Les nenes venen petits articles a les cruïlles de
distribució. Corren d’uns vianants als altres, ofereixen les
polseretes, els llapissos de colors, les bufandes de llana, les
figuretes de plom; l’últim que els hi resta al cabàs per fer net.
--Un gorret de pic llarg pels seus besnéts senyores, la punta roja
atrau la fortuna i les ales carmesines són la millor de les
proteccions contra la malastrugança--. El Benet es mira una
col·lecció de pescadors xinesos en fusta, al temps L’Engràcia i
la Medea trien mitja dotzena de cintes de seda. La Bea ha comprat els
darrers quaderns de paper a una nena molt bonica que vesteix una
brusa i una faldilla amb finíssims brodats en totes les tonalitats
del blau.
Aquestes nenes són portadores d’un gen que les obliga
a desenvolupar la faceta de mercader ja en plena infantessa. Moltes
d’elles, al cap d’uns anys hauran satisfet aquest matís de la
personalitat, després es dedicaran al que més els hi plagui;
professionalment tendeixen, en un elevat percentatge, a dignificar la
tasca de les mamàs adoptives, un ram selecte del que sempre hi ha
demanda. Altres faran un art del comerç, les trobarem a les
pescateries més exquisides, als ultramarins més captivadors o
qualsevol petit establiment tocat per un no sé que d’especial.
Les amistats extretes d’una inconscient proximitat
física, després dels trasllats forçats per la vida, calen ser
alimentades amb sortides extraterritorials. En tornar a casa els
lligams perseveren en contractar un taxista que estigui d’acord a
buscar punt per punt a la distància. Dintre del vehicle es
bescanvien les compres que han fet a les nenes i senten la sensació
reconfortant, feliç, d’estar amb els teus amics, estar i prou.
El taxista pensa que no canviaria el servei de nit per
res del món, obre la porta de la darrera i baixen la Bea i
l’Engràcia agafades del bracet, així continuaran fins que arribin
al portal de casa l’Engràcia, parlaran una bona estona abans que
la Bea faci un parell de petons a la seua amiga i surti del Passatge
Coltrane camí del seu pis. El Benet s’acomiada amb rítmics
moviments de canell de la Medea. Ella a la porta de la urbanització,
entra i s’asseu al seu banc favorit del passadís que va del primer
pati al bloc C. Respira, es relaxa i escolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada