Aiguamolls de Rufea, (Quart tram: el retorn)

  Aiguamolls de 

Rufea   

 

      El regrés, el retorn des de Butsènit

L'ermita dedicada a la mare de Déu de Butsènit des del segle XII, reformada i aixecada de nou tal com és ara 1.649. El col·legi després, xalets, restauració i finques congregats en un frescal prop del Segre. De la mateixa època, l'aportació del canal de Pinyana va afavorí el creixement de l'horta.

 De les cases de Butsènit, amb l'ermita, arbres poderosos demostrant solemnitat, la font amagada. Cal retornar sense pressa per la pista de la riba, passant pel centre de reunions de cigonyes, sobre els talussos de la propietat privada abandonada, davant mateix del gual entubat.

 Es planta a vora l'aigua mirant-lo, amb la dels cabells curts ben a prop, enjogassada amb el seu serrell. Una noia li fa una cua a l'altra, fa nosa, o li sembla a ella? Ell se n'adona, surt de l'aigua, la dels cabells curts darrere seu, tot d'una s'aixequen i es fan fotos aprofitant el fons del riu, sota els pantalonets duen el biquini, es remullen una mica, el justet. Els conviden a les fotos, comencen les variacions de persones, posicions i retratats, al final es queda la parella, primer agafant-se de la mà, després arramblant-se dels malucs.

 

De seguida tornarem a entrar als aiguamolls per fer les variants que ens apeteixi, des d'una punta pels senderons fins als vells talussos que ens permeten una visió un xic més elevada o bé circumval·la'l, després del punt de guaita.

El pastor rere el ramat, les aus volant a ras de les ovelles, els ciclistes, els circuits de darrere ens brinden un escape vers la carretereta asfaltada, a considerar si vas amb bici. Sortirem per l'extrem dels aiguamolls amb la visió del la Seu Vella espectacular, amb la porta dels Apòstols al capdavant. 

 

Es bescanvien les fotos i se les ensenyen. Una d'elles, proposa amb un accent força curiós, un nou joc de fotos amb petons. Torna la combinació d'elements sense limitacions porugues. La xiqueta fa estona que s'ha apercebut de la condició de les noies, dubta si... el sol caient, l'aigua corrent, l'aire fresc que el riu du impregnat d'essències, els mugrons durs. Conclouen amb un petó comunitari, recullen i les tres marxen sense dilació, acomiadant-se alegrement. Seu sobre una pedra, sembla que li falta l'aire, panteixa mig marejat, el cor li batega amb força, fa els possibles per dissimular. La xiqueta aprofita per remullar-se els peus, ell es remulla la cara i la sina. Avui no serà bo per a res més. No la tornarà a veure durant anys, fins que més viscuts, compartiran també, les fotografies d'aquell vespre.

Els bernats pescaires reposant al Segre, els corbs marins sobre les branques 

amb les colònies d'ànecs de coll verd desplaçant-se amunt i avall amb curtes bandades,

 d'on ve tot això mentre camines a contra-direcció de les aigües sense sentit ni fi gaudint del passeig.

 

Aiguamolls de Rufea, (Tercer tram: Aiguamolls de Rufea - Butsènit)

              Aiguamolls de Rufea  

 

       Extensió a Butsènit  

Camina uns metres del punt de cita, el passeig de l'inquiet. Tres noies vora l'aigua, pantalons curts, samarretetes de tirants, peus nus, somriures clars, un idioma que no entén, se'n va o es queda? Vindrà o no? Les noies ja l'han vist, riuen estridents, amb més intenció. La invitació és clara, inevitable, la darrera mirada enrere del recelós, la temptació és forta, qualsevol... i tampoc, si fa, tard la veurà arribar. Claire se'n diu una, són més grans que ell, per molt que de lluny no ho semblaven, se les veu fresques i rialleres, com qualsevol noia de la seua edat.

Traspassada la portalada el recorregut dels aiguamolls és a l'albir: dos basses, la petita i la gran, aïllades del riu, l'extracció d'àrids les va buidar, i no van acabar de reomplir. La natura es fa ràpidament amb l'abandó industrial. La colonització és incessant, i ràpidament es fa amb la mà de l'home.

 Els ocells descasant en elles, el martinet blanc les pobla, traient partit de qualsevol resquitx que el descuit humà els permet. Un mirador en alt per observar-los, i rondar pel recorregut circular en va i ve. Una xopera el limita pel sud, topant amb la tortuga. Existeixen unes rutes obertes, els aiguamolls no són tan enormes, ens perdem sota la línia de pollancres, el senderó extern, als tamarius escampats per tornar a la bassa gran i eixir per la petita i resseguir per l'interior fins a reprendre el camí del riu poc abans que la bipartició conclogui i preguntar-nos com tot a la vida: què cal fer ara?

La noia que seu amb els peus dintre l'aigua és de cabells clars, mira a la llunyania, el riu li condueix l'esguard, se'n riu amb les ocurrències de les seues companyes. Se les mira, són tan guapes!, somriu com un babau. Li diuen que es tregui les sandàlies, una de les noies, morena de cabell curt, l'agafa de la mà i rient més que les altres l'acompanya fins a l'aigua. Amb l'aigua per sota els genolls vibra la butxaca, ja l'ha vist, encara a la pista; ràpid tecleja: Hola, vine fins a l'aigua!, creu que és el més assenyat. La noia es va atansant lentament, vigilant les seues passes, fa mal de mirar del goig que fa.

         Podem semblar perduts com sempre, situats en un descampat sense indicacions, dubtant de per on continuar. Per la dreta una pista ens du fins a un descampat també desolat, amb naus buides i safates d'obra encallades a dic sec.

 

            L'opció de canviar de riba i travessar les aigües pel pas de vehicles entubat, ens ofereix una visió externa de l'entorn
 

       Seguim pel pas més evident: una a àrida pista sense sortida. Fruiters deixats de la mà de Déu, creuarem el tros descurat cercant enllaçar amb la pista que puja fins a l'ermita de Butsènit, amb una zona de pícnic abans de la rampa.  

Aiguamolls de Rufea, (Segon tram: Passera de fusta - Aiguamolls de Rufea)

 

 

 

  Aiguamolls de Rufea      

           

  De la passera fins als Aiguamolls

Per la rampa paral·lela a la pista ens incorporem de nou al camí del riu, camí clos en cas de crescuda. El camí compartit, no gaire transitat, sort i a poca velocitat. El carril esquerre per bicicletes i caminats, partint l'arrambador, mig tronquets secs i mancats de manteniment, vials diferents, secció del riu, la riba, la pista bipartida i els camps de fruiters sota el viaducte a tota llet.

La llarga vereda compartint una pista polsosa sota el viaducte del tren mentre esperes. L'adolescència no se supera fins que es consuma i després res no resta per la vellesa. Carència, absència, trucs de canyís, de joncs, per perdre el senderi arran d'aigua. Llepades i petons, saliva i mitja trempera, sostens amb botons, amor de primer descuit, anhelant el segon. Dubtes, no sap si s'ha fet l'hora, és com si passés tot seguit, per desaparèixer per sempre més.

Al riu no li costa gens reconquerir antics territoris: reduït, afeblit per les regulacions, per poc que el nivell pugi el camí resta restringit, en pic embogís, arrossega i fa net.

El riu adult a la seua darrera etapa, fins fa poques dècades malaltís, en recuperació de flora i fauna, respira... reminiscència d'èpoques més llustroses, per molt que el seu record més immediat és el de la pol·lució asfixiant. La por es va superant, però recelós, la desconfiança encara roman en el seu subconscient.

Si no acudeix, no t'atreviràs ni a reenviar-li un missatge, és que tot va ser un foc d'encenalls?, si no li vas veure ni les calces, i porto quatre dies sense dormir alterat per aquells instants, acabo pelant-me-la amb la primera que em ve de gust. Iniciació a la luxúria. Amb el torbador record, desxifrant el seu sabor, retenint-lo per franges a la memòria, intentat que no se m'escoli entre records inútils, i si es demora més... estarà amb les pesades de les seus amigues, no la deixen sola ni ensabonant-les. Hi havia prunes i gerds amb un final que t'omplia el paladar d'avellanes, el nas s'extasiava de la seua respiració clara, fresca com la rosada a despuntar de dia, quan mon pare em fa aixecar d'hora per anar a la muntanya. 
 

 Alguns diuen que és el tram més monòton de l'itinerari, aprofitarem per caminar sense pensar, absorbint de l'aire o d'on sigui les idees que l'impregnen, abandonant la ment, permetent que es desenvolupi intuïtivament per elles. Passa un senyor de pas rotund, uns ciclistes més tard, unes noies a la riba remullant-se els peus, uns pescadors amagats al canyís, la recta maquillada per la primavera. El riu s'emporta velles rèmores, només les idees corrent fresques, clares, sostingudes entre les fulles, propiciades per les aromes i el brunzir de tot plegat. L'aire enrarit avall va, volent-se perdre per la mar on és incapaç de reforçar-se. 

 El tram ombrívol amb grans arbres, i els cartells definitoris: Atenció espai compartit. Després, com si res hagués esdevingut, retorna la calma. Quan te n'adones el plafó t'anuncia els aiguamolls, abans el proclamen els camps sense conreu. 
 

 

Aiguamolls de Rufea, (Primer tram: Passarel·la del Liceo Escolar - Passera de fusta)

Aiguamolls de Rufea

De la passarel·la del Liceu Escolar a la passera de fusta.


   __________ITINERARI A PEU _____

  Comencem a caminar en el punt de la passarel·la del davant del Carrer Cavallers, (veure primer itinerari: Plaça Europa – Seu vella). La passarel·la del Liceu Escolar, en memòria dels 47 nens i els professors assassinats pels bombardejos de l'any 1.937, situat al pròxim carrer de Blondel. Som a la riba esquerra, una plaça ens vol acollir per esbarriar-nos pels carrers del barri de Cap Pont, la desestimarem. 

La rampa d'abordatge et llança per la riba esquerra, Segre avall, deixant-te endur per les aigües acanalades, gairebé obviant el que no és la llera, com els assuts o els murs que la controlen. Ens movem entre dos plans: el cel i la terra, cercant la impregnació etèria que roman sedimentada des dels orígens. Infeliç, sabent que no ets digne d'ella, i que et resta un camí molt més llarg que el mateix riu.

Compensant les pedres de riera i la brossa enganxada, brutícia de la darrera pujada captiva entre les branques, atrapades en un recés.

        Sota el pont no confiïs cau, ni rumiïs frau.      
        Sota el pont no et facis jaç, ni menis el sedàs. 
        Festeig de sota pont, taula a mig parar. 
        Clau dessota ponts, rebroll a dos fonts.

             
         Per fi s'acaba el passeig, una pista, es feia insuportable tanta contenció domèstica, ni edificis, ni baranes. L'estreta línia del bosc de ribera, el pas ample, el descampat florit, les infraestructures sordes no gaire lluny.

Els límits de la ciutat no prou definits, recorrem un tram distret, canviant i bell, amb el bosc de ribera ben limitat als marges del riu, les aigües discorrent sense destorb, el meandre enganyant les perspectives sobre la ciutat, la flora se sent lliure... mes el goig no dura pas gaire. 
 

    

  La depuradora, la tanca just abans dels camps de paraguaians, abans els desaigües. Creuarem amb respecte. El camí es torna senderó, eixint, enllaçant a una pista fugissera, un cartell de prohibit el pas!, no sé on, potser de la Confederación? Després d'aquest tram indecís, canviarem de riba, acompanyats i amb estil per la gràcil passarel·la.

Abans-d'ahir van quedar, calia triar el moment de la cita, entre el munt d'hores ridícules que es perden mig l'estricta organització quotidiana, deslliurar-se per fer lloc a qui és important de veritat.

     

A.C.J. -----SETZE (cinquè)

Li roseguen els dubtes, el camí ha patit les batzegades del temps. Li és més fàcil caminar per l'exterior que no pas per la traçada. Mira ca dalt i es conforta veient-lo prosseguir en la direcció que creu adequada. Es diu que haurà d’aturar-se, fa hores que camina i no ha parat ni per fer un glop d’aigua. Es fica fites: quan arribi a aquell revolt... quan hi és, encadena una nova fita i continua. Està cansada, però el neguit la fa avançar a cops de ronyons. Li manca poc per arribar al sector superior de la costanera, que ja es tomba cada cop amb menys grau. Els barrancs també es pregonen feréstecs, la pista s’allunya d’ells, els evita, cerca la direcció central, tallant per la meitat un bosquet baix en una llarga recta interminable. Està per parar-se. Fa cap al punt final de la recta, la pista desisteix de remuntar i franqueja pel costat esquerre dirigint-se vers les planúries que omplen tot el fons. A la dreta destaca una construcció. Una casa pintada d’un verd escandalós, sola quasi al capdamunt de la muntanya. De línies rectes, no hi ha dubte que es tracta d’una construcció recent, una casa viva.

La vida sense alegries, les cares ofusquen els intervals, com una piscina estiuenca plena de joia. Al final el que queda són els resultats comprovables, no amic meu, al final no queda res. Ets molt amic d’una persona i arriba un dia en què reps un avís de què no ets ben rebut a casa seua, la memòria és plena de falsos records, tothom se'n fa de falsos records, falses experiències a la memòria, el cervell a la mínima ens va a la contra, de totes maneres no té més en recordar-se que no, fer que desfer, servir o ser servit, crear o destruir.

Pren el trencall de la pista que condueix a la casa verda, no és gaire lluny. És neta i cuidada, però no hi ha ningú. Ja s’ha fixat que la pista a partir del trencall és en millor estat. S’hi asseu sota el porxo i menja. Desplega la cartolina que du a la motxilla i consulta per on para posicionant-se amb el rellotge. La Terregada és extensa, la pista és la bona, encara que no ha fet ni una desena part del trajecte per enllaçar amb el pròxim encreuament important, que du a un nucli habitat. Repenja l'esquena contra la paret i, ja que ha obert la cartolina s’entreté consultant tot el que li ve de gust. Té temps, no li fa res esperar.

            
     
                   

   A.C.Jobim+Joao Gilberto+Stan Getz - "Desafinado" 

    Carlos Berlanga - "Indicios de arrepentimiento"

Aurora Trio - "A Moment's Liberty"