dijous, 27 de juny del 2013

EL Modern Espeleòleg. II


         El modern espeleòleg estaria més a prop de les ferreteries que no pas de les grans superfícies dedicades a l'esport, o dels grans basars muntanyencs, on Monsieur Hurlot es perdria com en una interminable galeria de línia blanca.












        Preferirà, el modern espeleòleg, establiments com cal, de tracte directe i confiable, abans que les botigues generalistes, sobretot si té tendències que requereixen tecnificació, com la topo, la foto, la geo, la bio, la meteo, els socors...(n'hi han tantes), més i tot si té vocació espeleosub, una activitat clara a l'especialització que li omple d'unes possibilitats inimaginables fins ara.   

Foto: Jaume Pedrós.



        Més a la vora de la gent que viu de la muntanya i que hi treballa, que no pas dels diletants que les omplen els caps de setmana, amb els quals haurà de coexistir amb modèstia. En el seu múltiple traginar per les serralades, coneixerà tot tipus de persones, com el que trobem recorren de punta a punta la serra que portem explorant anys, cofoi de completar-la en una jornada i així no li cal tornar mai més, com si hagués anat a un restaurant on li han clavat una clatellada.

dilluns, 24 de juny del 2013

A.C.J. -----NOU (desè)

Els horaris mutaven, els treballadors menjaven a deshora les sobres que quedaven dels "fiambres" i pastissos, que les dones cuinaven a la nit per la gent que vindria a donar el condol l’endemà. El dol durava tants dies... venien veïns de tot arreu, s’hi atansava qualsevol persona que per allí passava, uns repetien o portaven als seus coneguts, altres anaven a afartar-se, la qüestió era complimentar a la família adequadament. S’hi van acumular tants: --L'acompanyo en el sentiment--, que no hi cabrien dins de la serra.
Els masovers foren segrestats lentament per la mort. S’establí en el recinte com ama i senyora, ordenant aquí i allà els actes dels seus hostatges, que en el passant dels dies van esdevindre una munió d’ànimes ensopides i incomunicades, incapaces de distingir la fisonomia dels visitants; tampoc dominaven que cara ficar-los. Evitant-se un mal tràngol, s’amagaven recloent-se, no en la seua feina, perquè ni ganes havia de treballar, es cobrien amb una manta i pelaven l’estona, exhaurides les ampolles de vi dolç i els cigarrets de xocolata. Les dones perdien pes i color. Esgotades es van oblidar de queixar-se, la malaltia les preparava el jaç, el maquillatge no ocultava les ulleres, les procurava una màscara lúgubre, una decrepita careta mortuòria.
Ni al sisè dia van arribar a immutar-se, reprenent-se l’empenta dels visitants, afavorit per l’inici del cap de setmana. Escandalitzant-se (cacofonies vers l’infinit) amb veu baixa, que és quan més greu sap, de la tardança dels funcionaris: que facin el que vulguin, que s’emportin a la pobra criatura si volen, però que deixin descansar a la família, si us plau! No hi havia llàgrimes, no hi havia fe, ningú es feia creus de l’accident, el difunt no es visitava. Obligats, els homes es van tornar a mudar, escampats seien esgotats cap cots per les escales. No s’hi cabia. El diumenge la mort ja és va fer amb les visites, que romanien hores i hores... i quan sortien se l’enduien amb ells per dies i dies. Dos treballadors van plegar el dilluns a primera hora. Se’n anaren deixant al patró plantat amb la impotència de substituir-los d’immediat. El Supun, que havia finalitzat el contracte i que continuava a la granja quasi com a favor personal a l’amo, no es va veure en cor per a marxar, patint com els altres la decadència física i moral en tota la seua expansió, perdent la plaça de netejador de camins en la brigada de la que des de feia anys formava part, en una de les valls de la serra, una feina anual segura que mai més va tornar a recuperar. 
 

divendres, 21 de juny del 2013

A.C.J. -----NOU (novè)

El noiet reposava en un jaç, que van arreglar en una buida dependència en desús propera al pati interior. El metge l'intervenia amb un equip d’emergència dels que duien a l’ambulància. Ell mateix va suggerir l’opció més favorable per a tots plegats, d’atendre al xaval en el domicili familiar, davant la possibilitat, Deu no ho volgués, que se’ls quedés durant el viatge al poble, o encara pitjor al dispensari, amb lo que allò significava. El cor del noi bategava dèbilment, la transfusió ràpida que li estaven aplicant per reposar-li la sang perduda es vessava pels talls encara oberts. El cirurgià es desanimava, se li diluïen les poques esperances que encara tenia, cosint la destrossa del braç, i suturant el costat punxat del noi, només esperant un desenllaç: l’assistent elèctric va decidir que l’accidentat era irrecuperable, immediatament deixà de mantenir-li les constants, tallant el subministrament del cirurgià.
Per complimentar el Certificat de Defunció Irreversible, a més de l’informe de l’assistent elèctric, calen la firma de tres testimonis independents, denominats d’alta qualificació. Lo ideal seria un jutge, però en el seu defecte el Delegat de zona, amb el sequier i el cap de pastors són suficients per aconseguir l’aprovació del funcionariat funerari oficial del poble, acompanyat, això sí, pel vist i plau dels enterramorts segellant tota la documentació ha presentar, conjuntament amb la declaració de l’assistent elèctric sobre l’estat d’aprofitament i l’extracció de vísceres, òrgans i teixits efectuades al cadàver. Al cap d’una mig hora es remet a l’oficina del registre de defuncions, aquesta envia a un dels seus operaris per realitzar la inspecció ocular del cos. En procés de rutina, la visita al vetllador familiar es fa en la mateixa jornada, i per la nit el cadàver ja és transportat amb la furgoneta frigorífica vers al punt de recepció. En els casos de resultat negatiu, en què el deteriorament per excessiva antiguitat dels components, malmesos per verins químics, o amb despeses superiors als ingressos, els operaris respecten les tradicions de la vetlla i la revisió l’acostumen a efectuar instants abans de tancar la caixa. En lo que respecte al cas del vailet o similars, mai la inspecció es duia a terme abans de com a mínim dos o tres dies després de rebre el Certificat de Defunció i de forma talment arbitraria i imprevisible; podien arribar a qualsevol hora del dia o de la nit. Havia camins que trigaven més d’una setmana, no se sabia. Mentre tant, la família es comprometia a conservar el cos en perfecte estat fins al moment de la inspecció, les quals, quasi indefectiblement, acostumaven a requisar el cos.
El cadàver duia ja ulls de vidre, i una costura artificial li tapava l’epidermis en els trams visibles. En atmosfera controlada les restes del difunt esperaven superar els tràmits burocràtics, a la mateixa dependència, transformada ara en cambra funerària. La família va preparar-se per una llarga vetlla de diferents tongades d’intensitat. En previsió d’esdeveniments: esperaven el fort de les condolences en el transcurs de les trenta-sis primeres hores passades des de l’anunci de l’òbit. Mare i tietes del finat paraven el primer cop fent corre les seues ments en els preparatius culinaris, en l’ornamentació de la sala de visites i en l’atenció als familiars i amics congregats. El pare i la resta d’homes feien guàrdia palplantats davant l’habitacle mortuori, fent corre les seues ments preguntant als assistents per persones comunes oblidades en el temps. Suportant la duresa dels colls de les camises o les sabates de mudar. Però, per ells el destorb no va durar ni molt menys les trenta-sis hores previstes, ja al segon dels matins tots es van anar dispersant, reclamats per les seues ocupacions, que en el cas d’una granja no podent esperar, els animals han d’omplir el pap cada dia. 
  

diumenge, 16 de juny del 2013

A.C.J. -----NOU (vuitè)

L’endemà canviaria l’aigua i renovaria les flors, l’endemà la seua fragància es confondria amb la primavera. Li mesurarà el contacte del sol sobre la pell, una escalfor creixent que l’endormiscarà entre punts lluminosos. Els primers dies els calmants li ampliaren les sensacions, fent-lo albirà un rectangle immensament cruspit pels grans pètals violacis i pels pètals blancs nerviosos, rere ells sorgien persones indefinides, confonen les faccions, les corones o els pistils. Ara, després ja no, els pètals com a molt es traslladen de la taula a les rajoles puntillistes del terra, o com a molt, molt, se’ls deixa ella, la infermera, en el va i ve matinal dels gerros de coll ample, romanent imprecisos en l’aire per dies i dies, creant en animació quasi quasi, imperceptible, un collage mòbil, manat per les minses corrents d’aire, perdudes a les juntures de l’edifici. I les ombres dels pètals suspesos enfosquien l’envà, el foradaven també. Però ell resta quiet al costadet positiu del filtre, espantant-se quan se’n recordava que una força torrencial el podia espentejar a l’altre costat del sedàs. I aquella dona, que per ell era sempre la mateixa, donant-li el menjà a la boca, donant-li un llit net cada matí, donant-li les flors que pintaran l’atmosfera de pètals. Pensava que anava aprenent a controlar les ombres, fins que inevitablement apareixien una tarda a una precisa hora, i una altra a una altra. Amb la previsió, quan es va aixecar el primer dia en què començà de nou a aprendre a caminar: s’esvairien les ombres dels forats. Els pètals reposaven sobre les rajoles puntillistes, quasi no disposen de temps per surar per l’aire, pesaven molt, i aquella dona petita i grassoneta, rabassuda, pensaves que deia un amic teu, aquella dona et restaurava les flors consecutivament tots els matins abans d’esmorzar. Ventalls estriats posats cobrint-te les parpelles. Miratge d’olors, decantació de colors olfactius, escalfor d’artifici, vibració, conjugació femenina guarint la ferida, regeneració sensitiva amb l’olor dels pigments del dia. Receptacles de memòria, alentides costures repicades mil vegades, no fen malbé el teixit, ans al contrari, brodant el desert.
         La infermera cuidava tres fills propis. El seu home, d’hàbits nòmades, no li va saber greu acceptar la seguretat d’una suplència digna. Una nova situació que d'inici l'incomodà, que a la vegada va aprofitar per repudiar-la definitivament, així alliberant-se de l’únic lligam amb els fonaments, i gaudir, per fi, completament dels desplaçaments, sense l’obligació de regressar al menys un parell de cops cada temporada, a casa de la dona, que continuava preferint la constància i l’esforç quotidià d’una feina fixa, a l’imprevisible, per molt joiós, dolç i torbador, quasi fins l’extenuació, amor pel seu marit. Fatalment les roses es panseixen a la florera de ca la infermera, però això ara no ve al cas.

dijous, 13 de juny del 2013

A.C.J. -----NOU (setè)



Orquídies rodaven d’habitació en habitació. El vestíbul de l’hospital recollia flors poques hores abans de marcir-se, i els residents que volien flors a bon preu per un temps ben definit, hi anaven a comprar-les; no cal dir que la industria de la flor se’n portava un bon tall del pastís del comerç local. Aquest enrenou entretenia al personal les primeres hores del dia, mentre el sol es decidia si sortir o no. Al capatàs li frisaven els rams de violetes, quan la infermera escollia aquestes flors, es ficava una jaqueta de lli a conjunt per sobre les espatlles. L’home no es va enamorar pas el primer dia que la va veure, encara sota els efectes de les drogues, sinó que va ser un procés lent i laboriós, latent durant tota la jornada, des de bon matí, quan les flors arribaven .


           Coincidint amb la segona fase de recuperació, inicià el periple de l’atenció correcta al pacient comú, a la confiança amable del pacient amic, i amb perseverança quasi tastà les mels del pacient estimat. Ella es deixava seduir, els canals accessibles, les barreres aixecades, quin mal li podia fer un flirteig passiu amb un tros d’home estàtic com aquell? I si a més li alegrava la vista... Espais subratllats per les flors del romer i de la sàlvia dintre d’un gerro transparent mig omplert d’aigua. Ell les mirava cercant les empremtes d’ella en la finor del modelatge del ram. Combinant les delies arrancades a l’oblit als paranys de les caixes de cartró; imaginava plantificar dos llargs lliris envoltats d’hortènsies, a joc amb les arracades; pensaments i una tulipa de tija esquerdada; margarides incomplertes com la dentadura del Supun, conjugades unes sobre les altres; anemones descasades, fulles surant, tamisant el gerro, pegades i doblades; un còdol de pudinga reafirmant el fons. El feix cremant els brots bords, ombrívols o solans, tacant la paret, apagant-lo del tot havent sopat, obligat a dormir, despertant-se desesperat per no poder enllestir una feina ben simple, freqüentment complicada i repetida cada nit. Progressant la convalescència: per apartar als bracers de la granja, inserint el personal de l’hospital, més endavant joves desconeguts treballant amb ell.

dilluns, 10 de juny del 2013

A.C.J. -----NOU (sisè)

  Sobre l’altell, els companys s’alternaven de dos en dos per mantenir dret al capatàs, que feia estona que havia perdut el coneixement. Tenien que aguantar-lo en una posició força fatigosa, i ja se’ls havia mig desplomat una vegada; de cap de les maneres volien escoltar de nou el seu esglai cavernós, esfereïdor; els havia aterrat. Fins i tot el pobre xaval malferit va entornar els ulls per darrer cop.
El practicant era una persona pàl·lida, jove encara, malgrat el seu aspecte envellit per la calvície que enarborava uns dèbils cabells arrissats, per unes blavoses bosses sota els ulls i per uns llavis exempts de color. Contradient aquesta subjectiva descripció, avui dia continua viu; ja té un parell de criatures de dos dones i manté una acceptable estabilitat emocional. Va pujar darrera el metge per l’escala fins l’altell, veient el panorama cap dels dos va perdre la continença ni va canviar de color. Duien l’uniforme carabassa, guants inclosos i l’equip d’assistència ràpida com a motxilla.
--Trèieu-li la roba, collons.—La precisa execució dels sanitaris superà als esgotats companys del capatàs.
Amb una passada d’un llapis groc va tallà el ganxo, i l’home va restar lliure. Després una vegada jagut, variant el reglatge del mateix estri, va separar la pell i la carn del capatàs i li extragué la punta d’acer, tapant la ferida amb un apòsit asèptic.
--Ramon, baixeu al ferit a l’ambulància i porteu-lo al Centre de Salut Regional. Aquí ja no hi podem fer res més per ell, necessita una intervenció de reconstrucció locomotriu.--
Ell ja no tornarà mai més, ja que s’enamorarà en el transcurs de la rehabilitació de l’empeltada, d’una infermera que li portarà flors cada matí abans d’esmorzar.


divendres, 7 de juny del 2013

A.C.J. -----NOU (cinquè)

Va morir per la tarda, però l’accident va ser pel matí. El ganxo se’l va emportar per sota el braç, i no hagués estat res més que una bona punxada, si algú hagués aturat el motor en el tram que la cinta corre a nivell del sòl abans de desfonar-se, però no va ser així. En aquell moment ningú es va fixar amb el noi, sí que potser algú va veure que seguia la trajectòria de la cinta amb el braç estranyament mig aixecat, però es veu que no el van fer massa cas, només quan es va quedar penjat del braç xisclant, ruixant-lo tot de sang, se’n van adonar. Aleshores els hi va entrar el dubte: parar l’engranatge, o esperar que la cinta arribés a l’altre cantó de l’altell, llavors pondrien rescatar al xaval a peu pla. Eren tant sols uns segons, un trajecte de menys de vuit metres, a més a més el xaval amb l’altra mà havia aconseguit agafa’s a la corretja del sens fi, suportant amb el braç lliure el pes del seu petit cos.
Trigaren més a pensar que a parar la cinta i la inèrcia el va continuar arrossegant sense sentit, fins a quedar estrebat en un colze. Una nova casualitat de la vida, o de la falta d’ella, fou que tots els treballadors estaven al pis de baix o al mateix cantó de l’altell del percaç. Després de veure la lluita i la derrota d’un nen contra un motor, tots cinc van corre a l’escala de mà que pujava fins l’altell. El cos del nen encara panteixava patèticament segut sobre una politja. La cosa no tenia bona pinta, el ganxo li havia perforat la carn sota l’espatlla i li tornava a furgar el braç, la mà esquerra li penjava destorçada pels engranatges bruta de grassa. Calia anar amb molt de compte, era necessari alliberar al xiquet diligentment. Per fi, el capatàs va donar les primeres ordres, aleshores entre dos el van elevar un xic del seu seien i el capatàs va poder, resseguint el contorn del braç, extraure l’acer, i agafant-lo per sota les aixelles l’intentà carregar, mentre els altres, el prenien pel maluc i per les cames. Amb tanta mala sort que quan ja el tenien tots agafats disposats a traslladar-lo, el cap inert es girà tot solt, llavors mentre deixava una mà per subjectar-lo, es desequilibrà, i el maleït ganxo li va fer una profunda incisió a l’esquena. La sentida que va rebre va fer que deixés al primer ferit, que no obstant va poder ser aguantat pels companys, evitant que els hi caigués. Cridava per a què li traguessin allò de l’esquena, els companys van jeure al xaval sobre les llates de fusta i el van anar socorre, però veien que la ferida era profunda i estava molt prop de l’espinada, per més que l’home els supliqués i supliqués, no es van atrevir a fer res que encara empitjorés la situació, van pensar que potser fos millor avisar al metge. Les supliques van deixar pas als insults. Un dels treballadors se’n va anar corrent a enviar un missatge al dispensari, que estaven passant consulta al poble de baix.
El metge era un senyor ja gran, una infermera i un practicant l’ajudaven a estones perdudes. En aquell moment a la consulta, esperaven un nen amb la seua mare que li sortia sang del nas, i tres ancians que petaven la xerrada tot esperant que la infermera els hi preparés la medicació. El practicant practicava sistemàticament una cura a un jove que hi anava cada dia. Al seu despatx, el metge visitava a una senyora acompanyada per una altra que es queixava de cremor i restrenyiment. A l’instant que el missatge es va reflectir per la pantalla, ell i el practicant van anar al garatge del darrere per engegar l’ambulància, llesta les vint-i-quatre hores del dia, i encenen la sirena s’enfilaren cap a la granja del sinistre.


dilluns, 3 de juny del 2013

A.C.J. -----NOU (quart)

Són un cercle de cinc figures amb unes caputxes que els hi arriben just a mitja esquena. Ocupen un clar sota unes alzines joves. Un parell encara porten les mans descobertes, els altres aplegats, capbaixos, immòbils. La prudència del Supun ha evitat que ensopegues al bell mig d’un enterrament clandestí. El que ha de fer ara és intentar fotre el camp d’aquí, si pot ser amb més discreció encara de la que hi ha fet cap. Ell no vol embolics de cap mena... a veure si encara acabaran per pentinar al gat. Corren temps d’incertesa, des de quan és vist que el poble hagi d’enterrar els seus morts d’amagades, en camarilla i a corre-cuita, a més obligats a importar tècniques de llunyanes latituds, les quals són d’aplicació enrevessada i de resultats, segons han confessat els pocs que parlen del tema, horriblement sapastrosos. Teòricament els cadàvers són eixugats en assecadors secrets orientats a llevant, protegits contra les aus rapinyaires, per ser posteriorment momificats (simplement els embenen) abans de transportar-los als fossars clandestins de la muntanya. Hi ha unes plataformes a uns tres metres del terra fetes de fusta, disseminades pels vessants, estan camuflades amb fulles, perquè no es puguin veure de lluny, però jo no haig vist mai cap cos allí. Al Supun no l’enganyen, ell sap que als assecadors naturals d’embotits, han fet un racó que lloguen a bon preu als enterramorts, sinó de què, l’ostentós lucre que ha remolcat la d’habitual mísera subsistència dels seus propietaris? No serà perquè, com algun pocapena diu, han començat a cobrar la R. E. N., no! Endemés als forats del cementiri sols hi sepulten cossos vells. Ja és mala sort, ahir aquell carallot, i ara això. Únicament als més íntims els hi és permès conèixer la tomba del finat, el món sembla que giri al revés.
El fill d’un amo pel qui el Supun abans treballava, perquè últimament ja no s’hi atansa per allí per a res, va morir una tarda després de ser arrossegat per un ganxo imprudentment desentortolligat, que voltava boig d’una de les cintes transportadores de la granja familiar. Mai havia passat res, i feia mesos que estava així. L’encarregat sempre deia que sinó el tocava ningú, no havia perill, ara, aquell xaval ja era propens a prendre mal. De petit gastava les existències de la farmaciola del mas, sa mare cada setmana que baixava al poble ja sabia on tenia que anar. En fer-se gran, de seguida es va veure que no era bo per estudiar, n’hi ha molts que no són bons per estudiar, i no passa res, treballen en feines manuals, i amb poca perseverança que li fiquin, als pocs anys d’aprenentatge ja obtenen un grau de capacitació professional força apreciable, alguns d’ells acabaran desenvolupant una mestria en el seu ofici. Per ell en canvi, la curtedat de llums va ser la seua sentència de mort. Aquell noi era una micona indisciplinat també, sempre tenia el cap a un altre lloc, no parlava gaire i tampoc no era molt afectuós a casa, ni es feia massa amb la gent.