Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (8)

   Fa bé, a la cuina no hi cap tanta gent, hi ha dos dones fen paquets i la Clara preparant te. Ella el presenta, les senyores amb gran educació el saluden, se sent afalagat. De seguida li demanen per Escalabornava, es veu que estan intrigadíssimes, fan grans escarafalls a tot el que els hi conta, que realment són quatre generalitats, ell només és un recader, i encara que sembli rar, no està avesat a crear tanta expectació. La viceconsolessa fa per entrar a la cuina, ve a buscar unes pastetes pel te, de seguida les dones li fan cinc cèntims de la condició del Ventura. Igualment representa una gran notícia per ella, abans que res el que fa és presentar-li a les persones congregades a la cuina, a la resta ja els anirà coneixent, li comenta a sotto voce. Una, la que ja coneix, és la Clara, la més jove. Nascuda al poble, estudiant de física teòrica la capital del país, retinguda temporalment degut a l'estat de setge que pateixen. La senyora dels cabells grisos és una tieta llunyana de la Clara, treballa a l'oficina de telecomunicacions estatals, actualment tancada per la força armada, que en canvi permet el funcionament de l'única companyia privada que opera a la Vall, coses de les lleis de la lliure competència, a més a més si algú ha de guanyar diners, ha de ser el qui té la paella pel mànec. La senyora espectacular de cabells bruns és la batllessa, no cal dir-ho, apartada momentàniament del seu mandat. I ella: viceconsolessa recent, des que la darrera que ocupà el càrrec va ser assassinada.

--Conec la història. --Respon el Ventura

--Així doncs no cal insistir.

--El que no sé, és el que ha pogut passar perquè hàgiu arribat fins aquesta situació. No sé si obro correctament esmentant-ho, perquè em fa la impressió de com si ningú en volgués parlar.

--Ho has de comprendre, vosaltres a Escalabornava segurament conviviu amb més normalitat amb situacions d'inseguretat, però la resta del món estem fets a una certa forma de vida més emparada o més conseqüent o no sé, més com cal. Nosaltres hem apostat per la seguretat davant certa incertesa, tu ja m'entens. --No és el primer cop que el Ventura sent comentaris semblants sobre el seu poble de la gent de la Vall, i com totes les altres vegades, no acaba de comprendre el que volen dir.

--Jo no sóc de la vall, ni tan sols de la província. --Prossegueix la viceconsolessa. --i crec que allà d'on vinc, aquesta addicció per la seguretat és encara més notòria. --El Ventura continua esperant que li contin alguna cosa.

--A mi no em fa res explicar-li, no és pas tan complicat. --L'encantadora jove, se la veu un xic nerviosa, un pèl desassossegada, farta ja del seu empresonament. La reprimida impaciència l'obliga a relatar els fets estructuradament, no obstant amb certa indecisió inicial:

--Les casualitats van desfermar el monstre.--

La senyora alcaldessa li dóna un cop de mà puntualitzant acuradament, no l'origen, que ja tothom suposa (potser el Ventura no) conegut, sinó l'arrencada: --Quan es va enfocar l'atenció dels mitjans sobre el nostre poble, i es va concentrar una gernació de gent recercant informació sobre el fet que van trasbalsar la nació sencera, a més a més de patir les conseqüències d'un conflicte diplomàtic de primer ordre, van atraure també als indesitjables que volen treure profit de les aigües tèrboles.-- 

Robert Wyatt - "Team Spirit" 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (7)

              És l'hora de la migdiada, en canvi és quan més gent s'hi veu pel carrer. Passa per davant de l'hotel guapo, i veu que té vigilància pagada a la porta. L'hotel funciona, van evacuar els darrers hostes, però romanen un parell de grups atrapats a la muntanya, no feien una gran ruta, però la gran nevada els enganxà i els obligà a restar durant unes setmanes en un mas, a la riba contrària de can Badià, on diuen que a l'hivern és més amable amb la serra. Aquests turistes són, com després li explicaran, l'esperança de què s'obrin aviat les comunicacions amb la resta del país i de què tot, en el possible, torni a la normalitat. A la plaça de l'església hi ha grups d'ancians xerrant acaronats pel sol. L'autobús no s'ha mogut, pel carreró baixen un parell de senyores carregades amb cistells plens de verdures. Més avall, vora el riu, es veuen nens jugant. Si acabés d'arribar al poble, diria que no passa res d'estrany, malgrat la gent que transita pels carrers semblin que vagin a la seua, a pinyó fitxo, com a preu fet. Ningú li diu res, ningú el mira. Una botiga té la persiana mig oberta, una altra continua tancada, però amb llum dintre.

El viceconsolat ocupa una primera planta d'una casa gens ostentosa, propera a un parell de restaurants populars, també tancats i barrats. D'aquí estan, el Ventura no pot veure el restaurant del carrer paral·lel, cremat. A l'entrada hi figura una placa identificativa, la porta del carrer és oberta, la del vestíbul no. Palplantat davant del botó de l'intèrfon espera a què se li ocorri alguna cosa coherent a dir. En aquestes una persona penetra al vestíbul. És una noia jove de mirada franca que li demana si puja al viceconsolat. Ell es presenta el més correctament que li han ensenyat, la paraula clau sempre és Escalabornava. La noia es diu Clara, ho diu a l'intèrfon, tot seguit la porta s'obra. Pugen tots dos, la viceconsolessa actual fa totes les feines, fins i tot la de portera, els acull, els hi demana els abrics, i els convida a entrar. El pis no és gran, la taula del menjador sembla ser també la de treball. Veu una altra taula més petita en una habitació, gairebé l'ocupa totalment. Hi ha gent al pis, a la cuina se sent xivarri i al menjador-despatx-sala d'estar, ja n'hi ha contat cinc.

La noia amb la qui ha pujat és un àngel, se n'ha adonat tot just mirar-la als ulls. Des que són al pis no ha pogut deixar d'observar-la, és una d'aquelles persones que il·luminen per on avancen. La gent xerra, no sap de quina cosa, no és un ambient confiat, no és pas una festa; sinó estès tan atent a la noia ja s'hauria assabentat d'alguna cosa. La jove es perd per la cuina, llavors pot iniciar la seua recerca. Les cinc persones parlen molt i fort, sembla que no els importi dos rals el que foti el Ventura a la sala. La discussió pot pujar de volum, de fogositat, però és vinculada a un punt que mena a dos aspectes i d'aquests retorna al punt inicial. Fa estona que ho dóna per inútil, només espera que la Clara surti de la cuina, o millor, per què no atansar-s'hi ell? 

  Robert Wyatt - "Yolanda"

 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (6)

Per fi a la casa Pairal veu als guàrdies de porta dintre, en un vestíbul totalment buit. Sap que ha d'anar directament al gra, abans que l'astuta ment dels polis iniciï el seu procés deductiu. Demanar per la fonda de dalt, cercar allotjament, l'ha trobat tancada, necessita un lloc per passar-hi un parell de dies. Els polis estan escamats, li demanen la documentació abans que pugui dir res. Després li diuen que la fonda de dalt va ser assaltada, ja fa més d'un mes, i si no coneix ningú, li serà difícil trobar lloc per sojornar al poble. Els accessos a la Vall són tancats fins a nova ordre, i que se'n vagi, que ells no hi són per donar-li informació de cap mena, no és pas la seua feina. On pot anar? Els hi demana. No ho saben, a la caserna li podran dir alguna cosa. Ells són forasters i no coneixen res més.
Més amunt, tot just un parell de carrers costeruts, hi ha la caserna, no és el primer cop que la visita, l'última vegada era plena de gent uniformada, ara no deixen ni atansar-se a la porta, la patrulla de vigilància externa el deté abans que ni tan sols intenti canviar de vorera. Prohibit, un altre cop la documentació. És muntaner, vos? Li demanen amb un accent força allunyat del nord. Un se'n fot, que torni a pujar a la serra, segur que estarà més tranquil que en aquest maleit poble. El company, amb més ganes de xerrar, li respon que a la caserna no hi queda ningú del poble, als guàrdies autòctons els han anat pelant, tampoc n'hi havia tants, la majoria van caure durant els primers dies de l'escomesa, van anar per ells quan ja començaven a fer nosa. Van ser sobrepassats pels esdeveniments, no va ser culpa seua. No es pot estendre més, han de continuar la patrulla, abans li fan saber que al poble hi ha toc de queda a les sis de la tarda.

Pensa: ha de fer la compra per can Badià per l'avituallament, estan can Romero obert cap problema, per passar-hi la nit alguna casa buida trobarà, encara recorda l'indret aquell, on hi havia una casa de tolerància, hi va anar i va acabar fent la migdiada, però un lloc de recés deu haver davant tanta adversitat. El poble no és tan gran, finalment acabarà trobant-lo.

El troba, ha tornat a cal Romero per dinar i aquest l'ha informat, més encertat seria dir que se li ha escapat inconscientment, encara que ell ja s'ho hagués pogut imaginar. L'únic lloc neutral del poble és el viceconsolat del petit país. Ell s'hi atansa, més que res per informar-se d'on es pot fer amb els queviures que ha baixat a comprar, per no regressar a cal Badià amb les mans buides, perquè donada la situació, tampoc fa per una estada de repòs.

  Robert Wyatt - "Alife"
 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (5)

              --Així doncs, feia temps que no us atansàveu pel poble. --El Ventura pensa mentalment que tot just fa quatre o cinc mesos, sis com a molt. --Han canviat molt les coses des de llavors. --Pausa, auto-lamentació interna, no sap si tornar a engegar, preferiria parlar d'altres coses. Reprèn la conversa mirant com l'home d'Escalabornava gaudeix del seu esmorzar. --Jo me'n vaig adonar de seguida. Ho vaig preveure, la gent, els del poble, van trigar més, però jo un dia vaig veure una cosa que no em va agradar gens. --El Ventura troba exquisida la penca de cansalada viada que li ha servit el Romero.

--És d'aquí baix a la Vall aquesta cansalada?

--Ja ho pots ben dir, no les teniu pas tan bones per allà dalt.

--Com aquesta sí que no, té un sabor força singular.

--És la curació, l'assecador és just a la confluència de la torrentera, això i les mans de l'artista és clar.

--Excel·lent! Però és curiós que recordi el gust, és un sabor que em transporta vers la infància, crec que no és el primer cop que en menjo, no.

--Home, probablement alguna vegada algú n'ha dut cap allà dalt.

--Segurament, ara feia molt temps... déu n'hi do!

--Aquí tenim poc, però bo, també per aquest motiu ara ens passa lo que ens passa. --El plat resta ben net. --Una mica de raïm per completar l'àpat mestre?

--I tant. --Respon un Ventura més que satisfet.

El cafè de cal Romero és el millor de la Vall i província, el Ventura repeteix.

En tota l'estona no ha entrat ningú, al Ventura tant li fa, ni s'hi fixa en aquestes coses, per ell com menys gent millor. No té pas ganes d'aixecar-se, però ho ha de fer. El Romero després de cobrar ha desaparegut pels interiors del local. Pensa que ja s'ha fet l'hora del mercat i fa per regressar a la plaça. El Romero és fora, escombrant la terrasseta, el veu marxar carrer avall, mans a les butxaques.

Del mercat ni les ombres, els carrers continuen buits, fa fred, no fa per passejar, ni per aturar-se a pensar que fer. El més assenyat: refer les passades vers l'ajuntament, passar per davant del Cal Romero i demanar-li informació, però ja no hi és fora.

              Robert Wyatt - "Alifib"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (4)

            Assegut a una taula propera al taulell, espera l'esmorzar llegint un vell diari de la capital. És de fa una setmana, però li ve tot de nou, al mas de la família del Damiano s'escolta la ràdio matinal, però les dones de la casa no suporten els informatius, i només escolten música o programes d'humor.

L'amo surt amb el plat en una mà i ampolla de vi a l'altra.

--Vos no sou pas d'aquí mestre.

--No, avui haig baixat de la muntanya.

--Ja me n'haig adonat, en feu la pinta, si no fos així, no us haguera servit pas, en aquest local ja no se serveix a qualsevol.

--La porta és oberta.

--Això sempre, és lo poc que mantenim igual com abans. Crec que és l'únic local del poble que continua amb la porta sempre franca. Ara, no m'agafaran desprevingut. --El Romero torna a la cuina, es renta les mans sota l'aixeta, s'eixuga i torna al menjador. --Sou valent també vos, baixar de la muntanya amb aquestes circumstàncies...

--Bé, ja estic acostumat, és la meua feina, a la neu se l'ha de conèixer, si la saps llegir com cal, no te'n donarà mai de problemes, has de jugar-li sempre a favor.

--No és a la neu al que feia esment. D'on veniu vos, si no és molt preguntar?

--Ara baixo del mas del Badià, encara que sóc de més lluny d'Escalabornava,

--Home!, ben arribat, feia molt de temps que no en sabia res, d'ençà que vaig sentir que el fill de cal Badià se n'hi anava, i tampoc és que sigui una persona que xerri gaire, quan baixava al poble passava com ànima en pena. Això que es van fer molt amb aquell noi, el vicecònsol, Enric crec recordar que es deia, llàstima de nano, amb ell encara aquí, una altra cara faríem. Era un bon jan, jo no el tenia de client habitual, però les vegades que venia ja se'l veia com un paio ben ferm. Collons si es va notar la seua mà en el poc temps que va estar amb nosaltres! I vos mestre, feia temps que no baixava?

--Home no massa, vaig baixar a buscar al Damiano, en els dies que vosaltres anomeneu: gran judici. --Silenci, el Romero té presents els llunyans dies del vicecònsol Enric, però com gairebé tot el poble, sent molt distants les setmanes del judici que mai se celebrà.

Robert Wyatt - "Shipbuilding" 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (3)

La darrera vegada que el recader d'Escalabornava va ser al poble, la situació era ben diferent, sí que feia més bo, que el poble era ple de gent forastera, el difícil era trobar allotjament i no s'hi cabia pel carrer. Tampoc eren circumstàncies habituals; és que avui el poble sembla desolat. És hivern i és d'hora, els nens aviat hauran d'anar a escola, i la gent ja està llevada, és dia de cada de dia i a més a més dia de mercat. Mentre davalla fins a la plaça de l'església no hi veu ningú. Potser és colgada la collada de la carretera? Serà molt! Ja fa uns dies que no neva i la màquina puja cada dia. La plaça també és buida, l'autocar, com de costum, aparcat de cara a baix a la rampa de sortida. La botiga dels guies no obra fins a les deu, posa a la porta. Els ha vist alguna vegada caminant per la muntanya, passen lluny de les seues rutes, encara que de vegades alguns atrevits s'aventuren un mica més. La gent que busca alçada, remunta els pics més alts de la serralada, a gran distància d'aquí, potser algun cop algú s'ha internat pels seus dominis, una vegada es va trobar una manyopla en un lloc realment estrany, tant per la seua situació com dificultat, però si ha estat així, ell mai no els ha vist.

A la plaça de baix és tot tancat. Ha passat per davant de l'hotel guapo, i sembla tranquil, els seus passos el duen a l'ajuntament. Pel carrer que hi puja hi ha llum a Can Romero. Ell no el coneix, no hi ha estat mai, però és un local que obra cada dia de la setmana. Romero va fer l'agost durant la temporada del gran judici, que després no va ser, però entre que uns i altres s'esclarien el restaurant era ple dia i nit, gairebé va exhaurir les càmeres de gènere. Puja les escales de la terrasseta de can Romero, hi ha llum a l'interior, la porta és oberta. El local és gran, el taulell al fons, la cafetera en marxa, se sent bellugar algú darrere a la cuina. Surt l'amo, saluda. Li demana per l'esmorzar, cap problema, li respon el Romero. Potser un plat calent?, demana el Ventura, com vostè desitgi mestre.

Robert Wyatt - "Littel Red Riding Hood Hit the Road"

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (2)

Davallar fins al poble a primera hora del matí, amb la neu dura i compactada rere d'uns jorns serenys, serà divertit. Les pales permetran una esquiada perfecta, gairebé fins a les crestes que menen al mirador. Pensa passar-s'hi un parell de dies, ara que el temps ho permet, i regressar tranquil·lament també de bon matí, abans que es transformi la neu de les solanes.

Des del mirador estant, albira els carrers del poble prou nets de neu, el rierol corre, l'afluent glaçat. Els sorolls de la vila no abasten l'àrea del mirador. Plega els esquis i davalla per la tartera pelada a salts de cabirol. El terrabastall que provoca resta apaivagat pels auto-generadors de moltes cases, es veu que fa uns dies que pateixen un tall de llum, que en altres circumstàncies seria la principal preocupació de l'alcaldessa, però actualment i tal com estan les coses, tan sols és una més a sumar al cúmul d'adversitats.

És una persona que normalment li surten bé les coses, no pateix gaire pels possibles entrebancs que puguin entorpir la seua empresa, no acostuma a passar, posseeix la suficient intuïció per avançar-se als problemes, els preveu abans que apareguin. No hi ha assumpte: si no percep els obstacles, és que no n'hi ha, o almenys, a ell no l'afecten. Aleshores ha baixat pels carrers del poble tot confiat cercant una fonda, no les freqüentades per turistes, una de les de tota la vida. També podria dormir refugiat en un paller o petit cobert qualsevol, però potser s'està fent gran i cada cop aprecia més l'escalfor d'un bon llit, ja n'ha patit prou de fred.

Ha anat directe a la fonda alta, la més allunyada del centre, aquí lloguen habitacions a l'última planta. La mare del Damiano li ha donat referències: quasi sempre l'ocupen xofers i viatjants, el lloc és net i la teca abundosa, els amos no accepten turistes, l'únic problema és que estigui plena. La troba tancada. Estranyat truca a la porta del davant, cercant informació.

--No hi ha ningú, la policia la va tancar, vagi-se'n a cercar lloc per altre cantó, aquí no trobarà res de bo. --Li han deixat anar de mal aire des de darrere d'un finestró una veu ronca, mes forta. --Marxi's d'una vegada. --Li etziba la veu. 

Robert Wyatt - "Sea Song" 

 

Nous contes per un nou estat. - Setè: EL VICECONSOLAT (1)

            El Ventura ha fet amistat amb les senyores de la casa. Tot just arribat al mas familiar del Damiano, s'han succeït les borrasques, impossibilitant la seua tornada a Escalabornava. Encara que fot un cop de mà a les feines comunitàries, es passa moltes estones mortes entre la cuina i el menjador. A l'exterior les nevades dificulten la mobilitat, el bestiar resta tancat alimentant-se de l'herba tallada a l'estiu, el rebost fa goig, el foc és encès tot el dia. El Damiano roman la major part del temps reclòs a la seua habitació, estudiant els tres llibres que es va baixar d'Escalabornava. Les senyores fan conya en què l'hauran de mantenir tot l'hivern. És que va ser sols arribar i començar a nevar com feia anys que no es veia. Després va ventar, va fer molt de fred, un fred que ho glaçava tot, seguidament van venir un parell de dies tranquils, que van servir per netejar i obrir camins per la neu, esforç inútil, donat que el tercer dia va tornar a nevar, no amb tanta fúria, però sí prolongadament.

Actualment l'anticicló és instal·lat. Als matins la boira anega la vall, després es dilueix reptant pels vessants, però la quantitat de neu acumulada no convida arriscar-se a una excursió fins a Escalabornava. En canvi el Ventura veu la possibilitat i s'ha ofert a baixar al poble per fer algunes compres. Tasca que hauria de fer el Damiano, però des de la seua tornada obligada no està per massa alegries. La mare, tota la família insisteix a què surti, que acompanyi al recader al poble, li aniria bé. L'home és capficat amb els seus estudis, parla poc i quan parla es refereix exclusivament a la seua feina d'Examinador amb tots els seus fracassos, ho ha de solucionar, és la seua prioritat.


          Toti Soler - "Petita festa" 

La faula del muricec infructuós. I

Foto: Jaume Pedrós.

               As de ratapinyada deleix murs foscos i humits, les gavines d'onades repetides i els voltors d'estimballs escalfats i polits. Les gralles tenen mala llet, no els hi agrada gens que es destorbi un penjarella qualsevol, menys els senglars que s'espanten amb la visió de qualsevol intrèpid camallarg esmaperdut pel seu territori. A la fi tot et sona vell i irresoluble. Cadascú es parapeta rere el seu baluard, per què fer un pas endavant si estàs prou còmode? Els problemes que senties quan encara viatjaves arrapat l'abdomen de ta mare, i creies que només afectaven colònies llunyanes, les notícies que escoltaves amb ànsia de jovenot, són les mateixes un cop vell, res ha canviat, llavors és quan et sembla que tot es repeteix, els vells consells periclitats, per les mateixes situacions òbvies. Les mateixes xarxes trencades per no encabir més individus dels que poden encabir, tot plegat una munió d'actes que es reitera igual que la primavera, però al contrari d'aquesta sense lluentor, ni invasió, ni borradura, es repeteix per no canviar i els inflexibilistes sembla que triomfen un cop més, però no, malgrat els paràsits, a poc a poc aniran desapareixent perquè moltes generacions enllà no rebrotin mai més. És com aquell orellut que et van presentar de jove amb el qual creus que estableixis una ferma amistat, i després de moltes hibernacions, i més llunes blaves, mai acabes de creure en ell, un orellut que no et sorprèn mai i no en pots esperar gran cosa, res de nou, perquè el millor d'ell ja ho vas veure quan el vas conèixer, i tampoc és cap excepcionalitat.

Foto: Antonio Satorra.

Els entabanadors cerquen un mínim comú denominador per comprendre com més subjectes millor, sempre et faran creure que un referent bàsic i molt conegut, és millor que no pas cap opció personal. Mes tots sabem que un quiròpter mínimament com cal, no es pot moure en aquests límits tan rebaixats, restes com encerclat, envescat, només una bona turmenta et pot alliberar del parany per tornar a aixecar el vol. L'autocomplaença de dos rals, comporta la societat infantil, que no transcendeix del pàrvul conformista, no ens podem solaçar-nos amb la mediocritat, és una cosa ja insuportable, l'hem de deixar per a qui viu d'ella conscientment, i no vol desempallegar-se, prou contrarietats l'afeixuguen cada dia. En són grans quantitats els que suren per aquesta xarxa que no va ni endavant ni enrere, satisfets per l'estatus quo, estirant-lo tant que en l'actualitat el filat ja és virtual, conservant la fal·làcia estintolant-la amb puntals extensibles. L'autoengany és la trampa preferida dels ratpenats escuats, a vegades és l'única forma de suportar les misèries quotidianes.

El vell conegut cuallarg, ronyós i repenjat, presumptuós com els estius, mústic com els hiverns, és com el predecessor, però no, és pitjor perquè a l'inici encara alimentaves alguna esperança de superació, si més no de sorpresa, a hores d'ara va en franca davallada, mutilada pels entabanadors, però no per un imponderable com una malaltia, sinó qüestió d'esgotament de vida només. Cal reconèixer que ja no estàs per oferir gran cosa, agrair tot el que et donen i molt menys recriminar res a ningú, sembla que sempre tenen raó els inflexibilistes, pots acabar repicant eternament i no gaudir de cap èxit, però val la pena intentar-ho. Quiròpter que no evoluciona el temps inexorablement transforma a pitjor, una màquina lenta i mandrosa, citant al gran Gato: uns munts d'experiència impossibles de moure.

Foto: Ramon Castella