dimecres, 28 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquanta-unè)



Aprofitant que falta una estoneta per a què es faci de dia, podríem contar el mite de la Gran Gata Negra, que és una història que no coneixen molts camallargs, malgrat que sigui tant popularment significativa per a tots els gats del planeta. Enregistrada en una colla de versions locals, citada ja en antics petroglifs i pergamins. La contarem tal com la va aprendre la Rosita, ja que ella la sap de primera mà, prescindint així de versions més al gust de lectors menys addictes.
Vet aquí que un vespre a d'uns benestants la casa, una cria negra a les poques hores d’obrir els ulls desmamada, hi fer-hi cap. Per un dels residents amb desconegudes intencions portada; en principi malvades perquè un aterrit cadell de la protecció materna robà. A l’habitatge convivien: nens, vells, i també despreocupats joves; a més d’un parell de gossos mal criats i uns quants engabiats pardals. La criatura pobra, a pesar de la poca dels humans traça, amb empentes i rodolons arrià tota sola, i en una jove gata esvelta de pelussera atzabeja i punxegudes orelles llargues esdevingué. Vida feia a les golfes de la casa que era l’únic lloc que coneixia, ja que des del primer dia confinada allí va ser. De les sobres que li deixaven en un platet badat menjava, al costat d’un got d’aigua que cada dia que se’n recordaven canviaven. El recel que la jove gatona vers als humans sentia, dia a dia creixia, i la poca simpatia d’ella era pel menyspreu dels amos de la casa correspost. Felina de natural curiosa, un dia que la porta prou bé no van tancar, per eixir de les golfes aprofità, ja de mirar avorrida l’exterior durant llarg temps a través dels finestrons sense vidres, per on tot just el morret li passava. Un estrany terreny trepitjava, i força insegura es trobava, com quan soleta et deixen, sense on mirar saber en una de patums reunió. Que la tornada al menys estès franca vigilava, per si una fatalitat sorgia. Amb dos botets els bigotis en un replà equilibrà. Bastant silenciós, tant sols els sorolls comuns dels plecs dels domèstics artefactes. Diuen què fins aquí va arribar en la incursió primera, sembla poc, però ella ja sabia que les dolces hores de la tarda eren més bones que altres del dia o de la nit pels coneixements ampliar. A la planta de sota una dona gran hi feia vida, que aquelles mateixes hores en una estupenda butaca envellutada per reposar emprava. L’espant que la pobra la primera vegada que la va veure es va emportar!, de cap a cua s’estarrufà, i temps li faltà per esmaperduda a les segures golfes salvadores pujar. Però tots sabem que la inconsciència una virtut pot arribar a ser, tan com una nosa la prudència, i si bé et fixes, no gaire trigaràs d’una dona dormida a una dona reflexiva distingir. Doncs fou, que la jove gata pel pis a la regalada campà, d’un tancat a un altre, i amb el temps i una canya es va anar aposentant i fins i tot el seu racó favorit per una becaineta fer va trobar, en aquelles hores tan dolces, a la vànova d’un llit, recolzant-se amb el doblec del coixí. Amb la sort de què en un girant un platet suculent degustava. A ella li estranyava tant com et pot estranyar a tu, l’estrany cicle repetitiu en què els humans els dies i les nits mesuren. Llavors una jornada de cada set ella que fotre es tenia i a les golfes queda’s, perquè al pis de baix una quantitat insuportable de gent s’hi arreplegava. Ara els restants dies, ella baixava, del seu platet menjava i amb l’olor del perfumat cotó dels llençols s’endormiscava, i si la senyora abans que ella es despertava i pel pis voltava, no l’importava; quan s’aixecava tota s’estirava i abans que la nit caigués a les golfes pujava. Diríem que queixar no es podia, una vidassa quasi, i no més unes escales de fusta davallar, només desitjava. Tan sols els dies que el zel, en un desassossec insofrible i enfebrat l’arravatava, i maulant desesperadament a recloure’s l’obligava, aquesta plàcida cadència existencial trencava. Perquè a la tornada va ser d’una temporada tumultuosa d’aquestes, quan la presència d’un menut en una de les habitacions la va sorprendre. L’instint, cap d’alarma no li va enviar per senyal, i ella com si res va actuar. Potser més la seua discreció accentuà encara, afinant l’oïda un pèl a l’hora d’una estona jeure. El xiquet del llit no es movia, sol que de tant en tant els seus estridents esternuts la despertaven, per la senyora des de l’altra punta de la casa contestats amb un divertit: --Ja se’ns ha constipat el gat--. Amb els dies als esternuts i a la tos s’acostumà, i amb l’entrada de la bonança, al cairat de la finestra va descobrir, del sol la carícia, conjuntament amb la panoràmica que pel davant s’estenia. Molt més elegant d’observació el punt que no pas el finestró trist raquític de dalt. Aquí tal que un esfinx es podia situar i l’horitzó amb els ulls aclucats albirà: un horitzó manipulat si més no: per les taulades d’uns blocs alts com taüts clavats de punta retallat. La dona i el nen la varen copiar, ells al balcó del costat cada tarda el sol prenien en dos ridícules gandules seguts. Al petit la iaia el tapava, amb una preciosa manta de llana, d’aquelles que et fan tan sol de mirar-les ronronejar. Ella no es molestà en un inici, tot i la insistència dels nouvinguts d’un aparell radiofònic traure, que confondre-la no més feia. Va optar per una de les armes la millor: el menyspreu. L’haguessis vist girant el coll en inversa direcció a la dels ulls la rotació, tota desplaent ella amb les inflades galtes. Jo a pensar m’atreveixo, que en un clima temperat vivia, de suaus estius i amables hiverns, ara altres carregar tintes podrien i abrasadores calors o cruels i glaçats hiverns descriure’t. Jo, potser al meu origen degut o a la meua edat: que si fa no fa les coses van anar així els primers anys et diré. El nen com una carabassera creixia, encara que sense veure’l llargues temporades passava. Però tal com t’ho dic va succeí, tant cert com que gens ni mica de la resta d’usufructuaris no se’n refiava, mirant se’ls continuava amb un mal ull! La gran senyora, un dia mentre ella a la tauleta del menjador meditava, la va tocar: immediata de fugir volant la reacció, per un moment, però, petrificada amb les extremitats semi-flexionades resta, i la mà sense pel de la dona al llom pesant-li. Testarruda com era, li costà el plaer elèctric de les festes dels humans assaborir, i a la primera tintoreria o desconegut moviment inapel·lablement marxava. Però poc es pot lluitar contra l’atracció de sang calenta i a l’hivern es fa la migdiada millor a la falda de la mestressa, o no? Una conxorxa, una confabulació, conspirada al pis primer, de tancar per pocs instants del carrer la porta oblidà, ella en-zelada encrespada des de les golfes suplicava. L’entrada cancel·lada fou per un ignorant: tard, el sàtir ja dintre al serrall era. La curta incertesa per si, o no germinava, i les celebracions del vailet amb l’avia notant que ella, dia a dia s’engreixava, més contents que ella estaven; no pas massa trigà en dispensada quedar d’espantar als coloms que malbé feien les plantes del balcó. Ella ja més de la meitat recorria del camí de la superba maduresa quan l’obsequi de la concepció va rebre. Les dos boletes peludes a les que la vida donà, una millor mare no podien tindre: curosa i eficient. Una vegada i una altra les llepava, llustroses i ben alimentades les mantenia, així elles de fortes i serenyes pujaven, d’entremaliades i juganeres. En afermar-se li les cames, no hi havia racó de la casa que no exploressin. Ella, des de dalt seguda se les mirava, amb el cap una mica a l’esquerra inclinat. Del tot no la feia feliç, l’oberta confiança que amb les persones de la casa demostraven, un factor del que mai no es preocupà, però que elles eren diferents admetia, i si així feien bé estaria.
Les gatetes, per donades ser a una masia del camp, lo suficient van créixer, on la missió tenien d’una perduda nissaga reinstaurar. Ja lluny les princeses, ella a ser la reina única va tornar. En la serenor de la vellesa a punt d’entrar, dels seus hàbits per llargues temporades gaudint, ampliant-los i tot: per saltar-se els marges li va agafar, els senderons que els dominis veïnals parteixen seguia, les terrasses i els celoberts investigava, el seu més tafaner costat potenciava. Per observar sense ser observada s’aturava (una colla de dones grans preferiblement en una cuina xerrant l'acollien complaents), en immobles abandonats penetrava: per espais descobrir, prou agradables per, amb els seus companys secretes reunions encetà. Al final tan famosa va ser, que les senyores ja la saludaven i records per la seua mestressa li donaven. Tot just fins que la senyora de baix traspassà, coincidència de què el noi va marxar també, per una nova casa per ell i una femella fèrtil buscar-se.
La dels obrers irrupció, sorolloses parets estimbant, enutjades polsegueres aixecant. Des-ubicada, que un dia l’agafes l’únic que la podia agafar la sorprengué, i al camp se l’endugués, a de les seues filles la casa, que dos gatasses amb descendència llarga ja eren. Aquella masia tota estava per camps d’arbres fruiters envoltada, els gats, doncs a voluntat anaven i venien, a vegades moltes jornades seguides de casa faltaven, i a ningú no importava, alguna esbroncada els hi queia per això quan mal ferits o famèlics tornaven, però ells el camp fotien sempre que la necessitat els apressava. Ella com d’urgències gaires no en tenia, amb vehemència del nou territori gaudia, balafiar les forces i la salut evitava. Les filles a una torre desocupada la van acompanyar de terrat per sostre, un per sobre el ramatge tranquil emplaçament, que del pla al final, contemplar de les serralades el començament permetia i de les masies properes la disposició talaia. Per molts anys, fins que cap gat més un vespre no la veié, majestuosament passejà per un domini que ja seu es va fer. Quan d’una escaramussa un dels jovenots mal parat regressava, sol que veure-la tenia per saber que per fi a casa arribat havia.
Si aquesta petita narració us ha agradat, un dia que convingui contarem la història del clan de les dos germanes, la muda i la borda, que no era pas tal. Que si bé és un conte similar en aquest, amb les seues particularitats, és a la vegada diferent.


dijous, 22 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (cinquantè)

 Per fi arriba l’aerotransport. El virtuosisme dels músics, recorren, explorant, inventant, desgranant la melodia de ”Music For A Armonium Found”, conquista l’audiència i a les seues sabates, que se’n van cuitoses, acompanyant-se les unes a les altres, en un viatge eurítmic, sucumbint al delit, esclatant de joia quan els intèrprets tallen el tema en sec.
L’oncle les ve a buscar:--Nenes, nenes, veniu que us portarem a casa.—Suades i contentes, en aquest instant crec que seguirien a un pertorbat, encara que les portes a l’escorxador. Però no, el tiet-cosí les fa pujar a un aerotransport del servei d’una corporació agregada de la Junta, que el ve a recollir, cosa en la que també està implicat d’alguna manera el parent comú. Saben què només les aeronaus dinàmiques oficials o amb llicència especial tenen accés al cel ciutadà... El vehicle arrenca el vol, tripulat per un pilot desitjós de plegar i arribar a casa. A la part posterior viatgen unes brigades de neteja integrades únicament per renatos. A cabina n’hi ha un parell que ajuden al pilot en les tasques de rutina: mentre salten de plaça en plaça, comproven què tot el grup baixa amb l’equipament complert, avisen després al pilot, amb un inintel·ligible i aparentment matusser llenguatge de signes desenvolupat per ells mateixos (encara per codificar), de què tot és correcte i ja es pot tornar a enlairar.
El tiet-cosí, al que no se li baixa la petanera, suposadament seu al lloc del copilot, elles en una banqueta lateral davant dels renatos. L’Haisa creua les cames instintivament, la Fàtima també ho fa, però hi pensa: mai havien estat tant a prop d’uns renatos i no se sent còmoda. Els dos vesteixen unes granotes carabasses i uns mocadors de coll morats. Fa poc que els hi han tallat els cabells, el de l’esquerra té els ulls en blanc, el seu company té una mirada sorrenca i mou molt a poc a poc el coll d’un costat a l’altre. Mantenen la mirada inexpressiva... ells tampoc ho tenen tot de cara, renascuts directament per a perdre. Val més morir jove, que després els que duren mes anys del normal se’ls hi eixuga la mòllera mentre el cos encara els hi funciona i com la llei, ara per ara, després d’arribar a una certa edat, no permet regenerar el cervell amb les copies velles, no són res més que uns renatos en vida esperant que per se'ls endugui la mort. Com la tietarerebesavia tancada en una residència on els fan morir lentament, arraconades com objectes inservibles de les que no es pot extreure cap més reciclatge, i encara que no ho volen dir, segur que ella reté espurnes de realitat i a pesar de tota la medicació, segur que hi ha dies en què controla tot el que veu, i ho passa pel sedàs de totes les vivències que l’han marcat i ha oblidat.--
El tiet-cosí intenta xerrar amb el pilot, però sol s’entén ell, no s’està quiet, girant-se contínuament per mirar a les noies amb complicitat. El pilot, home sorrut que l’edat li ha arrupit la cara: arreplegant-li el front, enfonsant-li els ulls, avançant-li el nas i doblant-li la barbeta; l'esbronca un contundent: --Estigui’t quiet d’una vegada cony!— Tot engegant el cassette, del que sona una cançó dels Pegamoides de títol: ”Llegando hasta el final”. De seguida la melodia els embolica, i les nenes, el tiet i fins i tot el pilot acompanyen la lletra, cantant-la, procurant no desafinar en excés. Entrant la segona tornada a la Fàtima li sembla que un dels renatos, el de l’esquerra, segueix el ritme amb les espatlles, i quan estan cantant allò de trencar l’espill, ella, encuriosida i mig espantada adverteix que l’esguard del renato ha pres un altre caire, com més moll arribant fins al final.
L’últim punt de destí és la Zona Rosa, allí també es queden els dos ajudants de cabina, des d’aquí trigaran poc a deixar-les no gaire lluny del seu portal.

 http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=kXLdlfC3l6E 
 http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=fKR0Tj71LoY

divendres, 16 de novembre de 2012

Muricecs en faula


















Fanfan la Tulipe.
Un paisatge mil cops vist, revitalitzant-se contínuament, plorant d'alegria l'empenta que et dóna, al menys per aguantar uns minuts més. No ho veus així tu Myotis?, l'esguard mai és el mateix, canvia amb els que t'acompanyen pel pelegrinatge i amb tu.
El savi és ple de berrugues, però ni un sol parasit. Li crepiten les ales al estendre-les. Li falta més d'un dit, mes es sosté amb gran elegància. No és pas un aquí em caic, aquí m'aixeco, no és tracta d'un guru, doncs d'acòlits no en té. Els cadells el xinxollen, els jovenots no el fan ni cas; costum solitaris en una colònia on tots es fan forts com una massa? El Ferradura Gran li demostra estremida reverència, però tampoc no destaca entre la seua colònia, es repeteix ara li agafa per lo dels paisatges repetits i pot romandre tota la nit transmeten el mateix, és avorrit, lent, quasi no se l'entén.
Vista, panorama, relleu, perspectiva no hi caven en el nostre raquític esguard, no sé perquè perdre el temps parlant-ne, per què de tants sinònims? En tendríem prou amb voltants, o entorn, o topants. D'aquí estan el següent topant sempre és el més pròxim, d'aquí estant lo millor es treure'n profit, no sigui que en prenguis el vol i tot sigui ple esbarzers o que un altre et foti la plaça o que els comuns siguin prolongant el seu domini, bé això no canviarà mai, si canvia serà quan els voliacs criïn plomes. Sangoneres!, al menys els vampirs ho fan per necessitat, la sang és el seu únic sustent, i si per aquesta raó han d'afeblir altres animals, alguna vegada s'excedeixen amb el mateix individu fins que, per desídia o comoditat, sempre sense voler, els causen la mort, però sempre hi ha gent que treballa malament. Sempre els trobaràs a faltar, no als nepotistes, no us confonguésseu pas, als altres, i no us sàpiga greu, és com aquella femella, la que veieu cada temporada de cel, i s'us esborrona tot unfla tot fins i tot les membranes més minses, i que mai aconseguireu, per rucs i porucs, tots dos ho sabeu i tots dos us en penedireu, massa trampes, massa pletes closes, massa prejudicis, impediments, forrellats plens d'horaris, fatals, irresponsables, malacostumats, perniciosos, quan un surt, els altre també, quan un entre, els altres també. Quan un no vol ni entrar ni sortir, és llest per pujar al helicòpter.
El vell li fot encara més que el Ferradura Gran, un aprenent de bruix al seu costat, se l'entén més, potser també massa.
La vida si vols no és fastijosa, us en recordeu encara? No cal ser llestos si al cap i a la fi, de tot se'n aprofitaran els mateixos, i d'això viuen, no us enganye-seu pas, el maniqueisme sense remei...
El Myotis ja en té prou, fot el camp cercant sopluig hivernal, amb el cap ple de pel·lícules de capa i espasa.

continuarà
        http://www.youtube.com/watch?v=C0-S1FQQRnk&feature=channel&list=UL

diumenge, 11 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-novè)





                            El cavall gran és el seguir conservant
                                                L’anhel de voler escapar   
                                                Del temps i del món irreal [1]
         Només l'oblit substitueix al desencís. Per la majoria dels habitants de la Contrada, els que havien confiat amb les possibilitats del grup del poble de la muntanya (l’únic que aconseguí sobrepassar la borda del capdamunt), no més els hi restà l’esperança i poc després ni això. Hivern rere hivern es confirmaven les previsions de la Junta de la Vall, i ja fins i tot a les barberies molestaven les conjectures dels més addictes, dels pocs que de tant en tant insistien en el tema. Tampoc prestaven la més mínima atenció a les notificacions dels vigilants del turó, que any sí, any no, veien créixer un bony en una punta d’un petit esglaó del cingle, per sobre del pas a dos colors, entre els Marbres i els Gresos.
                                                 Un cavall fort trepitja a un cavall fluix
                                                 S’orienta de cara al sud
                                                 No porta ningú al damunt
                                                 Se’l veu venir de lluny

          --Això és tot, ho deixes així? No passa res més?
          --Ja veig que no t’ha agradat gaire.—L’Ernest està feliç, per molt que sembli que a la Milia no li hagi complagut, ell s’ho ha passat la mar de bé. 
                                                 EL cavall fort és un cavall de combat
                                                 Neteja l’aire d’amor
                                                 Trontollen camps i ciutats
                                                 És invencible i és fort. 
            --No, sí que m’ha agradat, i m’ha sorprès, jo em pensava que seria com un conte a l'estil... no sé, com els de fades, d’aquells de les tres possibilitats, dels paranys i tota la parafernàlia, és que de petita m'encantaven quests contes, m'ho devia d'encomanar ma germana, que en té les prestatgeries de l'habitació plenes. --
            --Jo també, però fixat, ja des d'un començament no han anat per allí les coses.--
            --Però deixes als personatges penjats, i tampoc acaba bé.--
            --Tan sols les millors històries acaben bé Milia.—
                                                  No fuig quan parla amb la mort
                                                  Apaga els llums i els fanals
                                                  I trenca els deus de cristall. 
            --I què se’n ha fet de la pastoreta, perquè el seu viatge continuava, i a mi m’intriga molt la resta de la seua història, ella és el meu personatge favorit.
            --I no t’estimaries més saber que és el que va fer el pastor, tot aquell mes i mig que ningú no el va veure, o si el recol·lector de llet de lluna va trigà gaire a reunir-se amb la seua família d'ultramar, o jo que sé, si la senyora trementinaria va tenir descendència.
            --No jo prefereixo a la pastoreta. A més no sé, tampoc passa res fantàstic, ni excepcional. A més de l’evident al·legoria, està molt clar que representa cadascuna de les dos societats de la història.
            -- Ja, potser sí que no haig estat gaire imaginatiu a l’hora de pensar formes governamentals menys previsibles.
                    --Vull dir que: sí, fan un viatge, més aviat dur que no pas perillós, que acaba sent inútil, i al final no poden ni tornar a casa, llavors s’han de buscar la vida en un país estranger, això sí, amb les millors de les recomanacions possibles.
             --T’ho veus així, suposo perquè encara ets jove, però la majoria de la gent no fa res d’extraordinari a les seues vides, no viuen ni tan sols una petita aventura, i són tan feliços. Es conformen amb això, i és més,es reconforten en els seus records, en els quals predomina el vessant sentimental, el conjunt emocional familiar o sinó, inclús l'àmbit professional, que per la resta del món són totalment irrellevants. Aquests, al menys ho apreciaran i sempre ho podran contar amb orgull.—L’Ernest reflexionant un instant, conclou:--Bé, tampoc era la meua intenció  ser massa didàctic, ni alliçonar, ni res de res.
                                                 El cavall fort és el cavall guanyador
                                                 El que ens fa fora la por
                                                 De cercar un nou horitzó.
           -- Aviam Ernest, tu creus que paga la pena? Vols dir que el teu gran conte, amb la moralitat que desprèn, pot arribar a ser un exemple il·lustratiu per una persona indecisa en un moment transcendental de la seua vida, que l’ajudaria a donar un pas molt arriscat, que mai no s’hagués atrevit a donar abans d'escoltar-lo?
           L’Ernest, que ja s’ha exhaurit la copa, tracte de desxifrar les ultimes frases en l'esguard de la noia. Tranquil·litzant-se, a la vegada que a ella se li escapa el riure per sota el nas.
           --“ Bon soir Madames et Mousieurs”—Un mestre de cerimònies amb frac vestit, està a l’escenari— “Nous sommes déjà dans la derniére heure au Cafè des Pinguoins: the finest hour, our favourite time. En c’est moment il comence l’heur du...”—I tota una munió de gent que s’ha arreplegat a la pista crida tots a una:--Rhythm and Blues.—Al instant es corre el teló i una impetuosa banda comença a descarregar un ritme ferotge que embogeix al públic. La Milia i l’Ernest es miren, i sense dir res baixen a la pista. L’orquestra vesteix pantalons negres i americana grana. A part d'aquesta uniformitat buscada; si ens fixem una mica en ells, cosa que no fan els dansaires de la pista, (la Milia i l’Ernest estan ballant com si fos la última vegada) ens sorprendran uns torbadors traços comuns, quasi de segell familiar: mascles d’alçada inferior a la mitjana, cos robust tirant a gras, cabells castanys amb serrell i un posat en escena que fa que no els distingiries pas, sinó fos per l’instrument que toquen.
                             [1] "Tres cavalls”, cançó de Jaume Sisa.

Cueva de la Manos, (Santa Cruz, Argentina).

dimecres, 7 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-vuitè)

El famós cap de pastors del poble de la muntanya, pràcticament renuncià fins a la fi dels seues dies, a desenvolupar la seua mestria a la Vall, en els quals es va encarregar dels ramats del monestir del Gran Llac, el que es beu totes les aigües al límit de la Vall. Treballava per temporada, preferentment en activitats muntanyeses: va col·laborar amb els recol·lectors fen transports, amb els femers de les gralleres, inclús amb els carboners, també va intentar introduir-se al gremi dels marxants de bestiar, però no va acabar d’entendre els seus mètodes. Un hivern va guardar el pas de l’Orient, més de cinc mesos sol al refugi del coll, que va aprofitar per lliurar-se de l’addició a la planta del cascall. L’hivern següent va voler repetir l’experiència, però li fou impossible ja que tenien preferència els nous sol·licitants, el salconduit de la Junta el va afavorí un any, ara deuria seguir el conducte reglamentari. Llavors com, molts dels habitants de la Vall es va afeccionar a les estades de meditació, retirs aleatoris que els autòctons realitzaven ja des de la infància, que servien per multitud de coses: originalment per distanciar-se un parell de mesos, en uns casos de la sobrietat de la vida o dels excessos de la rutina; reequilibrant o variant bruscament el rumb, tallant el ritme vulgar de l’existència, sojornant integrats amb el paisatge: el mestre.
El vidrier, va treballar per molts anys al taller d’un poble. La part més arriscada del seu ofici no tenia raó de ser, a la Vall immportaven la matèria prima a l’exterior. Després aconsellat pel cap del taller, que no el veia progressar a la vida, encetà un cicle d’estades de reflexió. Ja que ell no havia rebut uns ensenyaments bàsics en meditació, i no s’hi acabava de veure capaç de participar plenament en aquesta pràctica profundament arrelada en la idiosincràsia dels veïns de la Vall, en les primeres excedències a les austeres casetes, dedicava principalment el temps a dormir i a fer curtes passejades pels voltants. No era d’estranyar que cada vegada canvies de centre, elegint un nou escenari, en un afany més propi d’un turista. Fins que un dia va baixar amb la forta convicció de fer un tomb a la seua vida, volia tornar a desplegar la seua activitat professional a la muntanya. No li va ser gens difícil: a la muntanya falta gent, deien les mares als nens ganduls. Però estava desentrenat, dèbil, se li feien insuportables les exigències normals d’una feina d’alçada. Ingressà més tard en una colla d’extractors dels fins sediments de les fonts mentideres, d’apreciadíssimes propietats curatives, situades al fons de la Vall (els fanguerols), que és una feina ben remunerada i aparentment senzilla, ara ell no contava troba’s un mitjà tant hostil, sempre treballant moll, immers en les humitats totals de l’interior de la terra. Decebut, però no massa, abans de què s’acabés aquell estiu va emigrar de la Vall pel pas de l'Orient, clar. 
 

diumenge, 4 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-setè)


Ben aviat els va despertar l’aldarull provocat pels viatgers. El pastor encara no havia anat a dormir, ells ja no van poder dormir més. El vidrier avivà el foc, resplendint en les imperfectes cares de la matinada guaitant entre les mantes. La pastoreta es va llevar amb un parell d’àgils moviments, i amb la manta arropada a les espatlles anuncià en veu alta: --Jo me’n haig d'anar.--. L’ambaixadora va reaccionar ràpidament, contrariada per la decisió de la noieta. Li va demanar que per favor reflexiones tan apressada determinació, producte potser d’un desfici momentani. Ella era tan jove! Segur que no tindria massa problemes en refer la seua vida a la Vall, contava a més a més amb tota la seua ajuda, i si, transcorreguts uns mesos, malgrat tot insistia en la seua intenció, amb l’arribada de l’estiu podria marxar amb tota tranquil·litat i sense les preses que són sempre males conselleres. La xiqueta agraí la seua amistat, però sentia la imperiosa necessitat de muntar en una carrossa i continuar viatge, que per ella no finalitzava a la Vall. La van veure com es vestia, es penjava el sarró i s’acomiadava somrient, mirant-los un per un.
Aquella va ser l’ultima vegada que els va somriure. Més entristits si cap, van romandre sense dir res, temen les primeres hores del dia. El xicot desolat, la va acompanyar fins baix a la cruïlla, la seguia pel mig de les carrosses, mentre ella, buscant lloc a la caravana, feia preu amb els ajudants. La veia anant de carreta en carreta, els cotxers quasi no l’entenien, els carregadors se la treien de sobre, els passatgers estaven aferrats als seus llocs. Ell la va agafar de la mà, duent-la fins un transport de càrrega d’una bòbila costanera. Als dos homes bruns que la menaven, no els hi feia res carregar amb la noia, això sí, la van advertir de la duresa del viatger, més lent i pesat que la més atrotinada de les carrosses. Ho va acceptar de bon grat, col·locant-se provisionalment en una punta del pescant. En uns segons la carreta enfilà la via. El recol·lector restà clavat en el mateix punt, perseguint-la amb la vista. La noia tragué el cap, girat enrere, acomiadant-se amb la maneta.
Se li feien interminables les escales que ascendien a la ciutat. Arrupint-se, va seure a la freda pedra amb els ulls tancats amb força i les mans arrapinyades entre les cuixes.
El pastor no va donar senyals de vida durant un mes. Un vespre el carter se’l va trobar a la taverna d’un poble, a les que es va afeccionar de seguida, gracies a l’èxit que les seues narracions de l’odissea tenien entre la concurrència d’ambdós sexes; ben sabuda és la incontenible curiositat femenina per la novetat, més parlant d’un home persuasiu i jove, que dia a dia anava engrandint la seua fama d’amant, si no exquisit, sí, diferent. Reputació que consolidava amb els freqüents visites per tots els indrets de la Vall.
Malauradament, abans del que hagués desitjat, la seua estela es va apaivagar, i les dones el veien ja com l’amic missatger xerraire, dels que es pot confiar pels assumptes més delicats, disposat sempre a fer-te un favor. Aquesta transició solitària l’amargà un llarg hivern, per això quan va arribar la primavera, inicià una temptativa amb la segona filla d’una venedora de les serres baixes superiors. Amb els bons ulls de la sogra, que el va recomanar entre els seus companys del mercat, cosa que el va fer prosperà saborosament, a ell al que els diners mai li havien fet perdre el cap, diria que conservava tota sencera la paga del recol·lector, perquè desprès se la va gastar comprant un terreny i edificant una sumptuosa mansió, no a la capital, cosa quasi bé impossible per la falta de sol edificable i perquè les cases es transferien per herència o per donació, però sí en un pròsper poble del final de la Vall, ja que a la tardor següent es van celebrar les núpcies al poble d’ella, una aldea de les serres baixes superiors, que distava a dos jornades de la Vall.
Doncs el pastor li va dir que estava bé. Poca cosa més poder escoltar aquell vespre, de tan lacònic personatge. Ell tampoc s’hi va esforçà gaire, alguna senyoreta impacient esperava de les seues atencions. Mes amb el temps i els continus vaivens del carter, fortuïtament coincidien, quasi sempre en una casa de meditacions o en uns dels monestirs en els que el pastor es recloïa llargues temporades. Poc a poc cultivaren una lleial amistat basada en confidències que no més ells podien compartir.

dijous, 1 de novembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-sisè)














Enrenou, tràfec de patges i criats enfardellant els baguls dels seus amos. Els experts pronosticaven l’imminent arribada de les grans nevades, ho llegien als senyals. Coincidia també amb la intuïció del Mentor del Priorat, en curta estada a la capital, compartint uns dies amb els amics. L’encarregat s’ho mirava amb cara de felicitat. L’únic que seia tranquil esperant el sopar era el recol·lector, amb el qual, en només una estona havia establert una falsa fraternitat. Fins i tot es mostrà molt servicial, quan els comarcals van compartir la catifa del noi. L’alegre desimboltura dels cambrers, contrastava amb els nervis i les preses dels qui ho endreçaven tot per poder sortir abans de què és fes de dia, i l’ensopiment regnant del grup dels predilectes de protocol. Llevat el xicot, la resta no menjà gens. Havent sopat el patró va repartir una bossa de monedes a cadascú. Era una bona quantitat, l’estipulat i un sucós suplement. Un va obrir la bossa contant les monedes, sense captar el seu valor real. --És un bon pessic, amb això podeu viure tot l’any sense treballa, ja m'ènteneu—. Estava ufanós, llàstima que la duresa del metall li tustés el rostre, va ser el pastor que li llançà la bossa a la cara:--Tros de rabassa podrida, tu t’has pensat que hem vingut aquí per aquestes monedes merdoses.—El Recol·lector, fos com fos, volia suavitzar la situació, sabia que sortiria molt mal parat d’un altercat amb els estrangers, ja havia passat per la Junta de puntetes, cosa que encara ara no s’explica. Amb les arts que havia estudiat de petit, intentà primer aplacar l’emprenyament del pastor, per anar després enaltint l’ànim dels comarcals. Aquí es va quedar a mig camí, la nova ambaixadora es retirà al dormitori acompanyada de la pastoreta, el pastor va sortir a donar un vol, el carter va anar a fumar al reservat solitari de sota les escales.
Sol, amb el vidrier, aquest li interpel·là abans de pujar: --Tu ja sabies des el primer dia, que ens van trobar allà dalt a la teua balma fumada, que mai tornaríem a veure les nostres famílies, no?— A lo que ell contestà amb un curt i estranyat: sí. Els dos muntaners restaven sols, isolats un sense l’altre a la sala menjador. Curiosa l’enrevessada condició humana: en les poques jornades compartides, tots dos s’havien apercebut de què malgrat desenvolupar oficis paral·lels, mai congeniarien. Tampoc eren enemics, tant sols era impossible qualsevol correspondència mútua, les etèries connexions que orquestren les relacions entre les persones, els conjugaven en contra, en fi no es pot agradar a tothom.