dilluns, 28 d’abril de 2014

A.C.J. -----TRETZE (divuitè)

         Els carrers més propers són tallats per la intervenció de la brigada municipal de recollida orgànica problemàtica. Uns urbans han fitat un vial de serveis, per on està obligat a circular el zem que du a la Diana, no sense aturar-se en nombrosos controls de la brigada, en els quals ensenya la seua credencial, sense treure el seu codi. Els agents la saluden correcció fent-la continuar. Altres vehicles són detinguts i regirats durant un temps prudencial. És la manera de fer fe la brigada, recelosa en extrem quan entra en acció.
--Què ha pogut passar?-- Demana al motorista en plena marxa.
--Coses de dalt, una denúncia, o una empresa que s’ha saltat la normativa. Farem més via sortint per la porta de Presbiteris.--
Aquesta porta és situada a la banda oest de la Zona. El zem l’ha deixada davant d’un maquis, és l’hora de dinar, entra. Escull el plat passant per les cassoles i s’asseu. Una de les dones li portarà de seguida, mentrestant, una altra dona se li apropa per veure si vol que li faci la manicura, li diu que no.
Menja, reflexiona: avui no pot anar a dormir a la residència, després s’assabentarà a quin hotel li han fet la reserva. Aquesta tarda pot redactar l’informe, el cas del Supun no ha aportat gran cosa, és una simple fugida de servei, que ni tan sols es pot penalitzar. Ell va fer la seua feina, que després no regressés... a hores d’ara no ha establert cap vinculació, la mort de l’encausat liquida el cas. No ho haguera dit mai. Resta encara una part fosca, aquell paio de la universitat, el tal Quiles, va dir que investigaria pel seu compte, però ella cautelosa no li va donar el seu codi, seria positiu, més que res per completar l’informe, saber perquè va canviar de feina, de pintor va anar a parar a la gran zona industrial. Hauria d’anar a la perruqueria, demà tindrà el dia lliure per fer compres abans de tornar a Achón. L’arròs és massa espès i el pollastre ressec. Decideix trucar al Quiles.
Ell li suggereix una adreça, una cafeteria, no sóc gaire de cafès, li contesta.-- Pot prendre el que més li plagui.-- El Quiles se n'ha alegrat de què el truqués, es veu que té novetats, ha esbrinat alguna cosa entre els seus veïns i col·legues. Haurà d'anar més tard a la perruqueria.
Ja l’espera acomodat en una de les taules interiors. L’establiment disposa de variades sales, curiosament en unes hi ha molta gent en canvi d'altres, gairebé són lliures. A la que roman el Quiles, les taules són petites, un sofà semicircular les acordona sota una particular il·luminació. Algunes parelles comparteixen disperses en ella. Sens dubte és la més recollida de totes les que ha vist, en la seua travessa guiada per la recepcionista.
--Fa goig, avui du els cabells solts.-- Comenta el Quiles a mena de benvinguda.
--Me’ls haig d’arreglar un dia d’aquests.--
--Li queden molt bé, els rinxols clars fan que tingui un aspecte desimbolt i fresc, trenquen la sobrietat que obliga la seua disciplina. Ja ha demanat, oi?--
--Sí.--
--Doncs si em permet, sabent el preciós que és el seu temps, aniré per feina: aquell treballador va estar pintant en altres apartaments del meu bloc, i a continuació va passar a un edifici veí, que actualment ja està completament remodelat, però, i aquí bé el punt d’interès, ell no va concloure la feina. Mentre pintaven en un pis d’una companya meua, ella se’n recorda perfectament (és una dona ja gran, molt meticulosa amb tot el seu), va retenir durant molts dies els pintors a casa, té molt de doblers desat i no sap en què gastar-lo, a més a més no s’ha casat mai, i la casa amb el seu confort representen la seua màxima preocupació. Doncs resulta, que el Supun va ser acomiadat abans que finalitzessin les feines al seu pis. Evidentment ella, amoïnada, li va sobtar desagradablement que un dia faltes un pintor, ja n'estava ben tipa de veure’ls rondar per casa, i la falta d’un alentiria encara més la feina, llavors es va queixar i el mateix dia ja va aparèixer un substitut. Les raons que li van donar, varen ser que es va discutir amb l’encarregat de l’obra, i l’encarregat va dir al seu cap que si no l’aviava, plegava ell. Sembla que era qüestió de caràcters, com als matrimonis, vés a saber. Cert és què el mateix encarregat, davant les protestes de la meua companya, es va desfogà explicant-li que fins i tot el va amenaçar amb què no treballaria més a la ciutat, ell va replicar que de feina mai li faltaria. No sé qui?, algun negrer, li havia ofert alguna cosa, no allí on jo li vaig dir, sinó al gran polígon. I això és tot, a partit d’aquí no conec res més de l’home que cerca. Potser vostè ja ha progressat més des de la nostra primera cita.
-- No pas massa. Diríem que la seua vida, a partir d’aquí va anar decaient fins a deixar d’existir.--
--Sí que ho sento, era amic seu, no?--
--Sí.-- Ella esdevé en una pausa, potser fins aquest moment no ho havia vist així.-- Feia mesos que no ens veiem. També era un company de l’ajuntament, un bon company, aquest matí m’han confirmat la seua mort.--





divendres, 25 d’abril de 2014

A.C.J. -----TRETZE (disetè)



--Més que jo segur.--
--Ha dit que la Maria va fugir.--
--Sí, com no!, ella gaudeix d'un sisè sentit que se li activa quan les coses van mal dades. No és que hagués de patir per la seua persona, perquè pensant-ho bé, l’única relació que tenia amb les congregacions era la virolla que en treia del Ninot. Altres persones en la mateixa situació, diguem: col·laterals, com ella, van passar pel sedàs dels interrogatoris, i aquelles hores van ser molt confuses, després no, una cortina va tapar la ràtzia, i els culpables van ser ràpidament condemnats per la nova Junta. Va ser curiós observar que durant uns dies, a les penitenciaries coincidien detinguts i "detenidors", no estava gens clar qui manava i qui obeïa, fins que la cosa no es va solucionar tot va ser una mica com una olla de grills i qui va voler aprofitar-se de la situació va sortir ben escaldat. Tothom, va sortir mal parat, se'ls hi va canviar la pell. La Maria està controlada al seu poble, però que no es mogui massa, ara que amb la sort que ella té... Ella va fugir en el moment precís, si hagués trigat uns segons més, ja hagués fet massa tard i a hores d’ara estaria recollida temporalment en qualsevol centre apartat de la mà de Déu, i ara no sabrien que fer amb ella. Veurà aviat als seus caps de la Central per passar-los els meus informes? Jo ja els vaig enviant regularment, però no en rebo resposta, pel que fa a la resta no tinc cap tipus queixa, continuo com sempre en la meua posició, atent i alerta. Qui m’hagués dit a mi, quan em van destinar en aquest cul de sac infecte, que acabaria sent de vital importància!
--Haig de passar la resolució de seguida, el citaré a vostè com informador de gran ajuda.--
--Moltes gràcies, no voldrà pas alguna altra cosa de mi?--
--No, crec que ja és suficient.--
--Doncs permeti’m preguntar-li una cosa: No tindrà vostè, una germana actriu?--
--No, que jo sàpiga.--
--És que s’assembla molt a una actriu d’un serial, no cregui que l’estigui enredant, fixis bé.-- A la gran pantalla apareix el rostre d’una dona amb les faccions llunyanament similars a les de la Diana.
--Home, com pot veure, jo no porto escarificacions a la cara.--
--Bé, aquesta foto és recent, el seu personatge evoluciona i va canviant. Li posaré una altra en el que du els cabells com vostè.-- El Montargull recerca veloçment entre les imatges, fins que n’atura una.--Ho veu!--
--Sí, encara que du els cabells molt més arreglats que jo.--
--Perdoni si l’estic fen perdre el temps, però és que quan l’haig vist he tingut una forta impressió. Prego que em disculpi una altra vegada i no li doni més importància que la que té. Ja veu, aquí la soledat i la falta d’afecte, fa que un s’entretingui com bonament pot. No cregui que aquest servei sigui una bicoca. Alguns, allà als seus despatxos es pensen que amb poca cosa que facis ja compleixis. Mentida! Aquí sempre sents que estàs a un pas de l’abandonament. Fins que vostè m’ha visitat, feia mesos que no tenia cap contacte. Mai abans havia passat tant de temps isolat. Ara, la seua arribada, em dóna forces per continuar, veig que sóc productiu, que em guanyo les garrofes com un treballador més.--
Surt per l’entrada a la casa del confident. No fa més que fer dos passos baixant pel carrer i albira al Lavansa escombrant les polides lloses de la calçada. Ell la veu.
--Veig que ve de l’apartament del Montargull, així doncs, l’ha trobat per fi.--
--Sí, m’ha confirmat que l’home que busco és mort, tenia raó vostè.--
--Mort i enterrat, bé això és un dir, no crec que es molestessin... de totes maneres estan obligats a incloure’l al llistat de defuncions, és de llei antiga.--
--Vaig consultar les rúbriques necrològiques...--
--No, les rúbriques són pels morts estimats, ell com a desemparat només constarà en el llistat ordinari, no existeix cap empresa que faci rúbriques debades. Això pertany a les oficines de cens, però jo no m’entossudiria, aquell home és mort i a les oficines de cens renoven els llistats aleatòriament, a vegades triguen un any o més a publicar-les ficades al dia, mentrestant el mort que cerca resta soterrat en els arxius junt amb tants d’altres, esperant torn per deixar d’existir oficialment. De totes maneres, si encara persisteix en el dubte, té dret a demanar-los l’acta de defunció. Sé d’algú que ho ha fet, aquí quasi tots som molt vells, i s’ha donat el cas que un veí, més que res per motius d’herències; hi ha gent encara ara, que fins que no és totalment morta, no perd els drets d’una propietat o d’un terreny que ja ni se’n recorda que posseeix. Doncs com li deia, veïns que s’han vist obligats a anar expressament la capital, i cregui’m que no és una gestió corrent, normalment s’han d’esperar hores, això en el cas de difunts de rúbrica, imaginis en el cas del pobre Supun!--
--No, no crec que ho faci, gràcies per tot de totes formes, i ho sento si ahir vaig semblar un xic incrèdula.--
--No ho senti per mi, potser ho hauria de sentir més per vostè, perquè a mi tant em fa que em cregui o no. I ara si ja acabat la recerca, se’n podrà torna cap a casa. Jo ja no la veuré mai més.--
--La meua feina aquí quasi està enllestida, només resta redactar l’informe i entregar-lo.--
--Pensi amb aquell limitat contractista poca pena, al que un poderós li encarregà la construcció de la mansió pel seu fill gran. Aquell home es va passar tota la vida treballant a la mansió. El fill del poderós hi va anar a viure, es va casar, va tenir fills, i aquell paleta continuava enrajolant, sanejant, retocant, enguixant... inclús desfeia i tornar a fer una paret acabada, el que fos abans d’entregar l’obra finalitzada, i perdre els privilegis que li corresponien sent el paleta del poderós.-- Ella mai ha suportat bé les històries dels ancians, en què sempre han de dir la ultima paraula. Replica:
--A casa meua, entre els meus i els del meu clan, es conta la història d’aquell nen que tenia les mans plenes de berrugues, i una tarda va anar a enterrar unes boletes de ginebró, i mentre gratava un escorpí li picà la mà.--
--Allí anaven a morir.--
--Qui?--
--Els renatos, qui ha de ser, els ninots? Vol que li avisi un zem?--
--Un què?--
--Una moto taxi, en col·loquial: zem. Vol que l’acompanyi?--
--No merci.--
--Molt bé, quan arribi a la sortida trobarà al zem esperant-la.--

Ovidi Montllor - "Perquè vull"


dimarts, 22 d’abril de 2014

A.C.J. -----TRETZE (setzè)

          Ha repassat un fotimer de cops el llistat de morts. Al mateix taxi que ahir la duia, consulta una vegada més la cartolina amb tots els noms dels traspassats. Entre els treballadors contractats a les congregacions no figura cap referència a Supun, ni cosa que se li assembli. El llistat de la Classe Treballadora Especial, és molt més llarg i complex. Per exemple ha trobat sis Rascats, tres d’ells de la mateixa casa d’origen que el buscat. La llista de treballadors contractats que encara són vius, és realment curta, una vintena de noms, actualment ubicats en centres de règim especial. Tot aquí és molt especial, pensa, i en aquest moment envia el missatge que ha redactat pel caporal. El taxista atura el cotxe, un motorista l’arreplega, endinsant-la per la Zona Industrial, vers al raval oblidat on també viu el Montargull, que ja l’espera.
El Montargull sobreviu en un petit pis molt deixat. La porta de la cuina és oberta i no convida a entrar. El menjador és abarrotat per un sofà estès en un lateral, davant d’una pantalla que ocupa tota la paret. Unes menudes pantalles auxiliars, descansen en una tauleta al costat del sofà. Ell és un home un xic rebotit que du els cabells tallats al zero. Quan la veu, malgrat les ganes que hi tenia, es queda una mica estorat, però de seguida pren el fil de la conversa:
--Ja era hora que apareguessin, fa mesos que els estic esperant! Em tenien abandonat. Però passi, passi, i segui.-- El paio agafa una cadira del passadís i la col·loca al costat del sofà. Ho tinc tot a l’ordre del dia, puc informar-la de tots els moviments que han hagut per aquí, i ja sap que no han estat precisament d'escassa rellevància.-- La noia pren posició de la cadira. --A mi m’estranyava la tardança, encara que comprenc que els esdeveniments s’han succeït de tal forma que potser han preferit esperar que tot plegat s'assolés una miqueta. Crec que té interès per una persona que vivia al barri i que circulava per l’àmbit de les congregacions, res més fàcil, Demani.-- La Diana es pren encara uns instants abans de preguntar, estudiant l’aparent excitació del Montargull.
--La persona en qüestió es diu Supun i no aparei...
--El Supun de la Maria? Un element d’ulls desperts, mal pentinat, que vestia de qualsevol manera. No era el tipus habitual de la Maria, però és que la pobra ja no és lo que diuen que era. Digui’m que vol saber del Supun?--
--Tot, que feia, d’on venia, per on para...--El Montargull mentrestant manipula un petit sensor i en un racó de la gran pantalla sorgeix un primer pla recent del Supun.
--És aquest?.--
--Sí.--
--Bé, a veure, és que hi ha coses que no les entro directament, les guardo aquí. --Senyalant-se la closca rapada-
--Per què són massa importants?--
--O perquè no valen la pena. El Supun va vindre rebotat dels magatzems exteriors, abans havia viscut en diferents llocs de la ciutat. No disposava de cap tipus de residència, però com era útil, se li permetia l’estada a la ciutat, com passava aquells dies amb tants d’altres. Aquí ja el va portar la Maria, es van conèixer a la feina, segurament a negociats paral·lels. Ell venia de la serralada, però això vostè ja ho sap. De parar no para per enlloc, perquè va ser exterminat durant la matança de renatos. L’únic a destacar en ell, era la situació semiclandestina en què vivia, a part d’això les seues activitats eren del tot modestes. Va entrar a les congregacions pels doblers, i allí, a la primera entrada de la Seguretat, que sense encomanar-se a ningú van arrasar amb tot el que es movia, va acabar la seua anodina vida, juntament amb la de tants d’altres cobdiciosos com ell. Però d’això, n'hauria trobat resposta només consultant els llistats de defuncions.--
--No hi surt el seu nom al llistat.--
--No és possible.--
--Comprovi-ho vostè mateix, els porto amb mi.-- La Diana desplega la cartolina. De seguida el Montargull reacciona.
--És aquí, fixi's. El que passa que es va inscriure amb el seu mal nom, veu: Ninot. Ho feien molt, així es camuflaven amb els renatos. No coneixia el seu mal nom?--
--No.--
--Com és possible? Vostè i ell vivien al mateix poble, aquí al barri la majoria de gent no sabia ni que es deia Supun. En tot cas no hi ha gran cosa més a dir referent a la seua existència. Si li puc servir d’ajuda en alguna altra cosa?--
--La seua activitat a les congregacions seguia alguna pauta especial? Vull dir, si es relacionava amb un grup més que amb un altre o mostrava una tendència determinada.--
--No, allí es treballava tantes hores com aguantessis dret, quan n’estaven tips, avisaven a l’encarregat de personal i eren substituïts, generalment per un renato que quedés disponible. Quan sortien d’allí anaven directes al llit. La majoria trigaven uns dies a reenganxar a la feina, depenia dels doblers que volguessin guanyar. No hi havia temps per fer vida social.--
--Però gran part dels treballadors eren renatos, no?--
--En un principi sí, però aquells maleïts no duraven gaire. Quan ho van tenir tot en funcionament, es van trobar que a poc a poc anaven perdent obrers, llavor es van haver d'espavilar i reclutar a tot tipus de gent. Entengui que el negoci ja estava en marxa i els beneficis eren massa grans per deixar-lo corre, poc es devien pensar de què anirien per ells, suposo que si hagués durat poc més temps, els renatos finalment els hi haguessin fet nosa, però... A més a més el Ninot es devia a la Maria, que és una dona de manteniment car. No és que no disposi de possibles, tot seguit de fugir d’aquí es va instal·lar al seu poble on encara conserva la casa familiar, els doblers del Ninot li servirà per aparentar, ara que coneixent-la de seguida en cercarà més, sempre és així amb aquest tipus de dones, per velles i porques que es facin, mantenen innates les seua males arts per atrapar incauts.
--Però, tants doblers tenia el Supun?--

     Peppino di Capri - "Don't Play Than Song" (Il Sorpasso)


dijous, 17 d’abril de 2014

A.C.J. -----TRETZE (quinzè)


            El motorista l’espera, la porta fins a l’exterior. La Diana té fred, no hi ha taxis. Demana una tassa d’una melmelada calenta en una rulotte. Està força bona, agafa unes pastes de mill, també. Asseguda al mig del clan dels motoristes fa un resum de les entrevistes del dia. Ningú no és fixa en ella, escriu a la llibreteta: Sanaüja, persona menyspreable, sols interessada en els seus propis assumptes, el principal és entrar com a confident de la Seguretat. Lavansa: vell confús i lluminària, única persona que ha vist al Supun, les informacions estan barrejades amb opinions subjectives d’escassa rellevància. Montargull, demà? Aixeca el cap i continua escrivint: Si el Supun va caure en la xarxa de les congregacions, és possible que vagi fugir abans de la matança de renatos, acostumava a sortir se’n bé de situacions similars. A hores d'ara no sé si té massa interès seguir amb la investigació, els caps congregacionistes van ser detinguts; consultar si resta alguna connexió per establir, alguna peça del cas per encaixar, almenys per reomplir l’informe, és possible que l'arrest del Supun sigui innecessari per ineficàcia jurídica, i es converteixi amb un simple assumpte privat, cosa que no satisfarà als superiors. Deixa el bolígraf sobre el taulell, la mestressa aprofita per senyalar-li el taxi que l’espera aparcat sobre la vorera. --Motit noia, que si l’avisen d’un altre lloc, fotrà el camp.--
Avui s’ha aixecat una mica més lleugera, després del mal de cap d’ahir al vespre. Potser li va anar bé que s’obligués a sopar, malgrat el somni de la bombona que s’incendiava per la canonada i no podien fer res per apagar-la, de seguida es van ficar tots a córrer fugint ben lluny del magatzem, veient després com la bombona sortia expedida cap al cel per l’explosió, i també com en la seua caiguda anava directa a ella, caient-li sobre fatalment.
A mig fer, la confonen uns suaus cops a la porta. Qui demana?-- Disculpi que la molesti senyoreta cap extraterritorial de la Serralada, sóc el caporal del gran sector industrial, permet que entri? Serà molt poca estona. --Un instant. --La Diana es posa provisionalment un vestit prim d’estiu blanc d’estampats blaus, que té penjat de l’armari, però encara no ha tingut ocasió de dur; es retira els cabells enrere tot pujant la cremallera lateral.
--Em sap greu molestar-la, però és l’únic moment lliure de què disposo, d’aquí fins a què vostè se’n torni a la serra, i el que li vinc a comunicar és summament important per a tots.-- Ella elconvida a seure a la cadira, però ell amb les seues mans enguantades rebutja la invitació.
--No merci, no vull abusar de la seua confiança. Bé, començaré fen una curta introducció. Ahir a s’hora baixa estava consultant els darrers informes sobre les congregacions. No es preocupi, no hi ha res d’estrany, vostè té dret a consultar tots els informes confidencials del meu sector, és més, em congratula saber que potser ho va fer seguint les meues recomanacions, tot bon investigador, i vostè ho és, sap rellegir un vulgar informe, recercant alguna punta extraviada. Va localitzar alguna, diguem discordança o falta de cura, en els informes que va revisar? Perquè, potser degut a la seua magnitud, no els va poder estudiar en la seua totalitat.--
--No, vaig apuntar un parell o tres de coses, per ampliar-les durant el dia d’avui, però els informes em van semblar molt brillants i acurats, i molt entenedors; vaig tenir una grata sorpresa, estaven escrits per una mà experta.--
--M’agrada sentir-la senyoreta. Com ha comprovat la nostra Dependència està conformada per elements altament qualificats, tots ens hi sentim orgullosos de pertànyer. Jo com a caporal, entre altres, tinc la missió, de fer que el nostre grup aglutini personal eficaç. Actualment, després dels darrers èxits, que vostè mateixa ha comprovat, estem en la conjuntura d’ampliar el nombre d’agents. El nostre Cap Superior, m’ha encomanat directament aquest procés de selecció. Com sabrà, el procediment impedeix que cap detectiu nou format, entri de les dependències auxiliars per la via directa, sense passar pels graus inferiors, el que dificulta una mica més, si cap, la selecció. Llavors, la nostra proposta és: que vostè entri a formar part del nostre grup amb un grau similar al que ara gaudeix, el que equivaldria a ser cap de subsector. A mi m’encantaria que fos del meu subsector, ja que vostè ja hi està treballant, però això dependrà de la Superioritat, sincerament crec que no seria massa difícil aconseguir-ho, però el que importa és que entri com agent a la Seguretat Central i passi a ser un membre més del nostre equip.-- El caporal parla ràpid i amb soltesa. Malgrat que la Diana fa estona que és desperta, triga uns segons a reaccionar.
--Ara no cal que digui res. Suposo que haurà de meditar la nostra oferta amb tranquil·litat. Més tard, quan reflexioni i prengui una decisió, sols caldrà que m’envií un missatge al meu codi i començarem treballar. Demà mateix podria ser un dels nostres, amb tots els seus drets corresponents. Pels petits problemes d’intendència, no s’ha de preocupar, rebrà el meu assessorament personal en tot el que convingui i disposarà de grans facilitats per establir-se en la nostra societat.-- La Diana de peu, davant del caporal, comença a preguntar-se algunes coses com per què a mi? Per què ara? Sense trobar respostes, l’assalten les incertituds: serè capaç? Haig fet prou mèrits? Estaré al nivell de treballar a la Central?-- Molt bé la deixo amb els seus pensaments, m’agradaria disposar de més minuts per aclarir-li els dubtes que pugui tindre, però m’és francament impossible. Ho sento, les coses s’han precipitat una mica, però crec que haig fet una gran elecció que ens satisfarà a tots pegats. Desitjo de tot cor que accepti el nostre oferiment.--


dilluns, 14 d’abril de 2014

A.C.J. -----TRETZE (catorzè)


          --El Supun, el Supun de la Maria? Deu ser mort. Un homenet que va portar la Maria de la Zona on treballava, el recordo perfectament. Quan li permetia el torn, pel capvespre s'atansava a fer unes birres a la bodegueta. Ell deia que era de la Terregada, però no en feia pinta, si vostè diu que era de la serralada, m’ho crec; de les serres o dels límits estepars, no pas de la Terregada. Jo sóc de la Terregada. També deia que feia de supervisor en una de les congregacions, la qual cosa en realitat volia dir que treballava incorporat en un grup de renatos fugats, lo de supervisar la feina és molt dir, ben segur que allí havia renatos més preparats que ell, però és clar, aleshores ningú volia admetre que la seva feina estava a l’altura d’aquells pobres moribunds. Tanmateix era als caps de personal als qui interessava comptar amb empleats normals, perquè aquells pobres, desactivats no duraven gaire, i d'aquesta manera tenien personal per ensenyar com funcionava tot als nous reemplaçaments. Jo no sé com s’ho feien per aconseguir la llibertat, després van aparèixer multitud d’articles relatant fil per randa les peripècies personals d’alguns d’ells, però jo penso que allò estava més a prop de la ficció que no pas de la realitat. Lo que era cert que va haver-hi un temps que no més feien que passar per aquí buscant les congregacions, devien anar enganyats.--
--Buscaven A.C.J.--
--Però hi havia altres llocs on buscar-lo. Encara ara que està perseguit, es pot trobar, més abans que corria per tot arreu, almenys per aquí. Tothom ho sabia, i no passava res, però algunes orelles interessades se’n van assabentar i van fer tot el possible per esbombar l’assumpte, això sí: a tota hora recolzats per la immundícia dels mitjans, de tal manera van obrar fins aconseguir el que volien, que no era res més que accedir al poder. I nosaltres vivim amenaçats cada vegada que canvia el govern! Ara ens han retirat l’assistència social, pensi que aquí hi ha molta gent molt vella que no és pot ni aixecar del llit, jo no vull pensar en el que hi ha darrere d’aquestes parets, quins quadres ens amaguen!--
--On podria localitzar a la tal Maria?--
--No ho sé pas, al seu poble. Crec que era de la costa, o almenys això és lo que deia. Ella és una resistent, es va cuidar molt de què no l’enganxés l’assalt a les congregacions. A hores d’ara ja deu tornar a dur un manso al costat. Ella no pot estar massa temps sense rebre atenció. En cavi el poca llet del Supun, no crec que superés l’exterminació, era dels que moren amb facilitat.--
--Se’m fa difícil pensar en un Supun enamorat.--
--Si conegués a la Maria, no s’ho faria. Aquella és capaç de fer perdre el senderi al més estarrufat, jo no tinc gaire credibilitat, però tampoc menteixo. Li agraden les cançons de platja italianes?--
--Com?--
--A ella li agradaven molt, a mi durant un temps també m’agradaven. Ara quan les escolto, em semblen com anuncis d’una eterna felicitat que mai no arriba i és inútil esperar, en fi.-- El Lavansa retorna a la lectura. Melmoth, llegeix la Diana, amb lletres daurades sobre la tapa del llibre.
--Disculpi, una coseta més, un veí seu el Joan Montargull, què sap on el podria trobar?--
--A ell també el busca? Ara malament, està de torn. Serà millor que esperi fins demà, al matí sortirà, llavors el podrà visitar a casa seua. Viu al carrer Budy Holly, tres carrers endavant i un a l’esquerra. No falla, a més rarament surt de casa. Mai ha estat dels que fa vida social, ni al començament quan vivia amb la família. Després ells se’n van anar, suposo que a la dona no li devia agradar l’ambient que es respira per aquí, se n'ha de fer un, no tothom se n'hi ve. Ell és d’aquells que fiquen la feina per damunt de qualsevol altra cosa, ser albí potser l’ha dut preventivament a la reclusió. De totes maneres dubto molt que conegués al Supun. Què no es troba bé?-- La Diana ha fet un gest de dolor emportant-se la mà al ventre.--
--Sí, no és res, fa uns dies que no estic fina, deu de ser el canvi d’aigües.--
--Si ja fa uns dies, no es deu a la visita del nostre barri. Hi ha a qui no li escau bé l’aire que aquí es respira. La proximitat de les tolles de decantació, que es mengen tots els residus de la Zona, pot provoca ocasionalment certa insalubritat, però no hi ha res demostrat empíricament. Jo personalment no ho noto, ni amb els canvis de vent, prenguis una sopa ben calenta quan arribi a casa, faci’m cas, no hi ha res millor.--

Nusrat Fateh Ali Khan- "Allah Hoo"



dijous, 10 d’abril de 2014

A.C.J. -----TRETZE (tretzè)


El trajecte és llarg i recargolat. El motorista li comenta tot pilotejant, que el parell d'adreces que li ha donat corresponen al mateix apartat, pertanyen a un raval per on no pot circular cap vehicle amb motor. Ell la portarà, i si vol que l’esperi, té un preu. En canvi li sortirà més econòmic reservar la tornada pel temps que ella cregui convenient. L’adverteix que dintre del raval no hi trobarà cap número, ni cap senyal, ni res que li permeti situar-se. Haurà d’anar preguntant, trucant a les portes, però tampoc el barri és tan vast com per a què li sigui difícil trobar les adreces que busca. La Diana diu que s’esperi.
--Com vostè vulgui senyoreta.
La moto s’atura en un carreró estret, al mig d'un parell de naus de nova construcció. Entre l’espai que deixa la més curta d’elles s’inicia un barri de carrers petits, ben definits, franquejats per edificis antics bastant ben conservats, amb portes de fusta. Són cases de no més de tres plantes, amb testos als balcons i cortines als finestrals. Una senyora és a punt d’entrar en una de les escales, quan la Diana la interromp precipitadament. --Bona tarda, estic cercant al senyor Lavansa, que sap on el podria trobar?--
--És amiga del Lavansa? A aquesta hora, si ja ha acabat la feina, acostuma a parar per la plaçeta. Allí el trobarà assegut en un banc llegint. Si no, pregunti a la bodegueta que hi ha a la mateixa plaçeta, però el més segur que pari per allí. --
--I com ho faig per arribar a la plaçeta?--
--No hi ha pèrdua xiqueta, continua endavant sempre pel carrer més ample, i ja hi faràs cap, és l’única que hi ha.--
Tenia raó la senyora, a la poca estona una intersecció de tres carrers forma un espai amb un gran arbre central, un castanyer bord suposo, voltat per tres bancs llargs i un de curt; en aquest, un home gran està concentrat en el gruixut llibre que repenja sobre les cames, just un parell de metres sobre seu, en un rètol de ceràmica s’hi pot llegir clarament plaça Nusrat Fateh Ali Khan. La noia es presenta, intercanvien mitja dotzena de frases i la convida a seure al banc del costat, ocupat parcialment per una parella de besavis. El senyor està mirant cap al cel i la senyora cap a terra.
--Potser a vostè li hauran transmès una idea errada del nostre llogaret senyoreta. L’aïllament perpetuo en què vivim fa que la gent, i inclouria també, és clar, a la gran part dels treballadors de la Zona, dóna peu a què, afavorida per la ignorància, la imaginació es desboqui. Les meues paraules, potser la decebran, però li asseguro que per molt que vostè viatgi, i ja m’ha comentat que ve de lluny, difícilment trobarà un lloc tan tranquil i serè com aquest. Una cosa abans que res, a mi sempre m’agrada ficar les coses clares: de tot del que li hauran dit les llengües viperines, només hi ha una cosa certa, i és que aquí estan prohibits els nens, a part d’això... sí, ja pot comprovar que la població és prou anciana, i tampoc existeix un gran moviment veïnal, els residents aguanten molt de temps. Jo sóc una excepció, però quasi tots són fills o nets dels pobladors autòctons, els que habitaven abans de construir la Zona.
          Si mirem enrere, veurem que un decret de protecció del bé artístic comunal, va impedir que les màquines arrasessin el poble. Aquest decret, com comprendrà, realment memorable per a tots nosaltres, continua en vigor i ens ha salvat de la darrera envestida, més furibunda si cap que la primera. Però senyoreta, els rumors continuen creixent, no em refereixo a la presumpta supressió de la R.E.N. de la que parlen els periodistes, reconvertida en una mena de puntuació fluctuant, que segons diuen fomentarà el desenvolupament individual, a la que jo no m’oposaria, ben certament coneix el gripau que l’home necessita un incentiu vital més que l’aire que respira. Miri, de les poques coses que estic d’acord amb la nova endogàmia, és en l’associació, inevitable diuen ells, amb l’ésser humà i la catàstrofe. Humanitat és sinònim de maldat i la meua intuïció em diu que el nostre decret té els dies comptats. Perdoni si la molesto amb els meus pensaments, pensaments de vell escombraire que s’estima cadascun dels racons del nostre poble més que qualsevol altra cosa. Què em volia demanar senyoreta?-- Ella, una mica aclaparada per l’eloqüència del Lavansa li planteja la qüestió nua.

Donna Summer - "Last Dance"


dilluns, 7 d’abril de 2014

A.C.J. -----TRETZE (dotzè)

El motorista no l’ha volgut esperar, han quedat per dintre mitja hora, quan acabi de dinar. Li ha demanat què es pot menjar aquí?, el paio no té la més mínima idea. El mosso entra al bar poc després de portar-li el segon plat. Du una fotografia a mà, encara que no li cal, la Diana és l’única persona que no coneix del local.
--Sóc en Raül Sanaüja, m’han dit que em buscava.--
--Hola, sí, segui un momentet si us plau, m’agradaria que em contestés a un parell de preguntes. Estic cercant a una persona que treballava per aquest sector.—L’home seu i escolta, de ben segur sap de la condició de la Diana.-- El nom és Supun, venia de fora, de la serralada, corpulent, no massa alt, ulls sortints, cabells amb entrades, aquí tinc unes fotografies.-- Se les mira
--Porto mitja vida allí dintre i li puc assegura que per la Farmacèutica no ha passat mai.--
--Podria estar empleat en algun altre magatzem de la zona?--
--Ben podria ser, la Farmacèutica és lo més net que hi ha per aquesta zona, però tothom sap que per allà dintre volta de tot, per això van anar a parar els congregacionistes. Ara no dic, però abans estava molt esbarriat. Si em digués alguna cosa més, potser podria encaminar-la en alguna direcció. Això és un com submón o més aviat un infra-món, no hi ha ni lligams visibles, ni jerarquies, ni afiliacions, però entre tot el batibull es poden distingir els diferents grups de combregants. No sap quines apetències tenia, alguna debilitat, que li agradava menjar, la seua cervesa preferida, com anava pentinat? Alguna cosa! --Abans que la Diana faci un llistat de records, el confident continua xerrant: --Fixis, totes les persones que estan aquí (9), semblen més o menys iguals, no? Doncs s’equivoca, no n’hi ha cap que tinguin res en comú. Els seus hàbits sexuals?, per aquí seria fàcil esbrinar alguna cosa...--
--Molt em temo que m’és una mica complicat donar-li les dades que em demana, és una persona que no destacava per res en especial, feia una vida del més normal.--
--Vostè el coneix personalment?--
--Sí, però ja li dic, se’m fa difícil... no parla gaire, és un bon jan, evita ficar-se en problemes, abans li agradava anar al bar després de treballar i no es feia estrany.--
--Bé, comenci per aquí. Aquí de bars en sobren.--
--Crec que ja m’he recorregut quasi la totalitat dels bars de la zona.--
--És clar!, després del desgovern, molts han canviat de propietaris i de clientela, i als nous no els hi expliquis res. Aquest és un que encara conserva els mateixos amos i gairebé la mateixa clientela. La cuinera és una magnífica persona. --La cuinera que aleshores també actua de cambrera ha retirat els plats de la Diana i a col·locat els coberts del Raül. --Però vet aquí que no desperta la passió de cap home, ja veu no és que sigui un horror de criatura, jo suposo que es deu al fet que les seues formes són massa maternals, però només és una opinió, lo cert, és que ella té les seues necessitats, i abans ja s’oferia, massa que s’oferia ella. És que hi ha molt mal parit que campa sense fermar i la pobra va acabar ben escaldada. Al cap i a la fi sap el que ha fet?, doncs, el millor que podria fer: pagar. Ella treballa aquí cada dia menys el tercer divendres de més, el tercer divendres és sagrat. A part les vacances, de les que tampoc torna de buit. Li conto això com a exemple, no es cregui que aquesta informació corre de boca en boca pels magatzems, això ho sé jo i prou, i me’n guardaré d’escampar-ho. Sap el que vull dir? --Mirant-se la Diana amb complicitat. Ella fa l’acció de demanar el compte a la cambrera. --Ja se’n va, no es pren ni un cafè, ni una infusió?--
--No em ve de gust, tampoc sóc gaire de cafès jo. De totes maneres haig de continuar, de seguida em vindrà a recollir el motorista, i vostè encara ha de dinar.--
--Sento que no l’hagi pogut ser de més ajuda, però a partir d’ara començaré a moure’m, no dubti què si es destapa alguna cosa, li faré saber sense demora.--
--Li estaré molt agraïda, nosaltres vivim de la comunicació entre les persones. Ho sento, és que el motorista ja ha fet cap, me’n vaig a pagar a la barra, adéu i gràcies per tot.--
--Estarem en contacte.--
--Sí.--
--Quines paietes que et vénen a veure Sanaüja, qui és, una nova admiradora?-- La mestressa ha esperat que la Diana marxés per servir-lo.--
--No res, és una revenedora, en aquests temps tothom s’ho ven tot.--
--I tu ho compres tot, no? Vés a saber el que ven aquesta. No sabíem d’aquesta faceta teua Sanaüja, és potser per algun dels teus afers?--
--No pateixis que si em surt una cosa bona, tu seràs la primera a saber-ho.--
--Hui sí, mira com pateixo, a mi amb una vegada que em fotin ja en tinc prou, tu i les teues grans idees. Encara espero que m’avisis per veure, tan sols per veure, la col·lecció de plata antiga que van trobar abandonada a les golfes de les antigues naus, per no parlar de les franquícies exclusives de roba de marca o dels motors d'explosió interdits, segons tu: un caramel pels col·leccionistes. Fins i tot el més ruc sap que si allí hagués hagut alguna vegada una mica de plata, no s’haurien dedicat a explotar a aquells pobres desgraciats.--
--Au deixem dinar amb pau, per favor. Un dia d’aquests us penedireu d’estar sempre en-fotent-vos de mi.

Eric Dolphi - "Out To Lunch!"

 

divendres, 4 d’abril de 2014

A.C.J. -----TRETZE (onzè)


El taxista la deixa a peu de porta, on s’esperen les moto-taxis, l’han pagat fins allí, quan la Diana li demana per una moto-taxi de confiança, li respon que qualsevol. Les motos resten aparcades en paral·lel al pàrquing mentre els xofers seuen en les taules al voltant d’una caravana que fa de botiga-bar. Quan apareix un client, el que en té més ganes s’aixeca dirigint-se a la seua moto, l’engega i s’atansa al client, que pel que es veu no té cap més opció de contractació.
Motoristes per sobreviure, lema al qual es podrien aferrar aquests individus. Han après a escoltar, veure i callar, ells coneixen les adreces, però no en saben res més. És una metodologia que han aplicat generació rere generació. No és que es tracti d’una feina que passi de pares a fills, ans al contrari, però sí de motoristes aprenents, que es cuiden de rentar i carregar les motos, esperant que l’amo es retiri o s’obri una vacant en qualsevol porta. Sols així s’entén que hagin subsistit als luctuosos aldarulls, que diria la Diana, que aperiòdic-ament sacsegen els fonaments de la capital. Qui ho hagués dit?, després de tant temps de calma, i ja veus, en un tres i no res tot a petar, però ells als seus llocs, amatents, però que no ho sembli. No ho sé, però és probable que algun altre gremi hagi desenvolupat aquest instint de conservació, caldria recercar en professionals especialitzats en feines que pot realitzar qualsevol, i fins i tot així dubto que trobaríem una classe tan conscienciada, malgrat que segurament el seu aprenentatge s'ha filtrat per l’inconscient per fer-se palès en el modus vivendi, com en una espècie que ha trigat mil·lennis per desenvolupar una qualitat defensiva. Ells van deure reconèixer força temps ençà, que només existeix una única via per fugir cap endavant. Aquest vial, estret ja per si, a camins presenta variables accidentals, però si es vol continuar avançant, no es pot fer ni un pas enrere.
Li és ben igual començar per un lloc o per qualsevol altre, així que li ensenya l’adreça de la Comercial Farmacèutica. Per suposar, el conductor no coneix a l’individu. Després d’uns centenars de metres atura la moto davant d’una gran nau, una placa pintada confirma el desig de la passatgera. La Diana diu que l’esperi, abans d’obrir la porta de personal dirigeix una mirada al motorista, que seriós afirma amb el casc. No hi ha ningú dintre, passadissos i més passadissos, que fan tirar enrere a la Diana, temorosa de perdre’s en ells. De seguida se’n torna a la porta, però és tancada, més ben dit: no té ni maneta ni res que se li assembli. Al costat un plafó identificatiu on col·loca els dits, tot seguit una veu la saluda pel seu nom i li demana que pot fer per ella. El mosso que està cercant es troba ocupat en aquests moments, però sent ella qui és, l’avisarà de què l’espera. --Vol esperar-lo a la saleta de visites?-- Ràpida, contesta que no hi ha pressa, que anirà a dinar alguna cosa al bar més proper i que després tornarà. --En tal cas li convindria dinar al bar que el mosso acudeix tots els migdies, doncs, dintre de disset minuts li toca la parada. Encara que si desitja dinar sola...-- Ja li està bé, total només li vol fer un parell de preguntes senzilles. --No n’hi ha de preguntes senzilles senyoreta, respondre cal un esforç que de vegades no estem disposats a fer. --És ben cert.-- Diu ella, la veu expressa una rialla. --Donde Julio. --Com? --El nom del bar, el motorista la durà sense problemes.--

Siniestro Total - "Oye, nena, yo soy un artista"