A.C.J ----- DOS

Del bany surt la morena Isabel a punt d’arreglar-se, i per la porta entra la castanya Estela, amb un vestit curt comprat en una franquícia del centre. Se saluden residualment, cadascuna s’encamina a la seua cambra.

--Has acabat del bany?--Se sent pel corredís.

--Sí.

La castanya es prepara unes sals de bany, obra després l’habitació de la seua amiga.--Surts no?-- Pregunta.

--Sí, i tu?, no vens?

--No gracies, haig estat tot el dia acompanyant un client.—Repenjant-se al muntant de la porta, com subratllant la fatiga del seu cos.

La morena ja era dintre d’uns cenyits pantalons de tela fosca.--Podries vindre.

--Sí, i que faré, enrotllar-me amb els amigots de la teua amigueta?

La Isabel es repassa el pentinat.--Com vulguis.--Selecciona una americana de l’armari.--Ja haig avisat un taxi. A la cuina hi ha sopar preparat.

--Molt bé.-- I se’n va cap a la seua habitació, desfent-se del vestidet.

La morena té pressa, pren la bossa i crida: --Adéu Estela.

--Adéu, ja m’ho contaràs... si vols?--Roman seria, pensant que la Isabel ja no la pot sentir.

El taxi l’espera a la porta d’arribades, en entrar saluda al xofer i s’asseu confiada. Es dirigeix al Paladium, un local obert qualsevol dia de la setmana, on va a caure molta gent de pas i alguns vividors habituals. Ella ho coneix bé, allí és van fer amigues amb l’Estela. Totes dos hi anaven cada vespre, encara que no tenien ni divuit anys; sempre hi ha entrada franca a les noietes i els noiets agraciats, donen al·licient, a més a més de constituir un esquer afegit, confonent-se amb la clientela de comercials, professionals, congressistes, executius ben estants amb ganes de gastar força diners i alguns turistes despistats totalment. Al Paladium s’accedeix per una escalinata d’uns grans magatzems, unes senyoretes t’acompanyen als ascensors i fins l’últim pis l’ascensorista no fa corre les portes. El vestíbul sempre és ple, el personal de la casa atent als visitants i els menen a un mostrador, allí es cotitza un dels preus més elevats de la ciutat. Havent abonat t'acompanyen a la sala i t’ofereixen una taula.

La Isabel coneix a molta gent aquí, elles encara venen de tant en tant, més que res per passar-s’ho bé, com és normal no paguen mai. Avui ha vingut sola, però va quedar amb una noia que va conèixer dimecres passat. Era un dia atestat de gent, molts homes madurs desagradables. A l’Estela no li venia de gust ballar i se’n va anar cap a la barra a xerrar amb els cambrers. La Isabel es va perdre per la pista esquivant tots els paios que la volien retenir. Al temps es va fixà en una dona amb jeans i samarreta blanca ajustada, rebutjant un conegut botiguer local. Ella se li va atansar i van ballar les dos ben prop. Es va inserí un paio ben tocat que no feia res més que dir-li coses sense sentit a la noia, ella se separava de la carota del moniato. La Isabel la va agafar de la mà i se la va emportar a un altre sector de la pista, vora d’una columna; es van somriure. Així van romandre una curta estona ballant l’una al costat de l’altra. En canvià la cançó, se’n van anar les dos a demanar beure, la noia li comentà que estava amb uns companys de treball, fen un curset de no sé quina cosa. Ells restaven en una taula jaguts als sofàs, bevent i menjant porqueries, sense perdre de vista tot el bé de déu que hi circulava. Els hi va anar a presentar, després va aparèixer l’Estela i també se la presentà a tots. La castanya es va quedà amb els quatre homes mentre les dos noves amigues tornaven a la pista.

Ja era tard, el Paladium tanca molt més tard. A l’endemà tenien més classes i volien retirar-se a descansar. Les dos amigues es van acomiadar alegrement amb dos petonets a les galtes. L’Estela va arrasar entre els mascles que se’n van anar a dormir ben reescalfats. Estigueren una hora més dialogant en una taula amb unes persones que no veien d'habitual. També es van acomiadar de tothom i van baixar amb l’ascensor, no els hi costà gens prendre un taxi. Dintre la morena li contava a l’Estela que l’Elsa tornaria dilluns que ve, abans de marxar a la seua regió.--Qui?, a la teua amigueta, és mona.-- La castanya n’estava tipa dels companys de l’Elsa, i de la sobtada fascinació demostrada per aquella tia del culet de cor de cirera. Ella insistia en què havien quedat per dilluns poc abans de les onze. L’Estela responia que hi anés sola, que ella no hi pintava res i que havia estat molt temps sense trepitjar el Paladium i no volia tornar-hi tan aviat.

És aquesta una nit més d’èxit al Paladium. Quina alegria trobar de seguida a l’Elsa! S’abracen i es fan uns petonets rient. L’Elsa té els cabells foscos dos dits per sota les espatlles, llueix una cara serena i clara. Du uns pantalons arrapats a la cintura i un suèter justet, de mànigues molt curtes que permet observar, amb una certa intenció, la pell llisa del seu ventre. Les dos estan ja a la pista ballant alegrement. Fan un corret amb un grupet que hi volta, un amic de la Isabel la saluda i es queda amb elles. Sols han aparegut dos dels companys de l’Elsa, segurament s’estarien rifant qui es farà aquesta nit a l’Estela. L’Elsa és casada i per ells potser a anys llum de distància. Unes paietes se’ls hi acosten, ells no se’n assabenten gaire, no són pas grans poliglotes. Elles dos bombons, una és negreta esvelta de nobles faccions, l’altra xineta preciosa de cabells fins la cintura, es miren les dos i es retiren.

A la pista s’alenteix el tempo, formant-se parelles sense dificultat. L’Elsa i la Isabel s’enganxen de seguida, s’arronsen lentament, mirant-se en silenci de fit a fit. Son una parella més, l’escassa llum esborra els contorns, els dos cossets enganxadets, de suavitat els moviments. Una mà pren l’altra i la segueix fora de rectangle. La Isabel va davant, com un pigall pels corredors del Paladium. Obra una porta i entren en un petit habitacle amb un sofà, una pantalla i un selector de canals. Ella mateixa tanca la porta i elegeix un programa de música lenta. Les imatges evoquen paisatges càlids. --Aquí podrem ballar més a gust-- li diu amb veu entonada. Les dos ballen de nou, se separen, la morena es desprèn de la seua brusa. L’Elsa la mira i es trau el suèter, arremolina-se-li els cabells. La Isabel se’ls hi arregla amb parsimònia, palejant-li amb els caps dels dits, tirant-se’ls enrere. La dansa recomença, les dos amb els “brassiers”, més centímetres per acariciar, s’acoblen les galtes, el tacte s’expandeix, una pell necessita l’altra pell per a sentir-se, i tanquen les parpelles. No hi ha res més en què pensar ni res més que fer.

Els cabells du recollits, i uns descolorits pantalonets curts amb una samarreta blau marí on s’hi llegeix: “Jeux Sans Fronrtiers”, i més petit unes inicials F.F.F. Està a la terrassa fen un llistat d’opcions de compra en una minipantalla, observant de tant en tant els moviments a la sala menjador i a la cuina, que és per on deambula la Isabel en camisa de dormir preparant-se l’esmorzar, sense haver-se ni rentat la cara. Els crits de la canalla venen d’un pati de jocs interior, moltes vegades li serveixen per a despertar-se, car fos com fos, no es permet dormir més tard d’aquesta hora. A la morena no la molesten, a la seua cambra molt més arrecerada de sorolls de tota mena. La Isabel és molt més dormilegues i mandrosa, si no fos per ella... Era per decidir-se’n a gastar totes les bonificacions acumulades en el darrer bimestre, o retenir-les fins al següent i aconseguí una oferta bescanviable en serveis de la llar, però qui sap si l’oferta encara hi seria dintre de dos mesos?

--Bon dia.--Per fi surt a la terrassa, amb unes ulleres de sol i la concisa camisa de dormir.

--Bon dia, com estàs bonica?

--Com puc.-- I s’asseu en una còmoda gandula exterior.

Avui té tota la tarda lliure, vol aprofitar per anar a les termes i a la perruqueria. Li encanta que tinguin cura d’ella, avesada com a estar a suportar mils de problemes aliens que a la més mínima li vessen per sobre. I l’altra, com si no hi fos.

--Isabel preciosa, has mirat si tenies algun missatge?

--No.--Pren el sol tal com ha arribat.

--Mira escolta’m, no et vull pas molestar, però m’agradaria enraonar una estoneta amb tu. Fa uns dies que no t’interesses pels avisos i tens el servei totalment desatès. Si continues així els clients se t’inquietaran; trobo molt bé que afluixis quan et vagi de gust i que t’ho prenguis en calma, però nena al menys deixa enregistrada una contesta, com dient què estàs malalta, o no millor que te’n has anat uns dies a veure la teua família, que les malalties no són mai una bona publicitat. No sé?, qualsevol tonteria.

--Ja tornaran a trucar.--Estén els braços nus per sobre del cap, fen lleugers moviments de coll.

--No és això Isabel. A les persones se les ha de tractar amb bones maneres, no les pots deixar penjades, i més a més si d’elles vius. No et queixaràs pas de com vivim? Cada dia estic més contenta de la decisió de comprar un apartament en aquesta urbanització tan estupenda.--La castanya es lleva dirigint-se a la fina baraneta. --Son vuit anys que ens ha costat arribar fins aquí, i ara no ens poden adormir. Pot sembla que el negoci rutlla sol, però no és així. No més ens cal continuar uns anyets més i després ja farem tot el que voldrem, tot el que desitjarem, sense dependre de ningú. Ens espera la gran vida Isabel, i ara hem de fer el possible per ser fortes i ajudar-nos l’una a l’altra en els moments de debilitat.

S’intenta ordenar la cabellera, no ho té fàcil. Arronsa les cametes, per fi abandona els pèls en la seua indisciplina. L’Estela se li apropa amb sedosos passos.

--Espera que vaig a buscar un raspall i et desfaré aquests embolics.

En un moment torna, canviant la posició de la gandula, incorporant a la morena i col·locant-se-li darrera.

--Tant t’agradava la ponentina que et va furtà l’alegria, encomanant-te la melangia?

No fa per contestar. En uns segons desfà el mutisme.--Hi ha dies que sento en mi el que diuen els versos: com tenir l’ombra d’una malaurada al meu costat.

--No, tu al costat te’ns la meua d’ombra, i jo no sóc pas una malaurada, ni una insatisfeta, ni una dissortada, res de tot això, i endemés saps que amb mi sempre hi pots contar. Per pentinar-te, o per guarir-te de qualsevol mal.

--No entens res. --Diu enfadada, com una adolescent.

L’Estela s’ho pren en calma, coneix les seues rabietes, els indesxifrables mals humors acompanyats de freds intents d’allunyament de la seua persona. I a pesar d’això, ara la sent molt a prop.

--És l’últim que vaig fer ahir nit abans de tancar-me a l’habitació.

--Que vols dir?--Pregunta la castanya, aturant-se un moment.

--N’hi havia uns quants de missatges, però no el que necessitava.

L’escolta sense forçar-la, examinant-la.

--L'imbècil del Marcel no em truca mai.

El nom que no volia escoltar. Se serena en un instant.--I que esperaves, aquell pallús sol volia una cosa de tu.

La morena es gira mirant-la als ulls.--No és cert, ell em donava la seua amistat i tu em vas fer llançar el seu telèfon.

Li manté la mirada.--És clar, tu no has de trucar mai, són ells qui ha de trucar si volen alguna cosa.

--Però ell no era com els altres, no era un client.

--Ai no, perquè? Ja sap quina és la teua feina. Si es pensava que sol pel fet de coincidir amb tu unes quantes vegades pels corredors, i enredar-te després en unes cites vespertines, que no tenien ni solta ni volta, te’n aniries corrents cap al seu llit, res de res. Ell ja sap el que hi ha. I no serà per falta de plata, perquè deu d’estar ben folrat amb el que guanya del seu treball en especialitats destacades.

--Potser és lluny?--La Isabel abaixa els ulls.

--Millor!--Fa una pausa per reprendre la conversa amb un altre to un pel més suau, atansant-se a la seua gandula.--Disculpa'm per favor Isabel, però és que quan me’n recordo de tots aquells mal parits que ens enganyaven com a bledes, aprofitant-se de mala manera i com volien de nosaltres dos... I de com ens desvivíem per estar amb ells, el que patíem per afalagar-los, lo figaflors que érem quan pensàvem com seria la nostra futura vida en comú. Perdíem l’alè per ells, gastant-nos tot el que guanyàvem amb els clients, que ni en aquells temps no hi havia tan de porc i mala persona com el més aprofitable de tots aquells desgraciats, amb això encara hem tingut bastant de sort. Ens tenien ben enganxades els fills de puta.--S’atura una mica com si li fessin mal les seues paraules.-- Ens va costà molt aprendre la lliçó i sortir-se’ns. Perquè no van ser ni un, ni dos, ni tres... quan no erets tu la que s’enamorava com una fava d’un paio que no valia ni dos pèsols, era jo qui perdia les calces pel pitjor dels extorsionadors.

--A vegades totes dos del mateix.

--Sí, també, també tens raó--Agafant més confiança.-- Al remat, sempre ens ho fotien tot. Tot no, estem aquí, juntes, mai van poder desfer el que hi ha entre nosaltres.

La Isabel resta pensativa. L’Estela es jeu al seu costat fen-li un petonet al front.

--T’agradaria, potser alguna vegada, tornar a treballar plegades? Res, per començar a agafar una mica de ritme. I és que xiqueta, crec que últimament anem cadascuna massa a la seua, tu amb les teues històries del Cercle d’interiors, i jo quasi semblo una, més dels veterans de la Moneda. Ja veuràs, miraré de buscar alguna coseta que ens vagi bé, de ben segur que no trigaré gaire a aconseguir una cita doble. Te’n recordes? Era una de les meues especialitats, se’m donava de meravella. Què em dius? Ben bé que ens ho passàvem.

--Com vulguis.--Les faccions se li endolceixen per primer cop a ran de migdia.

--Ai! i per començar reina, aquesta tarda sessió continua de massatgista, bany i esteticista. Saps que haig trobat un institut magnífic on et prometo que et deixaran fina, fina, fina. Ja ho tinc tot preparat, estic pensant en fer-me aclarir una mica els cabells.

La morena somriu aixecant l’esguard.-- Sempre m’han agradat els teus cabells.-- I se’ls desfà, desplomant-se’ls, xocant contra les espatlles.