Nous contes per un nou estat. - Segon - L'EXAMINADOR.(3)

             No li ha deixat ni obrir la boca. Està tronat, pensa; la clau a una mà i la cartera a l’altra. Torna a jaure al llit i deixa que la tarda avanci entre son i son.

Al fosc comença a recórrer els carrerons del poble, els que s'aboquen de l’església vers una plaça transversal a la de rebuda, per un seguit de rampes empedrades; més que res busca un lloc per fe una cervesa abans de sopar. No troba res que li faci el pes, el millor restaurant o així ho sembla, està enganxat a un llustrós hotel de baixa estatura, però encara és d’hora i roman tancat. La gana li fon l’estomac, per distraure’s se'n va a comprar una tovallola, la que portava se la va deixar oblidada al darrer hostal. No li és fàcil, hi ha quatre o cinc tendes que venen roba, i són farcides de tota mena d’estris, però de tovalloles petites la troba en una on la venedora, com a les altres, no parla gaire i espera que ell ho faci tot. Paga i torna a l’habitació, després sopa sol en aquell restaurant, fins que a darrera hora entra una parella, demana la nota i se'n va directe al llit.

No l'han deixat descansar gaire, la missa és a quarts de deu i l’algutzir del poble hi vol anar com tots els diumenges. Li comenta que l’endemà vindrà un parell de mossos de la quadrilla municipal per ajudar-lo a fer el trasllat i acomodar-se a la seua nova residència. Li dóna la benvinguda en nom de l’alcalde i de tot el consistori, així mateix li assegura que no s’ha de preocupar de res més que d’establir-se i de gaudir d’uns quants dies de repòs, abans de la presa de possessió oficial, ja que, assevera solemnement, ha de ser-hi present el senyor representat del Govern de la capital provincial, de la qual cosa serà degudament informat.

Quan l’algutzir marxa pel passadís, veu al fons a la seua senyora esperant-lo arreglada per la missa. Ell se’n torna al llit, però no pot reprendre el son.

    Otis Reading - "I Got Dreams To Remember"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR.(2)

          --Un moment si us plau.- S’aixeca descalç i obra.

A l’altre costat un home de més o menys de la seua edat el saluda amb la seua llengua. De seguida es presenta, fent-li fa saber la raó de la visita: com a representant de la seua minúscula nació al vilatge, rep als compatriotes nouvinguts i els demana tres qüestions.

El paio encara no se n'avé, i ja té les preguntes a sobre. És independent i solvent? Ha estat alguna vegada en un país de la llista dels no amistosos, que es renova cada sis mesos al Butlletí Oficial, o si ha estat en temps en què restaven obertes les relacions?, la qual cosa invalidaria la primera part de la pregunta. Té algun familiar que depengui d’ell?

Les respostes són: sí, no, no.

--Perfecte.—Contesta l'espècie d'amfitrió. --En tal cas no hi trobo cap impediment pel traspàs de poders. Aquí li entrego la cartera i la clau de l’armari, només caldrà que signem un parell de papers i llestos. Em dispensarà d’una actitud tan precipitada, però l’autobús marxa dintre de tres quarts d'hora i no n'hi ha cap més fins que passi el cap de setmana.

--Signar el què?—

--El traspàs. Des d’aquest moment vostè és el nou vicecònsol del nostre país a la població.—

--Cònsol de què?, si ni tan sols tenim representació diplomàtica a la capital.—

--No té res a veure, a la nostra Constitució hi consta que a més a més dels indrets més representatius de planeta, el nostre petit estat fixarà representants en tots els punts clau que convingui, esmentant en un annex aquest poble com a exemple. Podríem dir que és també l’únic lloc dels anomenats estratègicament importants en què tenim representació, però ja se sap, qüestió de pressupost suposo, i que la nostra Constitució no s’ha revisat des de fa un fotimer d’anys. Sigui com sigui aquí té la cartera, si no vol signar, es ven bé igual, les coses són així. Jo porto mesos reclòs en aquest poble i ja haig complert, ara, jo sí que vaig signar, això que el meu antecessor només s’hi va estar un parell de setmanetes, deu ser els canvis dels fluxos turístics, o les dificultats de transport, sembla que anem enrere, no creu? A l’interior de la cartera trobarà un sobre en el qual se li explica tot el protocol, i la forma de redactar els informes que ha d’enviar al ministeri cada tres setmanes i mitja, gens complicat no es preocupi. Una cosa: el seu salari se li ingressarà cada dia quatre de mes a l'agència del banc local, cosa que es deu a la meua gestió, abans te l'ingressaven al banc on et domicilien la nòmina, no vegi els problemes que comportava, i la despesa en transferències. No cal que li digui que aquests emoluments li seran més que suficients per la seua estàdia de vicecònsol. Gaudirà igualment dels privilegis propis del càrrec, els quals a poc a poc anirà apercebin. Hi és tot a la carpeta de condicions de Treball, ben explicat de manera entenedora, una altra de les meues feines, si sabés en quin estat lamentable em vaig trobar tot un amassament de papers florits redactats amb tecnicismes obscurs, jo em vaig encarregar de passar-ho tot a net, sempre amb el vistiplau del Ministeri és clar, ho trobarà tot ratificat i segellat. Per últim també trobarà, a part de totes les carpetes oficials i les còpies dels informes enviats, un sobre personal amb una renglera de consells que li serviran d’ajuda durant els seus primers mesos, fins que ho tingui tot a mà. Crec que no em deixo res, tinc l’equipatge carregat i el seient reservat, compti amb tot el meu afecte i li desitjo tota a sort del món, és a dir: que un compatriota amb les tres condicions requerides, aparegui el més ràpid possible per transferir-li aquesta responsabilitat. Perdoni les presses, però ja es fa càrrec. Adéu-siau i repeteixo: bona sort.-- L'excònsol surt com esperitat al moment que l’autocar comença a maniobrar.

Los Van Van - " ¡Qué sorpresa!"

Nous contes per un nou estat. - Segon: L'EXAMINADOR. (1)

            Es dóna sovint el cas del camí que et du fins a un punt sense retorn, sobretot en viatges visualitzats des de la llunyania d’un petit país raconer. Transports controlats prenen un autobús tardaner, en un poble cada cop més esquiu. Penetrant per valls aixecades, fins que es desfona amb un cop de volant perseguint marrades impossibles, cercant la llera enfonsada, re-excavada sobre un llit de sediments grollers, malmeten les rodes del vehicle i els culs dels passatgers; cada cop més nombrosos esperant baixar al darrer poble.

El paio arriba al final del trajecte per passar-hi uns quants dies, descansar per després regressar i continuar viatge. El país és una república ancestral, no havia previst un control de passaports tot just davallar del bus, no n'hi ha cap frontera a prop; sí que s’acaba aquí la ruta, l’única opció és tirar enrere, perquè la serralada no convida a una plàcida caminada. El poble és envoltat per carenes vertiginoses obertes només per barrancs que s’esllavissen fins al fons de la vall, barrancs secs que fan la pinta d’activar-se bruscament per unes hores i restar passius per sempre més. El rierol principal segueix vall avall, colant-se entre intricades serralades per sota el poble, penjat sobre una lleixa costeruda. Es veuen senderons que remunten els vessants inestables, formats d’acumulacions de sediments.

La cua darrera de la funcionària que anota als nouvinguts, es desfà en un ris ras. Una parella d’estrangers apunta les seues dades en un full quadriculat, després ho fa ell, en aquestes, una dona se li atansa oferint-li allotjament, ell, mig indecís encara, acaba accedint. La funcionària no li demana res més, ni on es troba el seu petit país que gairebé ningú coneix, res, se’n va seguint l'eixuta figura de la senyora que li ensenya una habitació, que accepta sense mirar-ne més. El bany és fora, a la cambra veiem una tauleta i dos llits, un armari encastat amb uns penja-robes de fil ferro i una taula de fusta prou gran amb una cadira sota. La finestra dóna a la porta de l’habitatge inferior, es veu bon tros de la vall, fins i tot un barri a l’altra riba amb el que encara no s’hi havia fixat, segurament una extensió del mateix poble.

És passat migdia i no té gana per dinar, ha menjat a les parades del bus, de les safates que les senyores ofereixen amb els seus productes. Es jau al llit després de traure’s les botes. L’alçada i el sol fa dies que el tenen atordit, pensa a desfer la motxilla, però ho deixa per més tard. No sap quan temps transcorre encaboriat amb els seus pensaments puerils, just quan uns cops secs a la porta el destorben.

         Pau Riba - "Crida'm"

Nous contes per un nou estat. - Primer: El NANO SORRUT.

Hola, sóc un xaval fet i sorrut estirat sobre un llit. Mentre així estigui sort en tindré, perquè no haig parat d’aixecar-me tota la nit. Ja noto la febre pujant, escalfant-me la pell per sota els llavis. Vull preservar els moments de lucidesa que em proporcioni la píndola que m’haig pres per tallar-me la diarrea, i no continuar cagant i vomitant com a les darreres hores, que no haig pogut parar de vomitar i de cagar o les dos coses a la vegada. Una altra pastilla per la infecció que em provoca la febre em mantindrà estable, així aconseguiré una línia de narració coherent malgrat la indisposició.

Crec que ja he superat el primer estadi de dolor: la freqüència de les punxades al ventre es va allargassant a la vegada que minvant en virulència. No haig dormit en tota la nit, ja de matinada, després de la segona pastilla m’haig quedat mig endormiscat. Més tard haig encès a tele, la veia alta al seu prestatge, però no l’entenia. Ara ja l’entenc i l’he apagada. En la fase aguda de la malaltia punxeguda l’únic que distrau el cervell és la tele, quan ja estàs una mica millor et vénen ganes d’escriure, no és fins que no et trobes més bé que no et decideixes a llegir una revista, i ja més tard reprendre la lectura d’un llibre. Maleeixo el vi, crec que no en tornaré a prendre mai més, o potser va ser la carn de cabrit…

A vegades em fa l’efecte que el sol es dilueix i no té prou força per penetrar a la cambra. El llit és massa estret i els llençols rasposos i suats són fora de lloc, com la feinada que em dóna d’arreglar la manta o aplanar el coixí per aconseguir una postura confortable que no rebutgi al cap d'un parell de minuts, i si m’estiro panxa avall? I si ningú més ve a veure’m?, no cal cridar un metge per això, a més a més d’aquí estan, tan lluny, no conec a ningú… i per a què un metge?, què coi em dirà que no sàpiga ja? Repòs, arròs bullit i força aigua. No tinc res aquí que em pertanyi, és millor així… la roba escampada per terra, un parell de novel·les a la tauleta de nit, al costat de l’ampolla d’aigua i les pastilles sobresortint del necesser amb la cremallera trencada per vell. Per vell i per barat, sempre has pensat que no cal gastar gaire en un simple necesser. Tens grans pensades tu, com aquella de l’agenda literària, de rutilant títol per tan escassa eficàcia, és que qualsevol genialitat necessita un gran esforç per a què funcioni, i una lògica que el cervell pugui racionalitzar, sinó el temps el rebutja i et quedes en blanc davant d’unes postades plenes de llibres als quals has escrit l’adreça i els telèfons dels amics. Com tens més llibres que amics… inclús perds els amics abans que les adreces, cada història, un amic pensaves, només els llibres preferits deies, però si canvies cada, dos per tres. Recordo que fa anys detestaves la literatura de gènere: “Una vulgaritat per matar el temps”, et senties afirmar, i més: “Les hores dedicades a la lectura són consagrades i per tal, cal dedicar-les en exclusiva a les grans obres”. Ara és l’únic que llegeixes, i t'ho passes més bé que abans, o no? Potser no, potser ja en tens prou, has baixat les expectatives de tal manera que ja no te n'adones i quan te n’adones fas com si no.

Ai, ai, ara comença… que passi de pressa, que passi de pressa ja… arriba al punt màxim, ara anirà davallant per un vessant llarg i tortuós fins que desaparegui i em deixi una estona en pau. No és per a tant, total, crec que un es podria acostumar a viure així i fer vida normal, hi ha gent que les passa molt més putes, una punxada als budells de tant en tant… demà estaré més bé.

Cada cop me n’adono més de què no sóc ningú, i que mai haig estat ningú. Per fi ho sé. L'arrogància i la supèrbia juvenil s’han esvaït. Per altra part se m’obren un ventall de possibilitats que abans no contemplava… no contemplava?, si us plau que no sóc ningú! La veritat és que ara podré anar a llocs que abans, quan pensava que era algú, no podia freqüentar, no fos que per una mala casualitat em veiessin, o tirar-me qualsevol tia que em roti, sense pensar amb el que diran, o més bé: el que pensaves que podien dir, perquè no et diuen mai res. Només per ma mare sóc una persona especial. També hi havia la Laura, si la Laura estigués aquí, em cuidaria, ella m’estimava, però que podia fer jo? Em vaig esforçar, em vaig esforçar molt per estimar-la, i molts cops ho vaig aconseguir, i quan més s’enaltia el meu amor per ella… llavors apareixia la Petra. Una dona provinent del passat, conscientment ja del tot oblidada, que em visitava en somnis i em desballestava l’ànima bri a bri. No hi podia fer més, em trasbalsava, m’absorbia de tal forma que m’omplia de força i d’alegria per un parell de setmanes seguides com a mínim, durant les quals sols pensava en ella. La Laura desapareixia, es diluïa davant meu i ella se n'apercebia. Va aguantar molt, dormia abraçat amb una i somniava amb l’altra, i si hagués reaparegut a la meua vida real, haguera abandonat a la Laura sense pensar-m'ho ni mig segon; era guapa la Laura, d’amables faccions, no sé per què al final no suportava ni el seu to de veu… Al final se’n va anar i mai més vaig tornar a tenir aquells meravellosos somnis amb la Petra; la irrealitat es transformava en sensacions autèntiques, més físiques i més intenses que qualsevol estona compartida amb la Laura o amb cap altra persona del món real, un erotisme naïf difícil de descriure i de retenir, se m’escapa entre l’engraellat de la memòria, se m’escapolís per un sedàs insurrecte… És la febrada que em puja i em potencia el sentit de l’oïda i només em deixa escoltar el soroll de les agulles entre el tic i el tac del meu petit rellotge digital, no em permet sentir res més, ni la pluja que repica pel carrer, ni la nit tombant per la cantonada, ni l’olor de la Petra, ni la textura de la seua brusa contenint-li les popes fregant-me les galtes.

Hi ha coses de les quals sempre te'n recordes, per més que siguin unes insignificances talment prescindibles, sorgeixen quan hi ha un moment en blanc. Hi ha coses de les quals sempre te’n recordes, perquè no han succeït mai, i haguessin estat molt bé si… són un espai que resta per omplir, però que ja no es pot omplir, no hi ha res a fer, ni perquè donar-hi més voltes, si no estigués tan feble, no me’n recordaria de res i sols sentiria la música de Nat Adderley que sona sense parar, és la música ideal per una festa, una festa per morir-se, una elegant festa amb convidats que no conec, però que m'agradaria conèixer i no m'importaria massa…

 

Nat Adderley - "Foo Foo" 
 

Aiguamolls de Rufea, (Quart tram: el retorn)

  Aiguamolls de 

Rufea   

 

      El regrés, el retorn des de Butsènit

L'ermita dedicada a la mare de Déu de Butsènit des del segle XII, reformada i aixecada de nou tal com és ara 1.649. El col·legi després, xalets, restauració i finques congregats en un frescal prop del Segre. De la mateixa època, l'aportació del canal de Pinyana va afavorí el creixement de l'horta.

 De les cases de Butsènit, amb l'ermita, arbres poderosos demostrant solemnitat, la font amagada. Cal retornar sense pressa per la pista de la riba, passant pel centre de reunions de cigonyes, sobre els talussos de la propietat privada abandonada, davant mateix del gual entubat.

 Es planta a vora l'aigua mirant-lo, amb la dels cabells curts ben a prop, enjogassada amb el seu serrell. Una noia li fa una cua a l'altra, fa nosa, o li sembla a ella? Ell se n'adona, surt de l'aigua, la dels cabells curts darrere seu, tot d'una s'aixequen i es fan fotos aprofitant el fons del riu, sota els pantalonets duen el biquini, es remullen una mica, el justet. Els conviden a les fotos, comencen les variacions de persones, posicions i retratats, al final es queda la parella, primer agafant-se de la mà, després arramblant-se dels malucs.

 

De seguida tornarem a entrar als aiguamolls per fer les variants que ens apeteixi, des d'una punta pels senderons fins als vells talussos que ens permeten una visió un xic més elevada o bé circumval·la'l, després del punt de guaita.

El pastor rere el ramat, les aus volant a ras de les ovelles, els ciclistes, els circuits de darrere ens brinden un escape vers la carretereta asfaltada, a considerar si vas amb bici. Sortirem per l'extrem dels aiguamolls amb la visió del la Seu Vella espectacular, amb la porta dels Apòstols al capdavant. 

 

Es bescanvien les fotos i se les ensenyen. Una d'elles, proposa amb un accent força curiós, un nou joc de fotos amb petons. Torna la combinació d'elements sense limitacions porugues. La xiqueta fa estona que s'ha apercebut de la condició de les noies, dubta si... el sol caient, l'aigua corrent, l'aire fresc que el riu du impregnat d'essències, els mugrons durs. Conclouen amb un petó comunitari, recullen i les tres marxen sense dilació, acomiadant-se alegrement. Seu sobre una pedra, sembla que li falta l'aire, panteixa mig marejat, el cor li batega amb força, fa els possibles per dissimular. La xiqueta aprofita per remullar-se els peus, ell es remulla la cara i la sina. Avui no serà bo per a res més. No la tornarà a veure durant anys, fins que més viscuts, compartiran també, les fotografies d'aquell vespre.

Els bernats pescaires reposant al Segre, els corbs marins sobre les branques 

amb les colònies d'ànecs de coll verd desplaçant-se amunt i avall amb curtes bandades,

 d'on ve tot això mentre camines a contra-direcció de les aigües sense sentit ni fi gaudint del passeig.

 

Aiguamolls de Rufea, (Tercer tram: Aiguamolls de Rufea - Butsènit)

              Aiguamolls de Rufea  

 

       Extensió a Butsènit  

Camina uns metres del punt de cita, el passeig de l'inquiet. Tres noies vora l'aigua, pantalons curts, samarretetes de tirants, peus nus, somriures clars, un idioma que no entén, se'n va o es queda? Vindrà o no? Les noies ja l'han vist, riuen estridents, amb més intenció. La invitació és clara, inevitable, la darrera mirada enrere del recelós, la temptació és forta, qualsevol... i tampoc, si fa, tard la veurà arribar. Claire se'n diu una, són més grans que ell, per molt que de lluny no ho semblaven, se les veu fresques i rialleres, com qualsevol noia de la seua edat.

Traspassada la portalada el recorregut dels aiguamolls és a l'albir: dos basses, la petita i la gran, aïllades del riu, l'extracció d'àrids les va buidar, i no van acabar de reomplir. La natura es fa ràpidament amb l'abandó industrial. La colonització és incessant, i ràpidament es fa amb la mà de l'home.

 Els ocells descasant en elles, el martinet blanc les pobla, traient partit de qualsevol resquitx que el descuit humà els permet. Un mirador en alt per observar-los, i rondar pel recorregut circular en va i ve. Una xopera el limita pel sud, topant amb la tortuga. Existeixen unes rutes obertes, els aiguamolls no són tan enormes, ens perdem sota la línia de pollancres, el senderó extern, als tamarius escampats per tornar a la bassa gran i eixir per la petita i resseguir per l'interior fins a reprendre el camí del riu poc abans que la bipartició conclogui i preguntar-nos com tot a la vida: què cal fer ara?

La noia que seu amb els peus dintre l'aigua és de cabells clars, mira a la llunyania, el riu li condueix l'esguard, se'n riu amb les ocurrències de les seues companyes. Se les mira, són tan guapes!, somriu com un babau. Li diuen que es tregui les sandàlies, una de les noies, morena de cabell curt, l'agafa de la mà i rient més que les altres l'acompanya fins a l'aigua. Amb l'aigua per sota els genolls vibra la butxaca, ja l'ha vist, encara a la pista; ràpid tecleja: Hola, vine fins a l'aigua!, creu que és el més assenyat. La noia es va atansant lentament, vigilant les seues passes, fa mal de mirar del goig que fa.

         Podem semblar perduts com sempre, situats en un descampat sense indicacions, dubtant de per on continuar. Per la dreta una pista ens du fins a un descampat també desolat, amb naus buides i safates d'obra encallades a dic sec.

 

            L'opció de canviar de riba i travessar les aigües pel pas de vehicles entubat, ens ofereix una visió externa de l'entorn
 

       Seguim pel pas més evident: una a àrida pista sense sortida. Fruiters deixats de la mà de Déu, creuarem el tros descurat cercant enllaçar amb la pista que puja fins a l'ermita de Butsènit, amb una zona de pícnic abans de la rampa.  

Aiguamolls de Rufea, (Segon tram: Passera de fusta - Aiguamolls de Rufea)

 

 

 

  Aiguamolls de Rufea      

           

  De la passera fins als Aiguamolls

Per la rampa paral·lela a la pista ens incorporem de nou al camí del riu, camí clos en cas de crescuda. El camí compartit, no gaire transitat, sort i a poca velocitat. El carril esquerre per bicicletes i caminats, partint l'arrambador, mig tronquets secs i mancats de manteniment, vials diferents, secció del riu, la riba, la pista bipartida i els camps de fruiters sota el viaducte a tota llet.

La llarga vereda compartint una pista polsosa sota el viaducte del tren mentre esperes. L'adolescència no se supera fins que es consuma i després res no resta per la vellesa. Carència, absència, trucs de canyís, de joncs, per perdre el senderi arran d'aigua. Llepades i petons, saliva i mitja trempera, sostens amb botons, amor de primer descuit, anhelant el segon. Dubtes, no sap si s'ha fet l'hora, és com si passés tot seguit, per desaparèixer per sempre més.

Al riu no li costa gens reconquerir antics territoris: reduït, afeblit per les regulacions, per poc que el nivell pugi el camí resta restringit, en pic embogís, arrossega i fa net.

El riu adult a la seua darrera etapa, fins fa poques dècades malaltís, en recuperació de flora i fauna, respira... reminiscència d'èpoques més llustroses, per molt que el seu record més immediat és el de la pol·lució asfixiant. La por es va superant, però recelós, la desconfiança encara roman en el seu subconscient.

Si no acudeix, no t'atreviràs ni a reenviar-li un missatge, és que tot va ser un foc d'encenalls?, si no li vas veure ni les calces, i porto quatre dies sense dormir alterat per aquells instants, acabo pelant-me-la amb la primera que em ve de gust. Iniciació a la luxúria. Amb el torbador record, desxifrant el seu sabor, retenint-lo per franges a la memòria, intentat que no se m'escoli entre records inútils, i si es demora més... estarà amb les pesades de les seus amigues, no la deixen sola ni ensabonant-les. Hi havia prunes i gerds amb un final que t'omplia el paladar d'avellanes, el nas s'extasiava de la seua respiració clara, fresca com la rosada a despuntar de dia, quan mon pare em fa aixecar d'hora per anar a la muntanya. 
 

 Alguns diuen que és el tram més monòton de l'itinerari, aprofitarem per caminar sense pensar, absorbint de l'aire o d'on sigui les idees que l'impregnen, abandonant la ment, permetent que es desenvolupi intuïtivament per elles. Passa un senyor de pas rotund, uns ciclistes més tard, unes noies a la riba remullant-se els peus, uns pescadors amagats al canyís, la recta maquillada per la primavera. El riu s'emporta velles rèmores, només les idees corrent fresques, clares, sostingudes entre les fulles, propiciades per les aromes i el brunzir de tot plegat. L'aire enrarit avall va, volent-se perdre per la mar on és incapaç de reforçar-se. 

 El tram ombrívol amb grans arbres, i els cartells definitoris: Atenció espai compartit. Després, com si res hagués esdevingut, retorna la calma. Quan te n'adones el plafó t'anuncia els aiguamolls, abans el proclamen els camps sense conreu. 
 

 

Aiguamolls de Rufea, (Primer tram: Passarel·la del Liceo Escolar - Passera de fusta)

Aiguamolls de Rufea

De la passarel·la del Liceu Escolar a la passera de fusta.


   __________ITINERARI A PEU _____

  Comencem a caminar en el punt de la passarel·la del davant del Carrer Cavallers, (veure primer itinerari: Plaça Europa – Seu vella). La passarel·la del Liceu Escolar, en memòria dels 47 nens i els professors assassinats pels bombardejos de l'any 1.937, situat al pròxim carrer de Blondel. Som a la riba esquerra, una plaça ens vol acollir per esbarriar-nos pels carrers del barri de Cap Pont, la desestimarem. 

La rampa d'abordatge et llança per la riba esquerra, Segre avall, deixant-te endur per les aigües acanalades, gairebé obviant el que no és la llera, com els assuts o els murs que la controlen. Ens movem entre dos plans: el cel i la terra, cercant la impregnació etèria que roman sedimentada des dels orígens. Infeliç, sabent que no ets digne d'ella, i que et resta un camí molt més llarg que el mateix riu.

Compensant les pedres de riera i la brossa enganxada, brutícia de la darrera pujada captiva entre les branques, atrapades en un recés.

        Sota el pont no confiïs cau, ni rumiïs frau.      
        Sota el pont no et facis jaç, ni menis el sedàs. 
        Festeig de sota pont, taula a mig parar. 
        Clau dessota ponts, rebroll a dos fonts.

             
         Per fi s'acaba el passeig, una pista, es feia insuportable tanta contenció domèstica, ni edificis, ni baranes. L'estreta línia del bosc de ribera, el pas ample, el descampat florit, les infraestructures sordes no gaire lluny.

Els límits de la ciutat no prou definits, recorrem un tram distret, canviant i bell, amb el bosc de ribera ben limitat als marges del riu, les aigües discorrent sense destorb, el meandre enganyant les perspectives sobre la ciutat, la flora se sent lliure... mes el goig no dura pas gaire. 
 

    

  La depuradora, la tanca just abans dels camps de paraguaians, abans els desaigües. Creuarem amb respecte. El camí es torna senderó, eixint, enllaçant a una pista fugissera, un cartell de prohibit el pas!, no sé on, potser de la Confederación? Després d'aquest tram indecís, canviarem de riba, acompanyats i amb estil per la gràcil passarel·la.

Abans-d'ahir van quedar, calia triar el moment de la cita, entre el munt d'hores ridícules que es perden mig l'estricta organització quotidiana, deslliurar-se per fer lloc a qui és important de veritat.