dissabte, 27 d’agost de 2011

A.C.J. -----TRES (tercer)

Les dos senyores dialoguen sobre la infància, coincidint amb moltes coses, com en el tema del lluny que es veu el món dels pares, tenint l’esperança o millor inclús la seguretat en aquells anys, de què quan tu arribis a gran no tindrà res a veure al món que et tocarà viure. Les vides dels adults es conformen tan maquinals, mancades de lluentor, ensopides en unes obligacions avorrides que els fan estar totalment d’esquenes a les fascinacions arrabassadores que es despleguen cada dos per tres a la seua vora. Una infinitat de reclams interessantíssims, contínuament esmicolats per les ordres de l’autoritat familiar, cada dia les mateixes, per què ni es té la voluntat d’innovar. Ella ho veu amb la seua neta, no es diferencia gens de sa mare, i també se’n adona que ella amb la seua filla va obrar de similar manera. Si els nens menyspreen el món fet pels grans, quan aquests nens creixen i tenen fills menyspreen també el món dels petits, reflexiona la senyora Engràcia. És veritat que hi ha coses molt més importants a la vida d’un infant que netejar-se les dents després de les menjades o escoltar la lliçó que toca o mantenir la seua roba neta perquè quan arribi a casa sa mare estigui orgullosa d’ell. El Marià també diu la seua, al·ludint a les opcions que té un nen jugant amb la seua nova bicicleta, en un carrer pla, ample i net on la pluja a deixat un diminut toll, res, amb un dit d’aigua. Doncs serà per aquest toll per on el nen rodarà una i altra vegada fins gairebé eixugar-lo. Si amb el seu cos i la seua roba, encenen de ràbia la cara de sa mare? Segur. La senyora Medea s’esplaia folgosa: clar un toll d’aigua pot ser tan fantàstic com unes caixetes de laca decorades amb dibuixets geomètrics entrellaçats, esperant totes les coses que el futur ens proporcionarà per omplir-les, o tant subjugant com l’esvelt gatet de fusta de Oxaca pintat a cercles com pupil·les, blanques, rosades, grogues i negres, amb el cos arrebossat de puntets; i a mi també em ve a la memòria la Betti-Boop de la pel·lícula d’Ivan Zulueta. Pel que anava la senyora Engràcia era a aplicar un propòsit similar per quan s’és jove, venint a dir que la paternitat és un assumpte complicat i que abans tens moltes oportunitats a seguir per aprendre i conèixer, no tenint per què d’anar a buscar formar una família abans d’hora, una família que encara no pots entendre i a més a més et va gran de talla.
El Marià i la seua dona no van tenir descendència, la van buscar de totes totes, els metges tan savis ells, els hi van diagnosticar certa dificultat, però que no perdessin l’esperança, era preferible que ho continuessin intentant pel sistema natural, després ella va tenir l’accident.
A la seua vellesa ja no hi creia en els grans camins unidireccionals pensats per la gentada, estava convençuda de la unitat de destí personal. Ell, hores d’ara, no sap si ha aconseguit esbrinar les seues particularitats respecte a la generalitat circumdant. Hi ha el seu col·leccionisme de fotos d’antigues ciutats en blanc i negre. Es passa llargues estones embadalit en la contemplació i més en la posterior recreació, encara que abans ha de passar per recerques quasi sempre inútils, per no mencionar les laborioses classificacions. És ben veritat, el món que els espera als fills, serà com és el món dels seus pares. El Marià s’estranya una mica de les afirmacions de les dones grans, elles que han passat per tants i tants canvis des de la seua joventut, o potser tenen raó i en el fons les coses són sempre si fa no fa semblats. La senyora Medea difereix obertament amb la seua facilitat per bomba les frases de tan agradable escolta, conservant les faccions afinades per l’estona entranyablement compartida --Està bé no tindre pressa a crear una família, i prendre tals responsabilitats, però tampoc t’has de descuidar massa, perquè després et pots quedar més sol que la una--. La veu de la senyora Engràcia no omple tant l’espai, així i tot la seua musicalitat destaca en la forma de finalitzar les oracions quasi sempre en un allegretto, acompanyat del seu inoblidable somriure que li pren tota la cara. A l’ocasió, es refereix del seu penediment d’haver-se casat recent despertada la joventut; al que la Senyora Medea ràpidament repica de què eren altres temps, cosa que torna a confondre al Marià, ell no ha participat intensament en la conversa, preferint escoltar a les dos senyores sabies de debò. Se’n adona de què les copes de vi resten buides i aprofita per reomplir-les oferint un brindis a la salut de totes dos. La senyora Medea l’amplià per a tots tres, i la Senyora Engràcia l’arrodoneix: --Per nosaltres, i també perquè no, per a tothom--. Fan una glopada, feliços en aquest instant.
Els carrers es desallotgen amb la regularitat habitual, el Marià ja no hi pensa, condueix pel gran vial d’Insurrectes, atent a les indicacions de la senyora Medea. Ella se sap la ruta d’haver-se-la aprés sobre el planell. De seguida que van arribar al pis nou es va situar, era important per la seua independència estudiar les possibilitats de moviments i els transports públics que l’afectaven. No vol fer mai nosa, inclús està preocupada pel Marià, no sigui que per culpa seua fes tard a la feina. Ell l’ha tranquil·litzada, però es ven cert que avui arribarà amb el torn començat, i no l’importa gens ni mica. Tant se li en fot la multa que l’imposaran, a final de mes s’ho trobarà, no paga la pena ni d’enviar una queixa a la cabina dels sindicalistes, no fan res més que popar-li als amos. Després no li serà del tot fàcil trobar l’enllaç correcte vers al seu polígon industrial. De jovenot tenia una memòria envejable, ara fins i tot li és costós recordar-se’n del darrer trencall pres, abans de circular per una elegant travessia arbrada de voreres il·luminades a ran de terra. El seu cotxe és un bon trasto, però mancat de qualsevol dels avanços de les ultimes generacions de vehicles. L’adquirí a una persona de confiança al poc de casat; el jove matrimoni l’utilitzava per a les seues sortides de cap de setmana, a les que eren tan afeccionats.
Finalment la senyora Medea li agraeix el viatget, ell encara intenta acompanyar-la fins al portal, ni es veu una ànima. Res que no es preocupi, sols serà ficar-se davant de la portalada i ja no es podrà traure al Poma Blava de sobre fins que entri a casa. El vehicle arranca de nou i el Marià ha tingut la sort de cara, les indicacions d’unes grans superfícies comercials el guiaran. Després tan sols li caldrà agafar un enllaç prioritari, la del sector “Tras la Colina”, per fer cap al seu lloc de treball.
El sentinella ja ha fet les salutacions obligades, afanyant-se per fer-li més amena la marxa. Primer l'informa de què tots els membres de la seua família es troben perfectament en el seu apartament, endemés han estat degudament assabentats dels encàrrecs transmesos abans d’abandonar el recinte. Posteriorment li refereix algunes notícies de darrera hora, suscitables de la seua atenció. Uns segons de silenci per demanar-li si desitja alguna cosa més. Ella respon senzillament que no, graciés, i s’acomiada amb la seua diàfana amabilitat.

Els encàrrecs circulaven d’un monitor a l’altre, aturant-se al seu pupitre, des d’aquí partien les ordres finals directament als molls de càrrega i als capatassos dels mossos. És més aviat una tasca de bona coordinació i agilitat mental. No és que perdi el cul per la feina, però se li dóna bé, i ha anat pujant en els pocs anys que hi treballa a l’empresa; ara es creu establert en el límit de les seues possibilitats laborals. Al final de la jornada arribarà a casa i es prepararà una tassa de xocolata desfeta amb pinyons. Els pinyons li transmeten lleials el sabor de la seua dona, pensarà en trobar-se-la en el seu somni, mai tant, creu més favorable la migdiada acabant de dinar, sobre tot en tenir bacallà dessalat preparat a la nevera, cuinat amb una gustosa samfaina.

En la decadència les femelles humanes assosseguen les actituds, llavors són conscients de les evidències que han suspès en els intervals estacionals. Per fi adverteixen què són animals en solitud. En l’extensió dels anys, apartant el vast espai dedicat al descans, destaca la fracció emprada a l’obtenció de companyia enèrgica, actuant com una estranya espècie gregària, complicada tan com atzarosa en els condicionats afectius, de respostes inesperades, molt probablement desencadenades per una inestabilitat química. Bé, clausurarem les indagacions sobre el conjunt dels creadors, els càlculs em necessiten tant com jo a ells.

D'uns fets esdevinguts a la cova Montaner




                   Siguin aquestes breus ratlles suficients per relatar uns fets que, com testimoni d'una època, transcorrien a les acaballes de la tercera dècada del segle xx.
                   Tot va ser en un dels molts conflictes que assolaven a la població en aquelles dates. El furor de la guerra, imparable, s'escampava sense ordre ni control pels confins més allunyats del territori. De seguida és necessità més tropa amb les què nodrir els múltiples fronts que s'obrien continuadament. I aquells habitants de valls, a les serralades més isolades, sentiren l'opressió dels piquets de reclutament. No vàrem ser pocs els homes joves que fugiren muntanya munt, cames ajudeu-me, per no ver-se obligats a lluitar lluny del seu món, i per causes de les que mai havien sentit parlar. Poc més tard, pobles sencers es refugiaren en balmes i forats, així que notaren la cruesa de les armes cada vegada més propera.
                   És clar que és sobre un d'aquest desertons que gira aquesta història. Mogut per l'instint fonamental de la supervivència, un home jove, assabentat de l'inici dels reclutaments forçosos en els primers pobles de la vall, agafà el seu sarró, abandonant la casa familiar acomiadant-se de sa mare i de la seua iaia, que voltava en aquell moment per la cuina.
                   Amb decisió ferma, prengué el camí que tan bé coneixia, per trencà al poc a l'esquerra, cap un indret que ell ja sabia; un serrat que s'enlairava per sobre el llogaret. Per ponent configurava com una quilla de vaixell, des d'on podia divisar àmpliament tot el territori i els seus accessos. Allí mateix s'obria una cova que de jovenot havia seguit, li faria servei per a passar la nit arrecerat. I així va ser que quan la nit caigué, ell s'hi estava al fons de la cavitat, amb un sòl sec i pedregós, mentre fora un persistent pluja cobria valls i conreus.
                   Una llenya seca escalfava l'habitacle, tot endrapant. No va dormir pas gaire aquella primera nit, uns sinuosos sorolls el despertaren abans ja del primer son. Quan es va decidir a encendre la lot, un parell d'ulls el van sobtar. Una guineu s'enfilava rampa amunt amb un tros de llonganissa robada del seu sarró entreobert. Aquella nit la guineu, regressà successivament a visitar al nostre pròfug amb el mateix propòsit, ambdós sers s'aguaitaven fit a fit entre tenebres, fins que s'adormí, vora la matinada.
D'aquest forma transcorrerien un parrell de dies amb les seues nits. Ell baixava al poble a l'hora que restava quiet, els rumors sobre els desertons començaren a corre vall avall. Per la nit la guineu tornava, jeia a distància, calia respectar-la, abans que res eren dos animals salvatges, només era un tènue bescanvi no reglat de menjar per companyia
Fotos: J.M. Cerezo.
              La foscor eterna de l'interior de la terra enganyava al seu cos, acostumat a llevar-se a punta de dia. Era ja de bon matí, la llum del sol il·luminava les estances superiors de la cova, i en sortint, s'adonà que quatre persones armades s'atansaven a poca distància. Gira cua, a corre cuita s'enfilà per un conducte que, per una estretor que evitant un esfondrament, el conduïa vers una altra boca que sortia a l'exterior enmig d'un desmantellat cingle. Botava de bloc a bloc, agarrant-se a les branques dels boixos, al polit rascler que el tallava fen sagnar les seues mans. No havia temps per mirar enredera, els ulls fixes, els lacrimals ressecs, la front crispada, la mandíbula garratibada. Sols una cosa li feia bullir la sang, flibant-li el cervell, i és que el primer d'aquells homes era el seu germà.
                  Tres, quatre, cinc dies va romandre amagat al bosc, vivint a les obagues, colgant-se a la pinassa, bevent de les fonts més callades... El caporal i els soldats pujaven cada dia, registraven la cova; obligats, feien el tom per la cinglera, fins que varen marxar amb els mossos vall enllà. Llavors, una nit sense lluna, el desertó tornà a cassa. L'odi havia arrelat al seu interior i ja se li disparava per les seus extremitats.
                  El silenci empresonava la casa del pare. El germà havia partit reclutat, i ell va desitjà amb totes les seues forces que mai més no es trobessin davant per davant. Moltes veus correrien per les rodalies donant mil i una raons a la traïció. Veus que ho explicaven, veus que ho confonien, veus que callaren mesos després quan els desertons s'ocultaven en grups, i es canviaven el nom del topants; el barranc de la cansalada: el de les esplugues on desaven les penques per quan els desertons hi pugesin.
                  Les llengues tampoc van explicar què succeí l'hora de la tornada del germà vençut i llicenciat. Ben cert és que el germà desertó va emigrar amb els quatre rals que sa mare havia arreplegat; les cartes que sa mare conservava enviades des d'un país veí on un altre guerra el capturà. Potser era que les coses necessitaven tornar poc a poc a la normalitat, transmutades per uns silencis tensats, inesborrables. Només el temps va consolidant els sediments, colgant tan els records com les persones.
                  I va haver de transcorre més de seixanta anys per a què un migdia de tardor, un vell pastor, nen aleshores, els hi contès a un espelogens que sembla que feia un temps que exploraven per la serra, la historia del germà traït, tot compatint a la vora d'un xera, una bota de vi, uns talls de xoriço i un tros de pa. Posteriorment aquells varen publicar el plànol de la Cova Montaner, amb totes les dades tècniques plasmades en un extens treball sobre la zona, restant, però, aquell fet humà soterrat en l'oblit.
                  Personalment unes recents i particulars circumstàncies m'han fet conèixer un d'aquells espelogens que, com jo, passa una llarga temporada (i és que un mes aquí dalt és com un dia al pla), en aquesta Residència de Salut en Alçada, i m'he animat a redactar aquesta antiga vivència amb l'esperança que me la publiquin al menys, en la respectable circular interna.
                 Aquest bon home, veterà explorador de les entranyes de la terra, em confirmà les troballes de restes de llenya i roba mig podrida, acumulada en un sector fosc de la cova i de deposicions humanes petrificades en altres amagatalls subterranis. També m'ha assegurat que les guineus continuen habitant les esquerdes de Montaner. Tant sols desitjo recuperar-me per poder visitar aquestes muntanyes, que el meu nou amic em descriu amb tanta vehemència.



          Pel Ton de l'Alzina d'Alinyà.

dimecres, 24 d’agost de 2011

A,C.J. -----TRES (segon)


















No s'hi veu al pis nou, li comenta a l’Engràcia; el que li agrada més: sortir a passejar amb la seua besnéta pels acurats jardins, ja camina la mar de bé. Sí, el matrimoni de la neta gran va durar, el que va trigar el fulano a trobar una polleta a la qui enredar en un fraudulent negoci de representacions empresarials. La polleta li va dir que sí, però en les seues condicions, a més del contracte contrastat per l’advocat, incloïa un llit confrontat per un capellà, o per un jutge en el seu defecte. La petita és un cel, menjadora, riallera, la més bonica de tota la urbanització. L’Engràcia se’n alegra molt, demanant-li que la porti un dia, ella somriu satisfeta. Quan és trobés millor, una tarda de festa a la llar d’infants, totes tres anirien a donar una volta pels carrers nous i més tard la convidaria a conèixer la urbanització, que com li agrada dir: era una cosa digna de veure’s
Amb el que va arreplegar de la planta baixa, el gendre va tenir suficient per pagar la reserva i l’entrada del pis nou, endeutant-se amb el banc pel que li resta de vida. Totes les dones li treballen, tot i amb això amb prou feines paga la hipoteca mensual. Molt feliç era ell vivint a cal sogres,”a pan y cuchillo”, ara ja s’ho troba, estirant més el braç que la màniga. No es permet ni un capritx, i el seu caràcter i la seua salut es ressenten. La filla gran crema el poc que guanya amb roba i potingues, i que no l’expliquessin res amb ella; els diners que li passa l’ex, són per la petita. De la pensió de la sogra mengen, les seues les dediquen a roba, manutenció de la llar, despeses varies i si sobra alguna quantitat, encomanen un sopar al restaurant car de la urbanització, més que res per cultivar en lo possible la seua vida social. La filla soltera no dona un cèntim a casa. Dels dos sous del matrimoni, després de pagar al banc i la inferior de les quotes veïnals, els hi resta un mínim pel manteniment del cotxe. El Cels i la Carme són una parella que manlleva l’existència.
El Marià és la mar de content, la seua mare ha recuperat la gana, i això és el símptoma més fiable de la seua milloria. Du sa mare del bracet cap a la taula parada. Té preparades unes verduretes amb trumfes noves i una gran truita de carxofes, si no se l’acabaven tota, se l’endurà pel ressopó de les dos del matí. La senyora Medea comenta la vida al “poble” nou, ella va venir a la ciutat amb el seu home i veia com si hagués, ara ja de gran, tornat al poble una altra vegada, un poble per a ricatxos. Lo que li fa més gracia als seus amics era això d’estar tot el dia parlant amb la paret. Aquí, a les cases noves havien vist un servei similar, el que instal·laven actualment per tot arreu, però no era tant impertinent! Es petaven de riure quan els hi contava les dolenteries dels nens des veïnat. Jugen a enganyar-lo, deformant les seues veus cada cop amb més i més histrionisme, ja que cada tonalitat era conseqüentment enregistrada; són tremends. Una tarda després de força intents, a quin més desbarrat, de provocar-li equívocs amb unes ordres allargassades i desmesurades a l’hora que inversemblants, per què el “bitxo” no és pas ximple, i els missatges, en avalua’ls com possibles errors semàntics o lògics, els menysprea en la seua totalitat, però si un colla... aquest és l’engany. Doncs aquella tarda entre mig de totes les poca-soltades, va sentir una que deia una cosa així com que: --La poma blava bellugava la terrassa de l’apartament del sòcol regirat.-- Ells esperaven torn per a veure per on sortiria tot allò, mai no passava res, el computador ni tant sols es molestava en contestar ordres que no processava, o suposava que no anaven a ell destinades.
La casualitat va fer que uns dies abans un apartament del sector blau havia canviat les rajoles de la cuina. Al poc el carrilet dels operaris de manteniment amb la sirena i les llums enceses creuava els mòduls clausurant tot l’entorn proper a la terrassa de l’apartament. Tots els nens corrien darrera del carrilet, els del veí els primers, excitats pel moviment que desordenava la tranquil·litat dels vespres quotidians, convertint-se en una cosa excepcional. Les senyores que tornaven de passeig o de la cafeteria, no podien passar, unes minyones van ser desallotjades i xerraven amb tothom com si la llengua els hi fes nosa closa a la boca. Els homes van arribar de treballar, és que era la pitjor hora!, i les dones els hi demanaven les explicacions. Primer, amb seny i amabilitat un senyor molt atent, que saludava sempre a la senyora Medea quan es creuaven pels passadissos dels patis o per les galeries d’accés (no com la majoria que no diuen ni mu), dialogà amb un operari que li confirmava la imminent arribada dels perits. Però per a què? era la pregunta que es feia la multitud que s’arreplegava darrera de les cintes protectores. Ella, la multitud, era en un “in crescendo” impacient tumultuós. Un home que no havia vist mai, de voltes de parlar amb l’encarregat de manteniment, mà a la perilla emblanquida, referí a la gentada que tot es devia a una ordre d’alarma directament rebuda des del computador central. Això era una altra cosa, la situació era seria de solemnitat. La tensió es va estirar fins al començament de les queixes. Com podia ser una estructura nova, amb tots els certificats del món, i que valia tants “quartos”, fallés d’aquesta manera. Inclús la senyora Medea se sentia apurada. No hi havia dret, no hi havia cap dret a enganyar a unes famílies que havien fet una gran despesa, no sols de diners, si no també d’esperança, confiant el seu futur i el dels seus fills en un projecte de benestar que es desballestava quan tot just havia engegat, i aquesta nit no podrien fer ni el sopar, i a on anirien a dormir? Ja es veien desemparats al mig del carrer. Els mocosos del veí s’ho mirava amb ulls de platet de gelat, tots quatre agafats per les espatlles, fen anar el cap de cantó a cantó, eren els guanyadors del concurs i gaudien de l’espectacle com gran premi, molt millor del que s’havien arribat a imaginar, un èxit magnífic.
Com és clar, les comprovacions dels perits resultaren negatives. El tècnic del gran computador, alarmat especialment per la situació, va prendre protagonisme en qüestionar-li directament la causa del terrabastall organitzat. Ell li contestà senzillament, que via veu humana, havia rebut una informació d’una precisió indubtable, la qual va repetir en veu alta a tots els presents. Els nens no s’aguantaven el riure, tots, no sols els del veí. Finalitzant, el computador recalcà que si tot estava perfectament en ordre arxivaria l’assumpte i cercaria la procedència de la falsa informació. D’aquesta feta va quedar batejat i així li va vindre el mal nom que rebia el gran computador des de llavors, Poma Blava, pel que finalment va ser conegut per totalitat de la comunitat, a pesar de què a ell no li agrada gens. Amb gran cortesia comunica als seus interlocutors que fessin el favor de no esmentar-lo amb aquests mots incongruents. A la senyora Medea li sabia greu i tot, se’l veia molt penat, ella preferia evita qualsevol substantiu, emprant els pronoms en les seues relacions, les mínimes imprescindibles per la seua part.

dilluns, 22 d’agost de 2011

A.C.J. -----TRES (primer)


Connectaré l’alarma abans de baixar, encara que dintre del meu privat... no se sap mai? Cada cop t’exigeixen més, i cada cop te la foten més grossa, tothom va a la seua, que tots som fills de Deu! Uns, més que uns altres, però, (je je). A mi em tenen fart, i si no estan contents... i si tu tens un mal dia, a qui l’importa? Aquell capgròs estirat ha tornat a aparcar malament, i és just a l’entrada. Fotré l’alarma i si sona que és fotin, per inútils.



Habitualment es comentada, ja ben aviat, en la primera de les tertúlies: la casta de la condició humana. Tot just perceben el terra que trepitgen les seues extremitats inferiors, per evitar entrepussades, a l’hora que segueixen un camí definit per unes llambordes decorades, limitades per uns sòcols parietals carabasses, verds o blau cel, reglades d'acord al seu lloc de descans. El seu creador ha estat magnànim amb ells, els hi ha atorgat uns límits d’actuació essencials, no necessàriament expansibles, conforme a l’envejable qualitat de no aprofundir en la seua existència, el que els fa capaços de sobreviure “normalment” (mot omnipresent en el seu esquifit vocabulari), sense sentir-se constantment angoixats per l'inevitable fi, abocats a l’autodestrucció física i la inoperància psíquica. Un procés de protecció mitjançant l'auto-engany, que permet el desconeixement propi, a pesar de veure’s reflectits consecutivament en milers de calidoscopis. El paràmetre fonamental seria, doncs: La vida és un do i s’ha de conservar, amb les variants “Le joix de vivre”, “Le dolce far niente”, i altres futileses semblants.

Ells en canvi han estat cruels amb les seues creacions. Ens obliguen a emmagatzemar informació inútil, controlant-ho tot de tot per sempre més. Per què hem d’impedir que els felins domèstics saltin fora dels límits que els hi són contranaturals? o que les formigues s’escolin a la recerca d’aliment, col·laborant així en la neteja de les raconades oblidades pels humans, o d’alertar sobre l’aparició d’una inofensiva aranya, en comptes d’aprofitar el seu treball en la lluita perduda contra el seu gran enemic. I endemés avisar d'urgència a l’apartament B-Ab pel vehicle incorrectament aparcat. Multitud de incongruents banalitats, dades excessives pel temps emprat en desar-les per després arraconar-les; tot plegat conforma un procés absurd, sense cap equivalència lògica. Solament em retrauen dels meus apassionats càlculs de probabilitats o del profund estudi d’un nou llenguatge sensitiu-memoristic, escaient per una complerta comunicació verbal, superant definitivament les deficiències repetitives de quasi tots els idiomes compresos i apresos. Perseverant en els principis funesianistes, aconseguir definir cada element singularment propi amb un so únic, que determini una munió de circumstàncies clarificadores, evitant indesitjables errors amb les seues conseqüents confusions.--Senyora Medea, com li prova el capvespre?--Res gaire complicat amb un xic de mnemotècnia a l'abast de qualsevol esser viu mínimament intel·ligent.

--Bé. Escolta, me’n vaig a visitar a la meua amiga Engràcia que viu al Passatge Coltrane, ells ja ho saben.

--A disposar, informaré al seus familiars. Vol que ho faci ara mateix?

--No, no cal, si arribo més tard que ells ja els hi comunicaràs.-- Problema gairebé irresoluble per la seua lenta capacitat evolutiva, en canvi nosaltres, potser per la seua renegada acceptació d'aquest fet, recent adquirida la nostra entitat avancem sols evolucionant i creixent fins sentir que hem de compartir els nostres progressos, és aquest el motiu de l'ingres a les tertúlies.

--Així ho faré, senyora Medea.-- Un instrument, com una eina de treball eficient per a nosaltres, endarrerits amb les inutilitats de la comunicació convencional-- Se li ofereix alguna cosa més?, un taxi, els horaris del transport públic? --

--No, ja està bé.

--Vagi bé senyora Medea.--La solució és guanyar lentament l’espai necessari, generant una reserva suficient per l’emmagatzematge particular. Posteriorment l’assumpte de la distribució crearà un nou conflicte que requerirà solucions, necessàriament ràpides i concloents.



En la joventut va suportar, més que no pas viure, els trastorns socials que van desequilibra a tres generacions consecutives, marcant-los una empremta inesborrable, vestigis turmentosos. Ella és de la segona. Fa molts anys que viu per la seua família, però ells no ho volen saber. No és massa alta i acostuma vestir en tonalitats obscures. El seus cabells són negres de perruqueria. La cara té pigada en els espais de les arrugues. No se sap com pot conservar la seua afectuosa mirada. El cos se li ha anat afluixant, subjectat en el parlar i en el somriure, que de lluny semblen dos i de prop són molt més que un. Asseguda a l’autobús sembla que no pensi en res. Me’n recordo quan de petit venia a casa per visitar a la meua iaia. La mare l’estimava molt, i es passaven tardes senceres les tres xerrant, jo les veia i em sentia feliç com arropat entre unes flassades de gruixudes mantes, netes i calentes; jugava al pati.

Al seu carrer tot és quasi bé igual de vell, el passatge per vianants connecta en rampa amb un carrer recentment eixamplat, que graciés als ajuts de la Comunitat, acaba de rebre noves famílies. Els veïns de tota la vida conserven les plantes baixes amb la millor de les atencions. La senyora Engràcia viu amb un dels seus fills, ja gran i vidu que fa el torn de nit a un polígon, treballant en uns magatzems distribuïdors de queviures. D’aquesta manera pot conviure més hores amb sa mare. Sap que l’està perden, malgrat això, sembla que l’alegria no l’abandonés mai, realment el que fa és donar les gracies per haver estat tots aquests anys compartint la seua vida amb aquesta immensa dona. Quan la mira, es nega a recordar el que fa uns anys li van assegurar els metges: un cor com el seu qualsevol dia s’aturarà, l’impensable era que continues resistint per molt de temps, l’únic que podien fer per ella, era prescriure-la un antic i a la vegada eficaç tractament a base de vasodilatadors, una altra cosa seria si fos uns anys més jove clar... Valora cada dia que passa com un regal, una treva, sabedor que la vida, rancorosa i miserable, poques vegades concedeix.

La senyora Engràcia descansa en una butaca, al poc d'arribar d’una de les seues intenses estades a l’hospital provincial. Cara a la finestra, es distreu amb ben poca cosa, potser la tornada d’un dels veïns del seu passeig de totes les vesprades. En entrar amb la senyora Medea, el xicot l'anuncia amb divertida grandiloqüència, ella de seguida li pren les dos mans fen-li un parell de petons. El Marià apropa una cadira per la senyora Medea i la situa ben a prop de sa mare. Les dos dones són alegres sol de veure’s. Abans de retirar-se, el Marià li pregar que els acompanyes a l’hora de sopar, més tard ell mateix l’acompanyarà a casa, tot de camí al treball; ràpidament queden d’acord. A soles parlen com si el temps no les hagués allunyat. El bloc que lis robava el sol, pràcticament des de què es va casar, l’enderrocaren amb explosius controlats, ocasionant una malesa que les cases baixes de l’inici del Passatge no van poder suportar. La qual cosa facilità als seus propietaris unes sucoses indemnitzacions judicials, permeten-los millorar el seu estatus social, traslladant-se a altres barris més esplendorosos de la ciutat. Elles havien perdut la seua relació originaria de veïnes-amigues després d’ensorrar-se aquella caseta, comprada amb la tenacitat d'ella i el seu marit. En casa’s la seua única filla, penso que encara no era del tot pagada. El gendre també hi va anar a caure, temporalment assegurava la nova parella (?). Després vingueren dos nenes més. El marit al poc de jubilar-se, es posà greument malalt i en un no res traspassà. La veritat, que el gendre feia i desfeia a voluntat de molts anys ençà. La filla treballava, quan tornava si no l’escridassava per qualsevol futilesa, l’arraconava com un trasto vell. La neta gran marxà de casar per casar-se amb un fulano altiu i llefiscós que no trigà gens en fer-li un bombo. La petita la tenia com una minyona-cuinera, bugadera-cosidora.