dilluns, 28 de desembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (25)

--Sí, és clar, me n'he adonat.
--Espero que no et molesti.
--No, per què ho hauria de fer? Som persones adultes, no crec que jo faci aquesta impressió, o sí?
--No, el que espero que no et molesti, que no et dificulti o et faci ficar objecció a l'hora de prolongar la nit com ens vingui de gust. --Sorpresa inicial de la Roser. --Pensava que la velada ens ha posat ben fàcils les coses?
--Sí, crec que sí, que seria potser el més natural, el que passa...
--Si el dubte sóc jo, podem arribar a un acord.
--No, no et confonguis, em sembles una persona força grata, no ets tu... és que, --L'alcaldessa, dona de verb precís, a la quietud de l'alcova, té veritables problemes per a confessar intimitats a la seua amiga. --Fa anys que vaig enviudar, i el dol va durar massa temps, no per mi, sinó per les circumstàncies. Vaig regressar al poble, aquí en un ambient reduït se'n va fer difícil refer la meua vida afectiva. Recordo a l'Enric i que em vaig fer alguna il·lusió amb ell, suposo que eren fantasies de viuda solitària, ell va acabar amb la que havia estat secretària meua, la que després va esdevenir la viceconsolessa assassinada, i jo em vaig quedar amb un pam de nassos. Després em vaig obligar a mi mateixa a tenir una relació amb un home, i ho provava quan viatjava a la capital o per vacances, però tot plegat va resultar poc gratificant, gens afortunat. Cada ocasió, en comptes de trobar complaença i satisfacció, es convertia en una decepció més. En fi que porto més de dos anys sense estar amb un home, ni amb una dona, ni res, de res, haig après a espavilar-me tota sola i vulguis o no, això acaba pesant.
--Jo crec que és un llast massa pesat per dur-lo durant molt de temps.
--Sí, estic d'acord amb tu, tan sols parlar-ne ja m'ajuda.
--És una cosa que tu mateixa has de veure, si no ho tens clar... no passar res.
--També em sap greu pel Ventura i per tu.
--Per això no ho facis Roser, jo passo la nit tan tranquil·la aquí amb tu i tan contenta. Ara pot ser que a mitjanit faci una excursió al menjador o potser en somnis m'arronsa a tu i comença a omplir-te de petons. --La Roser riu, és el que buscava.-- La Manuela porta una camisa de dormir blanca, força curta i oberta d'escot. Li ha ofert a la convidada un peça per dormir, i ella s'ha decantat per un pijama, però sembla que només du ficada la part de dalt, perquè mentre parlen les cames de les dos s'han anant atansant i ara ja es comencen a fregar.
La Manuela es mor de ganes, bessa els llavis a la seu amiga, suaument, la Roser no es retira. S'interna una miqueta més en la boca de la Roser, que rep gustosa la llengua de la seua companya. Que dolça!, pensa, no recordava que els petons de les dones fossin tan dolços.
 Es regalen una estona per elles, fins que la Manuela li xiuxiueja a cau d'orella:
--Potser que anés a rescatar al Ventura, el pobre deu d'estar patint de valent tot sol al menjador.-- La Roser accepta encantada.
S'obre la porta i la desesperança malaltissa del Ventura desapareix amb els primers mots de la Manuela: --... potser això no t'ho hauria de dir, hauria de sortir de tu, dos dones soletes en una nit tan freda i un homenot com una casa jagut a la paret del costat, on s'ha vist!-- La Manuela tanca la porta, tot just el Ventura penetra a la cambra, la Roser complaent l'esguarda sobre el llit obert. No és el primer cop que es veu en una d'aquestes, sap que la solució per acontentar les dones és la diversió i el riure. Així s'hi estan, jugant, gairebé a fet i amagar una bona estona, canviant-les de posició quan elles les creien assolides, maniobrant per les caldejades extensions del jaç, explorant tots els accessos.


Raimundo Amador -"Ay qué gustito pa mis orejas"

 

dijous, 24 de desembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (24)


Se'ls ha fet l'hora de reposar, l'han endarrerit, l'han posposat dialogant de tot menys del que succeeix fora. La Manuela acaba de recollir les tasses i la tetera. La cuina endreçada, llesta per l'endemà.
--Afluixaré una mica la calefacció. Què vas passar fred anit Ventura?
--No, ans al contrari, vaig aclucar l'ull i no el vaig obrir fins que em despertà el sol.
--Hauries pogut tancar els finestrons.
--No et preocupis, ja n'estic acostumat, no sóc d'aixecar-me tard.
--Ho diu per mi --Dirigint-se a la Roser.--, que sóc una dormilega.
--No, no, ni tat sols hi haig pensat.
--No hi has pensat? Així malament rai.

El Ventura para el jaç. Les senyores entren i surten del bany. Un cop les dones tancades a l'habitació, hi va ell. Té aquella sensació, la que et revira la pell amb una escalfor endins, sols pensa amb les dones compartint llit... però no sap si n'hi ha un o dos dintre la cambra de la viceconsolessa. Pensa que li costarà dormir, que remugarà interiorment, que es maleirà els ossos si roman quiet matant l'estona, les hores, amb els ulls oberts jagut cap per amunt, intentant desconcertar la seua libido, activada des que ha començat a pelar alls. Es renta ben net, amb la cura pròpia d'un amant.


Veneno - " La muchachita (canción antinacionalista zamorana)"


dilluns, 21 de desembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (23)


Han començat a preparar d'hora el sopar, amb molta parsimònia, els tres a la cuina preparant un plat de pasta: tallarines; hi ha el que hi ha i poca cosa més. Escalfant l'oli, tallant l'all a llaminetes, picant la seva, sofregint-ho a foc molt, molt lent. La Manuela ha obert una ampolla de vi blanc, es van servint alhora que un fa una cosa o altra. Quan estar ben doradet l'empolsen amb julivert i l'hi afegeixen tomata ratllada. Llavors posen a coure la pasta. La Roser rehidrata els camagrocs. El Ventura se'n carrega de muntar les postres, disposa de les escorrialles de tres formatges i del forn, les dones diuen que d'això no en volen saber res, ho fiquen a les seues mans. Ell mateix ha caigut al parany, després de lloar amb tanta vehemència les arts formatgeres del seu poble. El sofregit és senzill, el truc es guarda en la calma de la cocció. Per fi la Roser hi avoca els bolets i serveix les copes fins a exhaurir l'ampolla, tots tres ho celebren amb grans escarafalls. L'amanida s'ha deixat, l'amanida, la Manuela esverada corre al rebost per una col, una escarola, una pastanaga, uns rabanets... també hi ha ceballots, però de nit no li apeteixen. Comença a mancar oli i vinagre, la sal li ensenyaran per sobre, l'assaonaran amb farigola i finalment la calorejaran amb uns grans de panís.
La Roser para taula, el Ventura ajuda a escórrer la pasta, després la Manuela li aporta el darrer toc amb una picada d'alfàbrega, avellanes i pinyons que tira per sobre una vegada la pasta a la paella. S'entaulen alhora, la Manuela obre una altra ampolla de vi, encén una pantalla cercant una ràdio, després tria el programa tot donat per inaugurat l'àpat. La caldera no para, fora gela de valent, gela tant que sembla que els carrers romanen congelats i res pugui ocórrer. Hi haurà cases que esgotaran les seues reserves, no sé si els distribuïdors tindran pebrots de continuar retenint el combustible als seus tancs. Val més pensar-hi demà, segur que l'alcaldessa ho acabarà solucionant, no hi ha persona més capaç, avui és de nit de contalles, de rialles, de portes endins i de fer profit compartint amb els qui són més a prop.

--No farem com aquell parell, que escoltaven dos emissores, cadascú fanàtic de la seua, i quan els tocava treballa junts, tancaven la ràdio.
--No, però no ens vindria gens malament escoltar una tercera.
--És el que comporta treballar en un lloc tancat, jo no el tindré mai aquest problema, a més a més només escolto la ràdio quan sóc a casa ben descansat, és com fumar, mai fumo treballant.
--Te'n guardaràs molt de fer-ho aquí. —La Roser se n'està apercebent de la flamant confiança entre els seus companys de taula.
El Ventura porta les postres, ha donat un cop de forn a un dels formatges, dintre ha introduït el més cremós que ha esdevingut líquid amb la capa exterior com cruixent. Amb el tercer formatge, de menys qualitat, el fa miques i l'espolsa sobre el plat com a decoració, untat amb una mica de mel. El resultat entusiasma a les dames. Faran una infusió de bona nit mentre conversen.
--Saps una cosa Ventura? Hi ha coses del teu poble que sempre m'he preguntat, no et creguis, coses més aviat pragmàtiques.
--Com per exemple?
--La consanguinitat.     



divendres, 18 de desembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (22)

El fred, el dipòsit de carburant del pis del costat és exhaurit, no ve d'avui, fa dies que l'alcaldessa ho pateix, però ella no és de les que es queixen per una mica de fred. La viceconsolessa ha insistit perquè aquesta nit es quedi al seu pis. El viceconsolat disposa de tres grans cisternes, que s'emplenen tot just arribada la tardor. Cosa d'un antic vicecònsol fredolic, que no les va arribar a gaudir, donada la curta durada del seu càrrec, però va solucionar d'una vegada per totes el problema de la calefacció.
--És ben curiosa la història dels antics vicecònsols, com no eren persones d'ofici, actuaven d'una manera molt particular, que segurament era el reflex de la seua personalitat. N'hi ha que s'hi van estar anys al davant del viceconsolat i les seues actes anuals, tot just emplenen quatre ratlles. En canvi n'hi va haver que van fer una tasca excel·lent.
--Jo me'n recordo especialment de l'Enric, vaig coincidir amb ell quan era regidora de turisme, en canvi dels anteriors, reconec que mai em vaig fixar amb ells.
--L'Enric és un dels grans, al seu legat li devem l'impuls que va donar al viceconsolat després de molts anys d'ostracisme.
--Sí, me'n recordo perfectament, i no tan sols això, ell va ser fonamental en la difusió turística de la Vall, participant activament en la creació de les primeres infraestructures amb cara i ulls, va ser el millor col·laborador que vaig tenir, una llàstima, cada cop estic més convençuda que la seua marxa va significar o va coincidir, i no crec que sigui casualitat, amb l'inici els nostres problemes. Saps si encara es viu?
--Sí, sí, viu al petit país, no té adreça fixa, crec que encara passa llargues temporades ingressat a un hospital, el seu correu és el mateix que el del ministeri, li deuen tramitar ells, ho sé pels correus de l'antiga viceconsolessa, mantenien la comunicació.
--Sí, és que era més que la seua secretària.
--El bé que en vindria a mi una secretària, una cosa que ell va aconseguir i que jo haig perdut.
--Podries agafar algú amb pràctiques, no dic ara, però més endavant, per què no?--L'alcaldessa constantment mirant pel bé dels seus conciutadans.



dimarts, 15 de desembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (21)

El Romero ha tret un paquet de cigarrets d'importació i han començat a fumar un darrere l'altre. Cap dels dos és un gran fumador, entre canya, cigarret i ametlles salades van matant l'estona, isolats del que pugui succeir al carrer.
Quan per fi s'ha fet l'hora amb el Ventura fen via fins al viceconsolat, tampoc recorda exactament del que havien xerrat durant més de dos hores. Va una mica content, per la cervesa, que el fa pixar cada quart d'hora, i per l'estada a can Romero, compartint mils de coses, amb un flux vertiginós: novel·les, cinema, futbol, botes de cuir, còctels, preferències masturbatòries, la llum a les muntanyes, tipus favorits de dones... no sé, el Romero és un paio amb el qual es pot parlar de tot. Content, perquè no trigarà a veure a la Manuela, és ja fosc i els pesats ja hauran marxat. Fa molt fred al carrer, el cel és ben ras, es prepara una bona gelada.
L'alcaldessa li obre la porta del pis del viceconsolat. Es descalça i es posa unes sabatilles confeccionades pel sabater, li va fenomenal per asserenar-se uns minuts, i ficar-se a lloc, ha de reprimir l'excitació, sent a les dones parlant dels fets de la jornada. Ell ha romàs a l'interior d'una bombolla etílica, es veu que han caigut hòsties per tot arreu.
La viceconsolessa davant d'una pantalla oberta, acaba d'informar dels successos al seu ministeri, que d'ençà que va passar tot allò del judici que no es va celebrar mai, no li foten punyeter cas. Fins i tot ja no rep informes sobre l'empresonament del detingut. El darrer que van saber és que el procés de la seua causa encara no s'havia iniciat. El petit país té un nombre de jutges limitat, i donada la seua localització, constantment se li obren nous processos d'urgència. El cas del pobre Ramiro és tant clar, que no li vindrà d'un retràs més. A més a més, els informes són del tot favorables, en absolut es tracta d'un pres problemàtic, i la seua salut des que va ingressar a la presó ha millorat en tots els aspectes. De seguida va ser traslladat amb els presos comuns, abandonant l'ala psiquiàtrica.
Aprofitant l'avinentesa, obre comunicació amb diferents cases de la Vall. De moment tot està en ordre, els militars no han fet cap moviment, se suposa que esperaran l'endemà, els hi han fet molt mal, segurament efectuaran un atac ben aviat. Sempre és igual, són de sang calenta; ara que semblava que la situació s'havia temperat. Finalment connecta amb èxit amb can Badià, encetant un diàleg amb la jove de la casa. Allà dalt, el mas més alt de la Vall, tot és estable, encara és ple de neu, i comenta que aquesta nit fa pinta de què ho gelarà tot, la temperatura està enfonsant-se, feia anys que no veia cosa semblant. Tanca saludant al Ventura i que sobretot no tingui cap pressa per pujar, que tenen de tot i no els hi falta de res. Ni l'alcaldessa, ni la viceconsolessa l'han volgut amoïnar amb els successos del poble.



divendres, 11 de desembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (20)

El reforç s'ha trobat l'estesa, sota, tot just passat el turó. Els estaven esperant, han comentat, els han permès entrar i abans que poguessin fugir se'ls han despatxat, els han pelat a tots? No, n'hi ha un parell que no els han identificat, no saben si els tenen d'ostatges o han caigut prop de les termes. Però no, deuen ser els que estan disparant les rafegues que se senten en aquests moments.
L'esquadra ha creuat el pont del torrent i ha passat sota el turó escapçat encara en formació, les termes són a poc més d'un quilòmetre. Llavors el sergent ha ordenat que un caporal i un soldat fessin l'avançada. La resta s'han esperat en un retomb de la pista a cobert de l'observança de les termes. Les ràdios no serveixen, els codis són desxifrats pels aparells dels bandits, que mantenen l'equip en bones condicions, els senyals han de ser a la manera tradicional, si no s'està ben coordinat, mancant contacte visual, pot du a errors greus. L'avançada ha transmès amb el xiulet del cant del pit-roig que tot és correcte i l'esquadra podia avançar fins al següent punt amb condicions del tot favorables. Alhora ells també han avançat fins a abastar una posició de privilegi amb l'objectiu franc. Amb tots dos grups ben aposentats amb el proper moviment a vista, han estat esperant la confirmació del sergent, que reguardant des de la seua posició, entén l'avortament de l'escomesa. El sotsoficial és un dels millors de la seua promoció, llastima que un minúscul defecte auditiu, mai detectat, ni en les proves d'accés a l'acadèmia, com tampoc a les revisions semestrals, l'ha fet confondre. La veritat que ell sempre li havia estranyat la seua manca de sentit musical, pràcticament no discerneix tonalitats, ni melodies, el que li impedeix gaudir de la música, un art que tant complau a la resta del gènere humà. Finalment la falta de rigor en revisions mèdiques de l'exèrcit, l'ha dut a la mort, acompanyat de la quasi totalitat dels seus homes.
Han esperat amb impaciència fins que han escoltat els trets, venien de lluny, no pas d'on ells havien avançat. Retronaven i s'escampava per tota la vall amb un so atordidor. Els de les termes han sortit del cau, tenien tres individus a tret fàcil. No han fet cap moviment. Les ràfegues inicials s'han transformat en tirs selectius i espaiats. Minuts més tard han ressonat els trets de gràcia. S'han replegat amb molta cautela, retornant pas a pas sobre les seues petjades. En arribar prop de la corba d'on havíem partit d'avançada, han davallat silenciosament pel talús que mena al riu, ja que per dalt la cinglera talla tota possibilitat. Sabedors del seu desavantatge, han cercat el millor punt de visió possible. No es veia cap moviment, però s'escoltava, per fi dos persones s'han delatat en incorporar-se, carregant amb totes les armes i munició que els seus cossos permetia, llavors ràpidament han sortit de l'amagatall i els han disparat a plaer. Indefensos, immobilitzats pel pes, no han pogut replicar ni córrer ni res de res, els han pelat, igual que ells havien fet minuts abans amb tota l'esquadra des del turó escapçat, es veu que no sabien contar, o simplement els havia encegat l'escàndol de la sang fàcil. Després un, ha regressat a la caserna per informar i l'altre a pres la privilegiada posició del turó davant qualsevol escomesa dels atrinxerats a les termes. Aquests no han fet moviment, han esperat una estona a decidir-se. No era possible la comunicació amb la posició del turó, suposaven que l'havien perduda i es cagaven en tot. La posició és la clau de la defensa, d'allí estan, amb només dos homes es pot combatre tot un batalló, poden aguantar fins a la primavera si cal, ara hauran de canviar d'estratègia. No és l'hora de lamentar-se de la inutilitat de la parella de guàrdia, ni de preguntar-se com havien pogut perdre una posició inconquerible, és l'hora de pensar i sobretot d'actuar aprofitant el desordre amb la màxima eficiència, els hi va la pell.


Foto: Josep Maria Molgor.

dilluns, 7 de desembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (19)



















Tanca la porta de la casa familiar de la senyora Elisa, es corda la jaca abans de baixar el parell d'esglaons del vestíbul i del curt passadís que mena a l'exterior. Mentre s'acaba de cordar els botons li ve al cap la frase d'un vell conegut d'Escalabornava, un senyor gran que sempre que entrava a la casa de son pare feia el mateix comentari: Per aquest passadís no surt un mort. Es referia a l'accessibilitat de pas d'un taüt. Son pare li responia que els traurien per la finestra, sa mare amb mala llet afegia que no emprenyés massa, si no volia eixir pel finestral amb els peus per davant. Per aquella època la casa era nova i mai havia mort ningú dintre. Amb el pas dels anys els habitants de la casa han anat traspassat, ell com el nen de la casa ho ha anat observant, però cap d'ells va morir en el seu interior, ni va ser transportat un cop mort. Així doncs, com diria el senyor Evaristo: per aquesta entrada tampoc eixiria un mort.
Els morts no tenen per què entrar a les cases, són al carrer. Lentament la camioneta de l'ajuntament remunta el carrer, lentament uns degotalls rojos s'escolen entre els llistons tacant l'empedrat. Viatgen a la caixa amuntegats, uns cossos d'uniforme. El Ventura no sap on ficar-se, tira carrer avall, l'únic que és fora és el Romero, guaitant des de la seua talaia. En acostar-s'hi, li fa un ostensible gest amb el braç de què pugi. Enfila les cinc escales, i els dos homes entren al local, el Romero tanca la porta amb clau. De seguida li ofereix un cafè, però no són hores de cafè pel Ventura. Després diu que es fotrà una canya, encara li queden una vintena de barrils i d'aquí a què s'acabin... que no es facin malbé! Pren un parell de gerres de mig litre i fa unes bones tirades. El Romero no diu res, va endreçant, rentant les restes del dinar. Avui ha tingut turistes, els que estan retinguts a l'hotel guapo, és el primer dia que surten a menjar fora, es veu que ja n'estan tips del menú; tens deu primers i deu segons i amb això tiren tota la temporada, són bons plats, però quan fa tants dies que hi ets allotjat, ja no saps que demanar. Han vingut escoltats, ara els soldats s'han quedat fora a la porta, han tingut la decència de no entrar amb les armes. Després els ha convidat a cafè i pastes a la terrasseta. No estaven gens preocupats, tot i que li han comentat que avui farien una temptativa a les termes, res definitiu una petita escaramussa per calibrar les forces i observar el comportament de l'enemic. Hi anava una esquadra amb dos comandaments, un caporal amb els ous pelats d'entrar en combat a les trifulgues de la frontera sud, i un jove sergent amb molt de talent i carisma.
No té present quants membres componen una esquadra, es deslliurà del servei per fill de vídua amb negoci propi, no obstant la caixa anava ben plena. Els trets s'han sentit prop del poble quan servia les postres i alguns senyors han sortit a fumar a la terrassa. Com a molt lluny venien del turó escapçat, no pas de les termes que és on era prevista l'escomesa. Pinta malament comenta el Romero, que en poc temps ha vist més morts per arma de foc que el seu germà emigrat a l'estranger, aquell a qui li van enxampar dos guerres consecutives, d'altra banda el seu únic germà i bessó, per molt que no s'assemblin en res, i físicament encara menys, l'un és ros o ho era la darrera vegada que el va veure, farà més de trenta anys, i el Romero és ben bru i pelut, el frondós bigoti el delata, si fos per ell, es deixaria una espessa barba, però el negoci obliga.


         Robert Wyatt - "Maryan"


divendres, 4 de desembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (18)


A casa de la senyora Elisa es reuneixen tots a taula. Dinen amb la ràdio encesa i els homes de la família comenten les notícies amb ironia i certa mala llet, d'aquí estan almenys s'ho poden permetre. La presència del Ventura no ha destorbat la rutina quotidiana, abans el diumenge era el dia que es trencava aquesta rutina, a hores d'ara no hi ha ni diumenges ni dilluns. Enllesteixen, els homes pleguen els seus plats i els deixen a la pica, s'acomiaden i marxen a treballar, refent el negoci familiar cremat afectat per l'incendi dels restaurants populars. L'única sastreria de la Vall, totes les teles perdudes, no només fan vestits a mida, també es cuiden dels cortinatges, jocs de taula, llençols, etc. Sempre per encàrrec, a gust del client. La sobretaula transcorre sense interferències masculines, llevat del convidat; tampoc ell és centre d'atenció, les senyores: la senyora Elisa, la seua germana viuda, i la seua nora, s'estimen més xerrar de motius més ordinaris, començant per un repàs als coneguts que estan patint malalties greus, per elles regularment visitats, i sense cap metge repeteixen, cap metge que les atengui. La gravetat puja fins a un punt en el qual és millor canvia de tema. Es veu que la Clara és una noia que les té una mica preocupades, és bona xicota i tot allò que es diu: estudiosa, perseverant, treballadora... fresca la defineix la viuda (com un pom de flors de cirerer a punta de dia, afegiria el Ventura). Doncs el xicot de can Favero li va darrere, ell és un parell d'anys més jove, igualment és un noi intel·ligent, dinàmic i ben plantat. El que passa que ella és tossuda, quan són al poble per vacances, o com ara per motius obvis, sempre els veuràs junts, s'entenen de meravella, fan una parella estupenda, tothom ho diu, però ella és difícil, sembla la fiereta domada, és rebeca la punyetera i això del xicot d'en Favero ho veu com massa predicible, ella vol viure lliure, viatjar, volta món, acabar la carrera i dedicar-se a la investigació en una important universitat, i pareix que si va més endavant amb el xicot d'en Favero li impediria fer totes aquestes coses. La senyora Elisa li ha fet veure més d'una vegada que això no té per què ser com pensa, el noi no és un d'aquells dels que tallen les ales, ans al contrari, és un xicot força comprensiu, inquiet i està boig per ella. La germana assegura que ella també està boja per ell. A més a més la Clara dóna massa importància a les coses, diu la nora, el que no ha de fer és posar tantes impedimentes a l'amor, l'amor s'ha de deixar anar, com l'arròs ben solt, val més patir d'amor que repenedir-se de no haver-ne patit, i quan s'és jove, que coi endavant va, si és que em penso que el té a dieta estricta, ni petons li deixa fer. Es veu que el noi no s'exposa a un desdeny, i va tirant, sols estar amb ella, l'alegra la vida, ell sap que també l'estima. Potser en té un altre a la capital? Això no ho sabem. No, esmenta la nora, que hi manté correspondència regular, ella no parla de cap noi com parla del xicot d'en Favero
I parlant de la vida amorosa de la Clara, que sembla molt més interessant que la de resta dels congregats junts, passen l'estona fins que les senyores comencen a desar-ho tot i a iniciar la neteja, aleshores el Ventura és convidat a marxar, comentant-li que val més que trigui una estona a retornar al viceconsolat, si es vol evitar l'espectacle de cada tarda amb els talossos del gasoil discutint, i a la Manuela desesperada, no veient l'hora de fotre'ls al carrer, amb l'agreujant de què avui les dones no hi van. La senyora Elisa li comenta que ha parlat amb l'alcaldessa i demà a la tarda, tot just acabar de dinar, l'acompanyarà als magatzems de provisió, a veure què podran fer? És curiós com en aquest poble tothom es comunica i parla d'ell, sense que sàpiga mai res. 




 

dimarts, 1 de desembre de 2015

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (17)

Ella ja està encesa, roman un minut en silenci amb la ment en blanc, després s'incorpora i es trau de sota la bata el culotte violeta, es toca, la flama ja ha pres, l'espera és una delícia.
Trempar no ha estat gens difícil, més exposat és comunicar que ja és a punt. Ella triga, finalment la crida pel seu nom. La Manuela entra al saló, ell s'ha tret els pantalons i els mitjons, conserva la samarreta imperi, es protegeix de la primera ullada darrera la taula menjador, ella només s'ha tret les ulleres, conserva la bata, potser un fil més fluixa de la cintura. Camina gairebé sense fregar l'empostissat, decidida a donar el tom a la taula, quan és a la vista el Ventura es desfà de la mena d'estola que el cobrís de cintura avall.
--No està malament. --Comenta sense deixar de mirar-la. --Puc? --Gest afirmatiu del Ventura que no s'havia vist mai en una com aquesta, du la polla ben dreçada amb la sota vena dobla com un polsar.--No, no està gens de malament. --Efectivament la calibra amb la mà. --És formosa. --La recorre suaument amb els dits. Sospira. --Per què no seus? --Seu en una cadira, ella s'obre la bata i lentament s'acobla d'esquena damunt seu, se l'encara, baixa els malucs fins a topar amb les seues cuixes, inicia uns moviments de vaivé amb tota la polla dintre. El Ventura no sap si tocar-la, si agafar-la per la cintura, si llepar-li el coll, es desespera, de moment no fa res, ella és la que va amunt i avall, acompanya els moviments amb uns girs de coll difícil de descriure, ella marca el ritme, no se la sent gaire, no és una dona de grans dispendis sonors, l'home està confús, s'ho passa bé, però no sap ben bé que fer, ella no té cap intenció d'aturar-se, ell acostuma a aguantar bastant amb aquesta postura, a ella tant li fa, prossegueix pujant i baixant ara més lent, ara ràpid fregant el clítoris, coneix el seu cos perfectament.
S'escola, se la sent respirar, ell darrere continua resistint, ella accelera, aconsegueix un orgasme, llavors baixa el ritme, i el reprèn, està molt lubricada, ell comença fer carotes, es mossega els llavis, ella ho torna aconseguir, un tercer cop canvia els moviments pensant amb el seu partenaire, ell la pren d'una espatlla i aixeca el cul de la cadira, l'eleva, ella està encantada, encara que ell no ho sap, passen un parell de minuts, abans no conclou.
Resta una estona amb els ulls tancats observant les pampallugues. Ella es lleva, se'l mira de reüll, somrient es dirigeix al bany, primer s'atansa a la cuina per recollir el culotte. Quan de temps feia que no veia pampallugues després d'un orgasme? Potser algun cop amb l'especialista del poble, però fa molt de temps. La Manuela surt del bany i se'n va directa a la seua cambra, a l'hora que li dedica un ampli somriure.
Vora migdia, la Manuela ix de la seua habitació preparada per sortir al carrer.
--Me'n vaig, haig de solucionar un parell de coses, avui vas a dinar a casa de l'Elisa, estàs convidat, saps on és? És al costat mateix de la casa de la Clara, ens veurem més tard. —Canvia el to per afegir la darrera frase. ---La propera velada ja intimarem una mica més.


Charlotte Gainsbourg - "Just Like A Woman"