divendres, 28 de febrer de 2014

A.C.J. -----TRETZE (primer)


          Els ballarins corren a salts arítmics. A la vegada les ballarines desesperen immobilitzades en la posició original. Quan un d’ells sembla que se les atansa, allarguen increïblement els braços intentant-los atrapar, mes els seus músculs són polits, els seus dits són fins... elles perden la coordinació caient a terra sobre el seu punt, les mans patinen per les cuixes i els perden pels genolls. Algunes, les més alterades, els aconsegueixen retenir uns instants enxampant-los pels peus, fent-los vacil·lar. Un cau suaument i d’una tibada torna corre com si res, alguns, quasi tots, trontollen desacuradament, vessant-se amb tot el seu pes. N’hi ha un altre a qui li costa molt recuperar la verticalitat, per uns moments s’arrossega pel sòl, evitant les patètiques estirades de les tombades i quan sembla que la captura és del tot segura, d’un bot la supera, reintegrant-se a la dansa, a la circumval·lació extenuant. Després, elles ronden amb sinuositat per una catifa de pèls de seda, creant de perfil figures amb essa. Ells, que abans havien desaparegut al clarobscur, reapareixen amb un fos quasi imperceptible, i no tenen els peus lligats a la catifa, però els seus moviments són molt discrets, contrasten amb l’elegància d’elles, surant harmoniosament, menyspreant l’estridència de la música que només cohibeix als mascles. Llavors aquests, afectats per la visió màgica de la feminitat governant l’espai, inicien unes tímides maniobres, sense voler molestar la dansa de les seues companyes. En un tercer quadre s’eliminen les caracteritzacions, el terra és cobert de sorra de colors que es barreja i s’amuntega, a virtut dels dansaires. El pla s’amplia parsimoniosament fins a distingir el cromatisme dels grans de sorra empegats a la suor de l’espai interdactilar.

dilluns, 24 de febrer de 2014

A.C.J. -----DOTZE (divuietè)


--Quins ulls se t’han fotut Ninot, amb tant de dolç se’t rebentarà alguna glàndula. I encara vol una capçalera!--
--A mi és que em fot angunia veure’l menjar. Procuro ficar-me d'esquitllèbit i tot amb això me l'imagino.--
--Quan no es té educació...--
--Doncs que se’n vagi a menjar a la corralina, amb les bèsties.--
--Mira, segur que si dinessis a la feina, et sortiria més barat i no hauries de patir per la butxaca, n’hi ha gent que es fot un tros de pa a estones, amb una mica d’embotit i una peça de fruita, i així no dilapiden el temps anant a dinar als restaurants.--
--Però això no és viure, menjant a corre-cuita per les raconades.--
--Però vols dir que viu ell?.-- Jo haig utilitzat la paraula viure en la seua accepció més fonamental.-- En l’accepció vegetal.- Quasi.--Ja ho pots ben dir, valdria més plantificar-lo en un test i no moure’l de lloc, sols caldria regar-lo cada vespre i prou.-- Fins i tot així faria perdre el temps a algú, de tant en tant l’haurien d’esporgar o controlar que no hagi arreplegat alguna plaga.-- Home tampoc seria cosa de col·locar-lo en un lloc de pas, el podríem abandonar en alguna ribera.-- Això no és permès, de seguida et vindrien els de medi ambient, queixant-se de la invasió d’una espècie forana que ha intoxicat les plantes al·lòctones.-- Plantes al·lòctones, tu sí que estàs intoxicat.-- Ah sí, i com es diu si es pot saber?-- I jo que cony sé, au anem! --Plantes plutòniques, es diuen plantes plutòniques.-- Au l’altre, no digueu més bestieses si us plau, que pensarà la senyora Fiona de nosaltres?-- Senyora collons.-- Platòniques, les plantes són platòniques.-- Platòniques i saturnines.-- Això és una altra cosa, n’hi ha algunes de saturnines però la gran majoria són llunàtiques.-- Com tu, vinga comenceu a passar que hem de recollir i ja es fa tard.-- Sí, noia, avui hem fet tard, això és que en aquest menjador trigueu molt a servir.-- Sí, serà això.--
El Supun no ha escoltat la darrera conversa, a mitges ha anat al lavabo i ha trigat a sortir. Quan torna únicament la Fiona l’espera a la caixa per cobrar.
--Escolta’m, sàpigues que personalment no tinc res en contra teu, però des de fa dies he observat que la teua presència és motiu d’enfrontament entre els meus clients, suposo que tu mateix t’has adonat. Xiquet, jo no sé que tens que m’esvalotes el menjador, i mira que per aquí passa gent de tota mena, pitjors persones que tu fins i tot. No t’ho prenguis malament, però a partir de demà valdrà més que et busquis un altre lloc per dinar. M’has estès?

Jacques Brel - "Les bonbons"


dijous, 20 de febrer de 2014

A.C.J. -----DOTZE (disetè)

El Supun és de vida, ficar-li el plat a taula i començar a devorar-lo tot és una. Aquest dinar se li està fent etern, li costa moure la mandíbula per mastegar. Una bola se li fa abans de la gola, que ni bevent litres d’aigua pot dissoldre. Ja es nota l'estómac inflat, com si hagués menjat bròquil, així i tot després del segon plat demana flam de postres i cafè, com cada dia. Sortir-se’n de la programació li resultaria fatal, més, pensa ell, que plegar de dinar i marxar. Ell sap interpretar els senyals de la natura, les que són incomprensibles als que no hi viuen en contacte diari amb ella, no les que se senten a les parades del mercat, com la de la serp que creua la carretera, o la dels gripaus escalfant-se en ella, que si vas a mirar, són senyals que es veuen a on no hi ha natura, o a tot estirar en una intrusió de la mà de l’home en ella. Són constatacions d’uns fets que a ell no li passen per alt. Segons les informacions d’una pantalla s’inicia en un lloc secret, la reunió dels dignataris designats per cadascuna de les Juntes Departamentals. Una trobada de caire extraordinari, els periodistes convidats a cobrir la cimera han estat desplaçats des d’un aeroport austral. El Supun no té la capacitat de llegir les conductes reincidents dels éssers humans pel seu profit, per molt que sap que la gent es mou contínuament, fins que potser s’atura definitivament. Li porten dos petits flams coberts de nata, surant sobre una melmelada molt líquida d’aranyons espessida amb mel. Sembla que avui no vulgui marxar ningú, fins i tot el que fa estona que s’ha aixecat encara deambula per la caixa. Les postres embafen al més golafre, ell ho és, dels que més, i no pot amb ell! Passa sense pausa al cafè. 
 


 

dilluns, 17 de febrer de 2014

A.C.J. -----DOTZE (setzè)


--Hola com va? Passava per aquí, és que vaig a visitar un client i haig vist el menú penjat i m’ha agafat una gana brutal!-- Ficant-se la mà sobre l’estómac a l'hora que parla.-- Però que no em coneixes, sóc el que sortia amb la Felisa, com està ton germà?-- És un paio alt de cabells llargs amb moltes entrades, que tot passant s’ha aturat a la taula dels viatjants i els ha saludat primer a un, després a l’altre, perdent-se després en els interiors profunds del menjador.
--Aquest paio sempre em saluda, des de què un dia li vaig fotre un cop al pit, amb la mà plana, per no fotre-li un cop de puny, i no el conec de res més.--
--I a mi em pregunta per mon germà, per quin d’ells?--
--Eren els temps que em perdia pels racons de la Zona Rosa, ja sap, al final de la nit acostumaves a anar arregladet i acompanyat. Aquella nit el dat pel sac, jo tenia una puteta al costat, i el paio no sé que em contava, però així amb el morro pegat a l’orella, i cada vegada se m’acostava més, al final no vaig poder més i li vaig fotre al pit, amb la mà oberta, i des de llavorers sempre que em veu em saluda.--
--No els entenc als tios així, bé i marxa, per això no diguis res, i diu que sortia amb la Felisa?--
--El vaig estampar contra la paret, em podia sortir malament, ja ho has vist, és alt i fort, tant com li vaig fotre em podia haver fotut ell a mi. Que et sembla Ninot, encara hi ha gent que em fot de més mala llet que tu, però almenys no els haig de veure tan sovint. Ja ho diu mon pare que és millor saber estar, que estar bé.--
--Sí que te l'estimes a ton pare?, jo al meu no en sé res ni en vull saber.-- El Butxi comença a estar tip de la preponderància dels viatjants.--
--No, no me l'estimo pas, si és un fill de puta com la mare que el va parir.--
--Escolta noi, potser que et rentis la boca abans de dir res.-- No és la Fiona, sinó una de les cambreres.--
--Jo parlo per mi, jo sempre parlo per mi, no ho faig expressament per molestar, qui no vulgui que no m’escolti.--
--O te’n vas tu o me’n vaig jo, m’estàs fent passar una mala estona, que no tinc per què aguantar.-- El company del viatjant també es troba incòmode. L’altre se’l mira i no diu res.-- Ja està bé, què vinguis a dinar tranquil·lament i t’omplin el cap amb problemes que ni et van ni et venen, com si un no en tingués prou de problemes i que després no se sàpiga comportar com una persona. Que fots el cant, home, que no te n'adones que et fiques en evidència i a mi també que estic amb tu, collons!-
--Au calla que ets més fals que un terregalí, després quan se te’n vagi el xoxet que tens ara, ja em vindràs a buscar, i jo seré tan ruc que t’escoltaré, perquè jo no necessito a ningú per dir-te el que haig de dir, i accepto que siguis un merdós, i no em fa res dinar amb un merdós, ara si vols me’n vaig, pago i me’n vaig, i pago també el teu si convé--. L’home se’n va espolsant-se.
--Aquest és com aquell que va anar una vegada al barber, però no es va voler afaitar.--

 
            Radio Futura - "El Puente Azul"

 

divendres, 14 de febrer de 2014

A.C.J. -----DOTZE (quinzè)


Després d'instants de tensió, una senyora anciana que ha acabat de dinar, engega de nou la conversa amb el Supun.--Jo tenia la capçalera tal com me la van donar, a llavors, i un dia que la vaig passar per l'escàner me la van retirar i em va vindre a buscar la policia.--
--Quants anys fa d’això àvia?--
--Uns quants, va ser abans d’operar-me de la vista.--
--És que segur que vostè pertany a les primeres remeses, quan les van començar a lliurar. Primerament les donaven a tothom, que jo ho haig estudiat a l’escola. El que va passar després, és que a la gent quan els hi queia la condemna sobre, es tornaven bojos i es revelaven atemptant amb fúria contra la comunitat.--
--Queda molt correcte dit així, però el cert, és que per la incompetència d’uns, vam resultar damnificats tots.--
--No sé quin avantatge es pot traure, pel motiu de conèixer des de petit el mal que has de morir? Per mi el Ninot és un agraciat, a més a més el pitjor d’això, és que els metges ho aprofiten i es converteixen amb els amos de la teua vida, i no els hi diguis res, ja que ells saben més que tu i et poden allargar o escurçar la vida, segons els convingui.--
--Ets una exagerada Fiona, la classe mèdica es deu als seus juraments.--
--Sí, com els politicastres i tants d’altres.--
--I els culeros.--
--Sí, i tant, llàstima que els que viuen de vendre productes inservibles, enganyant la pobra gent ignorant i robant-los després sense cap mena de pudor, complicant-los l’existència amb lletres certificades, suposadament finançades sense càrrec, muntant-los una patota de la qual no saben com sortint-se’n. Aquests elements per estrany que sembli, encara tenen menys dignitat que els que has anomenat abans.--
--Vés-te’n a la merda putarranca.--
La Fiona ha de tornar a moderar la concurrència: -- Eh tu, si has d’insultar, te’n vas al carrer, el menjador és un local públic i s’han de mantenir, almenys un mínim de formes.--
--Porta’m les postres, això has de fer, a més de cuidar d’admetre, segons qui al local.--
--Si tens queixes, les envies a direcció a mi no em compliquis la vida.--
--A les embarassades, sí que les diuen abans de quedar-se prenyades si poden donar el pit o no.--
--I si continuen així, aviat s’acabarà el negoci de la llet per nadons, per què cada cop n’hi ha més que en poden donar.--
--I el de les dides, encara me’n recordo lo buscades que anaven abans, i ara quasi ni se sent a parlar. Al meu poble va haver-hi famílies que van fer la fortuna, en aquells temps comptar amb una dida a la família era com posseir una deu que mai s'eixuga. --

La Décima Víctima - "Tan Lejos"

dimecres, 12 de febrer de 2014

A.C.J. -----DOTZE (catorzè)

  Una cara enganxada a un cigarret; aquest és immediat superior del Supun. Els altres són uns xavalots esmaperduts, que no volen saber res de res. Es passa el matí esperant l’hora de dinar. Acostumat als bons esmorzars de la serra, el cafè amb pastes de la pensió no li arriba a la dent. També ha tingut problemes al menjador, respecte a què no li fan un abonament. La secretaria tancada al despatxet, un dia li diu que li ha de dur almenys una nòmina per comprovar la seua condició de treballador. Quan li va dur, li va replicar que no estava conformava per l’assessoria de l’empresa en què treballa. Ell ha anat solucionant tots els entrebancs fins que entrepussa amb l’estatut sanitari: no té la capçalera genètica, i per molt que a la gran massa no el serveixi de gran cosa (quasi tothom la té inhabilitada de per vida) és imprescindible disposar d’ella, si més no per ensenyar-la a una secretaria de menjadors. Els col·legues de sala (el Supun sempre demana consell a la gent de confiança del seu voltant) que l’escolten, se’n foten tot d’una. La capçalera és lliure de taxa i qualsevol persona la pot demanar, a la ciutat els hi concedeixen quan neixen, encara que ell, demanant hora la pot aconseguir al mateix dia. Després han vingut els que tot ho saben: un té un familiar proper que posseeix una capçalera oberta, però no la pot ensenyar a ningú.
--Collons, així està pitjor que nosaltres, jo quan vaig a l’ambulatori la passo per l'escàner i almenys em diu a on m’haig de dirigir.--
--Home no fotis, això no té res a veure, això ho fa tothom. El que passa és que ell no pot anar pel món dient el dia que agafarà un càncer de pulmó o quan el cor li dirà prou, s’ho ha de callar.--
--Doncs parla clar, si parlem a mitges, no ens entendrem, ja comences a semblar-te al Ninot.-- El Supun es dóna per al·ludit, però no té res a dir.
--Em caguen Déu Ninot, lo bé que vius i sempre estàs empipant, un dia per una cosa un altre per una altra, menja i calla collons, per estalviar-te quatre rals, si allà a la serra fins i tot et devies fotre les pedres--
--Halar pedres i fotre’s a les vaques, no? Aquí pots triar, i si vas molt apurat, fixat, potser el Xaparrro et pot fer preu d’amic.--
--Fot-te la cigala de ton pare al cul, merdós.-- Al Xaparro no li ha costat gens replicar.--
L’home s’aixeca bruscament, foten dos cops a la cadira: --A mon pare ni anomenar-lo, i menys una rata com tu.--
La Fiona, que fins ara es mirava la discussió com si tal cosa, es veu obligada a intervenir: --Tu, tros de ruc, fes el favor de seure i no cridar.--
--No seuré fins que em demani disculpes pel que ha dit de mon pare.--
--Fot-te la teua, de cigala pel cul, et va millor així.—L’home insultat acaba seient, remugant entre dents al seu company: --A mon pare que no se me’l toqui, que no se me’l toqui que salto.--




dilluns, 10 de febrer de 2014

A.C.J. -----DOTZE (tretzè)




Diuen que la memòria de la gent és dèbil, al cap de poc s’obliden fets importants i encara amb menys temps es passen per alt els detalls que els van desencadenar. Les grans memòries solen opinar que com més prima és la retentiva, els arquetipus estan menys formats i la divisió entre les teues aptituds i les interaccions vitals és menys cruenta, el que asseguren és de gran prevalença. És més, en alguns fòrums s’ha pogut escoltar que les memòries que no siguin extraordinàriament eficaces, potser valdria la pena abolir-les, ja que només constitueixen una rèmora pels sentiments, a més ocupant aquests, un nivell tan alt, com ocupen en l’encasellament humà. Tal vegada sigui aquesta la raó de la vehement atenció per la nova classe treballadora.




divendres, 7 de febrer de 2014

A.C.J. -----DOTZE (dotzè)


El Supun balafia els quartos en vermuts, se li'n van i no ho pot remeiar, està enganxat a l’hora del vermut. Cada dia rep un missatge del seu ajuntament advertint-li la caducitat de la seua anuència. A la nit, ficant-se al llit, pensa que serà el darrer dia que dormirà a l’hotel, i no para de donar-li voltes. No dorm fins molt tard, quan el venç la son és a punt de despuntar el dia. Després de llevar-se, tard, se'n va a fer el vermut.
Ara per ara s'ha convertit en el personatge de la jornada. Al menjador no hi ha ningú que resti indiferent. Uns li diuen que no torni, altres ans el contrari: si no fos per una cosa o altra, li canviarien la feina. La tranquil·litat abans que res. Ha de decidir ja! El que primer que sorgeix quan remena pel seu cap, són els comentaris dels travelos i d’alguns altres, com un home molt vell que sembla que domina molts camps diferents del coneixement. Per exemple, un altre paio li va confirmar les paraules dels travelos, això sí, que no ho sentís cap bocamoll, es veu que no pot refiar-se de ningú, menys si s’ocupa un lloc dintre de l’organigrama endogàmic de l’administració pública. El millor és, forçà la situació, presentar-se quan se’t reclami, que no serà abans de tres mesos. Després, aconseguida una feina estable i una residència fixa, li entregaran la carta de ciutadania per fets consumats, que se n'oblidi d’ampliar l’anuència, només farà que perdre el temps i a més a més el tindran controlat.
Tres mesos per aconseguir una feina! S’ha cruspit els doblers. D’ofertes de treball no li falten, aquí tothom té un lloc buit a omplir. De reposador li han dit, a ell li ha fet gràcia ser oficial reposador, una feina que et manin quants paquets has de col·locar de nou, i portar un carretó d’aquí cap allà, començant a cobrar des del primer dia. De llocs per dormir barats n'està ple. Les adreces apareixen pitjant a les pantalles. Per la pagesia es troben feines de temporada. A ell li fa més gràcia una nòmina i no marxar del barri, ja ha voltat prou.
Existeixen cases d’habitacions oficials, però ell òbviament no hi pot anar. Les privades són més cares i més petites. L’han acceptat a la primera adreça que s’ha dirigit, una dona gran li ha ensenyat l’habitació i li ha dit el que valia. Després abans d’inscriure’l, li ha notificat la normativa de la casa fent-li signar un paper. Al primer moment que hi hagi qualsevol impediment amb la policia, els seus drets prescriuen i ha de fotre el camp. També serà expulsat a cap de dos dies de falta de pagament. La resta no és tan important, pràcticament són normes de bona conducta i allò de què no pot rebre correu a la casa fins que no disposi del codi d’identificació personal. Tot seguit li ha donat un llistat de serveis extres que ofereix la casa als seus hostes: Menjades, bugaderia, compra, missatgeria, perruqueria, biblioteca, cintes... amb els seus preus corresponents. El llistat és molt més llarg, però la majoria de serveis estan taxats amb un retolador gruixut.
Amb el canvi ha perdut la intimitat del bany personal, l’auster, però vast embolcall de l’hotel, i tres metres cúbics d’espai. Està fent càlculs: a quantes hores de treball li surt l’habitació? Demà serà el primer dia i passat demà ja haurà de pagar. Tres hores seran per dormir. Per menjar un cop al dia al menjador: una hora més. Unes set hores haurà de treballar per subsistir sense penúries. Li han dit que pot treballar les que vulgui, vint-i-quatre hores al dia si vol; com tampoc pensa fer, almenys de moment, cap dia de festa i no tindrà temps per fer el vermut, se li presenta un més que esperançador futur.
La senyora encarregada de la casa, és una dona que parla molt de pressa, és incapaç de refrenar-se, llavors els nervis se l’emporten i no pot parar de parlar cada cop més i més de pressa, fins que cada dia, a mitja tarda es pren una pastilla que li va recomanar sa germana que pateix d’un mal similar. Ella intenta d’aguantar una mica més cada dia. Quan el Supun arriba després de plegar, ja la troba tranquil·litzada, però els hostes ancians, quasi tots, que no treballen, l’han de suportar així dia sí, dia també. Hi ha un parell de dones, també molt grans, que viuen a la casa, fen la neteja i el que convingui. Els amos no apareixen mai, ells viuen a l’altre costat del túnel. Aquest negoci el van muntar uns fills quan van morí els pares, encara que els més veterans diuen que després ho va agafar una empresa que té un fotimer de cases com aquesta, repartides per tot el Departament.

Tood Rundgren - "Hello Its Me"


dilluns, 3 de febrer de 2014

A.C.J. -----DOTZE (onzè)


La cap de la seua secció al menjador ja l'ha batejat, li diu el Ninot. Un dia, no sé qui, li va preguntar que cony feia per aquí, ell va contestar que el ninot, la dona ho va sentir, i així es va quedar. Rarament té una relació directa amb ell, és quan parla amb el seu personal que així el qualifica, que vol avui el Ninot? A hores d’ara tots saben que és de la serra, aquí com tothom és d’un lloc, els hi és ben ve igual d’on siguis, mentre paguis i no busquis raons. Servint el vi de marca als travelos, es volta cap al Supun i amb el seu to normal de veu, que no és ni aspre ni suau, li espetega al mig del plat:
--Mon pare hi va treballar per allà al teu país. Has sentit dir de la gran carretera?--
--Quina carretera?--
--La que travessa la Terregada, saps on és la Terregada, no?--
--Sí.-
--Doncs la carretera que la travessa per l’oest passant de llarg la serra.--
--I a on va?--
--Al Departament del Mar Senfora. S’hi va passar mitja vida treballant a la carretera, tant de temps que quan va acabar la meua mare se n'havia buscat un altre, bona una és ella, no pot estar massa temps sense un mascle a la vora. El vell quan ho va veure, se’n va tornar per la carretera que havien construït i no va tornar mai més.
--L’autovia és l’única carretera que va al Departament del Mar Senfora i passa per l’est evitant les Terres Altes, que jo sàpiga per l’oest no hi ha res.--
--Hi ha la carretera que va construir mon pare.--
--Per l’oest, després de la Terregada venen les estepes.--
--Doncs per allí. Recordo que els primers anys ens comunicàvem amb ell, des dels campaments dels treballadors, si els havien que portar tot d'aquí, deia que allí no hi havia res de res, després em contava que a l’hivern baixava el lleó de les muntanyes.--
--Doncs aquesta carretera deu passar molt pel sud, perquè jo, des de dalt de la serra estic fart de veure l’estepa, i mira que estan al Puig de la Solana es veu d’un bon tros lluny, i ni de dia ni de nit... així com per l’altra banda a les nits es veuen les llums dels fars resseguint l’autovia de cap a cap, pel costat que vostè diu, mai haig vist circular ningú.--
--No ho entenc, la veritat és que jo tampoc haig sentit dir mai a ningú que l’hagi utilitzat, però no potser, tants anys i tants doblers gastats en una obra i que no es faixi anar, almenys l’asfalt, les infraestructures, els moviments de terres, tot el que van fer... Quan es fa una carretera el paisatge queda marcat per sempre.--
--Uf, es faria creus de lo ràpid que la natura esborra les obres. En un tres i no res, els talussos es desfan, els fonaments es rebenten, inclús els ponts més ferms acaben cedint. Si no hi ha un bon manteniment, no hi ha res a fer, que es pensa, si més de mitja Terregada hi viu de cuidar l’autovia.--
Taciturna se’n va la senyora, encara no s’ha girat d’esquena i tant el Butxi com el Xaparro que no s’han perdut una paraula de la conversa, diuen la seua:
--L’aguerrida Fiona, en una xerrameca innecessària li ha estat arravatat bona part del seu passat.--
--Recordo que a les aules d’urbanitat ja ens advertien del perill a què s'exposa una persona no especialment elevada, de voler saber més del merament imprescindible.--
--Has segut massa cruel Ninot, la pobra Fiona, després de destruir-li els minsos records que conservava de son pare, mai tornarà ser la mateixa.--
En canvi, a les paraules d’una amiga també cambrera, que igualment comenta les futileses del Supun, no n’aprecia la més mínima ironia:
--A tu, Ninot no t’han espavilat mai? Per una puta carretera, quantes n’hi ha de carreteres i quantes que no duen en lloc?
No triga la Fiona per tornar a enraonar amb el Supun. Com aquell que res, li demana quan tornarà a la serra. Ell no respon de seguida, llavors argumenta allò de què vas a fotre allà dalt amb les puces i les paparres. Li resten dos dies d’anuència amb l'estada pagada, pensa que podrà estirar un parell de dies més a l’hotel, si continua així com ara i no se n'adonen. No ha fet partícip a ningú el seu pla de viure un dia a la capital, via Terregada. –Queda’t aquí Ninot.-- li diuen els travelos.--Mira nosaltres, vam començar treballant de peons per la cara i ara treballem quan volem i sent autèntics ciutadans.--
--També sou de fora, de la Terregada potser?--
--No, nosaltres vam vindre d’aquí a la vora, de pagès, però això correspon a la nostra privadesa, i com totes les privadeses: és miserable i per aquesta raó s’amaga.--
--Però si tothom ho sap tot de vosaltres.--Ataca la Fiona.--
--Llàstima que tu, malgrat la teua edat no saps gran cosa.--
--Ai no, com ara què?--
--Doncs sense anar més lluny: aquell viatjant del que t’has enamorat, no et vol per a res més que per a ejacular, que és una cosa absolutament necessària per ell, però no per a tu bonica.--
--Jo ja sé com puc tindre a ratlla a qualsevol masclot, i no és pas que els embruixi, com fan moltes. Però si tots pateixen del mateix mal, quan fa temps que no tasten femella, se’ls gira el cervell i no poden pensar amb res més.--
--El que tu desconeixes, igual que la gran majoria de les dones corrents, és que després val més mantenir-los a distància i no pegar-se a ells com unes paparres, que no se sap mai per on et sortiran. Que a tu t’apeteix follar? Doncs folla, però després oblida’t d’ell, almenys fins que torni ha estar necessitat d'ejacular.--
--Jo no ho acabo d’entendre, els homes sols us volen per buidar-se i vosaltres, els hi entregueu el vostre amor, i ni tan sols us donen les gràcies.-- El Xaparro quasi lletreja el mot amor, incidint en la sonoritat de la o.
--Hauríeu d’escriure un llibre, vosaltres dos.-

     France Gall + Serge Gainsbourg - -"Les Sucettes"