divendres, 28 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quaranta-unè)




Els expedicionaris penetraven a la Fageda sense intervals. Els rododendres i els avellaners s’obrien, facilitant un boscam més net, més espaiós, amb el sòl recobert de fullaraques. Els faigs s’endreçaven com un exercit amenaçador. Alguns corpulents exemplars completament desvestits, eren a poc d’arrancar arrauxats una escomesa pendent avall.
La jornada se’ls feia inacabable, l’esgotament els cobria. Reposaven uns minuts consensuats i engegaven una estoneta, el guia volia evitar les separacions que correspondrien perllongades esperes. Tot i amb això, ho tenia controlat i encara li sobrava una mica de llum. Aquella maleïda carrega els feia oblidar el veritable motiu del viatge, la panxa de pastor remugava: --La travessa, restablir els llaços de comunicació amb els habitants de la Vall era lo fonamental, no la fastigosa llet de lluna que ens ha fotut a sobre, aquest passerell barbamec, i encara hi manca una estonada per la propera parada--. Certament no trigaren tant en deturar-se, els va paralitzar uns crits humans des d’una llomada, el pagador els va respondre, i els de dalt van contestar amb una tonalitat quasi suplicatòria. Unes corredisses van atansar a quatre persones, al grup de transport. Eren uns jovenots i se’ls notava nerviosos. El cap de colla els hi demanà, perquè paraven per allí en hora tardanera, però no hi va traure l’aigua clara: que si s’havien extraviat buscant mel, que si havien anat a netejar un corriol... es contradeien, però era habitual no donar massa explicacions del que s’anava a fer a la Fageda. Llavors es van afegir a la comitiva, al començament marxaven capdavanters, però desprès de les primeres errades van callar, reculant fins situar-se darrera. Calia prestar atenció als colzes de les branques o a la disposició d’unes roques, doncs a l’hivern el camí no s’utilitzava i les fulles mortes, de seguida tapaven el fressat dels viatgers. Un bon indicatiu era la flora endèmica, que creixia a la boca dels avencs, com al Bavorell de la Dona Morta. Quant hi van ser, el xicot va respirar tranquil, permetent-se la frivolitat de fer alguns comentaris disbauxats que la resta de companyia no van agrair; prou feina tenien a escalfar-se amb el baf que expel·lia les entranyes de la terra. Sols lis restava descendir fins al Querant del Riu Merlé, al mateix tàlveg de l’afluent. Després giravoltant a l’esquerra, ensopegarien ràpidament amb la gran boca del Sanat. A partir d’allí començava el camí carreter.
Ara, el que ell no s’esperava: és que el ritme s’alentís d’una manera ja preocupant, que la canalla fos més una rèmora que una altra cosa, i que entre el querant i el gran pòrtic de la cova se’ls hi fes de nit. Aleshores en aquest trajecte, dubitatiu, la resplendor d’unes torxes li garratibà les articulacions:-- A terra tots, silenci, quiets com a pedres.— Als de la Contrada, esmaperduts com estaven, sols els hi faltava això. Sort van tenir que els xavals van reconèixer als seus pares a la claror de les torxes, que sinó haguessin passat de llarg sense veure’ls, prolongant encara més el seu patiment. Va ser, que inquietats per la tardança dels vailets, una colla va sortir del poble en missió de recerca, i el caporal-recol·lector els va prendre per assaltants o ves a saber que. A més els pardals l’acusaren a ell tan de la perduda com de la tardança, i encara estava donant explicacions quan es van fixar amb els curiosos personatges que l’acompanyaven. Llavors l’atenció i les qüestions s’encaminaren vers l’extraordinària història que el noi els relatava. Es feien creus que algú hagués creuat des de el vessant contrari de la muntanya. Admirats, els van alliberar dels fardells i els van conduir al poble.
Sense el llast, semblava que flotessin, la sang lis regava els braços de nou. Embriagats amb la fredor humida de la nit, no es van donar ni compte, i ja descansaven al menjador d'una fonda, prenen un te calent, a l’hora que les hostaleres els hi treien les botes i els mitjons.


dimecres, 26 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (quarantè)

Enfurismat, l’engorjat del Passet de l’Ós, canalitzava totes les aigües. L’abisme rugia encara a la vertical de l’estiu. Avançant pel camí picat a la pedra, ben arrambats a la roca, les cintes buscaven el seu lloc a les espatlles entre les tocadures de la vigília. El cel gris, retallat sobre les altíssimes parets bessones, els preservava del fred dels darrers dies. Ancorats, els arbres furgaven i s’estiraven per alimentar-se. No era un trajecte massa llarg, inclús la part final planera; però molt perillosa al romandre indefensa a les allaus.
El xicot insistia una i altra vegada, en la importància d’arribar al poble, aquella mateixa nit. En una d’elles el pastor, mentalment ofuscat per la fatiga, va ser incapaç de reprimir la cara més esquerpa del seu caràcter, en convocar a tots els mals esperits que en aquell moment li venien al cap. La reacció de la resta de companys, creà una discussió alterada de frases altisonants, desencadenes en difícil enteniment. D’habitual, la senyora trementinàira presenta un semblant seriós, fregant la severitat, però en el tracte personal varia totalment l’expressió, es transfigura: se li suavitzaven els plecs de la cara, les curvatures de les celles, la comissura dels llavis... i tant sols inicià unes paraules amb algú, la sensació que desprèn és la de calor, dolçor, comprensió... Ella va ser la que ficà una mica de pau al camí del bosc. Una vegada tranquil·litzada la situació, va demanar-li al noi que raonés la necessitat de fer nit al poble, de totes totes, aquella mateixa jornada, ja que ella era de l’opinió de quedar-se on bonament els hi caigués la nit, estan segura que ja transitant per un senderó tan principal, alguna borda trobarien què els fes la utilitat. –No, --va dir ell-- una vegada serem a la Fageda dels Fermats no hi ha borda, ni cabana en condicions. A la Fageda val més no anar-hi de nit, pots tindre encontres desagradables.--
La Fageda ocupava les desnivellades pendents que encerclaven el poble, poc abans dels conreus, les quadres i les pallisses. La seua amplia disposició, confonia per la similitud dels paratges. Calia una experta inspecció per no despistar-se i acabar perdent la xaveta, o si més no desorientar-se per una llarga estona. En realitat, des de temps arcaics era un lloc molt apreciat com amagatall, o millor diria per desconnectar-se o allunyar-se. Hi havia racons per a tots els gusts: per confabular, per festejar, per agitar-se, per conspirar, per encisar, per oblidar... Lo dels Fermats venia de la tradició local de lligar al tronc d’un faig a un pobre paio, després d’haver-lo fet menjar, normalment sense que se’n adonés, un plat condimentat amb un determinat tipus de bolet al·lucinogen molt corrent a la Vall. Desgraciadament en aquesta cara de la muntanya, no s’hi donen els boletets blancs, tant bons i suculents que corrien pels mercats de la Contrada. Aquests Fermats d’una nit, són lliurats a l’endemà, després que els calfreds i les suors cessin, i la calma torni al cos del desventurat, que resta tan debilitat, que ni forces té per venjar-se. El paio funciona d’alambí, lliura pels orins la substància destil·lada, els altres omplen una ampolla amb el líquid i se’l beuen a glops. A la Contrada se serveixen dels gripaus per tals menesters.
Topar-se amb uns quants elements obnubilats no era el problema; en comunitat, la consciència i els sentits se’ls conjugaven d’una forma afable; fins l’hora d’interioritzar l’experiència, exprimien amb sagacitat l’humor de la subsistència. Els autèntics fermats eren els abandonats pels malfactors a la seua sort, pagant per una traïció, un deute o deguts a un daltabaix dels graus dominats preestablerts. Els guardes van recollir el sistema, adaptant-lo a les seues necessitats: lligaven al lladregot fins que cantés, o al criminal fins declarà la seua culpabilitat. Així que es deia que hi havia una quantitat, no comptabilitzada, de cossos entrelligats consumin-se a la sina del bosc; perquè si has d’esperar a què et deslligui un follet... Com diuen a la Vall: És tant estrany que els gnoms tercin en assumptes de camallargs, com que les aigües retornin a les muntanyes, (?).

dilluns, 24 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (trenta-novè)



De bon matí la neu més aviat pareixia glaç. Els fardells preparats, lligats a unes carcasses d’una fusta tan robusta com flexible, se'ls penjaven a l’esquena amb uns tirans de cuir; tot pensat per facilitar la maniobrabilitat i reduir en lo possible la incomoditat de la càrrega. El recollidor els va donar a cadascú, un bastó de punta metàl·lica que clavaven a cada pas. Lentament, un rere l’altre, recolzava el seu pes en la petjada de l’anterior, el recol·lector de llet de lluna, encapçalava la ponderada comitiva. La senyora a continuació, se'n adonà que la direcció que havien pres era la mateixa per la que ells havien vingut, però no va dir res, ningú no parlava. Per fi van donar el tom a un gran bloc esberlat i per un passadís, inapreciable fins que no t’ensopegaves, van iniciar el descens. Feia un fred sec que gelava la suor de la cara. Al principi el corredor no implicava cap perill, protegit per una escletxa amb el terra enrajolat amb gran llastres de pedra, oferint una ferma subjecció per les botes. Enllaçant amb una feixa plana que esbiaixava el rumb, tot complert el gran pati se’ls presentava magnànim. El noi trencava els canelobres que estretien el pas, el carter pensava que era un bon lloc per descansar, però el gua no va fer cap paper, conduint-los per unes marrades que els dipositava suaument a la gran esplanada del circ. Per molt què gairebé portaven un parell d’hores de marxa, aquí tampoc es van aturar. El recol·lector, amb la barba gebrada, es girava de tant en tant comprovant que tot anava com cal.
Els primers núvols en molts dies creuaven el cel. El camí serpentejava per la plataforma, anant a buscar un feréstec turonet. A la seua base, es van lliurar per una estona de la carrega, menjant una mica de fruits secs, i bevent d’una fonteta que no es gelava mai. El carter estava rebentat, els altres ho portaven més bé, però deu ni do, el recol·lector continuava fresc com una rosa. Al cap d’unes hores farien una segona parada, aprofitant per refer-se al sol del migdia. La tercera va ser la pausa més llarga, i el tram intermedi més curt. Arribats a una balconada en què la vall s’enfonsava definitivament, la distancia entre ells s’havia fet més mesurable. La pastora i el carter, que van fer cap els últims, es van trobar a la resta de camàlics seguts, amb les cames penjant al buit contemplant el paisatge. El noi va dir que allò era com perdre la visió mirant el mar, la senyora ho va comparar a buidar la ment encalçant la dansa de les flames. El silenci solemne, quedava enrere, el brogit de les cascades que rebentaven la pedra, rebotant per les parets o caient amb finor fins al fons invisibles per la frondositat dels boscos, composava una muralla sònica de ritme minimalista i virtuosa percussió; fins i tot s’intuïa una soterrada melodia. L’aigua jugava amb la roca: brollava, s’engolia, ressorgia per un nivell inferior. S’establia com reina indiscutible, fascinadora, poderosa. El carter al cap d’una estona, comentà que era com seure en un banc de la plaça central del poble del replà; ell es podia passar tota la tarda admirant estèticament com la vida l’envaïa.
La possibilitat de trobar gent a la barraca de les Gralleres, els va ajudar a reiniciar la marxa. Si els extractors de guano no havien plegat, lis cabia l’opció de manllevar-los unes mules, sinó, no tenien més remei que baixar fins al primer poble tal com anaven. A la Contrada el negoci del guano el controlava la gent del replà, l'extreien dels grans dipòsits de les Cambrotes. Les Gralleres de la part baixa de la muntanya no eren rentables pel seu dificultós accés. Aquí a la Vall en canvi, els femataires estaven acostumats a davallar profunds pous, aparellant un sistema de politges a la boca per hissar les paques; vivint llargues temporades a la muntanya. La cabanya era ja al bell mig del bosc, el camí que hi menava era d'agradable transitar, ben al contrari dels corriols que pujaven per l'altre vessant, molt més abrupte.
La construcció de fusta, constava de dos pisos i un estable pel bestiar que restava buit. El xicot va comprendre de l’avançat de l’hivern i que conseqüentment no es volguessin arriscar a què les allaus col·lapsessin el camí a l’engorjat. Entre ell i el vidrier, home també bregat a moure’s per la muntanya amb molt de pes, van endreçar l’indret, per a què tothom gaudís d’una bona nit. El sopar va ser calent i abundós (van fer net de penques de cansalada), poc abans unes fregues màgiques de la senyora trementinàira els va elevar a un estat digne. Mentre menjaven el xicot desitjava expressar-los les particularitats cosmogòniques dels estats de la Vall. El grup d’expedicionaris de seguida se’n adonà de la gran distància que hi havia entre els dos territoris. L’univers estratificat que va explicar el seu guia: ocupat per una primera posada mineral, la més estable i que regia el curs de les existències. La seguia la posada líquida, on naixien les aigües, també la més inquieta per la voluntat irrefrenable de tornar a la gran casa de totes les aigües. La posada vegetal, en la que ara descansaven, que a la vegada era la més important per a què la posada animal, a sota, podés subsistir, ja que era l’estat més limitat i infortunat, però al mateix temps fruïa de la creativitat, l’ingeni, gaudint del lliure albir. El que resumint, feia que les posades estiguessin compensades. Molt diferent de deixar transcorre el temps governats per les lleis biològiques, emparats per la benevolència dels capellans, que dominava a gran part dels habitants de la Contrada. Per ells els ancestres eren més importants que les agulles o els congostos.


dijous, 20 de setembre de 2012

Faules i muricecs

 
Un menja-pols qualsevol.

Els gossos corren desesperats buixint a ran de la tanca, escarbant els marges amb les ungles premudes, aixecant bromes de pols, per la burla dels pocs ocells que els aguaiten. Els gossos borden: menja-claus, més menja-claus, mal parit. Ell, amb un picat ras els transmet: menja-pols, menja-pols, palanganes capdeconys.
Ell, que ni tants sols tolera un ínfim sarpat de pols a la lleixa d'una escletxa, evita esquerdes amb ferum de florit i culs de sac mal ventilats, ha patit un estiu en una contrada seca i polsegosa. La sequera ha penetrant a les entranyes de la serra convertint el fang en pols i l'aire calent en fred. Els mosquits no s'ha pogut reproduït a convenientment, menys mal de les aigües podrides, de nitrits surant.
En canvi, enguany va ben servit, l'estació se li ha donat força bé, una mica intensa i concentrada, potser. Una oportunitat el va portar a una altra en un frenesí curt i agut, però és el que té aprofitar l'oportunitat i no poder triar. Per l'última femella inseminada, només hi havia unes gotetes de descremada baixa en calories.
Més tard s'ha retrobat amb el vell amic Pipistrelus, arrogant com el que més. El paio viu en aquella edat en què quan més li fots, més en vols; el nostre Myotis és just a abastar l'edat en què quan menys fas, menys vols fer. Doncs el paio amb les consagrades converses d'inici de tardor: que amb aquella una cosa descomunal, amb l'altra fen volta-relles en ple vol, amb la de més enllà cap per avall... El Myotis de començament el seguia, àdhuc se li esgoten les contrarèpliques i resta mut, just l'hora de acomiadar-se per sopar.
Una mica deprimit ha eixit tard del forat, desganat, es topa amb un banc de mosquits fen el papallona prop d'un punt de llum. Desconfiat ( a gat escaldat...), triga en llençar l'atac. Lluny de graneres i camallargs! Defuig de l'arquitectura amb paranys enganxosos i cantells punxeguts! Una ratona petita l'adverteix del perill, malgrat tot, el ruc es tornava atansar a un finestró obert. Revola mentre es cruspeix tot el que pel camí es troba, després anirà per la ratona i se la farà, cap per avall o cap per amunt tan li val. Enveja la competència del bandarra menja-figues del Pipistrelus i la seua estúpida vanagloria.
Veiem que el Myotis pateix de bipolaritat, a l'hora abraonat que cagacalces, generós tan com envejós, de cop amb un empenta que li surt pels porus en forma de rauxa, igual que atordit faltat de coratge. Mes quan més confós es veu, carn d'hospitals i psicòlegs menja-polls, un bon amic li explica amb una paràbola la realitat de la vida. "La vida és una murga", aposti-la com conclusió de qualsevol frase premonitòria. La paràbola és aquella tan coneguda del voliac africà menja-formigues, amb el inesborrable record adolescent d'uns excel·lents tèrmits mai més tastats, que persistia en la fal·lera de trobar un termiter igual a aquell en la immensitat de la sabana, "si n'hi ha milers algun serà repetit, coincidiran". Pobre dèria d'il·lús menja-culs, imaginar-se que l'enginy de les termites és autocomplaent.
--Escolta xiquet, en una comunitat repartida entre gualdrapes i matussers, hem de mirar els uns pels altres. Vine,-- Li diu el bon amic Ferradura el Gran -- anirem cal Ferradura del Mig, és un savi entre els savis. L'avi és capaç de desxifrar a quilometres el més esquifit dels ultrasons i malgrat la seua vellesa, es belluga amb una eficàcia envejable.--

Continuarà.

dimarts, 18 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (trenta-vuitè)

La nit a tots se’ls va fer curta, i acompanyant al recol·lector, la jornada se’ls va passa volant. En aquestes alçades de temporada, contaven amb tan sols dos punts de recollida actius. Explicava el deure de respectar el descans natural d’explotació, doncs la llet de lluna fluïa lentament, regalimosa per la superfície de les colades pètries, que creixien a capritx de la foscor. L’accés als jaciments ja els hi suposava un problema, ja què per facilitar més la feina, tenien què condicionar ressalts i gateres al pas del cos humà. La preuada matèria viscosa no apareixia a qualsevol lloc, el mateix vidrier acostumat també al medi subterrani, mai l’havia vista.
Amb ajuda, el xicot va enllestir la neteja dels recipients, el recanvi dels cossis i va renovar els filtres; els hi era essencial transportar el material amb el mínim de líquid possible. Després van traslladar els fardots des de les cavitats a la balma-refugi. Els expedicionaris, sense aturar-se a pensar, de seguida es van brindar a carregar amb un embalum cadascú. El recol·lector va acceptar, comunicant-los el preu estipulat (una bona quantitat, donat que feia mesos que els animals no hi pujaven), i per més que ells insistiren en què ho volien fer de franc, com agraïment i prova d’amistat, el noi els hi va recalcar que això no era ètic, que una cosa era una cosa i una altra cosa, era una altra cosa totalment diferent.
Aquella nit va ser més relaxada que l’anterior, la tertúlia post-sopar va discorre per vies obertes. El pastor, quan ja es va creure amb prou confiança, li va demanar, per què estan tant sols a poques hores del pas entre els Marbres i els Gresos, mai havien intentat, encara que fos no més per curiositat, treure el nas per l’altra banda. El noi sofria una malaltia a les mans provocada pel seu ofici, li sortien unes durícies pels costats dels dits, per les nits se sucava les mans amb un oli reparador. La pregunta del pastor no li destorbà en el seu hàbit, explicant-li que, no tenien temps d’anar fins allà, pensava que si s’esgotés la llet de lluna a la Vall, cosa pràcticament improbable, sí que tindrien què actuar en conseqüència, a més a més en aquesta altitud les neus eren perennes... A pesar de tot si que tenia referències d’un antic comerç amb el poble de llevant, que s’extingí molt antigament per un refredament ambiental. Ell suposava que quan es recuperessin els hiverns temperats, es recobraria l’activitat comercial, sols caldria esperar. Ells així ho feien, el ritme vital era el temps geològic, infinitament més pausat que el temps climàtic. A la senyora trementinàira li sobtà agradablement aquesta apreciació, tot i que ella vivia en una vertiginosa realitat vegetal. La xiqueta va pensar en unes paraules del seu enamorat, aquella tarda, mostrant-los una sala blanca, delicadament bella, en una galeria lateral d’un dels avencs dels que extreien la llet de lluna. En l'interior d'un dels dels gours, unes perles de caverna lluïen com l’ivori, ella les volia replegar per fer-se un collaret, però el noi s’ho va impedir, sentenciant que les perles moren en ser tretes del seu gour d’origen. Després va afegir les estranyes frases que ara començava a comprendre:-- L’aigua treballa la roca i es fa camins en ella. L’aigua juga amb la pedra desfeta i la remodela al seu gust, tot és correcte si al final l’aigua reomple els camins i curulla els conductes.—
Abans de dormir li van demanar que els contés de les terres de l’exterior, de la costa, del mar, d'ultramar... Resulta que a la Vall existien dos collades practicables, ja des d’inicis d’estiu: una principal septentrional pel que passaven mercaderia i transport pesat, i una altra, un pel més elevada a l’orient, sol accessible pels peregrins, que en canvi era la drecera vers als pobles costaners. Va començar a donar més detalls de les caravanes, del diferent que eren les persones de les serres marines als del litoral, però l’auditori es va anar dormin, la pastoreta arrupideta a la seua falda.

diumenge, 16 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (trenta-setè)



El sol els cremava la cara i la vista, confonen els relleus i les referències. El terreny planejava, apropant-se al limit. Quan creien haver aconseguit la fi d’aquella falsa esplanada, un esglaó invisible els ensenyà més blancor. Els sol fugia de pressa i quasi ni els deixava distingir els contorns del gran circ que formava tota la capçalera de la vall, amb una lluïda gelera mimètica que l'alimentava. Uns centenars de metres per sota, s’apreciava una gran plataforma amb grans roques grises sobresortint de la neu, i més lluny la vall perdia alçada ràpidament, inclús es podia veure com atapeïts boscos s’abocaven pels vessants, tallats per nombroses cascades. Però, ells estaven en el nivell superior, amb el pas clos per un magnífic circ encinglerat. Empetitits, la moral se’ls esvaïa per instants, la noia va començar a repetir:--Hem de buscar el pas, hem de buscar el pas.-- Després amb el braç assenyalà cap a la dreta, la senyora trementinàira va confirmar: --Si existeix un pas per algun lloc, ha de ser per allà-- Tot endegant la marxa per la vora de l’esbalç, franquejant a la dreta. Al menys així s’evitaven les geleres i els seracs de l’altra banda, pensava més d’un.
La neu estava més compactada prop del precipici. Davant de l’imminent fi de la tarda, van accelerar el pas tot el que van pogué. El marge anava fent-se estret a l’igual que la cresta de la dreta davallava, però encara eren a hores d’albirar-li final, i el sol s’amagava. El vidriaire va insistir en la necessitat de cercar un aixopluc per passar la nit, sinó malament rai. El més assenyat era buscar refugi en alguna de les balmes que presentava el cingle de la dreta. Es van repartir per inspeccionar les diferents obertures que oferia la paret. La paret no era lluny, però les forces fugien a cada gambada, els pantalons xops, pesaven més i més.
La xiqueta va ser la primera que els cridà, convocant-los a la seua balma. Després d’assegurar-se que tots l’havien sentit, va tornar a l’abric rocós que ocultava una construcció de pedra seca, que tancava una obertura lateral amb dos murs edificats en paral·lel, amb les portes als extrems contraris. Però va ser una figura humana tapada de cap a peus la que l’esperava a la porta. Aquell jove va patir un daltabaix immens al escoltar els crits d'una veu femenina. Encara incrèdul es va ficar el capell i cabdellat en una manta va córrer a l’exterior. Veient-la amb aquells rinxols que li queien per les galtes ocultant-se-li dintre la jaca, amb l’esguard entre la sorpresa i l’esperança, il·luminada per la darrera llum del capvespre, va caure perdudament enamorat d’ella de per vida.
Allí van anar compareixen els expedicionaris, i tal com arribaven feien el mateix: tots es quedaven aturats, callats, esperant algun moviment d’aquell home. Quan van ser-hi tots, la noia va fer un pas, somrient sense esforç composant un sí, amb un lleuger moviment del cap. Aquell paio de serrell pelut, encara la va mirar per uns segons abans invita’ls a entrar a la seua balma.
Una vegada a l’interior va prendre una teia penjada d’una fissura, i els acompanyà fins al fons de la cavitat. El mateix sistema de murs paral·lels tancava un reduït espai. Entre murs els convidà a treure’s la roba, les botes i penjar els sarrons en uns pals incrustats en la roca. Al pastor se li escapaven les seues primmirades maneres, i va fer d’entrar a l’estança amb la roba posada. El noi s’ho va impedir, gesticulant més ostensible: es tocà la manta, i el barret, fen una ix amb els braços, també desenredà una part de la manta, ensenyant-li la pell nua de sota. El pastor insistí amb que si al menys podien entrar el menjar, llavors ell va passar-li el braç per l’espatlla cofoi, el pastor a mig desvestí trencà per fi el silenci:--Això sí que t’agrada eh paio! —Ell li va contestar amb unes frases de les que s’entenien alguns mots com: menjar, sí, cuina, olla, jaç calent, i poca cosa més. Embolicats amb les mantes sobre l’escarida roba interior, descobriren que el lloc condicionat no era pas massa gran. En un racó cremava el foc, una fumera natural extreia el fum al carrer, el terra era pla i cobert d’una basta catifa, la roca de la paret estava eixuta, per sobre la catifa uns coixins de cuir es bellugaven a la voluntat dels hostes. L’ambient era realment agradable. Al pastor li estranyava l’habitacle, ell estava acostumat al gust funcional de les cabanes i se li feia rar que no hi hagués col·locat unes lliteres, una taula o unes cadires.
Repartits en rodona, no trigaren gaire a omplir el pap; havia gana. El noi disposava d’uns lloms curats, que ni el pastor recordava haver n'hi tastat cap de tant bo. Abans que l’olla arranqués el bull ja s’havien despatxat dos peces senceres, regades per un vi de bota que entrava com elixir diví. Per postres, la senyora va sorprendre’ls amb uns dolços fets per ella, que guarien les dolorides i entumides articulacions. Més tard van fer te, van fumar i sobre tot van xerrar. Teixint entre tots un llenguatge mínimament comprensible, els va ser possible una comunicació prou entenedora. Ell tenia ganes de parlar, feia més de tres setmanes que els seus companys havien marxat. Els hi va explicar la seua decisió d’aguantar tot el possible a la muntanya, abans que caiguessin les grans nevades. El seu treball estacionari l’obligava. Aleshores els va parlar dels seus pares, que vivien a ultramar i la seua il·lusió per retirar-se amb ells quan fos ric. Això al pastor l'inquietà, preguntant-li si és que ell no era fill de la vall. Sí, sí, va dir, ell i tota la seua família, però quan es retiraven anaven a viure a la costa d’ultramar, perquè els hi agradava més. N'estaven tips de patir fred i humitat recollint llet de lluna, llavors emigraven quan aconseguien un bon capital que permetés continuar vivint a la família, al menys, fins que un fill tornés a l’interior de les muntanyes per continuar l’empresa familiar. Una feina prou rentable, però molt dura. La llet de lluna era comprada a preu elevat, pels ceramistes i bòbiles, tan de la vall, com de les terres de l’exterior, i mai en tenien prou, tanta quan baixaven venien. El vidriaire, encuriosit li va demanar que era exactament la llet de lluna. Ell es va estranyar de la seua ignorància, però es va estranyar encara més quan va veure que els altres tampoc ho sabien, llavors els hi va dir que l’endemà al matí lis ensenyaria el lloc on estaven treballant. Igualment també els hi va fer saber el seus plans de partida, demà tenia que escorre els filtres, preparar el carregament i deixar els recipients nets i a punt per quan tornessin, ja amb la primavera avançada. Al dia següent farien via tots junts.

divendres, 14 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (trenta-sisè)

Sortejant les dolines que entapissaven el fons de la depressió, el cap de pastors va fer partícips als camarades del rosec que l’inquietava des feia estona. El carter va ser l’únic que el va replicar: --Si la boira ens barra el pas per aquest costat, baixarem per l’altre. Una vegada a la bretxa ja ho tindrem tot coll avall, de ben segur que farem cap a qualsevol poble, bé això sempre que no vingui de cop una maleïda borrasca que ens converteixi en estàtues de glaç.-- El pastor no ho tenia tan clar, cada pas que avançaven n'estava més segur que ja no podien tornar i no sabia que es trobarien una vegada travessada la condemnada bretxa. El forner de vidre estava concentrat en la localització de la cova de l’aigua, era en un lloc on la pedra canvia de color. Allí arribats, van trencar la capa de dos dits de gel que cobria una gran gour i van carregar les cantimplores.
Tres eren les enclotades per remuntar. L’ultima no la coneixia ni el vidrier; el seu negoci de cristalls tenia fi als forats penjats del dic de la segona depressió. A l’estiu veia engolir-se rius sencers dintre de profunds pous, que mai més veurien la llum del dia. La millor aigua de la comarca, la treien de les surgències de les plataformes de l’est, que eren més que suficients per regar per tot arreu. Després ja cansades, desguassaven desfilassades als aiguamolls.
En sortir pel cairat de la darrera fondalada, se’ls va presentar un vast paisatge rocós, com si un titànic aladre hagués solcat despietadament. Eren obligats a avançar per uns cantons de roca que tallaven com ganivets, el fons estava ocupat pel glaç que comprimia la pedra. Van trigar quasi bé una hora en creuar aquest camp de rasclers.La senyora trementinàira es preguntava com abans podien passar amb animals, per tan mal terreny indomable. A mig dia ja tenien la bretxa davant dels ulls, una pronunciada llisera d’un centenar de metres semblava el darrer obstacle. El vidrier, que feia estona que s’havia erigit com capdavanter, se l’encarà amb compte, adonat-se que un fina pel·lícula de gel la recobria; tot i així quan havia fet unes, deu passades va relliscar fins baix. La cosa era més seria del que semblava, una patinada des de més amunt els podia fer molt de mal. Ell mateix va extraure del seu sarró un sogall i se’l nuà a la cintura. Després utilitzà un sistema de barnilles clavades a les fissures de la roca i lligades amb argolles de cuir, fins que poc abans que s’escurés la corda, condicionava un espai prou segur per a tots cinc, i des d’allí continuaven de la mateixa forma. En un principi les patinades i les rebregades per la roca, alentiren l’avanç, però poc a poc la cosa es va fer més àgil i en el darrer tram, el gel era inexistent.
No hi havia rastre de neu a la mateixa bretxa, ara, la canal que hi duia, per estar protegida per un amplia franja de marbres vetats, conservava un bon gruix. La neu era dura, no obstant la pendent no la feia perillosa. A primera hora de la tarda guanyaven el pas entre els Marbres i els Gresos. Des d’allí el massís perdia alçada. Semblava anar a morir lentament a l’horitzó, en successives serres menors. Pel moment trepitjaven una suau i llarga inclinació nevada. La neu transformada, els ensorrava fins els genolls. Col·laborant tots a obrir traça, al carter el tenien que obligar a fer el canvi de relleu, que si fos per ell, l’hagués apurat fins l’esgotament; una reprimenda de la senyora trementinàira el ficà al seu lloc.

dimecres, 12 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (trenta-cinquè)










Irremeiablement, en pondre’s el sol, la temperatura esdevingué alè glaçat. El primer grup encara no havia superat el bosc de pi negre. A la font mentidera, no hi rajava una gota d’aigua, i el cap de pastors, temia que haurien de desfer el gel de la torrentera, que era a mitja hora de la ultima borda, el que significava que un parell tindria que anar a fer un viatge de gel tan sols arribar; un devia de ser ell, i només podia confiar amb el vidriaire per a què l’acompanyés.
Van sortir del bosc encara amb claror de dia, van fer drecera pel grau de Barrots, que era el més feréstec, però també el més directe per accedir al plató, i d’allí creuar el fals pla pel lloc més estret, d’on ja es divisava la plataforma en què era construïda la borda, arrecerada per la unió de dos potents cingleres. Es pot dir que quasi no van obrir la boca amb tot el recorregut. Començant a creuar el plató, el cap de pastors va fer ressonar la seua veu gruixuda advertint, a la vegada que animant. Feia estona que gelava, però l’esforç físic els mantenia calents, més que res el vidriaire que era una màquina d’evaporació. Van obrir la porta de la cabana amb l’últim fil de llum.
Els carboners van perdre temps consultant el mapa i van ser xarpats pel darrer grup. Estaven tots pel camí principal que trenava pel bosc de pi roig i es van anar repartint per les nombroses cabanes de l’indret.
Van encendre els focs a terra, van preparar una marmita de sopa de cereals molt calenta, a la que van afegir uns bons talls de carn fresca. No feia nit per a converses. A la cabana dels carboners sí que se sentia xivarri, i es feien aquelles bromes que només ells entenen. A dalt, després de sopar, tornaren a desfer gel per preparar un te de roca, i prendre-se’l mentre fumaven una pipa d’unes herbes, que els ajudaria a entrar fàcilment en un son ràpid i reparador.
Amb unes poques brases, la senyora trementinàira, revifà el foc molt abans que sortís el sol. El segon a despertar-se va ser el carter, la marmita ja bullia. Entre els dos van enllestir un energètic esmorzar que els va omplí a tots. El cap de pastors volia desfer més glaç, però el vidriaire coneixia una cova a unes tres hores d’allí, i estava segur de trobar-hi aigua. Trencant el dia van engegar la marxa. Trepitjaven un terreny de roca nua en desnivell costant que descansava en una tartera de blocs immensos, caiguts des d’una barrera, que com un dic gegantí tancava una gran depressió sota una inexpugnable cresta. Arribats sense massa penes al cim del rocam, a un costat tenien la depressió, per la qual eren obligats a endinsar-se per enfrontar-se, més enllà, un nou cingle més alt que l’anterior. A les seue esquena, la boira havia ocupat la part baixa de la muntanya a ran dels pins negres.
Encegats per la boira, els de baix, decidiren organitzar un parell de grups d’atac, que intentarien prosseguir amb la il·lusió de què la boira no superes els prats. Amb l’interval de trenta minuts van eixir dos grups de cinc persones cadascun. En un anaven quatre carboners i una senyora trementinàira, i a l’altre tres dones del camp, un vigilant i la segona senyora. El seu desencís va ser el comprova que la boira ja havia superat els prats. Tots dos grups van decidir prendre el risc d’anar buscar els graus, orientats per l’agulla imantada. La paret la van trobar. Uns van aconseguir pujar per un grau, que s’apreciava bastant transitat fins al plató, que igualment estava ple de boira. Els resultà feixuc moure’s esquivant aquells túmuls de pedra que sorgien a cada pas. A mitja tarda, esgotats, van decidir gira cua i ja de nit tancada van arribar al bosc de pi negre, d’allí estan la senyora trementinàira, no va tenir cap problema per conduir-los fins al camí que duia a les bordes on esperaven la resta de companys.
Els carboners no van tornar mai, la senyora trementinàira que els acompanyava va fer cap baix al poble, tres dia passats després que aparegués el gruix de l’expedició. La seua fatalitat va ser no escaure a l’inici de cap grau, el que els va determinar a escalar l’enganyosa cinglera per on els hi semblà més factible, amb la malastrugança de què un dels carboners, ja grimpant els darrers metres, va caure. Sentint els crits de dolor, els altres van anar a auxiliar-lo. Ella va romandre hores seguda en un repeu, fins que el fred i la humitat que a devoraven la van obliga a moure’s. Llavors davallà amb molt de compte; tot amb això duia les mans i els genolls pelats i ennegrits. Al fer terra no va trobar ningú, va buscar als carboners pel peu del cingle, però sol va topar amb un i ja era mort. Va suposar que els altres tres havien tornat a pujar, però no es podien comunicar per causa d’un esperó que tallava els sons. La sort va fer que buscant als carboners endevinés l’entrada d’un grau, el grau del Restret ficava gravat amb punxó a la pedra. En un moment estava al plató, allí va fer sonar el seu xiulet per la vora de l’esvoranc. A l’esquerra va escoltar la contesta provinent d’un dels carboners, que restaven penjats a la cinglera, sense poder anar ni amunt ni avall. La nit tombava, ella regressà al bosc, aconseguint, amb prou feines passar la nit colgada de pinassa. El matí següent la cinglera era neta de boira, amb els tres cossos inerts arraulits en una lleixa sota un extra-plom. Llavors retornà, aturant-se tres dies en una cabanya, refent-se i recuperant la temperatura del seu cos.

dissabte, 8 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (trenta-quatrè)





La comissió d’intendència era composta pels treballadors a sou de l’ajuntament: la brigada i un parell d’escrivents, que sols tenien que seleccionar del dipòsit municipal, mantes, conserves i capells, allí emmagatzemats per si de cas, i ficar-los en uns sarrons.
Al poble, qui més que menys tenia la seua feina; vivien prou bé, i no podien deixar les seues ocupacions per una quimera dels batlles. Els estudiants estaven en ple període d’exàmens. Els vells que sempre parlaven de les seues correries per la muntanya, i se sabien els noms dels clots i comellars, només podien fer això. Com tampoc havia guerrers... tenien noves pels mercaders de les invasions i les guerres del continent. De tant en tant els sobtava un brusc canvi de fisonomia dels mossos o unes robes estranyes, però el seu territori no era pas ni massa gran, ni massa ric, ni massa prop d’enlloc per atraure la cobdícia de cap faltat. Ells, abans de molestar al Consell de Savis Ancians, arreglaven els seus litigis a cops de puny. Vull dir que no va caldre fer una gran tria per escollir el primer grup d’avançada. L’alcaldessa havia pensat fer un grup d’atac que sortís abans possible, i prepara un segon grup de recolzament que partiria a l’endemà, si la climatologia encara ho permetia. No volia esperar a cap equip dels altres municipis, ja que naturalment trigarien com a mínim un parell d’hores més.
Doncs eren allà a la Porta Oest: una jove pastora de cabres que com a molt pasturava pels prats que hi ha als límits del bosc de pi negre, i que ni tant sols coneixia cap dels primers graus que accedien al plató, on herbejaven les vaques fins a mig setembre. Un altre era un pobre paio sense massa enteniment, que s’apuntava a totes, fos organitzar una festa popular o neteja l’ermita de la Bòfia. La seua ocupació diària consistia en fer corre les noves entre els pobles, lo que avui en dia seria un barreja de carter-missatjer-periodista. Més confiança oferia una senyora trementinàira que es coneixia els boscos com casa seua, i també una parella de recol·lectors de sal de llop. Malgrat un d’ells, amb acusada inflamació en un genoll, no s’incorporaria al grup i es quedaria treballant al forn de vidre. El darrer en arribar va ser el cap de pastors, home respectat per la totalitat de la comunitat, que no parava d’escopinar al terra i de mirar al carter amb les celles obliqües i els ulls enfonsats. Després guaitava a la gent, els curiosos que es congregaven a la Porta Oest, i tornava a escopinar al terra. L’alcaldessa els va abraçar i quan encara el capellà ea mitja benedicció van començar arriar.
El cap de pastors va marcar un fort pas, tot fent saber als companys la seua intenció de fer nit a la ultima borda. Total que disposaven d’unes quatre hores i mitja de sol i no es podien despitar, a més ell sabia que allí trobarien roba i llenya que havien deixat preparada, quan van pujar a buscar les vaques, a punt pel proper estiatge. A més a més, si per la nit queia la cegallosa planera, restarien per sobre d’ella.
Deurien caminar pel fressat senderó habitualment freqüentat per boletaires, casadors i llenyataires, quan van arribar un grup provinent des el poblat del sud. Eren set carboners acostumats a passa llargues temporades als boscos de les Serres Baixes. Ells no tenien apamada l’alta muntanya i tot i que duien un planell força acurat on estaven senyalats els passos, amb els camins principals i secundaris, van demanar que algú que sortís pel matí s’enganxés amb ells, més que res per fer-los de guia i avançar via. L’agutzil que va quedar de guàrdia esperant per si arribava algun grup, estava desolat: --Jo mateix els acompanyaria, sinó fos que el meu càrrec i el meu lloc de responsable de coordinació d’expedicions m’ho impedeix.—Contrariats els set carboners no van perdre més temps. Tres quarts més tard va fer cap un nombrós grup dels altres dos pobles, aquests portaven un parell de senyores trementinaires com a guies. Ràpidament van fer via, ja que volien passar la nit a una de les bordes del bosc de pi roig. Abans, van donar avís de què a primera hora de la matinada arribaria un segon grup menys nombrós, encapçalat per una de les alcaldesses.

dimecres, 5 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (trenta-tresè)
















Als anals és descrita amb claredat, l'època en què les comunicacions eren habituals entre els dos dominis, i el bescanvi de mercaderies, bestiar i persones, alimentava una societat sana, en la qual es barrejaven els costums, les arts i les famílies, amb aquella gent tan amable, sàvia i bella de l’altre costat de les muntanyes. Aleshores la tasca principal dels quatre batlles consistia en coordinar els preparatius, per recent engegat l’estiu amb els passos ja alliberats: netejar els camins, oferir hospitalitat als viatgers i organitzar les festes de rebuda i comiat. Missions que amb el pas dels anys i dels hiverns interminablement allargassats, van romandre en pròpia literatura d’investidura i res més.
Al cap d’unes dècades de separació, sembla ser que moguts per una insofrible nostàlgia, alguns intrèpids animats per un desglaç favorable, intentaren forçar el pas. Molts d’ells, vençuts per la muntanya no van tornar mai. Altres van tirar enrere i van baixar dèbils i emmalaltits. Persisteix la llegenda que un dels homes va poder passar, grimpant fins abastar una feixa pel costat dels marbres. Es diu que va construir una gran fita de l’alçada d’una persona, en una punta de la feixa que es distingeix des d'el mirador del Pedró. Així ho van assegurar els vigilants de l’època, en observar un bony que abans no hi era, una protuberància que va resistir fins que les allaus o les ventades l'enderrocaren. El que és cert: és que ningú mai no va travessar des de l’altre costat, això que a la comarca juraven i perjuraven què des d’allà era molt més factible.
El temps va anar matant els records i les persones. La contrada subsistia amb les seues costums i tradicions. De tant en tant algunes petites caravanes comercials els visitaven des del sud, efectuant avantatjoses transaccions per ambdues parts. Anaven per feina, ja que tenien què tornar enrere, per enllaçar amb la cua de la gran caravana que creua el bast continent. Es va perdre completament l’interès per la cultura forana, fins el dia que quan ningú no s’ho esperava: s’aixecà la boira,
Els batlles van concloure ràpid la reunió, la decisió va ser unànime: ho hem de fer, i ho hem de fer ja! Al pal del Pedró van hissar la bandera carmesina, la que convocava a tota la població a reunir-se immediatament a les places majors de cada vila. Els agutzils estaven obligats a partir en busca dels seus batlles per rebre les primeres ordenances, aprendre-se-les per comunicar-les al poble amb tota nitidesa. Quan la batllessa i l’agutzil van sortir pel balcó de la casa pairal, a baix ja hi era tot el que tenia que ser. La senyora alcaldessa va saludar a tothom i després va passa la paraula a l’agutzil, que ja tenia endreçada la informació que li havia explicat l’alcaldessa i estava en condicions de transmetre-la als vilatans: Honorables ciutadans --Va començar--, avui en aquesta hora en què l’astre rei ens escalfa en el seu més zenital trajecte, us hem congregat per treure del fons de la nostra història col·lectiva, un anhel que es va ensorrar com una sitja corcada plena de glands verds i que mai més vàrem poder tornar a aixecar, avui el sol...
--Si us plau, Gustau, menys palla i més gra, que no ens sobra pas el temps.--L’alcaldessa va interrompre el parlament de l’agutzil per trobar-lo excessivament carregat d’imatges inútils. Al poble ja li agradava l’estil guarnit a l’agutzil, però és que ara no era el moment.
--Atenció companys tots: el pas dels Gresos i els Marbres està obert. Ningú de nosaltres, ni cap dels nostres avis ni rebesavis, l’ha vist mai tal com avui se’ns monstre. La meteorologia ens ofereix una oportunitat única, i és el nostre deure aprofitar-la. Nosaltres com el municipi al peu de la serralada, de la qual vivim i patim, estem obligats a encapçalar amb la nostra millor gent, l’expedició que ens farà fills dignes dels nostres avantpassats. Els preparatius ja s’han ficat en marxa, no tenim un segon a perdre. Quan les meues paraules cessin, tothom que vulgui participar d’aquesta gesta, disposarà de deu minuts per passar per casa, agafar la bossa i amb decisió presentar-se a la Porta Oest. Allí ja us espera la comissió d’intendència, que juntament amb el nostre capellà us facilitaran els queviures i la impedimenta necessària per afrontar els rigors del massís. Així que tots els voluntaris ja podeu corre cap casa.--

dilluns, 3 de setembre de 2012

A.C.J. ----- SIS (trenta-dosè)


I es va aixecar la boira. Quan ja ningú s’ho esperava: s’aixecà la boira. Els vilatans s’havien preparat per suportar un hivern llarg i dur. Els torts havien desaparegut dels camps, ja amb els primers freds. Les cigonyes van abandonar els nius de les torretes, restablien l’hàbit oblidat de viatjar vers al sud. Per uns mesos les barberies es convertiren en llocs de reunió; contractant actors populars que atreien la clientela, representant un parell d’historietes socials, per ser després comentades pels assistents, discutides això sí, sense trencar les normes fonamentals de la dialèctica; les cantines eren lloc adient on les discrepàncies no restaven sotmeses a la urbanitat. Un avantatge tenien de tindre, per defensar-se de l’hivernal competència perruquera, fins que amb la primavera es tornessin a reprendre els quefers quotidians.
Aquell matí, abans del mig dia, es va aixecà la boira, però no va marxar esventada per reemplaçar-la uns núvols foscos i grisos, que era lo més habitual; se n’anava la boira i els vents del nord arrossegaven carregues pesades, desplomant-les pel territori enfangant conreus, fen malbé camins i tancant els passos dels ramats a les pastures estivals. Es poden consultar als arxius municipals el llistat de ramaders arruïnats, sigui per la imprevisió o per la desgana, que havien estat obligats a un canvi d’orientació professional. Doncs aquell matí es va aixecà la boira i va sortir el sol. De seguida els habitants de pobles i masies es van llançar al carrer. En un principi anaven tapats amb gorres, manyoples i bufandes de llana, però al poc, la tímida escalfor solar en va ser prou per augmentar uns graus la temperatura, en un ambient tan calmós. I els nens de seguida van fer un munt amb les robes d’abric, i les senyores jeien sobre les mantes estirant els colls, fins i tot els treballadors per amo s’encaraven al sol per nodrir-se de vitamines, després de setmanes d’immersió sota l’espessor. El cel era net, la visibilitat magnífica, es podien veure les serres baixes al sud: seques, ocres, amb els boscos despullats penjats a les cingleres. La depressió del nord, terra d’immensos aiguamolls defensats pels boscos de pedra, entre les muntanyes de l’oest i l’inici dels mantells de l’est, on vivien els cavalls salvatges.
Els batlles, un per un, van preparar els seus carruatges, i sense fer més comentari, enfilaren els camins que els duien al Pedró del Quatre Batlles: un turó elevat al mig del pla que mor sota les baixes serralades. Mirador de primer ordre dels passos de les muntanyes de l’Oest, amb la seua borda d’aixopluc pel vigilant, ara desocupada. El Pedró és lloc de cita pels quatre batlles de la contrada, sempre que sorgeix un imprevist que afecta tots quatre municipis.
Un cop a lloc, abans de seure a les roques planes i deixar els cartipassos sobre la taula de pedra, els quatre van repassar visualment els collats baixos de la serralada. Tots ells eren lliures de neu, en el què duien d’hivern no havia caigut ni un floc. Després es van adonar que les clapes blanques havien minvat des de la tardor. Finalment van confirmar el que ja intuïen, i era el que els havia fet pujar al turó: el pas entre els Gresos i els Marbres era obert. Aquest pas és realment una bretxa que comunica amb la carena que davalla vers una tancada vall posterior. Per la seua disposició obaga, ni a finals de la més benvolent de les tardors resta practicable. Significa un descans entre torres desplomades i obtuses muralles que impedeixen l’accés als suaus vessants que oculta.