home vell s’ha clos amb la seua manta. No té cap intenció de seguir la conversa que proposa la dona, a qui li han agafat ganes de xerrar.

--Jo vaig tenir tres fills, d’això ja fa molt de temps, del mateix marit. Era una esclava, quan els fills van començar a campar, vaig deixar al meu home i no me n'haig repenedit mai de fer-ho. És més, ara sóc una dona totalment lliure en la plenitud de la vida.-- Una dona lliure que es perd seguint la traça, pensa el vell que ja se sent endormiscat amb el barbull de les paraules de la mestressa. --Quan se’m gira el cervell foto al camp i canvio de vida, sense donar explicacions a ningú. Ara no faria mai lo que fas tu, la teua vida no és per a mi. Ho haig vist massa vegades: al final, ja vells i malalts, acabeu asseguts amb la mirada perduda, envoltats dels vostres fardots esbarriats al mig del carrer i allí us hi esteu, pensant amb vés a saber què, fins que un dia els guàrdies, avisats pels veïns, us recullen i se us enduen.-- Ella s’agita, es gira d’esquena i s'adorm. El vell ja fa estona que ho fa.