dissabte, 29 d’octubre del 2011

A.C.J -----QUATRE (primer)



La tarda no seria complerta. Té la mirada endavant, més endavant, el coll projectant el cap gairebé a l’alçada de les mans cenyides a un volant. El cabell bru en serrell, alinea el front. Ell ho resumiria dient: “Contento manejo escuchando al Gato, pues a jugar me dirijo sin importarme un pijo, a lucirme con mis compas voy, ya que si falto es que no estoy", i se’n riuria dents a fora seguin el ritme del “Sabio”.

Al carril dels més lents de l’Avinguda de l’Aeroport, tens temps per fixar-te amb els colors de les cases estretes que han proliferat als marges. Fa uns anys potser n’eren mitja dotzena per cada costat, actualment quasi omplen tot el recorregut des del límit municipal als hangars de les aeronaus. El nas és poderós, fen un vèrtex tridimensional amb la barbeta i les barres. Les construccions aprofiten la longitud de les bigues velles dels ponts sobre la via del tren, substituïdes pel desdoblament de la línia Capital. Consten d’una planta baixa-magatzem, un primer pis habitacle amb balcó, concloent en una terrasseta semi-coberta multi-serveis. Recentment els hi han construït unes voreres, diuen què com gran concessió a les demandes veïnals, però entren en una campanya de millora de la imatge externa de la ciutat, si no que els hi preguntin als de l’extraradi del nord-est, i a tots els altres nuclis arrasats que no van tenir la sort que els tallés l’enllaç de l’aeroport. Li senta bé el seu polo roig. Pel matí ha manllevat el cotxe col·lectiu, perquè se li ha escapat l’autobús que l’atansa a la rodalia, i ara l’haurà de tornar a l’aparcament. Se’l ha trobat sense combustible, gens d’estrany per l’altra part. A l’”Abarrotes” ha mobilitzat als “maquinistes”(dos xicots malgaixes que té ajornats com matxaques al mercat; sempre que se’ls troba escaquejats, corrent d’una banda a l’altra de les naus o pels carrerons, en veure’l, automàticament s’aturen anunciant-li molt seriosos, abans de què ell pugui obrir la boca: “Nous sommes en train de”... qualsevol cosa). Li han aconseguit una llauneta a molt bon preu després de mig matí de recerca. Com cada dia els ha convidat a dinar en la persecució de les cambreres més aparents i simpàtiques del mercat, com ell pensa: Un fragment del present no és res més que una bufada en l’avenir. Els “maquis” tenen unes quantes amigues pels llocs de manducar que se les fan quan volen. Ell coneix a “las doñas” des de crio, percep els moviments més subtils del mercat, és hàbil a l’hora de rebuscar articles interessants entre les gangues, també sap satisfer als clients més exigents (per molt que prefereixi als més incapaços), però alguna cosa se li tindria que escapar.

Menjant, el Galera insisteix en què l’introdueixin en el seu cercle d’amistats, ells responen despreocupats com de costum que no costa res, sol és té que passar per una “soirée dançante” del barri, quasi cada vespre n’hi ha i ja està fet. Haver si un dia me decido y entro en uno de esos tenderetes con la música a todo trapo. Las pibitas moviendose a mi alrededor con sus cuerpos despuntando en los vestiditos, con las ganas que tienen. Un par de negritas con sus peinados aterciopelados acercandose juntitas las dos, mirandome, alejandose hacia la puerta trasera, abservandome de refilón, que voy p'allà, que me paro, ¿por qué tanta prisa? acabo de llegar. Hay que saludar primero a los colegas y despues atacar. Un grupito de mulatitas, una con el pelo rubio, mucho más altas que yo, mi cabeza les llega justo a las tetas, bailando en corrito, yo con mi gracia me pongo en medio y arraso, voy de una a otra, tomandolas de la cintura, meneando las caderas, rozandoles la entrepierna, es que es difícil decidirse, me las llevaria a todas, y a las de la puerta les doy mi número para quedar otra noche. En el coche bien apretaditos cinco o seis cabemos, yo atrás, una que se sacrifique y conduzca que despues ya serà recompensada. Nos metemos en la habitación, deshaciendo las sábanas moradas de la gran cama redonda, las titis en sujetador rojo descorchan unas botellas de champagne, sirviendome un poco de ceviche para satisfacer el gaznate, y a trabajar nenas que despues el artista os dará un repaso . Se li ensaliva la boca remuntant-li la comissura dels llavis pel semblant, no el destorbéssim pas ara.

El vehicle enfila pel Sun Ra Bulevard, la joia del urbanista Martinez. Es podria afirmar que és tant ample que no es veuen les cases que l’acompanyen. L’efecte òptic del combament de la calçada s’uneix al successiu esglaonament de les edificacions laterals dedicades a l’administració, saltejades per centres comercials i emplaçaments de les principals multinacionals, juntament amb dos dels més millors hotels de la ciutat. A les entrades i en diagonal, les dos torres de comunicació de la ciutat, com dos gegantins pals corbats per la tensió de les sirgues que suporten en determinats punts claus, els jardins penjats del Bulevard per sobre de la circulació. Un equip xinès va dissenyar l’entrellaçat de parterres, ponts, llacs amb nenúfars i flors de loto, casetes de te, cercles de lectura, espais per meditació. La gent es queixa de què no hi ha prou mòduls infantils per a què els nens juguin controlats per les mainaderes. El projecte de crear el Sun Ra com el modern i principal centre ciutadà, a manera dels “donwtows”, en els solars del vell aeroport, ha estat fins al moment l’èxit de la dècada. Els primers inversionistes s’han folrat escandalosament, als especuladors no se’ls hi acaba la feina. Els damnificats de les zones comercials i d’oci de tota la vida s’han vist obligats a tancar o renovar-se agressivament, oferint els serveis que menysprea el Sun Ra. Un readaptament que hores d’ara no està totalment definit ni aposentat, convertint-se en un focus de problemes que a la Junta li amarga un pèl el gran encert del Sun Ra.

El nostre home, rondant-li ja per la ment altres preocupacions, més a veure amb la higiene personal (la lluna plena li ha fet créixer massa ràpidament unes descuidades ungles i una molestosa barba, endemés encara ha d’aparcar el cotxe on l’ha trobat; se li amuntega la feina, no vol pas arribar tard al partit), ha fet cap a l'encreuament de les Rondes Brel i Camarón, trencarà per aquesta última amb menys tràfic prenen el vial de la seua Colònia, abastant-la després de superar una extensa zona ocupada per unes selectes urbanitzacions.





dimarts, 4 d’octubre del 2011

LA COVA DE LES CAIXES


La cova de les Caixes figura com una exigent experiència, dintre del desafiament de l'exploració espeleològica. Tots sabem que hi ha forats que treus dos pedres a la boca, i baixes gairebé docents metres de fondària (tipus LT-4), però també n'hi ha d'altres, que cada obertura t'aboca a un nou repte psíquic, cada cop més extenuant.
       Amb el Juan i el Jaume Pedrós de la Fuliola. Per aquells dies el Jaume ja no podia fer espeleo, compartia l'esmorzar amb nosaltres i ens acompanyava a la boca, d'aquesta manera no el trobàvem tant a faltar. (Foto: Ramon Castella)
  El Paulo a la boca amb la maquinària a punt.
Tot va començar al gener del 2.006, el forat l'havia trobat el Juan Gutiérrez. Un dia me'l va ensenyar, durant l'època que estaven treballant a serra Carbonera (Grallera 5). La cosa va romandre desada a la memòria fins aquell hivern, llavors li vam anar fer un cop d'ull amb la masseta i l'escarpa. L'entrada presenta dos petites boques que conflueixen, per un forat per on tot just t'hi passava el cap, en una petita cambra per on es nota una més que evident corrent xucladora.
De seguida vam pensar que l'eina més efectiva per obrir aquest primer pas seria un potent martell neumàtic, alimentat per un grup electrogen. Aquells dies el Juan i jo van comptar amb l'ajuda del Paulo, un paleta portuguès prim i fibrat, força pencaire, que va voltar un temps pel grup, la seua presència va ser essencial per obrir el primers passos de la cavitat, després va desaparèixer.
  El Paulo a la cambra d'entrada, acabant de polir els cantells.
 Quan van tenir accés a la cambra xucladora, la vam sanejar per treballar-hi lo més còmodament possible. Sabíem que la cambra donava pas a un nou espai ja més gran, però es seu extrem s'estrenyia com cap de botifarró. Tot estirats de bocaterrosa, amb la llargària del martell neumàtic, mal que bé es podia atacar les vores, fins que els braços deien prou demanant relleu urgent. Efectivament, una vegada obert, accedim a una tram de galeria on hi cabem tots tres sense tenir que tocar-nos. La corrent d'aire s'escola vers un pas estret i vertical que el Paulo franqueja refregant el mono per les parets. Abaix dóna una especie de saleta per on diu que no s'aprecia cap continuació evident. Fem un mica més de lloc per davallar el pas; són uns dos metres i mig verticals.
El pas vertical que dóna accés al Vestidor. Una corda de nusos ens pot ajudar a sortir.

Sota, és un caos de blocs per on tot just ets pots moure. Sembla que continuí avall, però cal localitzar el punt per on començar treballar. Disposem encara del martell neumàtic, removem els blocs, fem lloc,(aquesta saleta esdevindrà el Vestuari, on es traurem el material personal poc abans de sortir). Per fi un punt per on s'escola una pedra i cau uns quants metres. Cal obrir amb micros ajudats pel martell, encara que no ho sembli som a la boca d'un pou, però ens costarà unes quantes jornades tindre-ho tot enllestit per poder davallar-lo. Establim una rutina de treball, descansant i sortint fora per dinar.

Finalment després d'esquivar uns quants blocs encastats, fraccionem a la part alta d'una sala. Sí, una sala de més de 10m. de llargada per uns sis alçada i 4 d'amplada. La sala presenta dos ramificacions tan curioses com concises. Ens mirem tota els racons de la sala, novament la corrent d'aire ens assenyala la direcció correcta. Un pas força estret pel sostre en un extrem. Abans d'atacar-lo escalem la sala per altres llocs més favorables, cercant un pas superior més factible, però no, no n'hi ha cap. La cosa no es presenta gaire bé, sembla un pas estret, remuntant, llarg i de mal treballar. Es tindrà que col·locar una petita plataforma per facilitar la feina, i un cop tot ben instal·lat, escometre amb micros. La veritat és que la primera càrrega va ser espectacular, va saltar un gruixuda llesca de pedra de més d'un metre quadrat. Les altres van ser més discretes. Les hores es fan llargues, es pateix mal treballant, encastat forçant el cos, que torna a casa ple de blaus i rascades. Semblem arribats a un punt clos. A tot això ha passat un any, i ara bé Nadal, confiem que s'ens ocorri alguna idea tot esperant el proper any (2.007).
Preparant l'atac al pas estret superior. Observar el peu esquerra sobre la plataforma de fusta.
El dia 20-1-07, retornem a la cova, aquesta vegada acompanyats pel Ramon Castella de Cervera, un fi estilista gran especialista en estretors. Ens va arribar la il·luminació i vam pensar en demanar ajuda. El Ramon es col·loca sobre la petita plataforma, es posiciona, s'encasta i comença a remuntar. Sembla que no li costa gaire, al cap d'un parell de minuts ja ha superat el pas, el Juan i jo restem atonits, desapareix una estona i després torna dient que la cosa promet. Encara costarà un parell d'hores per a que nosaltres aconseguim superar el pas, però ara el pes de la desobstrucció ho porta el Ramon des de dalt. 
                                                                    El Juan a punt de superar pas estret remuntant obert pel Ramon.
Tots tres som en una saleta on cal efectuar una escalada per abastar un nivell superior, més tard hi posarem una corda fixa. A partir d'aquí sembla que s'avancin metres, es supera un pas gatejant i ens trobem amb un ressalt de -10m. No portem més corda, marxem contents com mai, i a més a més amb un nou company d'exploració. El cap de setmana següent, durant una jornada de prospecció a la mateixa serra, es localitzarà un petit bufador prop d'un indret anomenat el Balconet. 
Accés al nivell superior, després de l'escalada des de la saleta del pas estret.




La morfologia de la cavitat sembla guiada per una diàclasi original, llavors després davallar el ressalt, torna a pujar fins un punt on es desfona definitivament. Instal·lem un passamà tot cercant el millor punt per iniciar el descens. Muntem la capçalera i tirem avall (recordarem aquest punt, clau per futures exploracions). Baixem 14m. fins una gran lleixa, encara que el pou continuí avall, buscant les parts més fondes de la cavitat, amb una rampa i un nou ressalt de -8m. Aquí baix s'acumula tot el pols, la roca està força descomposta desaconsellant qualsevol intent d'escalada, tampoc hi ha corrent d'aire. Cal regressar a la gran lleixa a mitat de pou i recercar pel seu extrem. Escalem uns 20m. sense èxit, fins el que semble el seu acabament.
No tornarem fins a finals d'abril, la direcció de la corrent d'aire canvia, ara és bufadora. Durant aquest temps hem perdut al Juan per una lesió de rocòdrom, que el tindrà més d'un any fora de combat, tornem a ser només dos. No és que es tractin d'exploracions elitistes o privades, ans el contrari, però el forat amb el temps ha agafat una estranya fama a la resta del grup, de rebuig fins i tot de conya, que jo no acabo d'entendre. Aquell dia mentre enllestim la topo, arribant fins al darrer punt explorat amb un frontal potent, observem una lleixa solitària davant, un xic per sobre nostre. Serà necessari muntar un llarg passamà per accedir-hi, ho deixem tot preparat, grimpant uns metres metres i muntant la capçalera. Som al maig del 2.007.
El passamà sobre la diàclasi desfonada


Al gener del 2.008 ens hi atansem amb el Ramon, quina diferència ara treballar amb el trepant, anys ençà els passaman picats a mà eren obra quasi d'equilibristes. Després de 14m. Penjats per les alçades del pou fen cap a la lleixa, aquesta ens durà per una rampa formada per un fals terra de blocs, fins justament tres metres per sobre de la capçalera que havíem instal·lat per davallar el pou (on hi ha la i grega). Bé, atenció: el punt clau per on continua la cavitat el tenim just per sobre nostre, però d'aquí estan un parell blocs no ens deixen pujar. Pensem en petar els blocs, un xic perillós: ens cauran a sobre. Es preferible arribar-hi per l'altre cantó, per un pas superior fàcil de veure per sobre del passamà.

L'última sortida a la cova de les Caixes data del 31-5-2.008. L'objectiu principal de la sortida era  tancar la poligonal i recuperar tot el material sobrer: escalades, el llarg passamà, la zona profunda. Ens calia material per les exploracions al Balconet. Aquell dia van cometre errors logístics i no vam poder examinar la continuació amb efectivitat, és més vam treure cordes d'aquest sector que no devíem d'haver tocat, res greu que no es pugui arreglar. Poc després vaig ser jo el que es va ficar malalt i des de llavors ningú no hi ha tornat mai més.
El pou a partir de la gran lleixa.
Equipant el darrer ressalt, a la part fonda de la cavitat.
La Cova resta instal·lada amb totes les cordes se servei. Només falta la connexió entre la i grega del pou gran i la instal·lació de 3m. per sobre.


El maig del 2.010 es localitza un nou forat bufador, ben a prop de la Cova de les Caixes.



Actualment hi han topografiats 275m. de recorregut i -55m. de fondària.


El Ramon a punt d'acabar l'escalada, i d'iniciar el muntatge del passamà per la part alta del pou.
Desinstal·lant el passamà per la part superior del pou.