Les faules dels muricecs .

                  Brostar una calavera

                  Cap per avall, penat, suportant la nit hivernal, en ensumar la primavera al Myotis li agafa una ànsia irrefrenable de reproduir-se. Per poc malament que li hagin anat les coses, haurà oblidat els entrebancs hivernals i l'esperança de què la primavera guarneixi els relleus amb desmesurat esplendor, amb la mateixa intensitat que a ell li procuri abundosos aliments i excitants experiències, li fa vessar l'ànima de noves emocions. Caldrà treure's ràpidament les lleganyes i desenrampar els músculs, alimentar-se i escalfar-se. És llavors quan pren el vol allunyant-se dels topants perniciosos, amb el radar alerta, esquivant interferències assembleàries o qualsevol tipus d’opressió. Àcrata i instintiu no sobreviu lluny del flaire humit de la terra, de les corrents tel·lúriques, rejovenirà per moments, fins i tot creurà que res no ha estat. És l'oportunitat de començar de nou que la gran Mare oferix cada temporada als ser vius i que no tots aprofiten. 

"Cerezo Rosa" (D.Pérez Prado)

                  Un cua llarg és d'alta volada. Un pipistrel·la volta tot just a ran d'arbres. Els amics rhinos, també coneguts com ferradura, s'escarrassen a superar els matolls. Els orelluts quasi mengen terra. Els ratera d'aigua són gairebé amfibis. Ell és rondaller, caçarà, farà la panxa plena. Degustaràs els millors àpats, els insectes et rebotaran amb el sonar i el descobriràs en la foscor, set farà clara la nit, cruspiràs amb fal·lera, després oloraràs femelles i te les voldràs follar, emperò t'hauràs d'esperar a l'aparellament, tranquil: només serà qüestió de temps, quan estiguis del tot vigorós arrasaràs. 

                  Un cop satisfet cercaràs aixoplug lluny de la roba estesa, un pisset arrecerat, amb possibilitats, prop dels llocs d'interès. Ja frisa comptant amb tot el que l'esdevenidor li brindarà.

                                                            (Foto superior: Jaume Rovira)

                   De retruc: una de les històries antigues del Myotis.

                  Al Myotis no li agrada la Font d’Andana. No li ha agradat mai. El seu sonar reverbera i rebota com una pilota boja pel tub corrugat. Amb Déu i ajuda aconsegueix encarar l’obertura d'entrada i una vegada dins, està tant marejat que és incapaç de trobar un lloc prou digne on penjar-se. Quasi sempre acabar rodolant cap baix i no sap on és fins que sent la fredor del jakuzzy atordint les seues membranes. Això sinó és que qualsevol dels palanganes que volta per allí ha fotut una reixa a la boca i s’hi ha d’estar un fotimer de jornades a dieta, només alimentant-se dels pocs insectes despistats que cauen per l'interior del tub, amb lo poc gustosos que aquests acostumen a ser. No, ell prefereix llocs més ventilats, no sé, com L’Escaleta per exemple, és així de simple.

Foto: Antonio Satorra

Una faula de muricecs de més.

                 “IL DOLCE FAR NIENTE” (i 3er)

                 Costa adaptar-se, més si ets un nouvingut, encara més si ets un inadaptat de mena. Una adaptació no és sinó més que una resignació, però el Myotis ni ho pensa, com bon muricec, mamífer instintiu i viril: actua. No s'en adona de tot lo que perdrà amb aquesta claudicació. Davant el rebuig inicial, li resta la insistència, l'inconformisme dintre del gran conformisme, i si tot falla: fotre-seu tot a l'esquena i aguantar. Per experiència sap que entre grups nombrosos de individus, sempre existeix una escletxa, un sector apartat del nucli dur al qual poder-se infiltrar, sense ser jutjat per les grans patums. Un sector critic, fins i tot rebel amb el poder acceptat per la comunitat, rebec amb els lligams atàviques; són aquells que ho voldrien fotre tot a l'aire.

                 Fins i tot aquests indesitjables llibertaris, retenen el codi de la natura ben enregistrat dintre seu, més i tot, empresonat al fons del subconscient, que finalment és el qui els mana. Haurà de fer net de la mala fama que el precedeix, li pengen de les orelles les pitjors infraccions a l'ordre natural de les coses, el secular modus vivendi de les famílies. Forçarà per desprendre's de la imatge de gorrer paràsit i sangonera, i amb el temps, fer-se sentir com un més dintre del grup, expulsar del seu ésser l'infame condició d'estranger, llavors passarà ser apreciat per la comunitat, encara que només sigui a força de veure'l, tampoc serà l'únic.

                El soroll del silenci es transmet sense obstacles. Amb el metabolisme al mínim, les goles descansant, els ultrasons dels companys silenciats, sense reverberació, en aquestes condicions, un cop acceptats els degotalls repicant sobre la pedra, escatxigant, lluny, ensordits per les capes de sediments. No hi ha res que et destorbi, no fas cas de remots cops esmortits pels sorolls naturals de la cova, malgrat que a estones sembli que acreixin, però no, després s'aturen i la pau regressa.

                Un canvi d'intensitat en les corrents, un ressecament de l'ambient. S'hi està tan a gust que ningú no li fa cas. El rebombori cada cop és més fort i el pitjor: més proper. Fins que no s'et foten damunt ningú no te esme a moure's. No hi ha qui es bellugui gairebé fins que no sents la pudor de la goma de les seus botes. Després, les ales pesen com mai, qui més qui menys se fot una hòstia que altra, però que cony passa, qui ha estat? Un cop recol·locats, protegits de nou, hi ha qui sospitarà, sospitarà des de dins dels de fora. Amb sort l'ansia es calmarà, trigarà un temps per a què descobreixin la nova residència, però passarà, sempre passa, sentencien els ancians. Ells actuaran metòdicament, hores d'ara no hi ha trons de sortir a l'exterior a cercar ves a saber què, a més a més els episodis alterats es combinen amb llargues èpoques d'assossec, com si no hagués passat res. Canviaran de posició amb la fortuna en contra, perquè sempre els destorbaran, l'indret es prou gran per canviar la colònia de lloc, però cada cert temps són importunats, ja no saben si tornaran l'any que ve. Col·lega hem perdut el senderi!

                La colònia està esverada: la vanitat literalment ens ha ensorrat, ens ha embrutat de pols, ens han marejat... vilipendiats a casa nostra. El debat treu espurnes agudes, no hi ha manera de descansar. Amb lo bé que estan i no paren de queixar-se, si aquests moniatos no volen tornar, més lloc hi haurà per mi, o és que potser coneixen un altre lloc més immillorable encara? És clar, pensen que quan el secret ha estat desvelat, tothom hi tindrà accés. Diuen que hi ha una nova entrada tan grossa com un cul de vaca. Sempre és igual, això de l'existència no sé si va en serio o no, dóna opcions fins que ella mateixa te fot al carrer d'una bufada o t'aparta d'un cop de roc, però qui estat delator?
               Tans canvis de lloc entorpeixen un bon descans. És el caos a la colònia, no sé si es refarà mai més d'aquest cop.

     

Una faula de murices de més.

Foto: Antonio Satorra.

                  DE QUAN EL MYOTIS ES VA ASSABENTAR D'UN LLOC IMMILLORABLE PER HIBERNAR. (2on)

                  Les xarxes sempre hi són, potser que un les comprengui i no les hi faci cas, però si et creus espavilat com el Myotis en trauràs el profit necessari per sobreviure. El Myotis sap que la natura es mou per la llei del mínim esforç, sap que la troballa d'un cau de condicions excepcionals no té preu, malgrat els inconvenients que comporti, per molt que l'hagi de compartir amb altres ratpenats que menysprea i que s'hagi de infiltrar en colònies que no són la seua, que mai freqüentaria en altres circumstàncies. I és que reposar tot l'hivern en un lloc protegit, calent i estable és el súmmum del benestar. Per molts improperis tingui que suportar, per moltes carades, per moltes bufades de gat... Una entrada secreta exclusiva per voliacs, un ambient sec, confortable i acollidor, és la màxima aspiració per un quiròpter, o al menys pels quiròpters al seu abast.

                  En assabentar-se guardarà el secret, callarà com un puta, s'allunyarà dels més vius servint-se de l'engany més esfereïdor, de les fal·làcies més polides. Capgirarà les dades, confondrà els topants, fins i tot ensarronarà a la seua família, als seus iguals, siguin confrares o amics de la infància, el que convingui. Després desitjarà que arribi l'hora, se li faran interminables els estranys dies d'una tardor indecisa. Esperarà les gelades, les boires gebradores, el vent del nord... Es delitarà imaginat-se el gaudi de sentir-se aixoplugat, per tota l'estada letàrgica; ocult, sense importar-li gens ni mica el que succeeixi a l'exterior del seu amagatall.

                   El periple el debilita, la recerca el desespera, no és gens senzill endevinar una entrada secreta, encara que duguis les coordenades enregistrades, per alguna cosa així les anomenen, a proba d'estafadors i de indocumentats, i entre elles les falses, les que no porten enlloc, les que confonen. L'esgarrifança de trobar-se amb el crani d'un congènere reposant de l'oblit sobre una lleixa polsegosa; potser més infortunat, o amb menys perícia. Val més pensar que es va morir de vell, però anar a petar aquí? No sé que dir-te. Esquerda rere esquerda, més i més pols, més corrents d'aire fredes; les que llisquen sense senderi de dintre fora la cinglera sense descans interior. Serà per confondre? La perseverança supera l'engany, tampoc un muricec dóna per tant... i la tenia als morros, no per evident ha de ser menystinguda: un bon forat amb eixida directa a l'esbalç, sense traves, un fil directe vers l'interior més escalfat, una estreta diàclasi principal que en un no res guanya un volums extraordinaris, enllaçant amb un sens fi de branques interiors, lo fotut serà triar un lloc on penjar-se.

                  Costums gregàries manen: és de rucs cercar amb afany un bon lloc, no estem per malbaratar energies. Seguirem el rastre dels predecessors, les acumulacions de guano ens indicaran, i perquè no? Es confondrem amb una colònia resident.

                  Ja ho veieu, tan feliç que es prometia, creient solucionada la hibernació per enguany, i amb una mica de sort, si tot va com ha d'anar: també pel següents, però no tot dura el que un voldria.