Una faula de murices de més.

Foto: Antonio Satorra.

                  DE QUAN EL MYOTIS ES VA ASSABENTAR D'UN LLOC IMMILLORABLE PER HIBERNAR. (2on)

                  Les xarxes sempre hi són, potser que un les comprengui i no les hi faci cas, però si et creus espavilat com el Myotis en trauràs el profit necessari per sobreviure. El Myotis sap que la natura es mou per la llei del mínim esforç, sap que la troballa d'un cau de condicions excepcionals no té preu, malgrat els inconvenients que comporti, per molt que l'hagi de compartir amb altres ratpenats que menysprea i que s'hagi de infiltrar en colònies que no són la seua, que mai freqüentaria en altres circumstàncies. I és que reposar tot l'hivern en un lloc protegit, calent i estable és el súmmum del benestar. Per molts improperis tingui que suportar, per moltes carades, per moltes bufades de gat... Una entrada secreta exclusiva per voliacs, un ambient sec, confortable i acollidor, és la màxima aspiració per un quiròpter, o al menys pels quiròpters al seu abast.

                  En assabentar-se guardarà el secret, callarà com un puta, s'allunyarà dels més vius servint-se de l'engany més esfereïdor, de les fal·làcies més polides. Capgirarà les dades, confondrà els topants, fins i tot ensarronarà a la seua família, als seus iguals, siguin confrares o amics de la infància, el que convingui. Després desitjarà que arribi l'hora, se li faran interminables els estranys dies d'una tardor indecisa. Esperarà les gelades, les boires gebradores, el vent del nord... Es delitarà imaginat-se el gaudi de sentir-se aixoplugat, per tota l'estada letàrgica; ocult, sense importar-li gens ni mica el que succeeixi a l'exterior del seu amagatall.

                   El periple el debilita, la recerca el desespera, no és gens senzill endevinar una entrada secreta, encara que duguis les coordenades enregistrades, per alguna cosa així les anomenen, a proba d'estafadors i de indocumentats, i entre elles les falses, les que no porten enlloc, les que confonen. L'esgarrifança de trobar-se amb el crani d'un congènere reposant de l'oblit sobre una lleixa polsegosa; potser més infortunat, o amb menys perícia. Val més pensar que es va morir de vell, però anar a petar aquí? No sé que dir-te. Esquerda rere esquerda, més i més pols, més corrents d'aire fredes; les que llisquen sense senderi de dintre fora la cinglera sense descans interior. Serà per confondre? La perseverança supera l'engany, tampoc un muricec dóna per tant... i la tenia als morros, no per evident ha de ser menystinguda: un bon forat amb eixida directa a l'esbalç, sense traves, un fil directe vers l'interior més escalfat, una estreta diàclasi principal que en un no res guanya un volums extraordinaris, enllaçant amb un sens fi de branques interiors, lo fotut serà triar un lloc on penjar-se.

                  Costums gregàries manen: és de rucs cercar amb afany un bon lloc, no estem per malbaratar energies. Seguirem el rastre dels predecessors, les acumulacions de guano ens indicaran, i perquè no? Es confondrem amb una colònia resident.

                  Ja ho veieu, tan feliç que es prometia, creient solucionada la hibernació per enguany, i amb una mica de sort, si tot va com ha d'anar: també pel següents, però no tot dura el que un voldria.