A.C.J. -----QUINZE (tretzè)

Una humitosa obaga substitueix la vella matinada. S'ha llevat per força abans de l’alba, per tornar agafar la son. Ella, sentint la claror, s’ha protegit els ulls amb una peça de roba. Transcorren les hores, cap dels dos pren la determinació de posar fi al seu descans.
        Fa una estona que és despert, però jagut s’hi troba bé i protegit. Els moixons trinen gaudint de l’escalfor, el cel és net, la remor del riu, lluny, assossegada, tranquil·la com una distant melodia, tant suau com inacabable.

Deu ser mig matí, fa un dia d’aquells, dels que després d’esmorzar te’n tornaries de seguida al llit; tots dos ho pensen i potser ho farien. Parsimoniosament recullen la impedimenta. La dona endreça abans, s’asseu sobre una pedra esperant-lo. Quan enllesteix, s’asseu també per armar-se un cigarret. Tots dos amb l’esguard llunyà, evitant pensar.

--Anem?-- Demana l’home tot apagant el cigarret.

--Sí.-- respon ella sense desviar la mirada.

--No tenies pressa per arribar?--

--I tu?--

--Gens ni mica.--

--Au anem que encara farem salat.--

El senderó planeja per la base de la vall, creuant petites esplanades cobertes d’herba encara humida. El paratge s’ha obert espectacularment, tot fa pensar que no trigaran gaire a sortir al canó de les coves. El benigne entorn convida a una marxa suau, a ritme de passeig, en la que els dos caminants comenten esbargits, qualsevol avinentesa per minúscula que aquesta sembli.

Amb el sol canviat de costat, s’aturen per primer cop. Xops de suor, es refresquen a la riba. Comparteixen unes avellanes que ella du a una butxaca de la motxilla. No s’hi estan gaire, escalfats no volen refredar-se, que avui ja els hi ha costat prou engegar. A més a més l’horitzó es mostra confús, una altra vegada dos cingleres vermelles s’acosten, estrenyin de nou el tàlveg del riu. De seguida els abraça l’ombra dels murs. L’aigua s’embraveix, el corriol cerca inquiet un pas superior i ells callen, guarden silenci, amb el cor encongit. L’ancià sent cada vegada més maldestre, s’endarrerís; el senderó no fa més que remuntar. La dona no l’espera, amb les pulsacions desbocades, el neguit la fa anar més i més de pressa. Després de pujar una vuitantena de metres el camí asserena, i començar a davallar per intricats revolts, de vegades fins i tot sembla que recula, ella accelera encara més, desitja un final, vol, encara que sigui de lluny, esbrinar la fi d'aquesta maleïda vall. El cap se li'n va pensant amb la bajanada que ha comès, molt assabentar-se dels usos i costums de la Terregada i no va investigar mai la ruta més fàcil per arribar-hi, sempre s’havia dit que la tenia al costat... 
       Rocs col·lapsant el camí descurat, poc abans que efectuí una suau davallada fins a on sembla, que després d’una esgrogueïda cantonada, el mur es faci més baix i més dèbil. S'atura, al seu davant veu l’altre costat del canó, el riu Grioguen desguassa uns quants metres més endavant a un corrent principal que se’n du les seues aigües per sempre més. El senderó va a buscar les aigües fosques suaument, el veu davallar per l’esquerra fins a la riba, on se'l mengen una munió de joncs.

Es gira i crida sense rebre resposta. Se’n va enrere per buscar-lo. Per fi el veu. Comença a cridar i a gesticular. Atansant-se, el vel li demana que passa. No pot deixar de parlar atropelladament, no deixa que s’aturi ni un moment, l’insta a què prossegueixi la marxa darrere seu. Abans d’arribar a la cantonada del mirador, ja li ha descrit cinc vegades l’indret. Després baixant només que diu obvietats, que malgrat tot no distrauen al vell del seu únic pensament: com creuaran el riu?

 Sisa - "Aquest any follarem com folls"