dijous, 26 d’abril de 2012

A.C.J. ----- SIS (vuitè)


Uns nens han acompanyat per fi al Galerilla. Ell els ha convidat a unes "brouchettes" amb xile que començava a preparar un braser a pocs metres a la porta del lloc en qüestió. No ha trigat a tirar cap dintre per un pati on s’hi ha afegit un envelat sobre la construcció de totxanes. A la primera porta ha abonat l’entrada a un parell de paios que ni s’han fixat amb ell. Baixant un parell d’escales ha arribat a un nivell de taules prefabricades i seients de plàstic ocupades, quasi bé totalment per uns volums que es transmuten en la penombra. Una mica per sota, amb l’orquestra tocant sobre l’escenari a la dreta, queda la pista de ball. Una aglomeració dansant frenèticament excitants ritmes malgatxes, se’n fa càrrec d’ella. El nostre home l’observa de prop, fa por d’entrar-hi, sembla molt difícil sortir-ne il·lès a una tímida temptativa inicial. Donat les circumstancies el Galera obra en conseqüència i se’n va en direcció oposada buscant la barra. Tot el perímetre està ple de gent xerrant i formant grupets tals com barricades. La seua estatura no l'ajudat mai en ocasions similars, no tindria que ser aquesta, una excepció! Ell té una veu prou clara i potent per fer-se sentir. --La concurrencia ya es bien diversa, hay gente que debe de venir de otros barrios porque hacen unas pintas bien extrañas, cantan com almejas difuntas macho, ahora de "paietes" ya hay ya, aunque que encontrar a los maquis por aquí... no es que el local sea muy grande pero con este guirigay-- Acuradament abandona l’espai del bar amb la seua copassa de rom i s’entorna a les rodalies de la zona de ball, disposat a fer-se amb les delícies del licor d’una bona glopada. Cremant-li la gola, fregant pel paladar com un paper de vidre del més bast dels grans. Ja ficava cara estranya el cambrer quant li ha demanat un rom del país, sol sense gel ni res, “straight no chaser” encara ha postil·lat per ratificar-ho. Ara haurà de tornar per buscar una bona cervesa que apagui les flames i recuperi la sensibilitat de la llengua, lo que serà un nou esforç i gairebé sense veu.

A l'"Ocaso Dancig Days": L’Ernest ha començat a ballar en una mini pista de transparències, als acords de "Dance of the Screamers", a l’arribà el passatge de piano se li ha ajuntat un grupet d’amics nouvinguts, d’edats coherents entre si. El Thelo para pels voltants movent-se discretament, va del juke-box a la barra i de la barra a la mini pista, pensant-se una nova elecció amb la cadència del seu combinat. És sorprenen de què el Rispa continua a la micro pista amb les nenes i ara també el paio aceemic de les vacances. El Rispa balla fornidament i en una d’aquestes es passa la mà per l’espès serrell suat enretirant-se’l, s’atura, pregunta un per un a les nenes i al de les vacances i se’n va directe al cambrer.
--No el coneixeu? Sí, home, si és del barri, jo el vaig tindre d’aprenent una temporada, és un xaval molt ben parit. Quines vacances parles? A la seua empresa treballen una setmana sencera i l’altra descansen. Ara està pencat, sinó estaria en un llac calent de l’interior que tenen muntat un consorci d’empreses, la seua inclosa també, una espècie de centre de recreo i esbarjo pels treballadors, el tio sempre se’n hi va, és que per quatre rals tenen de tot, menjar, dormir fresquets, esports aquàtics, una pista de velocitat... Se’n va amb els col·legues i la xavaleta i vinga a viure. Es diu Celio el paio, ha segut bo perquè m’ha vist i ha entrat a la pista com si estigues a casa seua, s’atansa a les xiquetes i els hi solta sense més:-- Sóc un pomel·lo madur, sense llavors, d’escorça suau i prima. Alguna de vosaltres em voldria tastar encara que sol fos una miqueta?-- I els ha fet gràcia tu, n’hi ha un parell que ja tenen ressopó per aquesta nit. Bé les ties ja anaven mig calentes, jo ja m’haig traginat una...

dilluns, 23 d’abril de 2012

A.C.J. ----- SIS (setè)


        La colla dels paios han anat a morir en un bulliciós antre. L’Ernest ha fet el que ha pogut per emportar-se al Thelo amb ell, al cafè on els gitanets del barri munten les seues "juergas flamencas", però al final no ha estat possible i ha transigit; s’estima més companyia que res, és dur estar sol una nit així.
        Han pres la línia del suburbà guiats pel Rispa, el Manel i el Trafas. El local reformat de nou, és un dels antres més antics de la zona Alta. No hi resta ni mica de l'atmosfera que embolcallava aquells llargs vespres de l’Ernest amb el Thelo, el Galerilla i uns quants més a l'arrencà de l’adolescència. No sonen les cançons antany; les paietes sí que són les mateixes. S’ha fet la primera ronda i una segona d’alcohol d’alta graduació i la unió del grup és va desfent. El Rispa ha trobat a unes xavaletes, potser amigues de la seua filla? I està ballant amb elles amb una mínima pista per a quatre persones d’espúria liquidessa. La il·luminació enganya a la vista, fa que les figures resplendeixin incentivant l’atractiu personal. Davant del parany, el Lino insisteix en marxar, no sé que diu: no vol que se li escalfi el morro o una cosa similar. El Trafas està impacient, el Manel el controla de prop; ell sospita la intenció del Trafas de fer-se amb una caixeta de A.C.J. i lo dolent no és això, sinó que li endossin A.C.M., com els darrers camins. Aquest, és una espècie de succedani, que encara ara, elabora una industria farmacèutica que va perdre la cursa del A.C.J. per ben poc; la casualitat va estar de cara de la competència. Ells van cobrint les despeses de la investigació, col·locant al mercat un producte fraudulent per corregir els trastorns de les astènies primaverals (?). La semblança de format dels dos fàrmacs propicia el pillatge, alguns desaprensius fan corre l'A.C.M., a una quarta part de preu al mercat nocturn, per l’original. Hi ha altres que t’ofereixen l'A.C.M. tal qual. La simptomatologia del A.C.M. tendeix inevitablement a un mal de ventre punxegut. Dependrà de les característiques físiques de l'intoxicat, el termini dels inicis de les punxades. Bé la gent no és tonta, existeix un calmant pel dolor, unes píndoles que els venedors responsables faciliten lliurement als seus clients. El problema és un altre: si t’agafa d’imprevist has de córrer a cercar l’antídot i és llavors quan comencen els problemes, que fins i tot et poden ficar en un compromís, si perds la calma contestant les preguntes que indubtablement et farà la farmacèutica de servei i això va directament als tecnòcrates de seguretat. El Manel com gat escaldat, tractarà d’evitar-se el mal tràfec, ara no ho sé com s’ho farà, ja que el Rispas ho té tot de cara per triomfar aquesta nit i és a l’únic a qui li podria passar el mort... a més a més els efectes del A.C.M. no són tan meravellosos.
L’Ernest està parlant amb un tio que el Manel ja ha despatxat, un mig conegut al que li preguntava on passaria les properes vacances, on sempre li ha contestat el Manel. De l’Ernest a passat al Thelo que està a la seua vora.
--On aniries tu, unes setmanes de vacances? Perdona, però és que m’haig de decidir ja i tinc una confusió brutal. És un problema, perquè m’han avisat que em toquen ara i li dono voltes i més voltes... Tu no tens una idea, hi ha gent que prepara les vacances amb molt de temps, no seràs tu d’aquesta mena de persones?
-- (. . . )
--I no sé si arribaré a temps per anar on voldria anar, perquè si em fan espera és que no puc...
--Escolta, perquè no te’n vas a donar un tomet i em deixes en pau.
--Ai! tu tampoc em pots ajudar, gracies, gracies, perdó si t’haig molestat, vaig a buscar una noia que vulgui vindre amb mi, ens passarem les tardes prenen taronjada.
--No més és un paio penjat, Thelo.
--Lo que li supura la medul·la d’aceeme al palangana, li ha agafat per aquí, i noi, fins que no li arribi el mal de ventre punxegut no pararà. Tu que li has dit per traure-te’l de sobre tan aviat?
--No res, sol li haig dit que jo de vacances no en feia.

dilluns, 16 d’abril de 2012

A.C.J. -----SIS (sisè)



El Galera ja s’ha desfet del pot comunal. Fa una estona que se’l veu rondar per una travessia perpendicular de la carretera de l’aeroport. Una "mademoiselle" amb presa li ha confirmat el nom del lloc de la "soirée" d’avui, actualment és en tren de localitzar l’indret, tot just per les afores solitàries de la barriada. És veu que no les té totes; en respondre'l en patoies no l’entès gaire bé, ell que havia passat l’ultima setmana traient llustre al francès. Els ciclomotors passen en totes direccions i no se sent música, ni es veuen llums, ni res de res.

Les frescals branques del noguer, són els estreps predilectes dels gats domèstics per accedir al Centre de Reunió Felí. La primavera passada els gusts es diversificaven. Uns apareixien pel mur que limita amb el jardí de primera infància, per desesper dels arquitectes que havien dissenyat una bonica gatera a mitja alçada i una passarel·la d’enllaç amb els corredors generals. N’hi havia que venien saltant directament des dels terrats, a pesar de la distància, que teòricament impossibilitava els passeigs dels gats de teulada a terrat i viceversa. La gatera, l’entrada principal, els hi sembla incomoda, potser pel seu metre i mig de recorregut inútil o també és que és massa evident. La veritat és que a partir de què el noguer ha pres cos i força, l’aprovació gatona ha estat absoluta; sense dubte un èxit pels jardiners. 
       El nombre d’assistents a les reunions informals del Centre, varia donada la inconstància dels membres, tant com les temporades de zel de les femelles o la lactància de les cries. Una nit assenyalada com la d’avui, s’hi acostumen a arreplegar una vintena llarga d’espècimens, seguint un ordre jeràrquic assumit per tots els congregats, fàcil de reconèixer per l’ancianitat dels membres més honorables. Als cadells despopats difícilment se’ls permetrà l’entrada aquesta nit, no farien més que molestar l’arrogant contemplació dels grans mamífers. Hauran d'acontentar-se en jugar per les voreres de colors i grimpar pels castanyers, que és al més apassionant que es poden dedicar ara per ara, fins que no arriben a controlar l’art sublim de la meditació.
       Constitueixen una societat selecta, pretesament elitista, els invitats de diferent espècie són rarament acceptats. La dificultat resideix fonamentalment, en què necessita l’aprovació de la totalitat dels assistents a la vesprada i amb lo primmirats que són alguns elements, de seguida venen les males cares, les arrugades de morro i les bufades. Sinó que li preguntin en aquell terrier que va fer per entrar acompanyat per un missino amic, un pèl inconscient tot sigui dit. No volen res que els amoïni, aquí venen a descansar les orelles, a reposar l’olfacte, a cloure les parpelles... No s’hi pot atansar cap gata en zel, ni cap mascle reescalfat. Tot amb això, no obstant la serenitat ambiental, rara és la nit que no s’escapin alguna que altra ràpida urpada. Res de greu sol uns instants d'electricitat.
Que jo sàpiga, crec que pel moment només una xiqueta ha estat acceptada. Va haver alguns mixinos falaguers, mirant pel propi benefici, que intentaren aprofitar l’avinentesa per ingressar als seus amos i així procurar-se una sessió fàcil de festes, carícies i ronroneig. Però se’ls va veure el llautó de seguida i els consocis se’ls van rebotar. I no és que la Rosita resti quieta en una raconada de principi a fi, a ella li agrada acaronar el pèl dels mixinos i se li estiren i se li arronsen i jeuen a la seua falda i munten per la seua esqueneta.


diumenge, 15 d’abril de 2012

A.C.J. -----SIS (cinquè)




















Ja no hi queda cap dona al bar. Els quatre o cinc elements que no tornaran a casa fins que el Ruso no els foti fora, uns que semblen estudiants prenen un cafè ràpid, els albins que encara no ha marxat i la taula del centre del Rispa i els seus col·legues d’aquest vespre, on han anat a caure el Thelo i l'Ernest. Fan la mateixa pinta de cansats de tots les vesprades, no crec que facin res d’extraordinari aquesta nit, però no se sap mai, així com els veus de xafadots i malendreçats, en qualsevol moment es pot llevar un i dir que se’n va a buscar la parenta per anar-se'n a sopar a la "Corniche" o que és l’hora que el passi a recollir l’aparelladora de l’obra per culejar en un motel, i passa clavada al rellotge, o acaben traslladant-se tots a un altre bar, ja amb més de color rebentant la nit.
--L’altra nit que vaig sortir, una estoneta, -- El paio riu a riallades pel que acaba de dir.--me’l vaig trobar, ara ni una paraula, ni un comentari, res tu.
--Ja m’enteneu, jo no volia dir que és una mala persona, jo li podré tindre tot el respecte del món, però no serà mai més el mateix. Entre col·legues es diuen les coses cara a cara.
--No pel benefici d’un, els altres s’han de fotre.
--És que si t’ho diuen amb temps, tu actues d’una manera o d'una altra, si se’n vol anar a pencar amb una colla nova, perquè es veu que cobra més, està més prop de casa o es folla a la xofer de la camioneta a les espatlles de l’encarregat, --el paio del seu costat torna a riure ben ample --me se’m fot, però que no et deixin penjat faltant una setmana per acabar una reforma, amb un munt de virolla invertida just per liquidar, em fot en un mal de cap, que jo no tinc per què passa’l. No ho sé, tu què dius?
--A mi em sembla que el tio no volia quedar malament amb tu, ara al no saber-t’ho dir i callar encara ha quedat pitjor, acomiadar-se a la francesa és el pitjor que es pot fer.
--No m’ho semblava pas així, quan veníeu junts al plegar... a veure, no havíem intimat massa no, però contava de la dona, dels fills que es passaven el dia fen el gandul... una vida ben normal, com tantes d’altres també, jo mateix us podria omplir la cassola amb històries ben semblants, ara jo no parlo al bar del que haig d’aguantar a casa, perquè em foto de seguida amb una mala llet de por i que cony, aquí ve un a desconnectar-se.
--Tothom se sap lo seu.
Les dos germanetes surten del magatzem, resulta que encara no havien marxat!
--Ves pujant Milia que al final encara faré tard.
--Molt bé, vaig a prendre una dutxa i em canvio en un moment.
--Sí, tu, com a mínim una dutxa és que sinó, no em trobo a gust.
--A mi em passa el mateix Marta, després de dutxar-me em sento com a nova, et traus les olors del bar, no sé, és una altra cosa.
--Sí, alguna vegada que haig sortit sense prendre una bona dutxa, no més perquè anava malament de temps o em feia mandra ho haig ben notat, per més que t’arreglis passes una nit ben incomoda. I a mi m’agrada sentir-me bé quan surto.
--A mi també i a més a més es nota quan alguna cosa...-- Tenia l’esperança que la conversa de les dos joves fos més acurada e interessant que la del grup de la taula central.
--Al Procapio sí que fa temps que el van enganxar i ara la dona i la sogra, no li passen ni uns cèntims del sou.
--Això sí que és fotut, que no puguis gastar el que guanyes pencant, endemés segur que la R.E.N. la deu tindre hipotecada per anys i panys.
--Pobre Procapio, jo el trobo a faltar, però es va enamorar com un “feliciano” i quan es va donar compte, ja era lligat a l’estaca. I quan va intentar deslligar-se, encara el van fermar més curt.
--Això li va passar, perquè va volgué.
--No perquè va volgué, més aviat per carallot, es pensava que no l’enxamparien mai, amb les dos dones que té a casa... s’ha de ser molt hàbil per portar una doble vida.
--Sí, després va venir un dia a la Central, a buscar feina! Per acabar d’omplir unes hores deia, tal com estan les coses allí, no sé que es pensava?
--Deu d’estar ben fotut, per anar a la Central a fer hores, a casa les bruixes les hi surten ales.
--Doncs abans era un bon xollo i sempre buscaven personal per què allí la gent no s’hi para massa temps. Recordo que quan d’estudiant em calia una mica de virolla fresca també hi anava a buscar feina, ara, no ho vaig aconseguir mai, t’apuntaven a la llista, però quan t’avisaven era tan tard que ja no et feien cap profit. Bé, tu Trafas deus de ser ara dels més vells.
-- I què? A la Central no es té en compte l’antiguitat, allí has de fer la feina i punt. Com si vols plegar a l’endemà.
--Escolta no et queixis tant, perquè cobreu molt més que un treballador normal, i amb el conveni que teniu feu la meitat d’hores, exempt totalment de carregues jubilables.
--I que em dius de passar-te sis hores cada dia sota terra entubat, perquè allí no es para, sis hores a tres o quatre mil metres de fondària portant el manteniment. Jo no m’hi fotria a treballar allí dins per molta plata i més vacances que em donegessin.
--Aviat ni tu ni ningú, diuen què fotran a treballar als N.C.T.
--Allí també! Al final haurem de fer alguna cosa, perquè ens els fotran per tot arreu.
--No ho crec, sinó saben fer la o amb un canut. També deien què entrarien a la policia i mira.
--Diuen què les properes fornades sortiran més perfeccionades i podran fer feines de més nivell, no sols els treballs més baixos i rutinaris que no vol fer ningú. Aleshores sí que ja es convertiran en una competència perillosa per a molts treballadors honrats, que no tenen més capacitat mental que la que demostren.
--Mira, per alguns ja ho són una competència.
--L’altre dia me la va xuclar un renato d’aquest, tu, lo bé que em vaig quedar, no os l’ha mamat mai un renato?-- Aquesta darrera pregunta ha creat una petita pausa en tan animada tertúlia. Mentre un es descollonava de riure, un altre s’ha quedat estupefacte, dos s’han mirat incrèdulament i el darrer ha desviat l’atenció vers la pantalla de l’esquerra, on el Delegat de Medi Social suposo que proclama emfàticament, la darrera millora aconseguida per la seua Delegació, aprofitant la bonança meteorològica, d’acord amb un ancestral hàbit polític.
--Senyors la companyia és molt bona, però demà un té que matinar.
--On has d’anar Lino, vine a fer la “espuela” amb nosaltres, home.-- Insisteix també el de la vora:
--Lino que demà és festa per tothom i passat també, que cony dius sinó tens ningú que et mani.
--Que haig quedat amb el cunyat per anar a recollir uns mobles no sé on, penso que m’ha dit que eren un repudi de la seua empresa.
--Lino la penúltima, ara marxem tots home, espera un moment. I sinó aneu demà anireu un altre dia a buscar els mobles o és que no tenen mobles a casa de ta germana?
--No, que diu, que estan en dipòsit en un magatzem i sinó s’hi va demà, se’ls emportarà el primer palangana que arribi, perquè ja ha expirat el temps de marge del pupil·latge.
--Per una merda de mobles vells.
--No tu, que són de bona fusta i estan molt ben conservats, és que a l’empresa han redecorat els despatxos, on hi ha calé s’ha de demostrar, més encara de cara al negoci.
--Diguem on són Lino, perquè a casa tenim un menjador heretat d’un besavi que sembla que camini sol!
--Avisa al Thelo home, que t’ho desinfectarà en un moment.
--Que fotem el camp d’una vegada ja!, que no tinc ganes de fer tard.
--Una i prou Manel eh?, una i te’n vas al catre amb la teua doneta.
--Què dius! Avui tenia un d’aquells sopars d’encarregats on van tots empolainats com guacamaies, vaja “pájaros”, segur que farà més tard que jo.
El grupuscle lentament engega a caminar, passen pel costat de la silenciosa taula dels negres albins, acomiadant-se des de lluny dels tres homes asseguts a la barra, departint amb el Ruso anècdotes gastronòmiques en temporades de viatges obligats.

dimecres, 11 d’abril de 2012

La Mitjana bosc de ribera (quart tram: del pont sobre el riu fins l'avinguda Pearson).


Tot just eixir de la coberta vegetal, la llarga passarel·la ondulada comunica els dos marges, travessa les aigües manses del braç principal de riba a riba.
La vora dreta és més domesticada, la recorren amplies pistes, conté un embarcador i un gran espai d'us public, al costat de les casetes del centre de interpretació, en una zona enjardinada amb fusta i estanys artificials, però encara en resta una bona passejada per arribar fins allí.

La gent, les persones a la Mitjana... Ella resta solitària molts dies a l'any, sobretot en el llarg repòs hivernal. No és tan visitada com es podria pensar, en una ciutat pobre de zones verdes, com tampoc és gaire concorregut el turó de la Seu Vella.  Algun dia parlarem sobre la teoria dels contenidors sostinguda per un amic meu.
 
Per molt temps que passi, per més peripècies que es visquin, sempre hi ha algú que no pot reprimir el seu rossec intern i torna per deslligar el nus que li escanya l'ànima. Aquest va desfer el trajecte efectuat anys ençà i regressà. El riu ja no baixava tant fort, per la ribera s'havien traçat noves carreteres, fins i tot va llogar una barca per a que l'atansés. Va desembarcar a la gran mitjana sobre la platjeta on tantes vegades havia pescat, amb l'afany de l'heroi que allibera als seus companys.
                L'itinerari adaptat s'endinsa a ran de les heures i canyís embardissant i enfilant-se pels troncs, cercant un aiguamoix superat pel pont de ferro.
Va recórrer pam a pam la mitjana sense reconèixer-la, entrepussant per tot arreu, amb els còdols trencats i branques despuntades, com un si fos un barbar. No hi havia cabanes, ni horts, ni res del que li se li assemblés. No hi havia dubte, de que era una altra mitjana.

 





        El sector del pont de ferro,  travessa  un braç secundari atansant-nos a l'entrada principal, escurçant el trajecte, evitant-nos la gran l'esplanada d'esbarjo públic.


              La pista ens evoca suaument passant per l'embarcador, intentar abastar el màxim possible, facilitant la progressió, amb conducció serena per la rereguarda del parc, fins obrir-se definitivament a l'àrea de lleure de la Carbonera.


Va explorar pam a pam la mitjana sens reconèixer-la, com si fos la primera vegada. No va veure gran cosa, només unes ampolles de plàstic entaforades en ple canyissar. Era evident que no era en una altra mitjana?



     
               Una punta de llança s'escapa per la vora del riu, endinsant-se a pas obert pel canyís durant uns pocs centenars de metres. Un estret corredor entre els caps de cultiu i la riba feréstega, fins difuminar-se entre els  fruiters.




          Va fer que el barquer donés el tom per totes les mitjanes, abans de decidir-se a fer peu a la platgeta on tants cops havia pescat. Hi ha qui afirma que mai es va atrevir a desembarcar, fen el camí que li restà de vida amb l'anima més encongida si pot.
 
             Va penetrar a la mitjana apartant les branques i els matolls que li impedient el pas. Tot li feia nosa, tot li feia mal, a les mans, als ulls... Mig encegat, li va costar Déu i ajuda retornar a la platgeta on s'hi havia quedat el barquer. Era evident que ja era una altra mitjana?


          Però la va recórrer pam a pam sense reconèixer-la, com si fos terra estranya i hostil, sense trobar-hi cap rastre d'activitat humana. Era evident que era una altra mitjana?

Epíleg:
Arribarem a la mitjana per on vulguem, ens informarem abans. Cadascú té la seua entrada preferida, no influirem, només marquem una ruta que es pot capgirar i refer a voluntat dintre dels marges del bosc, també pots anar-te'n a les extraccions d'àrids d'extra-límits.
El contorn de l'embarcador, l'enllaç a la onada al camp de jocs s'expandeix pel barri limítrof de Pardinyes, per l'avinguda Pearson i es llance a la ciutat sota els plataners del carrer Xavier Puig i Andreu.



























Per més informació:
http://sostenibilitat.paeria.cat/espais-naturals/la-mitjana
tp://www.birdinginspain.com/blog/photos-and-places/itinerari-ornitologic-la-mitjana-de-lleida/